EL NEGOCI DE LES FUNERÀRIES I LES FLORISTERIES

Fa dies i dies que es parla de crisi. Però hi ha un parell de sectors que no en tenen mai de crisi; ni la tindran mai!

Es tracte en primer lloc de les funeràries. No els manca mai la feina i no s’han de preocupar per la matèria primera que són els cadàvers. Això sol ja hauria de servir perquè els preus dels enterraments no fossin tant cars: –Escolti senyor que el mort el poso jo, eh!

 

Per què resulta tant car un enterrament? I hi ha molta gent, que encara els hi agrada encarir-lo més! Per què comprar un taüt o caixa ha de ser a vegades dels més cars si tots acaben podrint-se dins el nínxol o tomba? Més negoci per les funeràries!!!

A més, sense ser del tot cert, el negoci de les funeràries frega el monopoli. Pràcticament no hi ha competència i se’n valen de l’ocasió per fer-ne pagar per un enterrament el que els hi sembli, els hi agradi o no als deutors del difunt o la difunta. El cadàver s’ha d’enterrar, en demanin el preu que en demanin, oi?

 

El segon sector que tampoc coneix la crisi, va lligat permanentment amb el negoci de les funeràries; és el sector de les floristeries. No m’estranyaria gens que qui té el negoci d’una funerària fos amo a la vegada d’una floristeria! Negoci rodó!

 

Pràcticament, no es fa cap enterrament que no vagi acompanyat per unes flors. Moltes o poques; cares o... barates?; rams o corones petits o grans, però sempre hi sol haver-hi flors en un sepeli. No, no crec que hi hagi flors barates! Bé, si que n’hi deuen haver, però ja s’encarreguen les i els floristes de que pugin de preu! És allò d’aquell famós concurs radiofònic dels anys 50/60: «Lo toma o lo deja»!

 

I els dies compresos entre el 29 d’octubre i el 2 o 3 de novembre, és quan les floristeries fan el seu agost, tot i que durant l’any també el fan però no tant com en aquestes dates al voltant de Tots Sants i Dia dels Difunts.

 

I sempre m’he preguntat per què en un enterrament hi ha d’haver flors, i per què s’han de dur flors al cementiri un cop a l’any, si el difunt o difunta, des de dins el bagul o nínxol no les podrà pas ensumar.

A que treu cap aquesta costum floral? A fer-se veure qui porta les flors més boniques i més cares i d’aquesta o aquella floristeria de renom?

Sense flors seria una de les maneres d’estalviar diners en un enterrament.

I si totes les caixes o taüts fossin de blanca fusta de pi sense polir ni pintar tal qual es feia anys enrere, potser també faria abaratir els enterraments. A l’hora de la mort, totes i tots hauríem de ser iguals. No perquè els parents del difunt o difunta siguin gent amb possibles ho han de demostrar comprant una caixa o un taüt més car i més bufó.

 

A més, el difunt o difunta no tenen cap pressa per anar-se’n al cementiri, per això seria bo estalviar-se el cotxe de motor de gasoil o gasolina per portar els difunts o difuntes a la seva última morada. Es podria anar al cementiri com abans; amb carro i tot xino xano. Un animal i un cotxe de cavalls consumin farratge, no gasten tant com un cotxe de combustible fòssil com és el petroli que, tot i que últimament s’ha abaratit un xic, segueix sent molt car.

 

Per contribuir a ajudar la meva família amb poques despeses pel meu enterrament, ja els he deixat dit que res de cotxes luxosos, ni de flors, ni taüts cars quan hagi estirat la pota; Una estoneta a dins d’un forn fent la xup xup, i les cendres escampades el més a prop possible d’un punt determinat per on passa el Cremallera de Montserrat que és on hi han les cendres de la meva senyora. A veure si així els hi surt un xic més baratet!

 

 

VIGÍLIA DE TOTS SANTS I ALTRES TRADICIONS

El 31 d’octubre és la vigília de Tots Sants.

 

A moltes llars, però, ja no es celebra com s’havia fet fa uns deu o quinze anys enrere.

 

Una nova moda importada dels EE.UU. de Nordamerica, ha fet que la celebració de la típica castanyada, amb una bona menjada de moniatos, calentones castanyes i profusió de saborosos panellets, regat tot plegat amb un bon vi de missa o moscatell dolç de la boteta de roure del racó que cada casa solia tenir, i amb reunions familiars molt alegres, disteses, i records d’anys passats recordant els qui ja no hi eren, hagi passat a una disbauxa en discoteques, amb gent disfressada amb mil i una disfresses, moltes amb molt mal gust, i a que la gent que hi participa s’ho prenguin més com a un carnestoltes amb molta gatzara, que no pas amb un acte social i familiar.

