VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

divendres, 29 de febrer del 2008

MANCA DE SACERDOTS I SACERDOTESSES: PER QUÈ?

Si no estic equivocat, els seminaris en els quals estudien els qui volen exercir de pastors evangèlics no estan plens, però tampoc estan tan buits com els seminaris on estudien els qui la seva vocació els durà a ser capellans.

Un dels motius d'aquesta diferència, podem trobar-lo en el fet que els pastors evangèlics (coneguts popularment com a protestants), poden casar-se i formar una família, i dedicar-se a altres assumptes que no tinguin res a veure amb la seva tasca evangelitzadora. Treballen a la vida «civil» i cobren un sou, que és el que els permet viure dignament. Perquè encara que els feligresos d'una església evangèlica li abonen al seu pastor un sou, són mes aviat uns diners simbòlics. Normalment, i perdoneu si m’equivoco, els pastors evangèlics presideixen dos cultes a la setmana: dijous i diumenge i, esporàdicament, algun dissabte. El capellà ha d'estar al peu del canó cada dia i, de vegades en un dia, es veu obligat a celebrar més d'una Missa. I no oblidem quan està de guàrdia per a l'assumpte dels enterraments.

Aquest és un dels motius pels quals no hi ha vocacions per ésser capellà, o n’hi ha molt poques: treballar molt i cobrar poc, i sense «esbarjo» sexual legal. Del il·legal no vull parlar-ne que potser seria entrar en un terreny relliscós i podria prendre mal, tot i que en podria escriure bastants pàgines sobre el tema. Ja ho deia el recordat i gran actor Joan Capri en un dels seus famosos monòlegs: «si ésser capellà fos un negoci, tots els catalans portaríem sotana!»

Si el Vaticà no vol canviar les lleis, i segueix mantenint el celibat per els capellans, cada vegada serà més difícil trobar-ne un, encara que sigui per assistir-nos en una bona mort!

Un altre tema candent és el fet que el Vaticà, de moment, res hi vol saber en ordenar dones sacerdotesses.

Si el Vaticà obrís les portes dels seminaris a totes les dones que en l’actualitat senten la vocació sacerdotal, incloent-hi el dret a poder-se casar que prèviament hauria d’atorgar també als futurs homes capellans, els temples catòlics tornarien a fer goig.

Al haver-hi noves i joves vocacions, tan masculines com femenines, aquestes aportarien saba nova i noves idees i il·lusions, perquè tant les persones grans com els joves es tornessin a interessar per les coses de l’Església Catòlica. Actualment fa pena entrar en segons quins temples, perquè gairebé no hi entra ni Déu! Només en alguns determinats oficis dominicals i en assenyalades dates, hi ha algun temple que faci goig d’entrar-hi i compartir els actes litúrgics amb la nombrosa feligresia que s’asseu als bancs, o que per manca d’aquests, s’hi està dreta tota l’estona que dura l’acte religiós.

A veure si canvia el vent per terres vaticanes, i es pot tornar a gaudir plenament d’un bon oratge religiós a tots els temples de la cristiandat catòlica.

dimecres, 27 de febrer del 2008

MANQUEN MOLTS COLLONS PER FER EL QUE VOLEN FER!!

Corren rumors d'un possible pacte entre els dos partits majoritaris, o sigui entre el PSOE i el PP, per a intentar per tots els mitjans que Catalunya no aixequi el cap. Se la volen carregar costi el que costi. Carregar-se-la en el sentit de no deixar-li fer el que Catalunya vol i necessita, com per exemple que s’erigeixi en estat independent.
Però aquesta vegada els enemics de Catalunya no ho assoliran.
A Catalunya es tornarà a lluitar, es tornarà a sofrir, però aquesta vegada es vencerà.
El fet de que Espanya tingui pensat d'enviar els carros de combat i la soldadesca a envair altra vegada Catalunya, aquesta vegada no li hauria de sortir bé. Les veritables democràcies europees no ho haurien de permetre. Actualment Catalunya té un pes específic mundialment reconegut, i és molt difícil que Espanya, vigilada per la resta del Món, s'atreveixi a tocar-li un sol pèl a la nostra Nació.

Tot i així, posem-nos alerta pel que pugui passar. Estiguem a l’aguait de qualsevol moviment que es vulgui i es pugui girar en contra nostre.

Fem-nos cada dia més la idea de que som una Nació, i cada dia més poderosa. Que no necessitem estar enganxats a Espanya per res, perquè d’Espanya res ens manca. Espanya sí que ens necessita a nosaltres! És per això que li costa tant de deixar-nos lliures! Hi ha molts espanyols que viuen molt bé, al redós del que xuclen de Catalunya. I això, aquest espoli, s’ha d’acabar.

Vigilem catalans, vigilem, que podem tenir un ensurt en el moment en que menys ens ho esperem!

