VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

dilluns, 19 de maig del 2008

ESCOLES DEL BÉ I DEL MAL

De la mateixa manera que una nena i un nen són duts a l’Escola del Bé per ésser el dia de demà útils a la societat, sembla ser que també existeix una Escola del Mal, a la qual hi van a estudiar els novells delinqüents, i a especialitzar-se els que s’han quedat enrere en les noves tàctiques i tècniques delictives.

D’altre manera, no s’explica com pot ser que els delinqüents d’avui en dia, en sàpiguen tant de robar i atracar. En un tres i no res, obren un habitatge que es suposa sota mil i una mesura de seguretat. No cal dir, amb quina rapidesa i facilitat obren i s’enduen qualsevol tipus de cotxe.

En l’apartat d’estafes, ni ha de tota mena. No pot ser que això s’ho empesqui el delinqüent, que a voltes sol ser un individu més aviat curt de gambals. Per força hi deu haver una EPPIGRADE (Escola per Petits i Grans Delinqüents) en algun lloc secret, que els ensenya a delinquir com cal.

Si aquesta escola existeix, les forces de seguretat haurien d’intentar trobar-la i clausurar-la.

En una pel·lícula espanyola pseudo còmica dels anys seixanta de la qual no en recordo el nom, però si que recordo que hi tenia un paper una mica rellevant l’actor còmic Manolo Gómez Bur, es mostrava com aquest actor feia el paper de professor d’una escola de carteristes i alguna cosa més. Potser algú en va prendre la idea i va muntar seriosament una Escola del Mal.

No hi ha dia que no ens assabentem de tot tipus de robatoris, atracaments i estafes, en les quals els delinqüents han aconseguit fer-se fàcilment amb el botí. I per acabar-ho d’adobar, en el jutjat entren per una porta i en surten per una altra, emparats en aquesta famosa frase que tant es sent a dir avui en dia: «Fulano de Tal ha estat deixat en llibertat amb càrrecs». Bitllet de sortida del jutjat, perquè al cap d’unes hores pugi al tren de la delinqüència que el farà tornar a delinquir.

I això en molta part succeeix, perquè els jutjats estant col·lapsats. No donen l’abast a tramitar tants expedients. I no seria d’estranyar que, en aquests moments, hi hagi més delinqüents a fora, que dins de les presons. A veure si es posen al dia i, si convé, que es construeixin més presons. Però al carrer no n’hi hauria d’haver ni un de malfactor. Ni un! Apart que, una mesura que potser seria eficient, seria que tots els delinqüents immigrants fossin repatriats. Que vagin a delinquir al seu país! Ja en tenim prou amb els autòctons de delinqüents! Massa que n’hi ha per desgràcia nostra i el turisme que ens visita.

També diuen que, dins les presons, molts delinqüents, en comptes de regenerar-se i intentar penedir-se del mal que han fet a la societat, procuren també aprendre nous mètodes de robatori; noves formes d’estafes; o la millor manera d’entrar en un Banc o Caixa a punta de pistola, i emportar-se la major quantitat de diners en el menys temps possible.

Quan s’acabarà aquest malson? Perquè així no anem bé. I si la Justícia es preocupa més, i va més ràpida, per engarjolar a una persona que només ha despenjat una bandera, que no pas per posar a la presó a qui veritablement a comés un crim o un robatori o estafa, ens trobarem que no podrem anar mai més tranquils pel carrer, ni podrem estar tranquils a casa veient la televisió o dormint, pendents només de que uns «experts» en la matèria ens esbotzin la porta i ens ho prenguin tot, inclosa la vida, com alguna que altra vegada ha succeït. I tant se val que sigui la porta de casa com la del cotxe. O que en qualsevol hora del dia o de la nit, (perquè amb això d’horaris ja no hi tenen miraments), ens assalti algú pel carrer i ens deixi tal qual varem venir al món!

dimecres, 14 de maig del 2008

ESPAI LITURGIC UN FIRAL?

A les tres escoles religioses a les quals vaig més o menys aconseguir estudiar quelcom, (Sagrada Família, Cor de Maria i Salesians de Sarrià), una cosa segura recordo haver après; per celebrar l’Eucaristia en un lloc tancat, prèviament aquest lloc ha d’haver estat consagrat. Vaig ésser el cap dels escolans als dos últims col·legis esmentats i sé el què em dic.

