Vagi per endavant el més sentit condol per a tots els familiars de les tretze víctimes mortals hagudes en la catàstrofe de la nit de Sant Joan a l'estació de Castelldefels-Platja.
La pèrdua de vides humanes sempre és lamentable, siguin quines en siguin les circumstàncies en les quals s'han produït els òbits.
Però en el cas que ens ocupa, els lamentables fets s'haguessin pogut evitar.
Es comprèn perfectament, les ànsies que tenien els joves d'arribar a la platja i començar una gran i alegre revetlla de Sant Joan. Però això no és excusa per a no complir amb una normativa, que des de fa molts anys està establerta, (gairebé des de que es va inaugurar el primer ferrocarril), i que prohibeix creuar les vies del tren trepitjant els rails, per anar d'un costat a l'altra de l'andana o andanes o sortir de la mateixa estació.
A l'estació de Castelldefels-Platja, no fa gaire que s'hi van fer obres de remodelació. I es van tenir en compte totes les mesures de seguretat perquè els viatgers poguessin creuar d'unes andanes a altres amb totes les garanties i la màxima seguretat.
Degut a que per aquesta línia hi passen trens de llarg recorregut a gran velocitat, i que no s'aturen a moltes de les estacions des de Barcelona-Sants fins a Sant Vicenç de Calders o Tarragona, el servei de megafonia, que a més funciona amb dues llengües, català i castellà, adverteix reiteradament que no es creuïn les vies per la superfície i que es facin servir, o els passos elevats o els passos subterranis. Per megafonia també es diu, i també en uns cartells que ho anuncien, que degut a la gran velocitat que porten els trens de llarg recorregut i que no s'aturen en moltes estacions, els viatgers no s'acostin al bordó de l'andana, perquè el mateix rebuf que provoca el pas del tren a gran velocitat, se'ls podria emportar. La línia de seguretat està fixada, si no vaig errat, entre un metre i un metre i mig del bordó de l'andana.
En aquest lamentable succés, tots els avisos i prohibicions no es van tenir en compte per part del jovent i va passar el que va passar i que s'hagués pogut evitar.
Diuen que el pas elevat sobre les vies del tren estava tancat i que el pas soterrani va fer-se petit per l'allau de gent que hi volia passar.
El pas elevat estava tancat, degut precisament a que ja estava en funcionament el pas soterrani i els ascensors, i a que abans de la remodelació de l'estació, aquest pas era un colador de gent que agafava el tren sense passar prèviament per taquilla. Que l'haguessin pogut remodelar també de tal manera que servis per sortir de l'estació i no poder-hi entrar? Doncs sí. ADIF o RENFE o a qui correspongui l'obra, aquest pas elevat hauria de seguir donant servei a l'estació i no com ara que només és d'us exclusiu per als vianants que viuen a una i altra banda de la via del tren.
Es diu també, que el tren que es va veure implicat en el succés, no va accionar el xiulet advertint el seu proper pas per l'estació i que, a més, no duia encesos els fars. La caixa negra del tren ha demostrat tot el contrari. No es vulguin veure errors on no n'hi ha hagut per part de la companyia ferroviària, en uns lamentables fets que els errors els han comès altres persones.
Sigui com sigui, el mal ja està fet i aquests tretze joves ja no són amb nosaltres. Però aquest lamentable succés, hauria de servir d'escarment perquè altres joves que tinguin intencions de saltar-se la normativa, no ho facin. Mal que ens pesi, les ordres, avisos i prohibicions, són per a complir-les al peu de la lletra. Només actuant així es poden evitar grans i lamentables desgràcies com la de la màgica nit de Sant Joan, que aquest any, per unes quantes famílies, no ha esdevingut màgica: ha esdevingut tràgica.
Descansin en la Pau del Senyor, els tretze joves que han perdut la vida en tan tràgiques circumstàncies.
