QUÈ LI ESTÀ PASSANT AL BARÇA?

Vagi per davant que no sóc una persona afeccionada al futbol. He vist alguns partits clau en la història d’aquest esport de masses, però sense massa passió.

Però a l’equip que sempre he seguit en les seves victòries i derrotes, alegries i desenganys, ha estat el «Barça». Però no pel seu bo o dolent joc, que ja dic que el joc del futbol en sí tan se me’n dóna.

Le seguit pel què ha representat, representa i esperem que segueixi representant, per Catalunya.

Per això em dol el mal moment que està passant aquest Club i Equip de Futbol. Per la nefasta imatge que està donant als socis en particular, i a l’afició mundial en general, que venera aquest Club.

Que els socis i afeccionats em perdonin pel que escric a continuació, però és el que jo penso i opino.

Crec amb molta convicció, que a «Can Barça» hi convé una remodelació general i integral. Començant per la directiva, o alguns membres de la directiva, i acabant amb l’entrenador i bastants jugadors, que ja no porten dins l’ànima el club que els paga, ni senten els colors d’una entitat esportiva que, malgrat tot, segueix essent més que un club.

Alguns jugadors, pel que he escoltat, i m’agradaria que fos mentida, fan ben bé el que els dóna la real gana, malmetent el seu cos, castigant-lo, i fent-lo anar a dormir tard, després de sotmetre’l a una i mil disbauxes de no sé quins inconfessables vicis. Així no pot anar mai bé un equip.

Però, també pel que he escoltat i també m’agradaria que fos mentida, qui ha de o hauria de sancionar aquests eixelebrats i inconscients i incompetents jugadors, no acompleix la seva obligació. Pel que sembla i diuen, els hi ho permet gairebé tot, i després passa el que passa.

De totes i tots és sabut que el Futbol Club Barcelona té molts socis, i milions de simpatitzants a tot el Món.

Tota aquesta gent avui en dia, ara com ara, està molt disgustada amb tot el que està passant a «Can Barça». I no fóra gens estrany que algú comencés a pensar en estripar el carnet. Ja he dit que el futbol no és el meu fort, però si m’agradés, i a sobre fos soci del FC Barcelona, ja faria dies que me n’hauria esborrat estripant-ne el carnet i llençant-lo al foc!

És vergonyós el que està passant! Si això continua així, el «Barça» no es podrà aixecar campió de la Lliga de Futbol, ni campió de la copa d’Europa. I el que és encara més vergonyós i trist, és la trista imatge que està donant a tot el Món. Ha estat molts anys un punt de referència i un club model on molts s’hi ha emmirallat. Però si no es produeix algun fet miraculós en forma de posar tota la carn a la graella l’equip i la directiva, del «Barça» que em conegut fins a l’any 2007 no se’n sentirà a parlar mai més. I això doldrà a molta gent, inclòs jo que, repeteixo, no m’agrada el futbol.

EL PREU DEL BITLLET D'AUTOBÚS A SEGÒVIA I VALLADOLID

Seguint amb l'últim tema escrit, adjuntar que l'import del bitllet en els autobusos urbans de Segòvia, inclòs un autobús de la línia 11 que fa un recorregut de 5 quilòmetres fora ciutat des de l'Aqüeducte fins a l'estació del TGV Madrid-Segòvia-Valladolid,costa 0,82 €!
El servei, tret dels autobusos que van a l'estació del TGV que estan un xic atrotinats, es fa amb uns autobusos d'última generació.
I a Valladolid, ciutat capital de la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó amb prop de 350.000 habitants, l'import del bitllet de l'autobús és d'1 €! Servei efectuat també amb autobusos d'última generació amb tots els medis de informació interna i alguns autobusos articulats. A Sabadell (205.000 habitants) el bitllet d'autobús costa 1,20 €, i a Barcelona amb a prop de 2.500.000 habitants, costa 1,25 €, igual que el Metro!
Què passa aquí? Que potser és més barat el gas-oil a Castella i Lleó que a casa nostra? O és que allà hi ha moltes més subvencions per part del Govern autonòmic i Central i aquí no?
Els sous no ens arriben. Però si amb el que guanyem aquí poguéssim anar a viure a un lloc semblant al de Castella i Lleó, podríem fer miracles i algun que altre estalvi! I que consti que m'estimo Sabadell i Catalunya com l'aire que respiro, però... La pela és la pela! Encara que ara per desgràcia paguem amb euros que encara és pitjor!

