FINS QUAN SE N’HA DE SEGUIR PARLANT?

A la banda terrorista que durant tant de temps ha assassinat i extorsionat tanta gent, tant a Catalunya com a Espanya, no se li hauria de fer cap menció en cap mitjà d’informació i o comunicació.
Precisament és el que aquests assassins busquen; que es parli d’ells. I si cada vegada que porten a terme una acció terrorista els mitjans de comunicació ho expliquen tot amb pèls i senyals, ells encara es creixen més. I això s’hauria d’evitar i acabar.
El Govern espanyol, hauria d’aprovar un decret llei pel qual quedés totalment prohibit que tots els mitjans d’informació i o comunicació donessin noticies referents a les accions assassines de la banda terrorista. La prohibició també s’hauria de fer efectiva i extensiva al mateix Govern, en el sentit de que no hauria de poder donar cap notícia de la detenció d’aquest o aquell terrorista per molts que en detingués, però amb una clàusula en el decret llei que digués que el Govern espanyol només estarà obligat a publicar de forma oficial i amb còpia a totes les agències de noticies, el veritable final de la banda terrorista. Llavors sí. Quan els tingués a tots empresonats i s’hagués pogut requisar tot tipus d’armament i explosius i aparells per a confeccionar llur propaganda, llavors sí que fóra el moment de donar la gran i única notícia sobre la eliminació total de la banda terrorista. I a partir d’aquí ni un sol mot més.
Això sí, el que no se n’hagués de parlar mai més dels terroristes per estar tots detinguts i empresonats, no vol dir que el Govern s’oblidés del tema. Més que mai hauria de seguir tenint els ulls ben oberts, i vetllar nit i dia perquè mai més una banda terrorista pogués fer de les seves a Catalunya o Espanya, matant i extorsionant a tort i a dret.
Si sempre s’ha dit que les Forces de Seguretat de Catalunya i Espanya són unes de les millors del món, doncs que ho segueixin sent i que estiguin sempre alerta amb tot, però bàsicament en assumptes de terrorisme.
Tant catalans com espanyols, només volem pau i viure tranquils i sense haver d’anar pel carrer amb l’ai al cos pensant en quin racó de la ciutat o poble han col·locat un artefacte explosiu, o veure caure una persona abatuda pels criminals trets dels terroristes.
Aquest és l’últim article que publico sobre el tema, per seguir l’exemple del que avui he escrit. Espero i desitjo, que si hi ha d’haver un proper article, aquest sigui per escriure de la celebració amb molta joia i alegria de la veritable fi de la banda terrorista i la definitiva pau als cors de tothom.

CRISI?

CRISI?

Crisi? De quin tipus de crisi s’està parlant?
El passat diumenge dia 20, perquè anava sol, vaig poder dinar en un restaurant de Montblanc (poble Cap, de la Comarca de la Conca de Barberà). Estava ple de gom a gom i amb gent esperant que es buidessin taules per poder dinar.
Vaig sortir de Montblanc a dos quarts de sis de la tarda (amb el meu cotxe), amb la sana intenció d’arribar abans d’un quart de vuit (per allò de buscar lloc per a seure) del vespre a Canyelles (El Garraf), per assistir al concert (8 del vespre) d’una reconeguda orquestra de l’Empordà. No va ser possible. Per què? Doncs perquè totes les carreteres secundàries que vaig haver de passar així com les nacionals catalanes que ara es denominen C-... i l’autopista AP-7 anaven plenes de cotxes que en prou feines avançaven un metre cada cinc minuts! A les 9 i 10 minuts vaig aconseguir passar pel poble de Canyelles. Vaig passar de llarg. No pagava la pena que m’hi aturés. El concert ja s’havia acabat!
Vaig tardar gairebé tres hores i quart per a fer un recorregut de setanta cinc/vuitanta quilòmetres, que es podien haver fet, al meu pas, amb una hora o com a molt amb una hora i quart. Vaig pensar, que en aquells moments de tant i espès trànsit, hi deuria haver més gent a les carreteres que no pas a casa seva.
Tota aquesta gent, o si més no tota una bona part, van dinar fora de casa i possiblement en un restaurant. Jo també.
Però es dona el cas que, al menys jo, com que no sóc amant de sortir en les èpoques de la tardor i l’hivern perquè m’espanta el gel, la neu o el fang que em pugui trobar per camins i carreteres i els dies són molt curts, m’estic a casa i estalvio alguns diners que després em serveixen, a la primavera i a l’estiu, per sortir i poder fer alguns dispendis extra. Però molta gent de la que surt els cap de setmana de la primavera i l’estiu per anar a la platja, també surt els cap de setmana de la tardor i l’hivern per anar caçar bolets i a esquiar. Com s’ho fan amb els diners per tenir-ne tants per gairebé tots els caps de setmana de l’any?
On és la crisi?