+%5B%5D.jpg)
Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.
divendres, 25 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
AMB LA VENDA LLIURE, S'ACABA LA DE CONTRABAN
Al igual que les drogues, si la venda d'armes de foc fos lliure dintre de tot l'actual estat espanyol, poca feinada tindria la policia a desmantellar tallers clandestins de transformació d'armes de foc de tota mena.
A més prohibicions, més creixen els per a la policia il·legals negocis d'armes de foc. Els rumors, i quan corren rumors d'aquest tipus solen ser més veritat que rumors, diuen que a l'Estat espanyol hi ha més armes de foc il·legals circulant i en mans no necessàriament de delinqüents, que no pas les que es coneixen com a legals, pel sol fet de que hi ha un control estricte per par de la Guàrdia Civil, que és el col·lectiu que es cuida a l'Estat espanyol de la intervenció d'armes.
El quantiós arsenal d'armes de foc de tota mena trobat a Barcelona el dia 19 de juny,(veure foto superior), fa pensar que no només compren aquestes armes els delinqüents. Moltes armes de foc sortides d'aquest taller clandestí i que, òbviament, la policia no ha localitzat, no fóra res d'estrany que hagin estat venudes a particulars, que circulen pel carrer molt més tranquils si es saben portadors d'una arma de foc a la butxaca o sota l'aixella, davant a prevenir un possible assalt per part d'algun dels grups de delinqüents de tota mena que, cada dia més, campen per molts carrers de ciutats i pobles, com si del Chicago dels anys 20 i 30 del segle passat es tractés.
Molta gent té por i vol anar i va armada. I com que l'Estat espanyol té restringida i controlada la venda d'armes, qui vol comprar-se'n una acudeix a qui la hi pot proporcionar, munició inclosa, encara que li surti més cara que les de venda oficial i controlades per l'Estat.
Amb la venda lliure, s'acabaria el negoci del contraban d'armes de foc, al igual que si la droga fos de lliure circulació i adquisició, s'acabaria en un tres i no res el tràfic de drogues.
dijous, 17 de juny del 2010
BURKA I NIKAP SÍ, BURKA I NIKAP NO
Una meva amistat femenina, rossa natural, que li agrada molt viatjar, un bon o mal dia se li va ocórrer “baixar” fins al Marroc.
Només posar els peus a terra d'aquell país, va ser advertida, amb males maneres, que si volia seguir més enllà de l'aeroport i endinsar-se per la ciutat, havia de cobrir-se el cap amb un mocador, perquè estava prohibit que una occidental i a més rossa, lluïs la seva cabellera al vent. Al preguntar el per què d'aquella prohibició li van respondre, també de males maneres, que portar la cabellera rossa a l'aire era atemptar contra els principis morals i religiosos de la gent del país i incitar als homes a fer-los entrar en pecat, ¿!?. (Paraules textuals de la meva amistat).
La turista els hi va respondre, que la seva religió li permetia portar els cabells al vent i, si convingués, ensenyar alguna cosa més. (Però va haver de doblegar-se a les ordres que li estaven donant de posar-se un mocador al cap, molt a contracor. O ho feia així, o la feien fora).
L'emprenyamenta per part d'aquella gent va ser de jutjat de guàrdia. Responent-li, que en aquell país només hi havia una sola religió reconeguda, l'Islam, i que per tant ella s'havia d'amollar als mandats de les lleis del país, en quan a religió, i se suposa que també a altres lleis.
Què haurien de fer les autoritats de casa nostra davant l'allau de dones amb la burka i el nikap que s'està produint cada dia que passa, amb més assiduïtat?
Imaginem-nos per un moment, que sota una burka o un nikap, en comptes d'haver-hi una dona hi ha un delinqüent que, escudant-se en aquesta peça de roba, entra a una oficina bancària, a una caixa d'estalvis o a un lloc on ensumi que hi ha diners a robar, i cometi el delicte amb tota impunitat. Ho podria fer tranquil·lament, perquè sota la burka s'hi pot amagar un bon arsenal armamentista.