El producte del nostre esforç s’ha de repartir per Catalunya. Primer per Catalunya! El concepte de solidaritat que sempre hem tingut amb altres pobles d’Espanya i del Món, el podem seguir tenint, però després de que no quedi un sol català degudament ben atès en tots els conceptes.

Recordem-ho, això: Primer Catalunya, després... ja es veurà què s’hi pot fer amb qui necessiti del nostre ajut que, segurament, no se li negarà.

Pot ésser que corrin molts mals aires a partir del dia 9 de març, guanyi qui guanyi les eleccions generals. Perquè si els del PSOE i els del PP s’alien, repeteixo que poden intentar fer-la molt grossa contra Catalunya. I ens anem de sortir sigui com sigui, però mai amb violència si els altres no l’empren.

(Copiat afegint-hi nou text, del blog del meu amig Gustau Presseguer i Oliva, amb el permís exprés d'ell)

dilluns, 25 de febrer del 2008

POLITICS?

Prop a acomplir-se els trenta un anys del que s’han entestat en dir-ne democràcia,(en tinc els meus dubtes...) els qui es fan dir politics encara no han après aquest noble ofici.

El dia vint-i-dos d’aquest mes de febrer va començar, ─una vegada més─, la batalla per les urnes que finalitzarà el dia nou de març. I mai millor dit, això de batalla. Perquè una dialèctica batalla campal és el que s’estableix entre els dos majoritaris partits. Dic els dos majoritaris (PSOE i PP), perquè els altres partits sembla que no bufin cullera.

Encara que, ni uns ni altres no han après a fer de politics, perquè no tenen un discurs coherent. No en saben. Trenta un anys de pseudo democràcia no han donat per a més. Hauran de passar trenta o cinquanta anys més perquè es comenci a notar què és un bon polític tant a Catalunya com a Espanya?

Molts futurs votants arribaran al dia dels comicis sense saber ben bé què i a qui han de votar. Per què? Doncs perquè els xarlatans que s'anomenen polítics es passen els quinze dies de campanya electoral fotent-se els plats pel cap i sense exposar i concretar quin és el seu programa que durien a terme si guanyessin les eleccions.

Tant el candidat del PSOE com el del PP, sembla que juguin a veure qui la diu més grossa en contra del seu contrincant. A vegades, fregant l’insult personal i del partit.

I els altres partits, què? Per què no es fan debats a la televisió amb els candidats dels altres partits? És que potser l’electorat no té dret a saber què hi tenen a dir els altres partits a través de les pantalles televisives de tot el país?

Per què han d’ésser només els candidats del PSOE i del PP els qui acaparin l’atenció televisiva?

Una atenció televisiva que moltes vegades no caldria ni perdre el temps de mirar-s’ho, perquè res de nou exposen els que s’enfronten davant les càmeres. Només són uns buscadors de raons, que no fan altra cosa que donar un espectacle llastimós i trist. Però és clar, això és el que ven. Això és el que volen els dirigents de les cadenes de televisió; que hi hagi força merder, insults, i morbositat i, si fos possible, fins i tot els hi agradaria que els candidats es fotessin una jec de garrotades, per no dir una cara d’hòsties!

D’això se’n diu politics? D’això se’n podria dir la enèsima tanda dels «pallassos de la tele»! Perquè, com acostumen a fer els pallassos, (els bons pallassos) aquests auto anomenats polítics (i mals pallassos) fan riure i plorar a l’hora.

Senyors auto anomenats polítics: facin el favor de limitar-se a exposar els seus respectius programes tant si surten per la televisió, parlen per la ràdio, o escriuen en els diaris de paper o digitals, i deixin-se de tirar-se els trastos al cap i de insults més o menys velats, però insults cap i a la fi.

Els possibles votants del dia nou de març, volen anar a les urnes sabent amb claredat quin és el programa que ofereix cada candidat. I que durant la campanya electoral, no els hi hagi deixat mal sabor de boca.

divendres, 22 de febrer del 2008

EL TGV JA ARRIBAT A BARCELONA!!!