PA DE LLENYA?

En moltes sofisticades botigues (boutiques del pa, en diuen ara) en les quals s’hi despatxa pa, però on aquest no hi ha estat elaborat si no que hi ha estat dut d’un forn que ves a saber on és, es vanaglorien de posar un cartell molt llampant en el qual s’hi pot llegir: ─«tenim pa de llenya»─ Pa de què? Des de quan de la llenya se’n fa pa?
Sempre havia entès que amb uns grans costals de llenya de pi, s’escalfaven els forns per poder-hi coure el pa i qualsevol derivat de la farina, o coure-hi qualsevol cosa, que necessités un bon forn per coures. Però a fe de Déu que no havia sentit mai a dir que de la llenya se’n fes pa!
Per què aquesta mania de voler estalviar paraules? Per què aquesta desídia de no voler escriure les coses bé i no dir les coses pel seu nom sencer? Per què aquestes ganes de fer ballar el paraigua a la gent?
Tant costa dir; «en aquest establiment venem pa, cuit en un forn de llenya»? Però compte! Si us plau, no enganyin als futurs compradors. Perquè si el cartell diu que el pa que es ven a tal o qual lloc ha estat cuit en un forn de llenya, la afirmació ha de ser veritat. No diguin que és un forn de llenya quan el pa que allà es ven ha estat cuit en un forn elèctric que no és pas el mateix, ni el pa té el mateix gust, com aquests que ara hi ha com aquell qui diu per totes les gasolineres. És sanitàriament correcte vendre pa en una gasolinera, o en llocs que no són veritablement establiments adequats per tal venda? És sanitàriament correcte que encara es vengui el pa tocant-lo amb les mateixes mans que s’estan tocant els diners i ves a saber què més, sense cap protecció?
Senyors forners o flequers, com millor els escaigui el nom de l’ofici, facin-me la mercè d’escriure les labors derivades de la farina, com el pa i la coca per exemple, tal qual s’han d’escriure i sense equívocs. Que tothom entengui què i com s’hi ha cuit, el que es ven en el seu establiment. I atinguin-se també a totes les mesures de sanitat i higiene, ja que el pa no es pot rentar com si fos una peça de fruita!

ON PIXEM?

En els trens dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de les línies del Vallès, S-1 Terrassa, i S-2 Sabadell, així com en les línies internes de Barcelona capital que van de Plaça de Catalunya a Reina Elisenda, i Plaça de Catalunya Avinguda del Tibidabo, no hi ha vàter.
Durant les hores en que funcionen totes les línies esmentades, el fluix de gent és impressionant. Més d'una i un tindran ganes d'anar a pixar oi?
A l'estació de Plaça de Catalunya (baixant pel costat Rambles-Pelai) i sota una escala, hi han un vàter, la clau del qual s'ha de demanar (o agafar) al bar que hi ha arran les escales d'entrada i sortida de les andanes.
Bé. Doncs s'ha donat el cas que avui, 10/07/2008, quan un servidor ha anat a demanar la clau per fer us del vàter, se m'ha comunicat que estava fora de servei i que perdonés la molèstia. En broma, li he fet aquesta pregunta a una de les empleades del bar; « així doncs què, em pixo a la via?» Ella i tres empleats dels FGC s'han fotut a riure, i he hagut de marxar a agafar el tren per anar cap a Sabadell, sense poder anar al vàter.
Fins que no he he arribat a Sabadell-Estació, no he pogut anar al vàter!
Perquè aquí n'hi ha una altra de bona! Si en comptes de baixar a Sabadell-Estació baixo a Sabadell-Rambla, final i principi de la línia S-2, resulta que en aquesta estació ni tan sols i ha vàter. Bé, sí que n'hi ha un, però és d'us exclusiu per els treballadors de la Companyia Ferroviària.
Sabadell-Rambla és una estació que també té molt moviment de viatgers, però han de sortit tots pixats de casa perquè fer-ho allà és impossible. I el viatge fins a Barcelona ( si és que es va a Barcelona), dura 38 minuts! 38 minuts, més l'estona que ja es porta de casa aguantant-se la pixera.....! Ja m'ho explicaran!! I que arribis a Barcelona-Plaça de Catalunya i et trobis amb l'únic (crec) vàter fora de servei....!!!
Com s'enyoren i es troben a faltar «las señoras de los lavabos» d'altres temps!!!!!