Per moltes càmeres de seguretat que gravessin la seqüència del robatori, seria molt difícil, per no dir impossible, que es pugués identificar a la persona causant del delicte. Com s'ha de solucionar el problema si a casa nostra les autoritats són tan permissives al deixar circular pels carrers aquestes dones vestides d'aquesta manera?
Si la religió d'aquestes dones cobertes de roba de dalt a baix les hi diu que han d'anar tapades, sense cap problema ho poden fer quan estiguin dins de casa seva. Si la religió les hi mana que precisament per sortir al carrer s'han de tapar de cap a peus perquè els mortals occidentals no puguin admirar la seva bellesa, doncs que no es moguin de casa. Els seus marits que es cuidin d'anar a comprar i fer totes les gestions necessàries d'una casa. Una altra solució és entornar-se'n tranquil·lament al seu país, que segur que allà no les hi prohibiran de sortir al carrer com si fossin fantasmes.
Ara sembla que les autoritats hi volen posar fil a l'agulla de les prohibicions. Però podria ser massa tard. Això s'havia d'haver fet des d'un principi: des del primer dia que va posar els peus en el nostre país una dona amb la cara tapada, ja se la tenia d'advertir que aquí només ens tapem la cara amb les disfresses de Carnestoltes, però que tot i així, tots i totes ens seguim coneixent.
Ah! I si algú de vostès és cristià/na catòlic/a i se li acut algun dia anar-se'n a un país islàmic per a viure-hi i bastir un temple per practicar-hi la seva religió, ho té molt cru. Vaja, que no li deixaran construir. Quantes mesquites hi ha a Catalunya des que els fills de l'Islam ha tornat a envair el país? Què ens manca, uns altres “Reyes Católicos” que els “convidin” a anar-se'n a llurs països? O en tenim prou amb les nostres autoritats per fer-los complir les lleis cíviques, de convivència i culturals de casa nostra?
De tota manera, que quedi ven clar que a mi particularment no em fan cap nosa. Però sempre i quant s'atenguin a les normes del nostre país. Són ells els qui s'han d'amollar a les normes del nostre país, no amollar-nos nosaltres a les seves lleis, com sembla que pretenen. No n'hi ha prou en fer veure que s'integren només intentant parlar la nostra llengua. Hi ha un cúmul de coses que haurien de tenir en compte si volen conviure entre nosaltres, igual que hauríem de tenir en compte nosaltres si anéssim a viure als seus països d'origen. O no?
Només posar els peus a terra d'aquell país, va ser advertida, amb males maneres, que si volia seguir més enllà de l'aeroport i endinsar-se per la ciutat, havia de cobrir-se el cap amb un mocador, perquè estava prohibit que una occidental i a més rossa, lluïs la seva cabellera al vent. Al preguntar el per què d'aquella prohibició li van respondre, també de males maneres, que portar la cabellera rossa a l'aire era atemptar contra els principis morals i religiosos de la gent del país i incitar als homes a fer-los entrar en pecat, ¿!?. (Paraules textuals de la meva amistat).
La turista els hi va respondre, que la seva religió li permetia portar els cabells al vent i, si convingués, ensenyar alguna cosa més. (Però va haver de doblegar-se a les ordres que li estaven donant de posar-se un mocador al cap, molt a contracor. O ho feia així, o la feien fora).
L'emprenyamenta per part d'aquella gent va ser de jutjat de guàrdia. Responent-li, que en aquell país només hi havia una sola religió reconeguda, l'Islam, i que per tant ella s'havia d'amollar als mandats de les lleis del país, en quan a religió, i se suposa que també a altres lleis.
Què haurien de fer les autoritats de casa nostra davant l'allau de dones amb la burka i el nikap que s'està produint cada dia que passa, amb més assiduïtat?
Imaginem-nos per un moment, que sota una burka o un nikap, en comptes d'haver-hi una dona hi ha un delinqüent que, escudant-se en aquesta peça de roba, entra a una oficina bancària, a una caixa d'estalvis o a un lloc on ensumi que hi ha diners a robar, i cometi el delicte amb tota impunitat. Ho podria fer tranquil·lament, perquè sota la burka s'hi pot amagar un bon arsenal armamentista.