Sí, tot canvia. Els temps canvien. Però hi ha tradicions a Catalunya que no s’haurien de deixar perdre, com aquesta festa de la castanyada que només quatre tradicionalistes segueixen.

 

A la majoria d’escoles passa tres quarts del mateix. A les alumnes i als alumnes els hi ensenyen que un tipus de carabassa determinat, no és per a fer-ne confitura de cabell d’àngel. No. Els hi ensenyen la manera de tallar-la d’una manera determinada, perquè faci l’efecte d’una monstruosa cara. I a més a dins i posen una espelma perquè doni la sensació de més terror!

 

Francament, cadascú és lliure de celebrar el què vulgui i com vulgui. Però les tradicions importades d’Amèrica o d’altres països, no haurien de tenir cabuda a casa nostra. A Catalunya, tot en català i gaudir de festes i tradicions catalanes. Els de fora que celebrin el que vulguin i com vulguin però nosaltres no ens hi hauríem d’involucrar. Al revés; els que són de fora són els qui haurien d’integrar-se a les nostres tradicions i costums.

 

No ens adonarem, que d’aquí a quatre dies encetarem les festes de Nadal. I au! Tornem-hi amb les tradicions importades! Per tot Catalunya es començaran a veure, molt abans de Nadal per allò del consum, les aberrants figures de tota mida del que en diuen Pare Nöel.

 

I la tradició del Reis d’Orient? I fer cagar el Tió? I muntar amb aquella il·lusió un preciós pessebre amb caganer inclòs? I les nadales catalanes? I el fabulós dinar de Nadal amb l’escudella i carn d’olla i el rostit de pollastre i Sant Esteve amb canalons? I les neules i els torrons?

 

Tot això s’ha d’anar perdent en detriment de tradicions foranes?

Malament anirà Catalunya, si ens capgiren les nostres festes i tradicions!

 

 

 

 

 

 

NOU CENTRE PENITENCIARI

Aquest matí s’ha inaugurat una nova presó. Bé, alguns prefereixen nomenar-lo Centre Penitenciari o Centre de Detenció. El nom no fa la cosa perquè es digui com es digui, serveix exactament pel mateix: privar de llibertat a qui hagi delinquit.

Fan molt ben fet els polítics catalans (i els espanyols també!) d’inaugurar de tant en tant centres penitenciaris. Escoles no n'inauguren. Presons sí. És lògic: a escola és ben segur que aquests polítics no hi tornaran mai més: a la presó els hi poden fotre demà mateix. Per tant s'han d'assegurar «l'hotel». Quants «hotels carceraris» més s'inauguraran perquè a cap polític li manqui plaça a un centre penitenciari de nova creació per si de cas hi ha de fer una llarga estada? No se sap, però no fóra res estrany que en tinguessin en preparació uns quants més.

Està ben clar que construeixen centres penitenciaris o presons per si de cas hi han d’anar a raure algun dia els mateixos polítics. Perquè, com es pot comprovar cada dia, els delinqüents normals i corrents poc la trepitgen pas la presó. Els detenen, els prenen declaració i els deixen anar amb aquesta modalitat que ara en diuen «amb càrrecs». Au! I a presó que hi vagi Rita! Surten al carrer com aquell qui diu amb les excuses i demanant-los-hi perdó els jutges i la policia per haver-los detingut i fer-los declarar, i al cap d’un quart d’hora ja s’han agenciat una bossa de mà, de dona, fotent-la per terra si convé, a Les Rambles!

Els politics no. Els polítics si els jutgen, (moltes vegades per delictes que no han comes), sí que els foten a presidi i per llargues temporades. No per res, sinó perquè tancats no molesten. Tot i que un cop tancats a presidi, alguns també saben cercar la manera de fotre mal a la societat escrivint articles d’opinió a diaris i revistes i molestant tan com els sigui possible.

Suposo que en la inauguració d’avui, tal qual els hi han estat obertes les portes de la presó als polítics per entrar-hi a inaugurar-la, els hi deuen haver obert per sortir-ne un cop acabada la inauguració! O potser ja se n’han quedat algun que potser tenia alguna causa pendent amb la Justícia? Aquestes coses no es saben fins que es llegeixen a segons quins diaris i revistes! Perquè «la nostra», de segons què no informa!

Ben inaugurada sigui, i que s’ompli ben aviat amb persones que es mereixen una bona estada a aquests tipus «d’hotels» que paguem i mantenim tots els catalans. Quins pebrots! A sobre que ens espolien amb un munt d’impostos, encara els hi hem de pagar l’estada a la presó! País!