El TGV ja ha arribat a Barcelona! Quina gràcia, oi? Doncs a mi no me’n fa gens de gràcia!
Setze anys esperant aquest tren, i no se’ls hi acut res més que enviar-lo via avall de Madrid a Barcelona sense fer cap tipus de celebració ni inauguració.
El President del Govern Central va posar l’excusa que en període d’eleccions no es fan inauguracions. I un be negre amb potes rosses! I excuses de malat que es pixa al llit i diu que sua! Si hagués volgut ho hagués pogut fer!
Però si va ser el primer que va decidir, punyeta! Que el TGV arribés a Barcelona dintre d’aquest període en que s’han dissolt les Corts Espanyoles, per no haver de venir a inaugurar-lo! Senyor President! Se li ha vist el llautó!
Inaugurar el tren abans de dissoldre les Corts, hagués significat haver d’acompanyar a la Ministra de Foment, senyora Magdalena Álvarez. I com que es veien a venir el xàfec, van pensar que la millor manera d’evitar l’esbroncada ( que segur que hagués estat antològica!),era fer arribar el tren de gran velocitat en aquestes dates prèvies a les eleccions generals, en que el Govern hi és però no mana res.
No seria d’estranyar, que si el senyor Rodríguez Zapatero guanyés les eleccions del proper 9 de març, li entrés la fal•lera de venir corrents a Barcelona (amb TGV, és clar), per tal de inaugurar-lo amb tota pompa i circumstància!
Però encara que no s’hagi fet una inauguració oficial, sí que s’hagués pogut fer una inauguració de caire festiu. Del poble i per al poble.
A l’andana de la qual va sortir-ne el primer tren cap a Madrid, s’hi haguessin pogut reunir la Principal de la Bisbal, com a cobla representant de Catalunya, i la millor Banda de Música del Principat, per tal que la primera interpretés «La Santa Espina», i la segona el «xotis» més emblemàtic madrileny, moments abans de que el tren inicies el seu primer recorregut comercial, i acomiadant-lo seguidament.
I en arribant a Madrid, éssers rebuts també amb un bon xotis tocat per la Banda Municipal de Madrid, i amb «El Cant de la Senyera» interpretat per l’Orfeó Català o la Cobla Montgrins. Ep! sense desmerèixer les altres bones cobles i cors que hi ha arreu del principat de Catalunya!
El mateix s’hauria d’haver fet, amb el primer tren que va sortir de Madrid direcció Barcelona.
No em diran que la idea no és bona! Els de Madrid són com són, i els catalans som com som. Però aparcar per unes hores les rancúnies que ens tenim els dos pobles, el madrileny i el català, hagués estat un fet històric i celebrat per a molta gent. Cap i a la fi som els ciutadans planers qui hem d’arribar a entendre’ns els uns amb els altres. Els politics ja es veu que no ens donaran res de bo. I si quelcom ens han de donar, sempre seran més penes que alegries.






dilluns, 18 de febrer del 2008

L’ESCOLANIA DE MONTSERRAT TAL COM CAL

No voldria ésser titllat de retrògrad ni masclista. Però considero que ha estat un encert que a Montserrat hagin fet fora qual núvol de fum el fantasma que voleiava per allà dins, escampant la malèvola idea de que a l’Escolania del Monestir hi havien de prendre part veus femenines. No hi tinc res en contra de les nenes i noies que podrien engrossir el nombre de veus de l’Escolania montserratina. N’hi ha molts de cors i corals mixtes, i gairebé tots funcionen a la perfecció. Però a Montserrat sempre ha estat un cor de veus blanques masculines, i crec que molts de vostès estaran d’acord amb que així ha de seguir.

Hi ha tradicions que considero que no haurien de sofrir alguns dels canvis que la nova i moderna societat els hi voldria imposar.

Hi ha hagut molta sort en el fet que a l’Escolania de Montserrat hi han entrat nous alumnes. La manca de vocacions joves per entrar a formar part d’aquest centenari cor, (és el que es deia) és el que va disparar el remorer de deixar-hi entrar veus femenines.

La normal continuació del centenari cor està garantida i salvada. Podrem seguir gaudint de l’Escolania de Montserrat tal com mana la tradició.

Els Petits Cantors de Viena, tant o més centenaris que l’Escolania de Montserrat i que es recordi, mai s’han plantejat incloure veus femenines en el seu cor, més que res per no trencar la tradició. Si aquí fóra un daltabaix, allà s’esquerdarien les més altes esferes del Poder. Ni parlar-ne!

Sortosament, tot s’ha quedat com estava, i espero, esperem, que continuï així per centenars d’anys més, encara que molts de nosaltres ja no ho podrem veure ni gaudir-ho escoltant-los.


dissabte, 16 de febrer del 2008

EN PRENDRÀ BONA NOTA EL GOVERN CENTRAL?

Ja és un fet que demà Kosovo serà una Nació amb Estat, i independent.

A partir de demà, hi haurà una sèrie de Governs de tot el Món, que reconeixeran aquest nou país. Altres països no ho voldran reconèixer. Serà el Govern d’Espanya d’aquests últims?

Caldrà veure quina postura adopta el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Si de bones a primeres, o encara que trigui uns dies jugant al gat i la rata, el President del Govern Central espanyol, junt amb el recolzament de tot el seu equip de govern, acaba per reconèixer Kosovo com a una nova Nació independent, haurà de començar a fer-se la idea de que d’aquí a quatre dies, el que passarà demà a Kosovo pot passar a Catalunya i a Euskal Herria a no trigar. En prendrà bona nota el Govern Central espanyol?