Per moltes càmeres de seguretat que gravessin la seqüència del robatori, seria molt difícil, per no dir impossible, que es pugués identificar a la persona causant del delicte. Com s'ha de solucionar el problema si a casa nostra les autoritats són tan permissives al deixar circular pels carrers aquestes dones vestides d'aquesta manera?
Si la religió d'aquestes dones cobertes de roba de dalt a baix les hi diu que han d'anar tapades, sense cap problema ho poden fer quan estiguin dins de casa seva. Si la religió les hi mana que precisament per sortir al carrer s'han de tapar de cap a peus perquè els mortals occidentals no puguin admirar la seva bellesa, doncs que no es moguin de casa. Els seus marits que es cuidin d'anar a comprar i fer totes les gestions necessàries d'una casa. Una altra solució és entornar-se'n tranquil·lament al seu país, que segur que allà no les hi prohibiran de sortir al carrer com si fossin fantasmes.
Ara sembla que les autoritats hi volen posar fil a l'agulla de les prohibicions. Però podria ser massa tard. Això s'havia d'haver fet des d'un principi: des del primer dia que va posar els peus en el nostre país una dona amb la cara tapada, ja se la tenia d'advertir que aquí només ens tapem la cara amb les disfresses de Carnestoltes, però que tot i així, tots i totes ens seguim coneixent.
Ah! I si algú de vostès és cristià/na catòlic/a i se li acut algun dia anar-se'n a un país islàmic per a viure-hi i bastir un temple per practicar-hi la seva religió, ho té molt cru. Vaja, que no li deixaran construir. Quantes mesquites hi ha a Catalunya des que els fills de l'Islam ha tornat a envair el país? Què ens manca, uns altres “Reyes Católicos” que els “convidin” a anar-se'n a llurs països? O en tenim prou amb les nostres autoritats per fer-los complir les lleis cíviques, de convivència i culturals de casa nostra?
De tota manera, que quedi ven clar que a mi particularment no em fan cap nosa. Però sempre i quant s'atenguin a les normes del nostre país. Són ells els qui s'han d'amollar a les normes del nostre país, no amollar-nos nosaltres a les seves lleis, com sembla que pretenen. No n'hi ha prou en fer veure que s'integren només intentant parlar la nostra llengua. Hi ha un cúmul de coses que haurien de tenir en compte si volen conviure entre nosaltres, igual que hauríem de tenir en compte nosaltres si anéssim a viure als seus països d'origen. O no?
dilluns, 7 de juny del 2010
UNA RECOMANACIÓ GASTRONÒMICA
En múltiples ocasions, quan ens estem mirant una sèrie de televisió o una pel·lícula, ens adonem que hi surten llocs i establiments, o telèfons i adreces que, volent-nos-ho fer veure com a bo i cert, resulta que tot forma part dels mil i uns decorats que es fan servir per aparentar el que no és. Però no sempre és així.
És el cas, que diumenge dia 6 de juny, veient el capítol corresponent de la sèrie de TV3 “Ventdelplà”, va haver-hi dues o tres escenes que van ser gravades, l'una al pati jardí i l'altre a la façana del davant d'un hostal. A la façana del suposat hostal, s'hi podia llegir perfectament, en un cartell de xapa de ferro amb lletres retallades el següent: “Hostal Restaurant Bell-lloc”.
A l'igual que acostumo a fer en altres ocasions, (sempre tinc al meu costat quan miro la tele un bloc i un llapis...), en vaig prendre bona nota del que acabava de llegir.
Quan va acabar el capítol, vaig consultar a l'ordinador si l'esmentat hostal existeix, (ho faig sempre en casos semblants) si és real o és un decorat: doncs no, no és un decorat! “l'Hostal Restaurant Bell-lloc” existeix!
