CRÒNICA D'UN MERAVELLÓS DIA

 Algú pensarà, al llegir aquest article, que m’he passat a la publicitat. Res més lluny de la meva intenció, al relatar una jornada que per a mi ve ser magnífica i que em fa molta il•lusió compartir amb tota aquella persona que, com jo, sigui amant d’un dels plaers més grans existents a casa nostra, com és la xocolata de la pedra o a la pedra. Vaig llevar-me a les 7 del matí amb molta alegria al cos el dia 25 d’abril, perquè era el dia que anava a visitar la Fàbrica de Xocolata Jolonch d’Agramunt. Haig d’aclarir, que en sóc un gran amant de la xocolata a la pedra i una fàbrica d’aquest tipus de xocolata era el que anava a visitar. Sempre, sempre, sempre que em dirigeixo cap a les Terres de Ponent amb el cotxe, com va ser el cas del dia 25, no me’n puc estar d’aturar-me a La Panadella a esmorzar, que això sol ja és sinònim de començar bé el dia. I sempre, sempre, sempre el meu esmorzar sol ser el mateix: o un llonguet (panet en diuen ells) sucat amb tomàquet i pernil, o amb una truita a la francesa. I com que vaig de camí amb cotxe, per beure, una cervesa sense alcohol. Al darrera un cafè amb llet (algunes vegades, segons la gana que hi ha, amb el cafè amb llet hi acompanyo un croissant) i carretera i manta! En el cas del dia 25, tenia cita amb l’encarregat de la Fàbrica de Xocolata Jolonch, el senyor Alfons Amigó, per trobar-nos a les 11 del matí, a l’entrada d’Agramunt, davant de la fàbrica de la competència xocolataire, on hi ha un espaiós aparcament. Allà vaig deixar el meu cotxe i allà em va venir a buscar el senyor Alfons Amigó, per dirigir-nos a la fàbrica de xocolata. Un cop que hi varem ser, el senyor Alfons Amigó em va presentar el seu company de feina, el senyor Antoni, del qual no en sé el cognom. I entre els dos, van ensenyar-me, pas a pas, tot el procés de fabricació (des del sac procedent de Guinea Equatorial ple de cacau, fins a la rajola de xocolata degudament embolicada i envasada) de la boníssima xocolata a la pedra i d’altres tipus de xocolates que allà s’hi elaboren. Vaig quedar-ne meravellat! Hi ha una sèrie de antigues màquines que faciliten molt la feina, però allà dins es respira artesania pura. I mentre m’ensenyaven els diferents passos en la fabricació de la xocolata,(i jo anava tastant la xocolata conforme sortia dels diferents processos de fabricació) m’anaven explicant anècdotes i la història de com va començar tot plegat. Un cop finalitzada la visita, el senyor Alfons Amigó i jo ens en varem anar a dinar al bar braseria La Repesca, situat al carrer Firal 27, Tel. 973390669, del mateix Agramunt, on hi varem dinar menjar casolà senzill però boníssim. Jo vaig menjar-me uns macarrons de primer i uns “callos” de segon, que hi cantaven els àngels! Si algú dels que estan llegint aquest article s’anima a anar a dinar a aquest bar braseria, li recomano que primer truqui per telèfon per reservar taula al menys dos dies abans, perquè és molt petit i no hi cap massa gent. Ho fan tot molt bo i de clientela no els n’hi manca. També recomano la carn de xai a la brasa, que hom veu com la couen allà mateix, en una brasa a la vista del públic. Els dimecres és quan tenen més gent, perquè a Agramunt és dia de mercat. Nosaltres varem poder dinar perquè el senyor Alfons Amigó havia demanat taula el dia abans i tan va ser arribar i seure per dinar. Havent dinat, el senyor Alfons Amigó em tenia reservada una sorpresa: va dur-me a visitar el gran i magnífic temple tardo romà, dedicat a Santa Maria, construït entre els segles XII i XIII. Aquest temple té la particularitat, que en el seu subsòl (des de l’entrada fins sota l’altar Major)hi ha construït un gran refugi antiaeri amb capacitat per a unes 300 persones, bastit a partit del primer bombardeig feixista que va sofrir la vila el dia 5 d’abril del 1938. En tot el terme d’Agramunt hi ha molts més refugis. I el temple en sí mateix, té una altra gran particularitat que el fa digne de grans esdeveniments musicals i corals, com el que va tenir lloc diumenge passat dia 22, en que hi va actuar la Coral Sant Jordi amb un èxit aclaparador: és un dels millors temples, per no dir el millor, al menys de Catalunya, on l’acústica corprèn i omple de música i bons sons tot els racons de l’esperit humà. Varem completar la visita pels encisadors carrerons, molts d’ells porxats, del casc antic d’Agramunt, que també recomano a tothom de visitar. Així com una visita (abans de dinar) a l’indret on hi ha una torre de guaita de l’antic Castell d’Almenara (Pilar d’Almenara) bastida cap a l’any 1037, damunt les ruïnes d’un poblat tardo romà o visigòtic. Des de d’alt d’aquesta torre, en un dia clar, diuen que es pot veure Montserrat. I s’hi veu també, alguns cims del Pirineu, així com molta part del Pla d’Urgell i la plana on està ubicat el poble d’Agramunt. Resumint, va ser un dia d’aquells que costen d’oblidar o, millor dit, que no s’obliden mai. I com que aquest és el meu bloc i en ell hi puc adjuntar els enllaços que vulgui, aquí deixo pel qui hi estigui interessat, dos enllaços que tenen a veure amb la fabricació de les delicioses elaboracions de les xocolates Jolonch. http://jolonch.com/inici http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-oncomprar/xocolata_jolonch/ No cal dir, que si algú s’anima a demanar una visita a la fàbrica, els senyors Alfons Amigó i l’Antoni, serà molt ben rebut i es desfaran en explicacions de tot el procés de fabricació. I posats que seran al lloc, recomano que comprin alguna, o totes, de les delicioses especialitats que tan artesanalment elaboren. Entre elles, xocolata per a persones celíaques. Bon viatge a Agramunt i bon profit els faci la Xocolata Jolonch! Ah! I no s’oblidin de donar-los molts records de part meva als senyors Alfons Amigó i L’Antoni, dues grans persones en tots els conceptes!