QUÈ ESTÀ PASSANT AMB VENTDELPLÀ?

En el capítol d'ahir de la sèrie de TV3 «VENTDELPLÀ», va quedar bastant clar, o al menys a mi m'ho va semblar, que la doctora Teresa Claris (Emma Vilarasau), definitivament es trasllada a Barcelona on sembla ser que li han ofert una feina insuperable.
Fa setmanes que el David Estelrich (Ramon Madaula), no apareix pels platós de la sèrie.
I el Martí Estelrich (Nao Albet), també sembla ser que ha aixecat el vol abandonant, potser per un curt període de temps, la famosa sèrie que a tanta gent de Catalunya ens té enganxats.
Què està passant amb aquests personatges?
Podria ser que tinguessin contracte per participar en altres esdeveniments artístics ja siguin teatrals, cinematogràfics o televisius?
Si és així, trobo que està molt mal fet!
Sí, perquè la sèrie de televisió «VENTDELPLÀ» està molt arrelada a casa nostra. És una de les que més audiència té.
Considero que totes les actrius i actors que es van comprometre a participar a la sèrie, i que per tant suposo que varen signar un contracte a tal fi, no s'haurien d'haver compromès en res més fins que els guionistes de la sèrie, encapçalats pel gran dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i d'acord amb TV3, posessin punt i final a tan magnifica sèrie.
El que estan fent actualment, és una gran presa de pèl al incondicional tele espectador, que vol gaudir cada setmana de tots els personatges, principals o no, de la sèrie.
Si ara, per imperatius de contracte en un altre espectacle com està fent en Ramon Madaula, la Emma Vilarasau abandona per uns dies, setmanes o mesos la sèrie, quin al·licient ens quedarà als tele espectadors?
TV3 i els guionistes de la famosa sèrie ho haurien de tenir en compte. Considero que no es pot jugar amb els sentiments televisius de tants i tants tele espectadors.
Ara si el que pretenen entre tots plegats és engegar a dida la sèrie fent avorrir els tele espectadors i que per sí sols l'anem deixant de veure, al pas que van segur que ho aconseguiran.
Si ens hi volen seguir tenint enganxats, facin que tots els personatges ens tornin a fer venir les ganes de gaudir de l'espectacle que totes i tots ens mereixem.

BANDERES NACIONALS AMB ANIMALS

Degut a la «guerra» entre el ruc català i el brau espanyol, van començar a proliferar unes banderes nacionals espanyoles amb la imatge al mig, de color negre, d'un brau.
Poc després, es varen començar a veure unes banderes nacionals catalanes, les quals duien, també al mig, el dibuix del tant maltractat ruc català.
No hi estic pas d'acord.
Ni la bandera nacional catalana hauria de dur estampat un ruc, ni la bandera nacional espanyola hi hauria de dur un brau.
Les banderes nacionals dels respectius països haurien de mostrar-se tal qual els hi correspon. Tret de la bandera nacional espanyola que, si no vaig errat, em sembla que pot portar, o ha de portar obligatòriament imprès l'escut nacional espanyol, que no és certament ni un brau ni una àguila imperial.
És d'un ridícul espantós, veure les dues banderes, la catalana i l'espanyola, amb aquells fastigosos dibuixos d'animals al mig.
Els que varen tenir la malpensada idea d'estampar aquests dibuixos a llurs banderes, segur que no van tenir en compte les mofes i les befes que aquestes banderes podrien rebre per part dels milions d'estrangers que cada any ens visiten. Sense comptar les befes i les mofes que reben els qui les onegen orgullosos al vent, quan van a un altre país seguint algun esdeveniment esportiu espanyol o català.
El ruc català, si es vol, que segueixi sent un dels símbols de Catalunya, com sembla ser que ho segueix sent el brau per Espanya perquè encara el veiem per massa carreteres. Però no s'haurien de barrejar uns símbols tan bèsties, amb uns símbols tan seriosos com són les banderes nacionals de Catalunya i Espanya, que es mereixen tots els respectes.