I avui, dia 7 de juny, i per allò de que som dilluns i els dilluns tanquen molts restaurants, a tres quarts d'una del migdia hi he trucat, car cercant per Internet em va sortir l'adreça i el nombre de telèfon, preguntant si tenien obert. Com que m'han dit que sí, per si de cas he reservat taula. No calia perquè només érem sis persones a dinar. M'ha atès molt amablement la Maria Rosa que, amb el seu germà Josep, crec que són els encarregats de portar el negoci, jo diria que familiar.
I on és aquest hostal-restaurant? Doncs en un encisador llogaret anomenat Riells de Montseny. Allà on s'acaba la carretera que neix dins el poble de Breda: (Breda = Ventdelplà); esteu al cas, oi?
M'ha dit el Josep, que allà s'hi han gravat moltes escenes de la famosa sèrie catalana de TV3 i també d'altres sèries. I també m'ha dit que hi van a dinar moltes persones de l'equip de producció de la sèrie, així com molts actors i actrius. No m'estranya gens que hi vagi tanta gent a dinar en un lloc que es pot considerar lluny de tot arreu i que s'hi ha d'anar expressament: no és un lloc de pas. Però a fe de Déu que paga la pena pujar fins allà dalt! S'hi menja de meravella.
M'ha servit el Josep unes faves a la catalana (collides del seu hort), amb botifarra negre, blanca i cansalada, menta, anís i no sé que més m'ha dit, que hi cantaven els àngels! La ració que em pertocava no m'he l'he pogut acabar, car m'ha dit que havia de deixar un forat pel segon plat, que ha constat de llata de vedella (amb barreja de bolets de collita pròpia i dels boscos de l'entorn), que no calien dents per mastegar-la de tan ben cuita que era! Es desfeia a la boca! Una delícia de carn! I una delícia de salsa per a sucar-hi pa.
De postres m'ha portat un flam d'ou, d'aquells que no enganyen quan aparenten que han estat fets a casa: casolà al cent per cent.
Ah! i mentre m'esperava que el Josep em portés el primer plat, li he fet quatre carícies a un fuet o llonganissa acompanyat de pa amb tomàquet, que també estava deliciós. Tot plegat regat amb un bon vi negre, gasosa, i després de les postres un tallat.
El lloc és ideal per desconnectar-se del brogit de la ciutat. Però hi ha una pega: encara que el nom diu “hostal”, no hi ha lloc per a dormir-hi. Temps enrere n'hi havia hagut, però al deixar aquesta activitat, no van treure-ho del cartell i només s'hi pot menjar, i molt bé.
La relació preu, qualitat, quantitat està dins del què es podria considerar normal pels temps que correm. El servei, (avui ha estat molt diligent), em sembla que els caps de setmana, que hi sol anar més gent, va un xic més lent entre demanar què vols menjar i servir-ho, així com un xic més d'espera entre plat i plat. Però és allò que diu l'adagi: “un bon dinar, fa de bon esperar”!
No hi tinc cap comissió en fer aquesta propaganda, però els que em coneixeu, de sobres sabeu que, si fos al revés, en diria tan mal com pogués del lloc, perquè no hi anés a menjar ningú. A mi, qui me la fa me la paga i amb les coses del menjar no consento que em prenguin el pèl i menys els quartos! Com que hi he menjat d'allò més bé i m'han fet bons tractes, es mereixen que es sàpiga per si algú més hi vol anar a menjar. Bon profit!
Salut i bones menges, tan a diari com els diumenges!!!
Vicenç
És el cas, que diumenge dia 6 de juny, veient el capítol corresponent de la sèrie de TV3 “Ventdelplà”, va haver-hi dues o tres escenes que van ser gravades, l'una al pati jardí i l'altre a la façana del davant d'un hostal. A la façana del suposat hostal, s'hi podia llegir perfectament, en un cartell de xapa de ferro amb lletres retallades el següent: “Hostal Restaurant Bell-lloc”.