FÓRA BO PER PAL•LIAR LA CRISI?

A veure si em sé explicar.

Una parella, marit i muller posem pel cas, surt un dia festiu amb el cotxe per a intentar passar un dia agradable.
El primer que fa el marit, que en aquest cas és qui condueix, podent-ho fer també l’esposa, és comprovar que el dipòsit de benzina estigui més o menys ple. Doncs no. Resulta que no hi ha benzina ni per a fer 10 quilòmetres. Cap problema. Just davant de casa hi ha una benzinera. Omple el dipòsit i... Primera sorpresa!
Resulta que ahir el litre de benzina anava a 1’42€ i avui va 0’50€!
Marit i muller comenten el fet i decideixen trucar per telèfon a un acreditat restaurant que dista 150 quilòmetres de casa. Saben que és un lloc car, –el menú degustació estava pels voltants dels 90€–, però s’hi menja molt bé. Truquen. –Sí, sí, ja poden venir que els hi guardem taula–, els hi responen des del acreditat restaurant.
Estranyament al que havien vist altres vegades en aquell restaurant en el sentit que mai l’havien vist ple, avui, davant l’esplanada per deixar-hi el cotxe, no hi cap una agulla!
Dinen com a reis! I a l’hora de pagar... Carai! una altra sorpresa! El preu del menú degustació que anava pel voltant dels 90€ –per persona, clar–, ha baixat a 25€! Amb raó a fora no s’hi cabia de cotxes que hi havia i a dintre, sort que tenien reserva feta!
Els amos del restaurant no saben com fer-s’ho; van de bòlid! Però quant tanquen a mitja tarda, se n’adonen que el calaix de la caixa registradora s’ha fet petit per enquibir-hi tots els diners que han fet avui. Feia molts dies que no passava una cosa semblant.
Com a tot restaurant, aquest també té una sèrie de proveïdors que, quan a partir del dilluns van començar a rebre un munt de comandes d’aquell establiment, se’n feien creus!
L’endemà del dia festiu, era fi de mes. El matrimoni, que tant l’un com l’altre treballen, cerquen en els respectius ordinadors si els hi ha estat abonada la nòmina i... Una altra sorpresa! Amb una alegria immensa, se n’adonen que uns diners que havien estat retallats, els hi han estat retornats i les nòmines han quedat tal qual les rebien un mes enrere.
Aquesta podria ser una de les maneres de pal•liar la crisi. Que al treballador no se li rebaixi el sou i que pugui anar a comprar gairebé a meitat de preu, allò que li és necessari per a viure dignament ajuntant-hi, de tant en tant, un petit caprici de sortir a dinar a un restaurant i poder passar un dia agradable després de fer-se un fart de treballar durant tota la setmana.
És un peix que es mossega la cua. Si hi ha consum, l’economia s’activa ràpidament i tothom hi va bé. I es poden pagar, tranquil•lament, totes les despeses hagudes i per haver que solen gravar la vida de qualsevol família.
I pel que fa al pagament d’impostos, aquests haurien de ser abonats a les respectives administracions, sempre i quan la persona que els hagués de pagar ho podés fer, que no voldria dir que es nega a pagar. És de suposar que ningú es nega a pagar impostos. Però quan no es tenen els diners per fer-ho, què? Els recaptadors d’impostos haurien de ser bastant més flexibles i, si convingués, cobrar-los amb llargs aplaçaments o terminis.