MALAÏDA GUERRA CIVIL ESPANYOLA!

L'escrit que ve a continuació em pot reportar alguns disgustos, i odis i girades de cara per per part d'un sector important de les meves amistats. Però és que estic llegint un llibre que fa referència a fets esdevinguts en la rereguarda de la Guerra Civil Espanyola (actualment estic llegint els fets referents a la rereguarda republicana, però, prèviament, vaig llegir el que havia esdevingut a la rereguarda franquista), i no puc estar-me de dir el que penso i el que potser en el seu dia va pensar, i potser pensa encara molta gent, i no es van atrevir, no es volen atrevir a manifestar-ho públicament.
I amb el meu curt intel·lecte, només sé comprendre o he entès una cosa; a la Guerra Civil Espanyola hi va haver molts morts i molts ferits i es van perdre molts edificis emblemàtics i habitatges, i enderrocaments de pobles i ciutats senceres degut als indiscriminats bombardejos, perquè jo penso que el Govern de la República no va entendre des d'un principi que les forces rebels que es van aixecar en armes contra la legalitat vigent estaven molt més ben abillades, tant en homes com en material, que no pas l'Exèrcit del Front Popular. El Govern de la República va voler defensar una situació indefensable des d'un primer moment. El Govern de la República va pensar-se (suposo que amb bon criteri) que podria aturar el cop d'estat, i el que va fer va ésser allargar el sofriment, durant gairebé tres anys amb una innecessària pèrdua de vides humanes i de bens, a tota una nació.
Bé, des d'un primer moment no, perquè segons m'ha semblat llegir, els rebels al principi no comptaven en que el seu cop d'estat esdevindria una ferotge i sagnant Guerra Civil com així va succeir. Es creien que duraria quatre dies precisament per això; perquè sabien de bona tinta que els militars lleials i fidels a la República eren pocs i mal avinguts, i amb un armament escàs i obsolet, que potser es rendirien a la vista d'una força militar amb moltes ganes de buscar raons, encara que, de bon principi, també anaven escassos de material bèl·lic y efectius humans.
Va ésser més endavant, em sembla que cap a mitjans d'agost o setembre del mateix any 1936, que els que es van aixecar en armes contra la República van començar a rebre enormes quantitats de material bèl·lic per part dels nazis alemanys comanats per l'Adolf Hitler, i els feixistes italians a les ordres de'n Benito Mussolini, els quals eren simpatitzants de la causa franquista. Particularment, l'anomenat bàndol Nacional va rebre per part de Hitler i de Mussolini molta força aèria i molta artilleria, així com un gran contingent de carros de combat d'última generació i milers d'homes (alemanys i italians) disposats a tot, que van ajuntar-se amb l'Exèrcit d'Àfrica del general Franco i la Legió.
Si des d'un principi el Govern de la República (que per altra banda va ser abandonat per les mal anomenades democràcies europees, amb l'excusa de la no intervenció en assumptes interns de la nació espanyola), hagués claudicat davant les tropes franquistes, és obvi que haguéssim tingut, en comptes de quaranta, quaranta tres anys de dictadura, o potser no. Perquè de la manera que es van desenvolupar els esdeveniments en la Segona Guerra Mundial, potser quan les Tropes Aliades van entrar a París també haguessin intentat d'entrar a Espanya i allibera-la del feixisme tal qual van fer amb l'Alemanya nazi i el fasccio italià.
En resum, vull dir que es va vessar molta sang innocent que s'hagués pogut estalviar i, possiblement, s'haguessin pogut viure uns anys amb molta més tranquil·litat que no pas els ignominiosos quaranta anys de dictadura que varem haver de patir.
I compte, perquè manquen només onze dies perquè es compleixin 72 anys d'aquell fratricidi, i el panorama no pinta massa bé. Déu vulgui, però, que ni ara ni mai, tornem a patir una sagnant bandositat i contesa com la que uns erronis il·luminats van iniciar un fatídic dia de juliol del 1936.