A l'igual que acostumo a fer en altres ocasions, (sempre tinc al meu costat quan miro la tele un bloc i un llapis...), en vaig prendre bona nota del que acabava de llegir.
Quan va acabar el capítol, vaig consultar a l'ordinador si l'esmentat hostal existeix, (ho faig sempre en casos semblants) si és real o és un decorat: doncs no, no és un decorat! “l'Hostal Restaurant Bell-lloc” existeix!
I avui, dia 7 de juny, i per allò de que som dilluns i els dilluns tanquen molts restaurants, a tres quarts d'una del migdia hi he trucat, car cercant per Internet em va sortir l'adreça i el nombre de telèfon, preguntant si tenien obert. Com que m'han dit que sí, per si de cas he reservat taula. No calia perquè només érem sis persones a dinar. M'ha atès molt amablement la Maria Rosa que, amb el seu germà Josep, crec que són els encarregats de portar el negoci, jo diria que familiar.
I on és aquest hostal-restaurant? Doncs en un encisador llogaret anomenat Riells de Montseny. Allà on s'acaba la carretera que neix dins el poble de Breda: (Breda = Ventdelplà); esteu al cas, oi?
M'ha dit el Josep, que allà s'hi han gravat moltes escenes de la famosa sèrie catalana de TV3 i també d'altres sèries. I també m'ha dit que hi van a dinar moltes persones de l'equip de producció de la sèrie, així com molts actors i actrius. No m'estranya gens que hi vagi tanta gent a dinar en un lloc que es pot considerar lluny de tot arreu i que s'hi ha d'anar expressament: no és un lloc de pas. Però a fe de Déu que paga la pena pujar fins allà dalt! S'hi menja de meravella.
M'ha servit el Josep unes faves a la catalana (collides del seu hort), amb botifarra negre, blanca i cansalada, menta, anís i no sé que més m'ha dit, que hi cantaven els àngels! La ració que em pertocava no m'he l'he pogut acabar, car m'ha dit que havia de deixar un forat pel segon plat, que ha constat de llata de vedella (amb barreja de bolets de collita pròpia i dels boscos de l'entorn), que no calien dents per mastegar-la de tan ben cuita que era! Es desfeia a la boca! Una delícia de carn! I una delícia de salsa per a sucar-hi pa.
De postres m'ha portat un flam d'ou, d'aquells que no enganyen quan aparenten que han estat fets a casa: casolà al cent per cent.
Ah! i mentre m'esperava que el Josep em portés el primer plat, li he fet quatre carícies a un fuet o llonganissa acompanyat de pa amb tomàquet, que també estava deliciós. Tot plegat regat amb un bon vi negre, gasosa, i després de les postres un tallat.
El lloc és ideal per desconnectar-se del brogit de la ciutat. Però hi ha una pega: encara que el nom diu “hostal”, no hi ha lloc per a dormir-hi. Temps enrere n'hi havia hagut, però al deixar aquesta activitat, no van treure-ho del cartell i només s'hi pot menjar, i molt bé.
La relació preu, qualitat, quantitat està dins del què es podria considerar normal pels temps que correm. El servei, (avui ha estat molt diligent), em sembla que els caps de setmana, que hi sol anar més gent, va un xic més lent entre demanar què vols menjar i servir-ho, així com un xic més d'espera entre plat i plat. Però és allò que diu l'adagi: “un bon dinar, fa de bon esperar”!
No hi tinc cap comissió en fer aquesta propaganda, però els que em coneixeu, de sobres sabeu que, si fos al revés, en diria tan mal com pogués del lloc, perquè no hi anés a menjar ningú. A mi, qui me la fa me la paga i amb les coses del menjar no consento que em prenguin el pèl i menys els quartos! Com que hi he menjat d'allò més bé i m'han fet bons tractes, es mereixen que es sàpiga per si algú més hi vol anar a menjar. Bon profit!
Salut i bones menges, tan a diari com els diumenges!!!
Vicenç
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Dades personals
.JPG)
- Vicenç Marquès i Sanmiquel
- Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.