Prou, prou i prou!!!

En casos com aquest, jo sempre recordo l’1 de març del 1951, dia en que va començar el que se'n va dir "vaga de tramvies" a Barcelona, que no va ser una vaga de tramvies en el sentit que els tramviaires s'haguessin declarat en vaga, sinó en el sentit que van ser els collonuts barcelonins i les collonudes barcelonines, els/les qui es van declarar en vaga (quan aquesta estava rigorosament prohibida pel Règim franquista) de pujar als tramvies. Motiu? l'augment desorbitat del preu del bitllet, amb l'agreujant que a Madrid, els preus dels bitllets dels tramvies no varen apujar-se o varen apujar-se molt poc, en comparació amb l'abús comès a Barcelona.
Crec que la cosa va durar dues setmanes; van haver-hi morts, molts ferits i molts detinguts; però el Governador Civil Eduardo Baeza y Alegría i l'Alcalde Josep Maria Albert i Despujol, varen ser cessats fulminantment i els preus dels bitllets no es van tocar.
Si tots a una emulem als nostres coratjosos avantpassats barcelonins a l'hora de deixar de pagar els impostos a l'Estat espanyol i els paguem al nostre país, Catalunya, l'Estat contra nosaltres, res podrà.
Perquè aquí del què es tracta, és de no negar-se a pagar els impostos, sinó a fer-los efectius a l'Agència Tributaria Catalana perquè siguin ven administrats i poder llevar-nos aquest dogal econòmic que no deixa desenvolupar-nos com una normal nació amb Estat propi.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

ONZE PER DOTZE, TRETZE PER DOTZE?

Ves quin cas he viscut en els dies 31 de desembre de 2010 i 31 de desembre de 2011.
És un cas ben ximplet i costa de creure. Però la cosa va anar així.
Mancaven deu minuts per les 12 de la nit del 31 de desembre de l’any 2010, quan vaig començar a preparar-m’ho tot per celebrar el Cap d’Any.
Entre les coses a preparar, per abocar en un petit plat de cafè, s’hi trobava un potet de llauna on es suposava que a dins hi havien d’haver-hi els dotze grams de raïm ja pelats i nets de brisa.
Doncs gran i esglaiadora va ser la meva sorpresa, quan en obrir el potet i abocar els grans de raïm al platet, només van sortir-ne 11 grans!!!! El rellotge anava corrent acostant-se a les dotze de la nit i jo anar comptant grans de raïm! Els vaig comptar no sé quantes vegades i cada vegada me’n sortien 11!! La mare del Tano!
Res, van tocar les dotze a la TV3 i ho vaig solucionar menjant-me els 11 grans de raïm a cada campanada.... I una oliva farcida d’anxova!
I pel que fa al 31 de desembre del 2011, ara ve el bo de tot plegat i que n’hi ha per fotre el barret al foc.
Vaig fer la mateixa operació que l’any passat: a deu minuts per les dotze, vaig començar a posar-m’ho tot a punt: ampolleta de cava; safata de rebosteria i el potet (d’una altra marca del de l’any 2010) amb el raïm. I oh sorpresa! Quan obro el potet de raïm i aboco els grans al platet de cafè; a que no sabeu quants grans en van sortir? Doncs en van sortir 13!!!! Quins pebrots!(grans de raïm en aquest cas). El gra que em va mancar l’any passat el recupero aquest any! Inaudit!!!! Santa casualitat!!
Al so de les dotze campanades, també de TV3 i que aquest any que hem deixat han estat retransmeses des de Guissona, em vaig anar menjant els dotze grans de raïm. Que què vaig fer amb el que feia tretze? Doncs molt senzill; quan van acabar les 12 campanades i vaig fer el brindis de rigor desitjant-me un bon 2012 bevent un parell de glops de cava perquè els 12 grans de raïm tiressin avall, em vaig menjar el que feia 13! No el podia pas llençar, oi?
De debò que no us estic dient cap mentida. Tal qual va succeir tot plegat, així us ho he contat.
Us haig d’aclarir, que el primer pensament que vaig tenir al veure que només hi havia 11 grans de raïm dins el pot, va ser guardar-los i anar el dia 2 de gener a reclamar al súper on ho havia comprat. Però vaig pensar tot seguit que potser no m’hi voldrien estar.
Ah! I també us haig de dir, que quan vaig anar al súper a comprar el raïm enllaunat, en comptes d’una llauna en vaig comprar dues pel que pogués passar. No em volia trobar amb el mateix que em vaig trobar l’Any 2010!
A pesar de les trifulgues, bo i feliç any 2012!!!