COM SI RES NO HAGUÉS PASSAT

Parafrasejant amb molta modèstia a Fra Lluís de Lleó quan va dir aquella famosa frase tot tornant de la presó: «como decíamos ayer...», reprenc les ganes d’escriure que he tingut abandonades durant els dies de Setmana Santa i algun dia més.

Efectivament, he passat set dies (més un d’anada i un altre de tornada), a un per a mi encantador poble castellà de la província de Segòvia anomenat Carbonero el Mayor. I no pas a la presó, com el frare!

L'hostal on m'he hostatjat té nom de pintor famós: «Hostal Goya». Però no té res a veure amb el pintor nascut a Fuendetodos, (Aragó). El nom li ve de la propietària que es diu Gregoria, però tot el poble de Carbonero la coneix per «la Goya».

Des del poble, a vegades amb el meu cotxe i altres amb el cotxe de línia, que per cert hi ha molt bona combinació, uns dies me n’anava a Segòvia capital,(amb autobús) que dista 23 quilòmetres de Carbonero, i altres m’arribava fins a Valladolid que està a 87 quilòmetres del poble. Això pel que fa a les capitals.

Altres dies, sortia amb el meu cotxe després d’esmorzar al bar de l’hostal, i emprenia viatges de descoberta que en dic jo.

Es tractava de viatges a petits pobles de la comarca on no hi havia estat mai.

Tots aquests petits pobles castellans, amb una quantitat molt baixa d’habitants, són encantadors. Gairebé sempre s’hi troba algú que té ganes d’explicar la seva vida i miracles i coses del poble. Normalment solen ésser gent bastant gran (els joves han emigrat a les grans capitals) que, al trobar-se sols i havent-s’ho dit i explicat tot amb els altres conveïns, no desaprofiten la ocasió d’encetar conversa quan es topen amb un foraster. I si el foraster, com ara jo, té ganes d’escoltar i fer-la petar una estona amb ells o elles, la cosa pot esdevenir un moment molt agradós.

A mi m’agrada molt xerrar amb les persones grans dels pobles, ja sigui per terres castellanes o per les nostrades. Moltes vegades, s’acaba entrant en el bar del poble perquè, vulgues que no, et conviden (normalment quan es xerra amb homes) a «unos vinos» i d’aquesta manera la conversa surt amb més “fluïdesa”. És clar que, però, a la fi acabes tu també convidant, faltaria més! I moltes vegades, amb aquells «vinos tintos» que es gasten per Castella, s’acaba sortint del bar un xic pet. A mi m’ha passat més d’una vegada. Però com que sortosament no tinc cap pressa perquè estic de vacances i jubilat, si surto «calent» del bar me’n vaig al cotxe, poso pla el respatller del seient, trec un coixí que sempre porto a punt, i a dormir una estona fins que el cap s’aclareix. Que no està la cosa com per sortir a la carretera “bufat”! I això que no m’agrada massa el vi, però que has de dir?

Han estat uns dies magnífics en quan a fer noves amistats i coneixences per tots els pobles que he visitat. Mes el fred i el vent glaçat no han deixat de molestar durant tots els dies. Fins i tot, el dia que vaig tornar, el diumenge dia 23, al moment d’anar a agafar el cotxe, me’l vaig trobar ple de neu de la nevada que havia caigut durant la nit. Sortosament la carretera estava expedita de neu, i no em va ésser dificultós emprendre la marxa de tornada cap a Sabadell.