Si el senyor Rodríguez Zapatero no es pronuncia a favor de la independència de Kosovo, i no dona recolzament a la nova Nació, quedarà molt malament davant els Governs de la Unió Europea i de la resta del Món que sí que hi estan d’acord.

Però pot passar, que si reconeix Kosovo com a nou Estat, l’Oposició espanyola se li pot tirar al damunt. Perquè de ben segur, que l’Oposició no hi estarà d’acord amb la independència d’aquell territori. Com tampoc hi està d’acord, al igual que el Govern Central, a que Catalunya i Euskal Herria esdevinguin independents, i es consolidin a ple dret com a Nacions amb Estat.

Difícil papereta la que se li presenta al senyor Rodríguez Zapatero.

Difícils temps es poden presentar, tant per a Catalunya com per a Euskal Herria.

Sembla que ha començat una nova era, època o etapa per a les nacions sense estat, que no té aturador. Si més no, volent aturar-ho amb bones paraules. Si parlem de violència ja és una altra cosa, però no crec que convingui a ningú. Almenys els catalans no hi volem saber res amb la violència. S’hauria de resoldre el tema de la independència amb una bona entesa per ambdues parts: el Govern Central i el Govern de la Generalitat de Catalunya. Com diu el jovent d’avui en dia: «de bon rotllo»! Hi estigui d’acord o no l’Oposició.

dimecres, 13 de febrer del 2008

PASTISSOS? NO, GRÀCIES


Feia molt de temps que no posava els peus en una pastisseria. Des del diumenge passat, no penso posar-los mai més! Ja no es poden ni comprar pastissos per postres, de cars que són!
El diumenge passat se’m va ocórrer entrar a la Pastisseria Sallés del carrer Escola Industrial, 15 de Sabadell, per comprar postres per a quatre persones.
Vaig preguntar si tenien allò que no sé per què anomenen «braç de gitano» (ves quina culpa hi tenen els gitanos!), i em van respondre que per a quatre persones l’havien de fer expressament. Que si m’esperava cinc minuts me’l podien fer. Vaig respondre’ls-hi que sí, que m’esperava cinc minuts.
Van ésser puntuals amb el temps pactat, però s’ho van cobrar! A fe de Déu que s’ho van cobrar, l’haver-lo hagut de fer expressament!
De 590 grams de pastís (braç de crema) me’n van fer pagar 16,23 €!!! (2.700 de les antigues pessetes!!!), o el que és el mateix, que els «braços» en aquella pastisseria els fan pagar a 27,50 € el quilo, (o sigui 4.576 de les antigues pessetes!!!) No se’n donen vergonya de vendre aquest producte a aquest preu tan abusiu?
I el que és més greu, és que un cop repartit el «braç» per a quatre persones, les racions varen ésser molt minses. Res de tornar a repetir de postres! La pastisseria en qüestió, amb el preu que me’n van fer pagar, ja m’hagués pogut regalar una lupa per a poder veure las racions un xic més grans!
Francament, em vaig sentir estafat i robat amb premeditació i traïdoria! Perquè si m’haguessin dit el preu abans d’adquirir el producte, és ben segur que no l’hagués comprat.
I posat telefònicament en contacte amb el Gremi de Pastisseria de Barcelona i Província, em van fer saber que els preus són lliures. Collons! En el meu cas lliures i abusius!

dimarts, 12 de febrer del 2008

SE N'HAURIEN DE DONAR VERGONYA

Se n'haurien de donar vergonya de la mala imatge que estan donant al Món, els del col·lectiu de conductors d'autobusos de Barcelona. I es remoreja que també busquen raons els del col·lectiu del taxi.

Sí, la vaga és un dret constitucional i tot el que vostès vulguin, però els delegats de 190 països que s'han reunit a Fira Barcelona, a Montjuïc, no hi tenen cap culpa. Aquestes persones, no es passaran tot el temps de la seva estada a la capital de Catalunya tancades al recinte firal. També voldran gaudir dels carrers i places de la ciutat, i acostar-se als bons restaurants. Com ho han de fer? A Peu quan no saben on són ni coneixen res de la ciutat?

I què me'n diuen vostès del preus abusius que han posat alguns hotels aquesta setmana amb motiu d'aquest Congrés de Telefonia Mòbil?

Quina imatge se n'enduran de Barcelona els centenars o milers d'executius de les grans marques de telefonia mòbil?

No els hi cau la cara de vergonya als hotelers, xofers d'autobús i taxistes?

Es veu que no, perquè si tinguessin un mínim de vergonya i dignitat no es comportarien de la manera que es comporten.

Estan fent mal a Barcelona en particular i a Catalunya en general. I en aquests casos puntuals, la Llei hauria d'actuar amb contundència sancionant a tot aquell que, en esdeveniments tan cabdals com és aquest Congrés de Telefonia Mòbil, es comporten de manera incongruent i desestabilitzadora.