ELS DE SABADELL NO HI EREN

Aquest cap de setmana passat, a Sant Quirze del Vallès hi va haver una gran trobada i concentració de gegants i capgrossos. Un total de 150 colles!

Sant Quirze es troba (de Centre a Centre), a 2 quilòmetres i mig de Sabadell. Deu ser un llarg i feixuc camí pels gegants i capgrossos de Sabadell l’haver-se de desplaçar al poble veí, perquè, un cop repassats tots el gegants plantats al Parc de les Morisques de Sant Quirze del Vallès, vaig poder constatar, amb pena i dolor, que els de la meva ciutat no hi eren. Ni gegants ni capgrossos. Per què?

No hi van ser convidats? Ho dubto! Van tenir por de la pluja? Haig de dir que va ploure per a tothom igual, però que a la tarda del dissabte, la pluja va respectar la Trobada i moltes colles eren i van fer acte de presència, venint de molt lluny dels confins de Catalunya.

Vaig topar-me amb molta de gent de Sabadell, i algú que em coneix i coneix els gegants i els capgrossos de Sabadell, va preguntar-me si els nostres els havia vist plantats per algun racó, perquè ells no els veien per enlloc. La conversa va ser escoltada per algú d’una Colla de fora i ens ho va comentar: com és que no han vingut els gegants i capgrossos de Sabadell tan bonics com són? La resposta la té, suposo, l’Agrupació de Gegants i Capgrossos de Sabadell. La podrem saber?

 

QUI HA D’ESTOVAR A QUI?

En els grans nuclis urbans és la Policia Nacional. En les àrees rurals és la Guàrdia Civil. Aquests dos Cossos de les Forces de Seguretat de l’Estat són les encarregades de reprimir a garrotades, totes les manifestacions que, tot hi havent estat autoritzades, prenen un gir violent per part dels manifestants.

No sé si és legal o no i si ha estat autoritzada o no, la manifestació que avui té lloc a Madrid per part de 150.000 membres de les Forces de Seguretat de l’Estat.

150.000 membres són molta gent. Gairebé es podria dir que són la totalitat de la plantilla que componen la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La qual cosa vol dir, que avui és el dia ideal per cometre tot tipus de delictes, donat que qui ha de vetllar per evitar-los està engrescat en altres menesters. Déu vulgui però, que no passi res que després se n’hagin de penedir i lamentar!

Qui s’ha quedat de guàrdia vigilant les casernes de la Guàrdia Civil i les comissaries regides per la Policia Nacional? S’han quedat potser desprotegides o només amb un sol guardià?

Tornant amb els 150.000 que es manifestaran a Madrid, dir que, si no vaig errat, un policia o un guàrdia civil no deixen de ser-ho durant les vint-i-quatre hores del dia. Amb aquesta presumpta afirmació, vinc a dir que, encara que estiguin manifestant-se (hi tinguin dret o no, sigui legal o no), poden anar, si volen, a la manifestació amb la placa que els acredita com agents, de l’ordre?, i portar al damunt l’arma reglamentària.

S’imaginen vostès 150.000 persones emprenyades i armades al centre de Madrid? Qui els pot aturar si les coses deriven amb forts aldarulls? L’exèrcit? Perquè si pràcticament tots són a la manifestació, no hi ha suficients policies i guàrdies civils per reprimir-los.

Qui els ha d’aturar i estovar a aquests policies i guàrdies civils que avui es manifesten a Madrid? Podem anar-hi la població civil a donar-los un bon escarment per refer-nos de les vegades que ens han estovat a nosaltres, en ocasions sense motiu? Qui ho de fer sinó? Girar una truita no costa pas tant, oi?

ALS 68 ANYS D'UN CRIM D'ESTAT

Començo a posar en dubte qui era més feixista; si el Règim franquista o l'actual Govern, tant de l'Estat central i centralista com el de la Generalitat.

Hi ha actuacions dels actuals dirigents polítics, tant catalans com espanyols, que són molt més de caire feixista que moltes de les actuacions que tenien lloc en l'època més fosca del Règim franquista.

O proven, per exemple, aquestes reticències per part d’uns i altres, polítics catalans i espanyols, a accelerar el procés d’anul•lació del pantomímic judici al President Companys, així com rehabilitar el seu nom i reconèixer que el van assassinar, perquè el que van fer amb el President Companys va ser un crim d’estat, pel sol fet de que era en aquell moment President de Catalunya. Per això el van assassinar vilment. Els hi feia nosa.