L’hostal m’ha sortit relativament barat de dormir. 21 € per nit. Però els àpats que he anat fent per diferents llocs de la comarca, no ho han estat gens de barats. A Castella es menja molt bé, però s’ho fan pagar. De tota manera, però, els hi recomano que si algun dia no saben on anar, deixin-se caure per qualsevol poble de Castella i Lleó o, si ho prefereixen, al mateix Carbonero el Mayor. Dins la seva església parroquial hi un dels millors retaules d’aquelles contrades. Per això, la seva gent i els bons tractes dels amos i els seus fills de l’Hostal Goya, val la pena el desplaçament. Si algú s’anima a anar-hi, ja em contarà com de bé s’ho ha passat.

COMENCEM A ESTAR-NE FINS ELS COLLONS!!!!

El meu amic Oriol Pratdelavall i Montjoliu, m'ha fet arribar mitjançant correu electrònic el missatge que segueix a continuació.

«Si no es tenen veritables ganes de que Catalunya sigui independent, val més que ERC es dissolgui.
Per mantenir quatre galifardeus en una poltrona sense fer res per Catalunya, val més que pleguin.
Si es vol aconseguir que Catalunya arribi un dia a ésser independent, hi ha d'haver-hi un partit que tingui el que s'ha de tenir entre les cames, o sigui un parell de collons, i que parli cada dia de la independència. Amb grans campanyes en tots els mitjans de comunicació, i anant casa per casa explicant què es vol fer pel bé de Catalunya.
Els d'ERC no fan absolutament res per la independència de Catalunya. Només cobrar el suculent sou de la poltrona política, i a viure bé ells. Els importa una merda el poble català!
I no serà que no hagin tingut bons mestres! Com en Francesc Macià i Lluís Companys. Però no, ells no en fan ni cas! L'actual ERC va a la seva!
Per què no té també en Carod Rovira un parell de collons, i surt al balcó del Palau de la Generalitat proclamant la independència de Catalunya? De què té por? De que Espanya torni a enviar canons, carros de combat i el gros de l'exèrcit a massacrar altra volta a Catalunya? L'exèrcit espanyol no tindria collons per envair Catalunya! Les potències europees no li ho permetrien!
Sigui com sigui, s'hi ha de posar remei com més aviat millor. En la situació en que es troba Catalunya actualment, si no es vigila, quedarà engolida per Espanya; obligaran als catalans a parlar en castellà; i tornarà a ésser abolit la merdeta d'Estatut que, a hores d'ara, encara no està del tot desenvolupat i la feina que hi haurà per desenvolupar-lo del tot si les coses segueixen així. VISCA CATALUNYA LLIURE JA //*//!!!!!(Oriol Pratdelavall i Montjoliu)»

UN VIATGE AL·LUCINANT A LOURDES.

És massa aviat encara per a donar noms tant dels capellans protagonistes com de l'ordre a la qual pertanyien, i alguns àdhuc pertanyen, i altres que ja van morir, però si que puc narrar els fets tal qual els vaig viure del 18 al 31 de juliol del 1958 .

Durant l’any 1958, es celebrava el primer centenari de les aparicions a la Grotte de Massabielle, Lourdes (França), de la Verge Maria a uns pastorets. Per tant aquest any s’acompleixen els 150 anys. Caldrà tornar a Lourdes, però en unes altres condicions de viatge.

A causa d’aquest esdeveniment, el col·legi religiós del qual jo n’era alumne des del setembre de 1954, va organitzar un viatge a aquesta localitat francesa, amb la finalitat d'assistir als actes commemoratius de dit centenari.

En aquest viatge va passar de tot.

Quan l'autocar en el qual viatjàvem ─per descomptat sense aire condicionat i amb una calor asfixiant─, va arribar a l'altura d’un encreuament a Perpinyà que anava (cap a la dreta) de dret a les platges de Canet Plage (la ruta havia d’ésser cap a l’esquerra, direcció Narbona, Carcasona, Pau, Tarbes i Lourdes), alguns pares d'alguns alumnes van intentar convèncer i ho van aconseguir, al cap de l’expedició, ─un capellà amb molt mal geni─, que l'autocar s'acostés fins a les platges de Canet Plage, amb la finalitat de que, qui volgués, es pogués prendre un bany per apaivagar l'asfixiant calor.