EN DEFENSA DEL FOLKLORE CATALÀ

Sardanes, havaneres, esbarts dansaires, balls de gitanes, balls de bastons, cançó popular catalana, cançó lírica d’autors catalans, música per a cobla, bandes municipals de música, orquestres simfòniques, cant coral claverià, orfeons, etc., etc., etc. I els que es queden al tinter que, per no recordar-me del nom no els puc fer sortir.

Tota aquesta incomplerta llista d’activitats folklòriques de casa nostra bé a tomb, arran d’una notícia que m’ha tret de polleguera.

Com tots vostès saben, durant tota aquesta setmana es celebra a la Fira de Montjuïc de Barcelona el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil.

Després d’una jornada que es veu que és esgotadora, els congressistes es troben en alguns restaurants per refer-se gastronòmicament parlant. Tinc entès que mengen molt bé i que els àpats estan amenitzats amb, pel que jo he escoltat a les notícies, actuacions de «cuadros flamencos»!

Si aquest Congrés tingués lloc en algun indret d’Andalusia, trobo perfecte que en els congressistes se’ls amenitzi els àpats amb música flamenca típica andalusa. Res a dir-hi.

Però per la mort de Déu! Que el Congrés s’està celebrant a Barcelona capital de Catalunya!

Què pensaran els congressistes? Que la música flamenca i el «cante jondo» comuns a Espanya, formen part de del folklore català?

Els organitzadors d’aquest magne esdeveniment, haurien d’haver previst que a Catalunya contem amb uns rics espectacles folklòrics, que igualment haguessin fet les delícies de les delegacions dels cent noranta països que han fet acta de presència en aquesta Fira de la Telefonia Mòbil.

No seria preciós que mentre anessin sopant, o ja prenent les postres o el cafè, els comensals escoltessin una havanera, o una sardana tocada per una bona cobla? I que me’n diuen vostès de que un bon tenor o una soprano, o els dos fen duo, cantessin algun passatge airós d’alguna sarsuela catalana?

Què és això de voler fer veure als forans que «en España todo sigue igual»? Qui ha estat el responsable d’aquesta ficada de pota? Se li hauria de cridar l’atenció, i fer-li veure que aquí, a Catalunya, i sigui dit amb tots els respectes, no ens fa cap falta un «cuadro flamenco» per amenitzar segons quins tipus de sopars o dinars. De moment encara no. Gracies.

dissabte, 9 de febrer del 2008

ESGARRIFANCES I NEGUITS

No sé si vostès van veure el programa «Callejeros» del canal de televisió CUATRO d’ahir a la nit dia 8 de febrer. Un servidor de vostès si que el va veure. Encara em tremolen les cames, i sento per tot el meu cos unes tremoloses esgarrifances i uns neguits, que no m’han deixat dormir tranquil aquesta passada nit.

En el programa s’han pogut veure unes tristes i esgarrifoses imatges, de persones que malviuen en habitatges del tot insalubres.

Barris marginals d’un poble, Alcorcón, a tocar de Madrid: afores de Badalona; barri del Raval de Barcelona... i uns altres d’Andalusia que varen ensenyar la setmana passada... etc.

Habitatges (perdoneu que en digui habitatges, però és que no em surt d’escriure la paraula que els hi escau) en els quals, a més d’ésser d’unes reduïdíssimes dimensions, estan mancats dels més elementals serveis bàsics per a poder-hi viure dignament. Molts no tenen aigua corrent. L’aigua els hi és servida a través de dipòsits als que no sempre hi arriba el líquid element. Les humitats són constants per tots el racons de la casa. Les precàries instal·lacions, qui les té, d’aigua i electricitat, estan fetes de qualsevol manera i s’aguanten de miracle, amb tot el perill que això comporta.

La brutícia i la porqueria són les reines de la casa. Hi ha molts pisos, perquè la majoria són pisos, en els quals a vegades hi fan enquibir vint-i-cinc o trenta persones. Ho fan així perquè diuen que és la única manera de poder pagar l’elevat cost del lloguer, que oscil·la, en el cas de Barcelona i Badalona, entre els 400 o 700 euros, o més. S’imaginen vostès pagar aquestes desorbitades quantitats per disset o vint metres quadrats, i haver de malviure amuntegats? Com pot haver-hi amb aquestes condicions, un mínim d’higiene i de intimitat?

Com és possible que en ple segle XXI les autoritats municipals, i fins i tot les autonòmiques, permetin que tanta gent malvisqui en aquestes condicions? No fóra possible eradicar tanta misèria? A qui li està bé que tantes persones es trobin en aquestes tristes i lamentables condicions d’habitatge?