El que no recordo és a qui correspon consagrar un lloc perquè s’hi puguin celebrar esdeveniments religiosos cristians i catòlics.

Diumenge la pluja va tornar a fer acte de presència (gracies pluja per visitar-nos!), i va aconseguir que molts actes programats al carrer no es poguessin celebrar, o s’haguessin de celebrar en llocs sota teulada. És el cas de l’anulació total de la Festa Major de la Creu Alta, i que alguns actes programats per l’Aplec de la Salut es fessin sota cobert. Com és el cas, per exemple, de l’emotiu acte de la proclamació de la Verge de la Font de la Salut de Sabadell com a Patrona del Bisbat de Terrassa, (ves quina bufetada als sabadellencs!), que es va traslladar al recinte de Fira de Sabadell. Quin temple més estrany a fe de Déu!

Pregunto: abans de celebrar-se tan històric esdeveniment, va haver-hi la prèvia consagració del lloc per a ús litúrgic? Jo diria que no. I això que hi havia el bisbe de la diòcesi acompanyat de 90 clergues més! Imaginin-se vostès si hagués pogut estar el lloc ben consagrat amb tant de capellans! Doncs ni així!

Moltes coloraines i molts cants i oracions, però van celebrar la proclamació i l’Eucaristia en un lloc infidel i laic! No se’n van adonar el senyor bisbe i els 90 capellans restants que estaven cometen un sacrilegi? No. Segur que no se’n van adonar, perquè van continuar tranquil·lament la cerimònia fins el final, com si estiguessin celebrant-ho dins la millor catedral del món!

Ara que, si l’Església a canviat tant per arribar al punt de celebrar l’Eucaristia allà on sigui i com sigui per tal de no perdre acòlits, ja s’ho faran! Vaig poc a missa i als temples, però degut a aquestes i altres maneres d’entendre la religió catòlica i el que representa que Jesucrist ens va ensenyar, encara m’hi veuran menys; algun que altre enterrament i parin de comptar!


dilluns, 5 de maig del 2008

ESCRIT DIRIGIT ALS DIRECTIUS DELS FGC

Benvolguts:

Potser no és a vostès en concret a qui m'haig de dirigir, però sí que crec que amb la seva intercessió i influència, vostès podrien fer per manera que es trobés solució a un mal endèmic que s’arrossega des del dia en que varem inaugurar de nou el Cremallera de Montserrat.

Dic «varem», perquè, com a soci de l’Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat, em considero un dels membres que érem allà el dia de la inauguració.

Aquell gloriós dia en que varem poder tornar a gaudir de l’entranyable «tren petit a Montserrat», encara que aquesta vegada del tot electrificat, més gros i modernitzat, es van fer uns discursos, tant per part del aleshores President Jordi Pujol com per part del també aleshores i actual Abat de Montserrat, en Josep Maria Solé, en el sentit de que, una de les raons per les quals s’havia tornat a fer circular un tren cremallera entre Monistrol i l’Abadia Montserratina, era perquè es pogués preservar el parc natural montserratí de la pol·lució automobilística.

Si no recordo malament es va incidir, en els discursos, que s’intentaria per tots els mitjans que a Montserrat no hi pugés cap vehicle motoritzat. D’aquí ve que a l’estació de Monistrol-Vila hi hagi dos preciosos i gratuïts aparcaments: un de mil places per a cotxes i motos, i cent per a autocars. Ni cas! Ja hi ha gent que puja a Montserrat amb el cremallera, ja. Però no n’hi ha prou! No ho entenc! Hi ha places d’aparcament gratuïtes; el preu del cremallera de pujar i baixar costa 6,50€ o 7,30€ depenent de la temporada, i un cop s’és a Montserrat es troba gairebé tot ple de cotxes i autocars!

El bitllet de pujar i baixar del cremallera de Núria costa 19,50! No hi ha carretera a partir de Queralbs i tothom només té tres maneres de pujar-hi: o amb helicòpter, o a peu, o amb el cremallera. Essent aquesta última opció la més utilitzada, a pesar del preu, que gairebé és tres vegades més car que el de Montserrat. Però no hi ha cap altre remei! I els cremalleres de Núria sempre van plens! Així dóna goig! El cremallera de Montserrat, tot i essent molt més barat, hi ha moments determinats que hi puja molt poca gent. I això va en detriment dels FGC, que els hi costarà molt de recuperar els diners invertits en aquesta fabulosa obra de recuperació del cremallera.