Doncs bé. Quan l'autocar va arribar al passeig marítim de Canet Plage, i el geniüt capellà va veure passar dues o tres noies en bikini, immediatament va ordenar al xofer que donés mitja volta, quedant-nos amb les ganes de posar el cul en remull. Coses de l'enganyosa moral d'aquells temps, com veurem més endavant.

De Canet Plage a Narbona, es va perdre part de l'equipatge. En aquells temps els equipatges no anaven com ara, que es situen en la part inferior del vehicle, sota els seients, sinó que anaven en la part superior exterior lligats amb cordes, cordills i qualsevol cosa que servis per lligar. Vet aquí que les cordes es van afluixar i l'equipatge va començar a saltar i a rodolar per la carretera. Quan algú es va adonar, ja era massa tard. Només quedaven dalt el sostre de l’autocar tres maletes, que eren les que més pesaven. Per cert, dues de les tres que es van salvar eren les pertanyents a la meva família. Pare, mare i dos fills. El pare amb 43 anys, la mare amb 42 i el que subscriu amb 12 anys i el meu germà amb 10 .

Gràcies al bon fer de la Gendarmeria Francesa de Carreteres es van poder recuperar l'endemà passat altres equipatges, encara que alguns es van perdre definitivament.

Estant allotjats en un hotel de Narbona, va ocórrer un cas d’aquells que fan posar els pèls de punta, la pell de gallina i l’estómac regirat.

Un membre de l'excursió (del qual em callo el nom), va trobar la seva dona amb el capellà geniüt al llit. Al bon home li va agafar un atac de bogeria del qual va haver de ser assistit, primer en un hospital de Narbona, i posteriorment traslladat a Catalunya, a la seva ciutat d'origen, que tampoc vull nomenar, donant així fi al seu viatge.

Això sí, abans de cada àpat s’havia de resar per a donar gràcies a Déu dels aliments que anàvem a prendre. Passar el Sant Rosari diàriament amb les corresponents lletanies i els càntics a la Verge de Lourdes i de Montserrat i assistir obligatòriament a missa també tots els dies, combregant després d'haver passat obligatòriament i diàriament pel confessionari. He d'afegir i aclarir que a aquest viatge s’hi van inscriure 5 capellans de la mateixa ordre i del mateix col·legi. I tots sacerdots. Vull dir que els cinc podien celebrar l’eucaristia.

Un d'ells, bastant jove i guapot i pentinat a l’estil de l’Alain Delon d’aquell temps, va estar tot el viatge que gairebé no se li va veure el pèl, de tan embadalit com estava amb una infermera que ens acompanyava. En cada aturada de l'autocar, es despistaven, i havíem d'esperar-los sempre. En una de les vegades, ja a Espanya allà per terres basques, després d'esperar-los durant gairebé hora i mitja, els vam veure baixar d'un turó proper, ella arreglant-se el vestit precipitadament i ell cordant-se nerviós la sotana. Què van estar fent? Vés a saber! Cadascú es va imaginar una cosa o altra! L’esbroncada que els hi va endegar el geniüt cap de l’expedició va ser d'antologia!

Una vegada arribats i hostatjats a Lourdes, vam ser obligats a assistir a totes les processons, inclosa la de les torxes que, per descomptat era de nit i era la mes llarga de totes. Anàvem a dormir quan els galls, cantant estrepitosament, anunciaven el nou dia!

Deixant a part algunes vicissituds més que no són d'interès i allargarien massa aquest article, però que a tots els del viatge ens van fer emprenyar molt, trasllado la història a gairebé el final del viatge, prop de la ciutat de la qual havíem sortit el dia 18 de juliol.