El dia 9 de març hi haurà eleccions. Dies abans, en els actes de campanya electoral, tots els candidats hauran fet mil i una promeses, entre elles la del habitatge. Però quan passin un parell de mesos després dels comicis, cap d’ells es recordarà de les promeses que va fer en quan als habitatges dignes (ni tampoc de les altres promeses...) per a tothom, i a uns preus assequibles a totes les butxaques.

A uns quants els hi hauria de caure la cara de vergonya, per permetre aquestes desigualtats que pateix un nombrós col·lectiu de persones.

Servirà d’alguna cosa que la Ministra de l’Habitatge, la senyora Carme Chacón, faci rehabilitar la casa natal de Salvador Dalí? Més valdria que els molts diners que s’hauran de desemborsar per enraigar aquestes obres que deuran ésser molt costoses (la notícia a GironaNotícies.com encara no parla del cost total de les obres de rehabilitació) anessin a parar a la construcció d’habitatges per a persones que veritablement ho necessiten. Amb tots el respecte que es mereix, el senyor Salvador Dalí ja no la necessita per a res la seva casa i, a la seva memòria el podem seguir recordant a la Casa Museu de Figueres.

divendres, 8 de febrer del 2008

EL LLENGUATGE DELS POLÍTICS EN CAMPANYA ELECTORAL

El proper dia 22 de febrer, començarà una nova quinzena de propaganda electoral. Una vegada més, els polítics intentaran per tots els mitjans possibles de persuasió, mostrar-nos els seus respectius programes electorals.
Com no pot ser d'una altra manera, tots escamparan als quatre vents que el seu programa és el millor. És del tot lícit procedir d'aquesta manera.
El que ja no es podria considerar tan lícit, és que en els seus discursos electoralistes, de cada quatre paraules que diuen una sigui un insult a qualsevol dels altres partits polítics que es presenten en campanya.
Cada cap de llista -que és qui normalment capitaneja els actes de propaganda electoral-, s'hauria de limitar única i exclusivament a exposar el seu programa, i a no insultar o treure els draps bruts de l'adversari polític.
No es pot fer un acte electoral sense insultar ningú? No es pot du a terme un debat televisiu o radiofònic sense que hi hagi un intercanvi d'insults i males formes?
Els polítics no s'han aturat mai a pensar en la mala imatge que donen, quan entre ells hi ha encreuament d'insults i desqualificacions?
On han quedat les normes bàsiques d'educació, bons costums i bones maneres? Algú es recorda dels emfàtics i brillants discursos que s'havien escoltat al Parlament de Catalunya i el de Espanya abans de la incivil guerra del 1936? Allà si deien veritats com a temples; tothom es posava en tothom; se les deien de mil i un colors i amb tons de diferents intensitats, però mai s'arribava a l'insult. Era tot més subtil; es deien grans coses però amb molta diplomàcia, amb gràcia, amb subtilesa, amb bon humor i gairebé mai ningú es sentia ofès; emprenyat sí, lògic, però ofès mai!
S'hauria de tornar a obrir el manual de la bona educació, els bons costums i les bones maneres.
Per les aules de les escoles dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, corria un senzill i gens pretensiós llibret que duia per títol «Libro de Urbanidad», que fóra bo que es reedités amb totes les llengües que es parlen a Catalunya i Espanya, i fos d'obligada lectura per a tothom. Perquè no és solament els polítics qui se l'haurien d'aprendre de memòria: la resta de ciutadans també ens convindria estudiar-lo. Fa temps que s'han perdut les formes, els bons costums i la bona educació. I si a les escoles no s'ensenya aquesta assignatura, i els polítics no la fan servir, la societat serà cada dia més mal educada i més bèstia.

dimecres, 6 de febrer del 2008

MANCA DE VOCACIONS ALS SEMINARIS CATÒLICS

Si no vaig errat, els seminaris en els quals hi estudien els qui volen ésser Pastors Evangèlics no estan plens, però tampoc estan tan buits com els seminaris on hi estudien els qui volen ésser Capellans Catòlics.
Un dels motius d'aquesta diferència, podem trobar-lo en el fet que els Pastors Evangèlics (coneguts popularment com Protestants),poden casar-se i formar una família, i dedicar-se a altres afers que no tenen res a veure amb la seva tasca evangelitzadora. Treballen a la vida «civil» i cobren un sou, que és el que els permet viure. Perquè encara que els membres d'una Església Evangèlica li paguen un sou perquè faci de Pastor, és ben bé un diner simbòlic.
Normalment, -i repeteixo, si no vaig errat,- els Pastors Evangèlics presideixen dos cultes a la setmana: dijous i diumenge i, esporàdicament, algun dissabte. El Capellà Catòlic ha d'estar al peu del canó cada dia, i a vegades en un dia es veu obligat a celebrar més d'una Missa.
Aquest és un dels motius pels quals no hi ha vocacions a Capellà Catòlic: treballar molt i cobrar poc, i sense «esbarjo» sexual legal. Del il·legal no en vull parlar que potser fóra entrar en un terreny relliscós, tot i que en podria escriure força pàgines.
Si el Vaticà no vol canviar les lleis que regulen el celibat dels Capellans Catòlics, cada vegada serà més difícil trobar-ne un, mal sigui per a una bona mort!