Vostès no poden fer pressió a qui calgui perquè es talli definitivament l’accés a Montserrat amb vehicles a motor?

No hi hauria una manera d’obligar a tothom que vulgui pujar a Montserrat, que ho faci amb el cremallera?

Vostès podrien presentar una petició en aquest sentit, al Parlament de Catalunya, per tal de que els Consellers aprovessin una llei la qual prohibís rotundament l’accés al Monestir de Montserrat amb vehicles a motor?

Qualsevol cosa que s’hi volgués fer a Montserrat; casaments, trobades, recessos, exercicis espirituals, excursions, estades o visites d’hores o d’un dia o dies, tothom s’hauria de veure obligat a pujar-hi amb el cremallera o a peu. Sense dilacions ni prebendes!

El dia 1 de maig vaig estar a Núria. Hi havia una trobada de seminaristes de tota Catalunya. Van fer una missa especial. Saben vostès qui va presidir la missa? Doncs el Bisbe de La Seu d’Urgell! Com va pujar a Núria? Doncs amb el cremallera! Tot un bisbe! Doncs a Montserrat hauria d’ésser igual! Potser d’aquesta manera, l’entorn de la Santa Muntanya no es malmetria, i els FGC recuperarien més aviat els diners invertits.

Rebin una cordial i afectuosa salutació.

Atentament:

Vicenç Marquès i Sanmiquel

Sabadell, a 5 de maig del 2008

dijous, 1 de maig del 2008

VERD...AMBRE...VERMELL....

Quan a finals dels anys seixanta em vaig treure el carnet de conduir, recordo que a les classes de teòrica, entre les moltes matèries que s’havien d’estudiar, recordo una que més o menys explicava, i s’havia d’aprendre de memòria cosa que no era gens difícil, que els semàfors tenien tres colors (verd, ambre i vermell) i tres fases. O dit d’una altra manera: si en arribar a una cruïlla regulada per un semàfor aquest te’l trobaves en color verd, volia dir que estava en fase de poder passar lliurement. Si t’acostaves a la cruïlla i t’adonaves que el semàfor estava de color ambre, volia dir que estava en la fase de precaució, avisant que es reduís la velocitat perquè passaria tot seguit al color vermell i per tant a la fase d’aturada total del vehicle.

Llavors venia la operació al revés. El semàfor passava de vermell a ambre, la qual cosa volia dir que ja podíem preparar-nos per reiniciar la marxa entrant la primera velocitat i aguantant el pedal de l’embragatge. I de seguida que es posava de color verd, entrava en la fase de via lliure altra vegada, recomanant-nos el professor de l’autoescola que la reiniciació de la marxa no es fes amb brusquedat, o sigui suaument.

Ja fa molt temps que els semàfors, per passar de vermell a verd, no ho fan seguin els mateixos paràmetres de quan passen de verd a vermell. No respecten les tres fases, que sí que respecten per passar de verd a vermell.

Avui, dia 1 de maig, entra en vigor una nova llei de Trànsit que més o menys ve a dir que als conductors no els n’hi deixaran passar ni una. I el que condueixi sense carnet, o amb els punts esgotats o sense assegurança, anirà a la presó sense contemplacions.

Si Trànsit vol fer complir la Llei, bo fóra que també aquest departament la complís. Començant, per fer que els semàfors tornin a funcionar correctament en les fases de verd a vermell i de vermell a verd. Amb l’afegitó, i posats que se’ls dóna molt bé això de col·locar radars i càmeres, posar una càmera a cada grup semafòric per tal de captar i després sancionar, al llest de torn que es saltés un semàfor en fase ambre cap a vermell, i a l’altre llest que arrenqués a lo Fitipaldi en fase ambre cap a verd.

Amb la col·locació de radars en punts estratègics de moltes carreteres, s’ha de reconèixer que ha baixat molt la sinistralitat viaria a carreteres, autopistes i autovies. Implantant les càmeres en els grups semafòrics de les ciutats i pobles, potser s’evitarien molts atropellaments a vianants. Les vides de les persones es poden salvar de moltes maneres. Una d’elles podria ésser aquesta.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.