El capellà geniüt, va ordenar al xofer que estacionés l'autocar al marge de la carretera, i va amenaçar, ─sí, sí, amenaçar─, a tots els pares i mares dels alumnes que fèiem el viatge, dient-los que si explicaven el que havia succeït en el decurs de l’excursió, els seus fills en pagarien les conseqüències al començar el curs 1958/1959, prenen represàlies en contra d’ells, però sense detallar quin tipus de represàlies.

Un dels capellans que ens acompanyava era precisament el Director del col·legi. Es va encarar amb el capellà geniüt, i li va fer saber que ell i el que s'havia embolicat amb la infermera no començarien el curs 1958/1959, ja que ell mateix s'encarregaria de parlar amb el Pare Provincial de l'ordre, a fi i efecte que els bandegessin, com així va ser.

No cal dir, que als pares dels alumnes els va faltar temps per explicar tot el que havia passat en aquell al·lucinant i estrambòtic viatge, el mateix dia que arribarem a la ciutat. I, evidentment, de represàlies als alumnes res de res. Va començar el curs 1958/1959 com una bassa d'oli però sense els dos capellans, grans protagonistes de la història. Els alumnes que vam anar a aquell viatge ho explicàvem als qui no van poder apuntar-s’hi, essent els capellans protagonistes i bandejats, la riota de les classes durant molt de temps.

El capellà que es va embolicar amb la infermera (que fotut i vell encara és viu) en el viatge a Lourdes, tenia fama de ser un gran faldiller. I es sabia de bona font, que determinades mosses i senyores del seu entorn havien passat pel seu entrecuix.

El capellà geniüt (l’home ja fa anys que és mort i Déu l’hagi ben perdonat), també era un «torero» de categoria, però amb menys èxit que l'altre. Encara que també tot el món sabia de les seves aventures amoroses que no eren poques! Després, el geniüt, si resultava que s'assabentava que havíem comès el que ells en deien accions impures de pensament, paraula i obra, els clatellots i cops de regla es repartien a dojo i n’hi havia per a tothom. Hòstia va i hòstia ve! Els alumnes rebíem dos tipus d’hòsties: les que ens donaven a l’hora de combregar a la missa a la qual érem obligats anar, i les que es «repartien» al col·legi!

El que ells feien i deien, tu no ho podies fer ni esmentar. Vaja una manera d'exemplificar-nos!

Aquest relat és per demostrar que el clero ens fa veure garses per perdius, i han predicat gairebé sempre el contrari del que ells feien i deien. Per tant que no vinguin ara amb massives manifestacions a la Villa y Corte, en favor de vés a saber quins misteriosos interessos.

PER QUÈ SE’LS DIU ÀVIES O AVIS?

He observat d’un temps ençà, que quan es parla d’assumptes relacionats amb persones que ja tenen una certa edat, com per exemple que passin de la seixantena i que possiblement ja estiguin jubilades, es tendeix a fer servir molt alegrement el mot «avi» o «àvia».

Generalment, aquest mot es sol escoltar molt tant a la ràdio com a la televisió i també veure’l escrit en algun diari, periòdic o revista.

«S’ha perdut una àvia o un avi a tal lloc...»; «la policia ha trobat un avi o una àvia mort a casa seva...», etc., etc.,

Àvies o avis de què i de qui? I si no ho són d’avis o àvies?

Hi ha un nombre bastant elevat de persones que estan dintre l’edat més amunt esmentada, que no ho són d’avis o àvies. Ni ho són, ni ho han estat mai, ni potser no voldran o no podran ser-ho mai. Per tant, a aquestes persones no els hi fa cap gràcia que els hi pengin gratuïtament el san benet d’avi o àvia, quan en realitat no ho són.

Ésser persona gran, no és equivalent a ésser avi o àvia. Aleshores, per què se’ls fica dins el mateix sac dels que sí que ho són?