I vista la desídia que hi posen actualment tots els polítics, sembla que encara els hi va gran el tema que envolta tot el relacionat amb la figura i el nom del President Companys. La Guerra Civil aparentment encara no s’ha acabat i el que trigarà a acabar-se definitivament. Ni potser fins d’aquí a tres o quatre generacions no es podrà parlar de la rehabilitació del President Companys, incloent-hi l’anul•lació del ignominiós judici i que els descendents dels qui el van assassinar demanin públicament perdó, a la família, i a tot el poble català.

AVANÇAMENTS DE CAMIONS i AUTOCARS EN AUTOVIA O AUTOPISTA

Si no vaig errat, em sembla que els camions i autocars, tant per autovia o autopista com per carretera, només poden circular a una velocitat entre 90 i 100 quilòmetres per hora.

Fins aquí tot aparenta ser normal. Però hi ha un problema. El problema l’exposo a continuació, amb un exemple que m’ha ocorregut manta vegades, circulant sempre per autovies. En carretera normal no passa el que exposo a continuació, perquè fóra mortal de necessitat.

Anava per l’autovia de Barcelona a Lleida (que en realitat només arriba fins als afores de Fraga), un dia qualsevol. La meva velocitat, (no se m’enfadi ningú), fa temps que sol ser sempre si fa no fa, entre 90 i 100 quilòmetres hora com si en comptes de conduir un cotxe conduís un autocar o un camió. Mantinc invariablement aquesta velocitat, que només altero quan em decideixo avançar a un camió, més que res perquè no m’agrada dur-los al davant perquè no em deixen veure què hi ha davant meu, a part del camió, és clar, i perquè d’aquesta manera estalvio combustible i contamino menys l’ambient. Com a màxim accelero fins a 110/120,i en el moment en que he finalitzat la maniobra d’avançament torno a la meva velocitat que tinc estipulada.

De cop me n’adono, que davant del camió que duc davant meu i circula un altre camió. Em miro quan marca la busca del compta quilòmetres i veig que diu 100 p/h. El camió que circula davant del que tinc jo al meu davant, circula a 90 p/h aproximadament. Llavors què passa? Que el camió que jo duc al davant, inicia la maniobra d’avançament per avançar al que té al davant que va a 90 p/h. I ja tenim el sarau muntat!

El camió que fins aleshores anava a 90 p/h, en veure que el que duia al darrere el vol avançar, accelera i es posa a 100 p/h. Resultat de l’operació? Doncs que he arribat a fer entre tres i fins i tot quatre quilòmetres, amb els dos camions en paral·lel!

Jocs de llums; tocades de botzina insistentment... Res! Ni l’un ni l’altre s’immuten! El camió que se n’adona que l’altre el vol avançar, no li dóna la gana d’afluixar aixecant el peu de l’accelerador i, com que no poden passar de 100 p/h., el paral·lelisme dels dos camions es fa etern.

El mateix succeeix si la «baralla» és entre un camió i un autocar o entre dos autocars.

Només es plantegen canviar d’actitud quan se n’adonen que estan provocant un gran embús de trànsit i que els tocs de botzines i jocs de llums dels altres conductors els posen nerviosos. Fins i tot me n’he adonat que des de la via contrària els hi feien llums perquè deposessin la seva actitud!

Quan deixaran de fer aquest tipus de ximpleries uns quants conductors de camió i d’autocar? Quan fan aquestes bestieses, no se n’adonen que poden provocar una gran desgràcia? I no parlem si l’estira i arronsa és entre un camió i un autocar o entre dos autocars! En unes fraccions de segon que un dels dos xofers es desconcentri del què està fent, l’accident pot ser imminent i mortal amb moltes víctimes.

Voldria demanar des d’aquí a tots els xofers de camió i autocar, que quan un company de ruta els hi demani pas o inicia la maniobra d’avançament, el deixin passar i a més li enviïn una salutació de bona entesa entre uns i altres. Les coses podrien anar molt millor si així es procedís sempre.    

L’OFICI MÉS ANTIC DEL MÓN

El 27 de setembre vaig viatjar fins a La Jonquera i el 28 me’n vaig entornar.

A l’anar-hi, com que tenia pressa, vaig passar per l’autopista fins a la sortida de Figueres. De Figueres a La Jonquera per la N-II. Al marxar-ne, vaig enfilar des de La Jonquera la N-II, direcció Barcelona.

De Figueres a La Jonquera, putes al marge de la carretera. De La Jonquera a fins abans d’entrar en el terme municipal de Girona; putes a la carretera.