Nou titella

A l'Estat espanyol, des del dia 21 de desembre del 2011, tenen una nova titella els fils de la qual seran moguts per les mans d'una ambiciosa dona.

TRANSPORTS PÚBLICS MÉS CARS

Els que prenen les decisions en el tema dels augments de preu en aquest cas del transport públic, sembla que en comptes de pensar amb el cap pensin amb els peus. No se n'han adonat, que ara, amb l'augment de l'import del bitllet senzill de "metro" i autobús, les persones que intentaran col•lar-se també augmentarà d'una manera significativa.
I un cop comprovat el gran nombre de persones que es saltaran les tanques per accedir a les andanes del "metro" per exemple, també hauran d'augmentar les mesures de seguretat i dissuasòries per tal de controlar els qui vulguin viatjar sense pagar. La qual cosa comportarà, que l'augment que s'haurà aplicat al bitllet senzill, haurà de servir per pagar aquestes noves mesures de seguretat i de control. Llavors, de què servirà augmentar el preu del bitllet, si els diners no es podran destinar al lloc que ha motivat l'augment, que és reduir el dèficit que pateix tot Catalunya?
Seguint amb el tema, suggerir als "benpensants" de l'Administració catalana, que una de les maneres de fer veritables diners amb els bitllets del transport públic, és que aquests bitllets, en comptes d'apujar-ne el preu, l'abaixessin considerablement. Amb preus molt més barats, les persones que normalment fan servir els transports públics, ho farien molt més de gust; ningú intentaria col•lar-se i als carrers de la ciutat de Barcelona no hi circularien tants cotxes i motos. Ara, amb aquest desorbitat augment a 2€ el bitllet senzill, passarà que moltes persones tornin a servir-se del vehicle propi amb l'augment de la contaminació ambiental que això pot comportar. És la baratura el que fa vendre! Que hi pensin els "benpensants" de l'Administració catalana.

Recaptar aliments per part de la població; per què?

Els passats dies 25 i 26 de novembre, va tenir lloc a tot Catalunya la campanya de recollida de tot tipus de mengívols de llarga caducitat, per poder donar de menjar a moltes famílies catalanes que passen molta necessitat i que moltes d'elles freguen el llindar de la pobresa.
El Banc dels Aliments, entitat sense ànim de lucre que centralitza aquesta recollida de productes de primera i segona necessitat, que l'any passat per aquestes dates va assolir la quantitat de 400.000 quilos d'aliments, aquest any es va posar com a fita, arribar als 800.000 quilos o més, d'aliments, i sembla ser que ho ha aconseguit.
Però, per què sempre s'intenta sensibilitzar al qui menys té perquè més doni? Un tant per cent molt elevat de persones que van comprar aliments per dur-los al Banc d'Aliments, es veia per televisió que era gent molt humil i senzilla, que potser en un moment o altre de la seva vida van passar gana i saben, a ciència certa, què és passar un dia i un altre dia sense tenir res que emportar-se a la boca.
Quantes persones amb un alt poder adquisitiu van comprar aliments els dia 25 i 26 per pal·liar la gana a Catalunya?
Quants polítics, estiguin en actiu o no, han mogut el cul, ells o les seves senyores, per desplaçar-se, els dies 25 i 26, fins el supermercat més pròxim a casa seva, o a una gran àrea comercial, per comprar uns quants quilos d'aliments?
És una vergonya que qui més té (es suposa que per això en té), es faci el desentès (no tothom) en aquests flagrants casos, on gastar-se uns diners per donar de menjar a qui no té res, o té pocs mitjans per adquirir aliments, li suposaria una alegria immensa i les mostres d'agraïment serien d'allò més expressives.
És una vergonya també, que algunes empreses financeres amb grans beneficis, tinguin la pocavergonya de patrocinar escuderies de Fórmula 1 i Grans Premis motociclistes, i després neguin al poble ras, crèdits per poder, alguns, muntar el seu petit o mitjà negoci, estabilitzant així la seva economia.
Anys enrere, quan aquí es sentia parlar del Tercer Món, es contemplava com una cosa llunyana; no se n'hi feia cas; no anava en les coses d'aquesta part de l'hemisferi; ara el Tercer Món el tenim aquí.
Si la crisi persisteix, i tot indica que va per llarg, com es solucionarà el problema de la fam i la pobresa galopant a Catalunya? No se sap què passarà. Però tot indica que, de bo, res.
Serà que potser, havent retallat tant en sanitat, el Govern català, al no poder atendre als seus conciutadans amb mil i una malalties, els deixarà morir de fam i tot això que encara més s'estalviaran?
I el fotut de tot, és que una crisi que no l'ha provocat el poble, és el poble que, com sempre, l'ha de pagar. No hi ha dret!