Hi ha uns locals específics en els quals, l’esmentada gent que ja té certa edat sol anar-hi a passar unes estones d’esbarjo. Per què en aquests locals, a molts llocs, hi ha un rotund cartell que diu «Casal d’Avis»? A més de que el punyent cartell només parla «d’avis» sense tenir en compte les àvies, no quedaria més bé que a tots els locals on si poden reunir la Gent Gran, i digués en un preciós cartell precisament això: «Local Social per a la Gent Gran,?»

Si entre aquestes persones hi ha algun avi o alguna àvia que hi volen entrar a esbargir-se unes hores, doncs cap problema. D’aquesta manera, els i les que encara no ostentessin el títol d’avi o àvia no s’hi trobarien desplaçats o desplaçades.

Conec unes quantes persones del meu entorn de si fa no fa la mateixa edat, que estem jubilats però no som avis ni àvies, que ens molesta molt quan entrem en algun lloc; bar, comerç, súper, botiga, trobar-nos el simpàtic de torn que pregunta: «i que voldran aquests avis?» O bé: «què diuen o expliquen aquests avis?» En aquells moments l’escanyaries!

Dirigir-se a una persona gran amb aquests termes no ho trobo massa correcte. Ara bé. Si la persona gran entra en un lloc determinat acompanyada d’una criatura de no massa edat, sí que podem acceptar que ens diguin avis o àvies, tot i que no estaria per de més aclarir conceptes des d’un principi i que ens preguntessin: «que és el seu net o neta aquest nen o nena que l’acompanya?» Evitar malentesos a vegades és profitós per a tothom.

ESCAPADA DE SETMANA SANTA

Si em pregunten vostès on penso anar a esbargir la boira aquesta propera Setmana Santa, la resposta és concisa, concreta i clara: a un tranquil i petit poble de la província de Segòvia anomenat Carbonero el Mayor.

─Per què te’n vas a aquest poble Vicenç?

─Doncs perquè allà hi ha molta tranquil·litat. El preu de l’estada només en règim de dormir és molt temptador. I la gent amb la qual hi tinc tractes són molt bona gent. Tant els qui porten l’hostal on m’estaré, com la majoria de la gent del poble, que molts ja em coneixen, de les vegades que hi he anat.

─¡Mira ya llega el catalán de Sabadel! Sí, sí! Allà diuen que sóc de Sabadel perquè no saben pronunciar la «ella» final!

─Però si a Catalunya també hi ha pobles encantadors nano! I amb gent molt maca!

─Sí, però els preus no són pas tan atractius com a casa nostra! I la pensió no dóna per a gaire, saben! Anant a Carbonero el Mayor, que està a 750 quilòmetres de casa meva que, fet i fotut són entre anar i tornar i voltar per allà més de 1.000 quilòmetres amb àpats inclosos, em surt molt més a compte anar-me’n a terres castellanes que no pas quedar-me en terres catalanes, molt a pesar meu. Com Catalunya no hi ha res! Però, «la pela és la pela!»

A més, molts indrets de Catalunya ja fa temps que me’ls conec. En canvi, Castella i Lleó, essent tan extensa, sempre hi ha algun racó per anar-hi a donar un tomb, i gaudir de les moltes meravelles que es troben a cada pas.

No hi tinc cap problema a l’hora de parlar en la llengua castellana. Me la vaig haver d’aprendre a garrotades aquesta llengua imperialista, tal qual els hi ha passat a moltes catalanes i a molts catalans nascuts des de l’1 d’abril del 1939, fins al 20 de novembre del 1975 com és el meu cas, que vaig néixer el 1945. Però no hauria d’ésser així. No! Perquè si per terres castellanes s’hi acosta un francès, un anglès, un alemany, o l’estranger que sigui (pel que es veu, a catalans, euskalduns i a gallecs, a Espanya no ens tenen per estrangers), els castellans i tots els espanyols es desfan en afalacs intentant parlar la llengua del qui els visita. Sigui del país que sigui. Per què amb nosaltres catalans, bascos i gallecs fan diferències i no ens parlen en la nostra llengua quan els visitem?