Perquè dic putes en comptes de dir prostitutes o professionals del sexe? Doncs senzillament perquè tota la vida, a aquestes senyores que exerceixen la prostitució se les ha conegut com a putes. Quan un home ha dit que anava a cercar els serveis sexuals d’una professional del sexe, sempre ha dit: «me’n vaig de putes!» No ha dit mai «me’n vaig de prostitutes» o «me’n vaig de professionals del sexe». Parlem clar i català d’una punyetera vegada i deixem-nos d’eufemismes rebuscats! La paraula «puta» la podem trobar a tots els diccionaris i enciclopèdies tant en català com en castellà. Per tant és correcte emprar-la i que no s’ofengui ningú. Altre cosa seria emprar aquesta paraula en to despectiu, i no és el cas en aquest article.

El que sí s’hauria d’eradicar d’una vegada i per sempre, és que aquestes senyores practiquin el seu ofici (recordem-ho: és l’ofici més antic del món...!) a la via pública.

Personalment no hi tinc res a dir al fer la feina que fan. Cadascú i cadascuna és lliure de treballar en allò que més li plagui o més beneficis econòmics en tregui. Però així com un mecànic de cotxes, per exemple, la major quantitat d’hores de treball les fa dins un taller i ningú veu què fa, les putes haurien de fer el mateix: dins una casa de putes! I donades d’alta a la Seguretat Social, cotitzant, revisions periòdiques del ginecòleg i fen pagar als seus clients el corresponen IVA, i al seu moment fer la declaració de renda i pagar els seus impostos corresponents!

He pogut constatar (estant aturat a uns metres d’una puta de carretera), que la pràctica totalitat dels conductors, al passar a més de 100 quilòmetres per hora, se les miren i els hi diuen alguna cosa, que sol ser sempre paraules pujades de to.

Aquesta actitud dels conductors, pot provocar un accident. En qüestió de segons una despistada, i ja s’és al marge de la carretera o daltabaix d’un estimbat.

La noticia que diu que les comarques gironines volen eradicar la prostitució de les carreteres, la trobo molt encartada. Però que sigui per a TOTES les carreteres de totes les comarques gironines, i per extensió, a totes les carreteres de tota la Nació Catalana. No solament s’han de treure les putes de la N-II. Perquè si només les  treuen d’aquesta principal via, es traslladaran a les carreteres comarcals i secundàries, i la cosa seguirà igual o pitjor. Pensem que de putes sempre n’hi ha hagut, sempre n’hi ha, i sempre n’hi hauran, mentre hi hagi homes que vulguin «anar de putes!»

EXECUCIÓ O ASSASSINAT?

La matinada del 15 d’octubre, del per molts conceptes trist any 1940, va produir-se un dels fets més luctuosos i més vergonyosos que hagin tingut mai lloc a Catalunya.

Prèviament a aquesta trista, però a l’hora recordada data, el dia abans, dia 14 d’octubre, en una no massa gran i tètrica sala del castell de Montjuïc, va tenir lloc un dels «judicis» també més vergonyosos que mai hi hagi hagut a la història de la Nació Catalana.

Uns pallassos vestits de  militars, es van muntar un circ en forma de tribunal nomenat «Consejo de Guerra», per escenificar un guió que ja duien ven après de feia dies. Es tractava de fer veure que jutjaven a un dels homes més grans que Catalunya ha tingut mai. Es tractava de fer la pantomima d’un judici, que ja es sabia des de feia temps quin en seria el veredicte.

Els pallassos disfressats de militars ho van tenir enllestit amb menys d’una hora. Encara com ho van fer durar tant si ja sabien de vell antuvi quin n’era el resultat d’aquella pallassada!

Aquella mateixa nit, el pallasso major, des de la seva poltrona del palau madrileny on s’hostejava amb tota impunitat i traïdoria, va donar el vist i plau per que es procedís a executar la sentència que els seus pallassets havien pronunciat unes hores abans sense que els hi tremolés la veu.

Morir una persona que ha estat condemnada a mort davant un escamot armat amb fusells, es diu que ha mort afusellada. També diuen que una persona morta en aquestes circumstàncies a estat executada.

Els pallassos disfressats de militars no van donar ordres d’executar ni d’afusellar  ningú: van donar ordres d’ ASSASSINAR vilment a l’Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover. A la matinada del dia 15 d’octubre d’enguany es compliran 68 anys d’aquell ASSASSINAT. Amb aquella sentència, amb aquell vil acte, van ASSASSINAR el President Companys i a tota Catalunya.

Hi seran a temps els responsables d’anul·lar aquella pallassada de judici, i poder així reivindicar, abans del 15 d’octubre, l’honorabilitat del President Màrtir per Catalunya?