PER QUÈ SE’LS DIU ÀVIES O AVIS?

He observat d’un temps ençà, que quan es parla d’assumptes relacionats amb persones que ja tenen una certa edat, com per exemple que passin de la seixantena i que possiblement ja estiguin jubilades, es tendeix a fer servir molt alegrement el mot «avi» o «àvia».
Generalment, aquest mot es sol escoltar molt tant a la ràdio com a la televisió i també veure’l escrit en algun diari, periòdic o revista.
«S’ha perdut una àvia o un avi a tal lloc...»; «la policia ha trobat un avi o una àvia mort a casa seva...», etc., etc.,
Àvies o avis de què i de qui? I si no ho són d’avis o àvies?
Hi ha un nombre bastant elevat de persones que estan dintre l’edat més amunt esmentada, que no ho són d’avis o àvies. Ni ho són, ni ho han estat mai, ni potser no voldran o no podran ser-ho mai. Per tant, a aquestes persones no els hi fa cap gràcia que els hi pengin gratuïtament el san benet d’avi o àvia, quan en realitat no ho són.
Ésser persona gran, no és equivalent a ésser avi o àvia. Aleshores, per què se’ls fica dins el mateix sac dels que sí que ho són?
Hi ha uns locals específics en els quals, l’esmentada gent que ja té certa edat sol anar-hi a passar unes estones d’esbarjo. Per què en aquests locals, a molts llocs, hi ha un rotund cartell que diu «Casal d’Avis»? A més de que el punyent cartell només parla «d’avis» sense tenir en compte les àvies, no quedaria més bé que a tots els locals on si poden reunir la Gent Gran, i digués en un preciós cartell precisament això: «Local Social per a la Gent Gran,?»
Si entre aquestes persones hi ha algun avi o alguna àvia que hi volen entrar a esbargir-se unes hores, doncs cap problema. D’aquesta manera, els i les que encara no ostentessin el títol d’avi o àvia no s’hi trobarien desplaçats o desplaçades.
Conec unes quantes persones del meu entorn de si fa no fa la mateixa edat, que estem jubilats però no som avis ni àvies, que ens molesta molt quan entrem en algun lloc; bar, comerç, súper, botiga, trobar-nos el simpàtic de torn que pregunta: «i que voldran aquests avis?» O bé: «què diuen o expliquen aquests avis?» En aquells moments l’escanyaries!
Dirigir-se a una persona gran amb aquests termes no ho trobo massa correcte. Ara bé. Si la persona gran entra en un lloc determinat acompanyada d’una criatura de no massa edat, sí que podem acceptar que ens diguin avis o àvies, tot i que no estaria per de més aclarir conceptes des d’un principi i que ens preguntessin: «que és el seu net o neta aquest nen o nena que l’acompanya?» Evitar malentesos a vegades és profitós per a tothom.

EL PREU DE L'AIGUA ENVASADA

El dimecres passat, trobant-me en un petit poble de la comarca del Montsià, van venir-me unes peremptòries ganes de veure aigua.
El primer lloc que em vaig trobar en aquell poble per poder comprar aigua, va ésser la típica tendeta.
Vaig comprar una ampolla d'aigua de litre i mig, d'una marca que té la seu central a Aranda de Duero! Saben quan me'n van fer pagar? 0,36 cèntims d'euro!
L'endemà dijous, vaig anar a veure el tan cobejat espectacle musical que tant d'èxit té aquests dies a Barcelona. A la mitja part també tenia set, i me'n vaig anar a un dels bars que hi ha en aquell ex recinte esportiu. Saben quant em van fer pagar d'una ampolla de mig litre d'aigua d'una font molt famosa de Sant Hilari Sacalm, i per tant molt més a prop que la que ve d'Aranda de Duero? 2,50 € Sí, sí, ho han llegit bé: dos euros amb cinquanta cèntims!!
La mestressa de la tendeta d'aquell poble del Montsià segur que, venent l'aigua a aquell preu, hi fa negoci si no la vendria.
Quin volum de negoci o tipus de robatori hi fa el bar del recinte del musical?

TRENS GLOBALITZATS?