COPONS, CREUS I ORNAMENTS...ETC, ETC.

Que tregui la paradeta al carrer l’Església, i comenci a vendre tot el seu patrimoni! Solament en copons, creus processionals abarrotades de pedres precioses i ornaments confeccionats amb fil d'or i argent, traurien diners suficients per a viure folgadament i fer obres de caritat durant segles! L'Estat, a través de les nostres butxaques, no ha ni pot alimentar més a aquesta caterva de bons vividors! Fixin-se vostès que, almenys entre els bisbes i cardenals i prelats en general, no n’hi ha ni un que estigui prim. Tots llueixen unes grans i rodones panxes, sinònim de benestar i bona alimentació, quan en molts llocs del món hi ha milions de persones que no poden menjar quan tenen fam.

dimarts, 5 de febrer del 2008

ELS FGC, DEL PORT DE BARCELONA A LA FRONTERA FRANCESA

Fa cosa de d’un parell de setmanes, vaig assistir a una conferencia on un dels ponents de la mesa era un reconegut historiador català.

Entre el conjunt de coses interessants que va explicar el conferenciant, va donar a entendre (afirmar seria més correcte), que el Govern Central no vol saber res en quan a crear les infraestructures necessàries perquè es pugui estendre una via de ferrocarril únicament per a mercaderies, que anés directe del Port de Barcelona a enllaçar amb els ferrocarrils francesos i la resta d’Europa.

Fins on arriben les competències ferroviàries de la Generalitat de Catalunya pel que fa a les seves pròpies línies? És lògic que si la Generalitat ja gestiona una xarxa de ferrocarrils pròpia, aquesta es pugui ampliar creant les calgui de noves. O no?

El que el Govern Central se’n desentengui de l’assumpte, vol dir també que pot prohibir a la Generalitat que construeixi aquesta nova via?

L’historiador va donar tota mena d’explicacions i motius pels quals convé al Port de Barcelona i a Catalunya en general, el poder disposar d’un enllaç ferroviari directe des del Port fins a França.

També va estendre’s bastant l’historiador en el tema de l’aeroport de El Prat parlant sobre el tema del perquè el Govern central esperonat per AENA, no permet que d’aquest aeroport s’enlairin vols intercontinentals, i s’hagi d’anar encara a fer la «volteta» per Madrid. Però tot i sent greu, això és una altra història.

Pel que va explicar el famós historiador, si pogués el Port de Barcelona disposar d’un enllaç ferroviari per a mercaderies (el comercial de passatgers ja el tindrà, si Déu vol, quan circuli el TGV...), l’economia catalana faria gairebé un tomb de 180º a millor.

Però pel que està vist i escoltat, i es veu i s’escolta cada dia, si el Govern de la Generalitat no hi posa fil a l’agulla, el Govern Central no hi té cap interès en afavorir Catalunya de cap manera.

En canvi afavorir Madrid que no té connexió amb Europa sí. Com són els 5.000 milions d’euros que va dir el senyor José Luis Rodríguez Zapatero que invertiria a Madrid en infraestructures ferroviàries si guanyava les properes eleccions, «para que todos los madrileños estuvieran contentos»! Apa! Embolica que fa fort! I els catalans, què? A fotre’ns? Doncs aparentment sí, de moment.

DE LES PROCESONS DEMANAT PLUJA

No plou, degut a un càstig de Déu!Anys enrere,quan les pluges no feien acta de presència en el moment en que ho havien de fer, no hi havia cap poble petit o gran, o ciutat petita o gran, que no sortís al carrer en processó.

Tot el poble, amb les forces vives que en deien llavors: el senyor alcalde, el senyor rector, el senyor jutge, el senyor metge i el comandant de la Guàrdia Civil amb les seves millors gales i vestidures, i la corresponen banda de música debades sense massa afinació, sortien al carrer en processó, portant en andes la figura del sant o santa, patró o patrona del poble, o la imatge del qui els semblava que podia solucionar el problema de la manca de pluges.Déu estava molt content en veure la gent al carrer, que treia dels temples els seus sants, i a la curta o a la llarga, donava ordres als núvols perquè deixessin anar l’aigua allà on la gent ho demanava amb fervoroses oracions i amb tanta devoció.

Avui en dia, són comptats, ─a la baixa─, els pobles que treuen alguna imatge en processó per demanar la pluja. Més ben dit: ja no es fa cap processó, tret de les turístiques de la Setmana Santa, perquè atrauen turistes que omplen els calaixos de les botigues, hotels, restaurants i bars.