Llegit a les pàgines electròniques de la revista VÍA LIBRE, que parla de trens:
«Los presidentes de Renfe y SNCF, José Salgueiro y Guillaume Pepy, han firmado un protocolo de intenciones para establecer un acuerdo de explotación conjunta de los tráficos internacionales de alta velocidad entre los dos países, que comenzarán a realizarse después de la apertura de la nueva línea internacional de alta velocidad Perpiñán-Figueras y su prolongación hasta Barcelona. »
Què vol dir això? Jo entenc que vol dir, que tant els TGV francesos com els espanyols, podran circular lliurament per territoris contraris, amb uns preus unificats. El que ja no tinc tan clar és si, per exemple, jo podré agafar un TGV francès que vagi fins a Sevilla a l’estació de Sants de Barcelona, tal com si pugés en un TGV espanyol per fer el mateix recorregut.
El que podria passar, fóra que, el TGV espanyol amb destinació Paris, o el TGV francès en destinació Sevilla, quan haguessin passat llurs fronteres, no admetessin passatge però si permetre davallar dels trens tal qual es fa actualment amb els trens TALGO que passen per territori francès, italià o suïs. Un viatger pot baixar per exemple a Perpinyà, però un viatger no pot pujar al TALGO, a Perpinyà, per anar fins a Montpeller. Ho ha de fer amb un tren francès.
És allò del sí, però... al qual ens hi tenen tan acostumats. Tan bonic que fóra, que cadascú agafés el tren que volgués i a on volgués, per anar on volgués! Així de senzill!
A l’haver-hi més trens, les possibilitats de viatjar entre ambdós països haurien de ser immenses. No necessàriament un gironí o un figuerenc haurien d’esperar que passés un TGV espanyol per anar-se’n a França, si primer passés un TGV francès procedent de Sevilla-Madrid-Barcelona!

REBAIXES?

Avui ha començat el maremàgnum de les rebaixes! La bogeria per les rebaixes! Les empentes per les rebaixes! Hi ha veritables expertes i experts en això d’anar de rebaixes! Per què cauen tan fàcilment a la trampa? Per què compren articles o peces de roba que saben que potser no es posaran mai? Però és clar, com segons es pensen, estan de rebaixa! Si no, que s’explicarien entre veïnes i veïns a la cua de plaça o de cal forner? Ve s’han d’explicar on han anat de rebaixes i què han comprat!
No m’acabo de creure això de les rebaixes.
Si algú s’hagués entretingut, el dia abans de començar les rebaixes, a anar comerç per comerç i anotar els preus dels productes, es podria veure si realment ens fan trampa o no amb això de les rebaixes.
Jo penso que és una trampa que només afavoreix el comerciant, per treure’s del damunt uns excedents que li sobren de cara a endegar la nova temporada, i sense perdi diners! El comerciant no hi pensa amb el possible client! Tant se li en fot el client! Ell pensa només amb com treure’s del damunt i com més aviat millor, un tipus de gènere que li està foten molta nosa a la botiga a aquestes alçades de la temporada. I per tant se les pensa totes, encara que sigui enredant a tot “cristo”, i fen veure garses per perdius al possible comprador!
Perquè per exemple, si el dia abans de les rebaixes un producte determinat està marcat a 30 euros, però ningú se n’ha adonat, el viu comerciant pot posar a l’etiqueta el dia primer de començar les rebaixes; preu anterior: 65 €, preu rebaixat: 45 €. El futur comprador pensa; «mira que bé! Aquí rebaixen 20 € d’aquest producte!» I com que s’ho creu, va i el compra, sense pensar que està pagant 15 € més del que marcava el dia abans de les rebaixes! Diners de més que el comerciant possiblement recapta per disposar d’efectiu per pagar la nova temporada de tardor i hivern.
Vostès creuen, amigues i amics, que els comerciants hi han de perdre en les rebaixes? Déu nos en guardi! Els sous dels empleats s’han de seguir pagant; els rebuts del corrent elèctric, aigua gas i telèfon, també! Per tant no poden posar articles a la venda perdent-hi diners!
I el remorer a nivell de carrer, diu que hi ha moltes botigues que, en època de rebaixes, posen a la venda articles deficients i amb tara, expressament fabricats per a esser venuts en aquesta època de l’any, i que els articles bons segueixen marcats amb el preu original, o amb la trampa explicada més amunt.