Passa el mateix amb les esplendoroses processons que es feien (encara se’n fa alguna, però sempre pensant amb el turisme, mai en la devoció) els dijous del Corpus Christie.

Ara ni tan sols és festa el dijous de Corpus; han passat la festa al diumenge següent!
A Berga sí que és festa el dijous de Corpus, però perquè celebren «La Patum» i atrau forasters, que si no...

Les processons del Corpus, al ésser al juny, servien també per demanar a Déu bones pluges si feia dies que no plovia.Diran vostès que els temps han canviat. Sí, hi estic totalment d’acord. Però les tradicions són les tradicions, i s’han de mantenir i tenir molt en compte, perquè gairebé sempre han funcionat. No n’hi ha prou en mantenir les tradicions, en aquest cas processons, que només es mantenen per afany de lucre.

És qüestió de treure la pols a les imatges patronímiques i remeieres, i a les andes, i tornar a sortir al carrer en processó i rogació, demanat fervorosament a Déu l’aigua que tant necessitem.

dilluns, 4 de febrer del 2008

NO N’APRENDRAN MAI!!

Voldria creure, que totes les persones catalanes que ahir a la nit van veure el repartiment dels premis Goya per TVE1, van pensar el mateix que jo.

Se’n van adonar vostès que la majoria de premis van anar a parar a mans catalanes?

Se’n van adonar vostès del poc tacte que va demostrar tenir TVE1 amb les persones catalanes premiades?

Sembla mentida, que tenint com té TVE estudis a Sant Cugat, des dels quals emet en català i també en castellà per la resta d’Espanya, no posessin de anunciadora i anunciador dels premiats, a professionals de la locució en català, que els tenen i molt bons! Quina vergonya Senyor! No van dir bé cap nom i cognom català!

Ja saben pronunciar bé els noms estrangers, ja! Però els catalans, mai!

No n’aprendran mai ni en volen aprendre!

Quin martiri! Fins quan?

diumenge, 3 de febrer del 2008

EL CARNESTOLTES I LA SETMANA SANTA

El meu curt saber em diu que el dia de «Dijous Gras», el «Carnestoltes» i «l’Enterrament de la Sardina», tot gira en torn a que a partir del «Dimecres de Cendra», vénen quaranta dies de dejuni, la famosa Quaresma que quan érem petits tanta por ens feia, abstinència i recolliment, que culminen amb els actes litúrgics de la «Setmana Santa», començant aquesta el «Diumenge de Rams» i finalitzant el «Diumenge de Resurrecció», on també es suposa que hi hauria d’assistir tota la gentada que primer ha estat setmana i mitja divertint-se.

L’endemà ja s’entra en el joiós «Dilluns de Pasqua», en el que els padrins i padrines es suposa que hauran acomplert amb els seus deures, i hauran obsequiat als seus fillols amb les «mones» de les més variades formes i dibuixos que com cada any posen a la venda els enginyosos pastissers.

Els tres primers esdeveniments que he esmentat, es caracteritzen per la gran participació ciutadana. Particularment pel que fa a les rues de carnestoltes de gairebé tots els pobles i ciutats de Catalunya i Espanya. No sé pas d’on surt tanta gent!

I jo em pregunto; tota aquesta gentada que participa en els tres esdeveniments citats en primer lloc, on és quan és l’hora de participar en els actes litúrgics de la Quaresma i la Setmana Santa?

Tret dels llocs eminentment turístics com poden ser els d’Andalusia (més folklòrics), o els de Castella i Lleó (més seriosos i de més recolliment), en la majoria de temples no si veu ni Déu! I no cal dir, de veure gent pels carrers en fervorós recolliment seguint la imatgeria dels «passos» processionals!

Per què si hi ha gent per uns determinats actes no n’hi ha per a altres, quan és ben sabut que l’existència i assistència dels i als primers era i hauria de ser la conseqüència de l’existència i l’assistència als segons? Tot el que sigui divertiment i disbauxa esbojarrada sí: tot el que comporti silenci i recolliment i actes de penitència, ni parlar-ne. No em lliga res!

Això és el que ha portat el poder adquisitiu del qual sembla que en disposen molts? Ara tothom té cotxe, i molts es permeten el luxe (a vegades sense diners pagant-ho tot amb aplaçaments...) de fer llargs i exòtics viatges i sense parlar amb ningú! Abans, ja era molt poder anar a passar el dia, o una tarda, a qualsevol font dels rodals del poble, retrobant-se amb els veïns i veïnes, amigues i amics, i xerrar pels descosits deixant a tothom content.

Tornaran aquells dies tranquils, d’esbarjo amb una colla d’amigues i amics, on la natura era molt més respectada que avui en dia? O estem abocats cap a un Món desnaturalitzat,erm i trist?

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.