Raons lingüístiques a part que em farien omplir moltes pàgines sobre el tema, el cas és que, si tot es desenvolupa com s’ha de desenvolupar, la Setmana Santa d’enguany la passaré per «Tierra de Campos y de Pinares».

Si em pregunten vostès a partir del dia 24 de març com m’ha anat per allà, doncs igual els ho explico quan torni a ésser a casa, perquè gaudint d’aquelles terres, de la seva gent, de les seves meravelles i de la seva gastronomia, no tindré pas temps d’asseure’m davant d’un ordinador. Primer perquè no tinc un portàtil. I segon perquè ajuntant-se a la manca de temps, s’hi ha d’afegir que el preu a tant l’hora dels ordinadors de lloguer en un espai Internet, que n’hi ha, no és del tot atractiu tal qual com a mi em convé.

No els hi dic a adéu-siau , perquè avui tot just és dilluns i pot ser que encara escrigui alguna cosa més abans d’anar-me’n. Per tan val més que els digui fins d’aquí una estona, que tant poden ésser un o dos dies, com també unes poques hores.

ETA HA TORNAT A MATAR

Si els descastats i assassins membres de la banda terrorista ETA segueixen tenint la llibertat de poder decidir sobre la vida de qualsevol dels 37.000.000 d’espanyols i 8.000.000 de catalans, assassinant-los quan els hi plagui i amb tota impunitat, ja va essent hora de que tant el Govern de la Generalitat de Catalunya com el Govern d’Espanya, també puguin tenir llibertat per decidir sobre la vida d’aquests assassins.

Si qualsevol dels dos Governs decidís, cada vegada que un assassí etarra que ha mort a un ciutadà, instantàniament després d’haver-lo detingut, penjar-lo per les impúdiques parts, i exposar-lo a la via pública al capdamunt d’un pal, tal qual es feia en temps medievals amb els assassins i malfactors, fins que quedessin secs com una llonganissa i menjats i picats per tota mena d’aus carronyeres, segur que cap més etarra tindria ganes d’assassinar.

Aquesta xacra ens l’hem de treure del damunt com més aviat millor, ans al contrari aquesta gentussa assassina seguirà fent tant mal com pugui. Maten per matar. Ja no s’hi val l’excusa de que ho fan representant al noble poble Basc i cercant la independència d’Euskal Herria, com quan es va crear aquesta organització criminal en època franquista. Eren altres temps. Actualment, i des de fa també molts anys, milers de bascos no hi volen saber res amb la ETA.

A Catalunya també hi ha un gran sector de població i algun partit polític que també desitja la independència de la nostra Nació. Però mai han pensat en fer-ho per la força, ni menys assassinant, tret del grup Terra Lliure que ja fa anys que es va dissoldre o el van dissoldre, perquè van entendre que amb morts pel mig no hi havia res a fer. El diàleg és l’única arma que s’ha d’emprar per arribar a acords. Mai les armes de foc! I dialogant dia rere dia amb qui calgui, Catalunya arribarà, amb les mans netes de sang, a aconseguir la total independència. Vegin vostès si és diferent.

Avui és el dia que en diuen de reflexió, perquè rumiem amb calma, durant vint-i-quatre hores, què hem de votar demà diumenge.

Que cadascú voti el que li dicti la consciència, però tothom amb edat per anar a votar demà, que no se n’estigui. Tots els que podem: ANEM A VOTAR!

VISCA CATALUNYA I VISCA LA DEMOCRÀCIA!!

I surti el que surti de les urnes, la primera i urgent disposició del nou Govern hauria d’ésser la persecució implacable a ETA fins a la seva total destrucció i desaparició, i empresonament a perpetuïtat de tots els seus membres i col·laboradors.

DE LES PROCESSONS DEMANANT PLUJA

Em sembla que ja sé el motiu pel qual no plou. No plou, degut a un càstig de Déu! Anys enrere, quan les pluges no feien acta de presència en el moment en que ho havien de fer, no hi havia cap poble petit o gran, o ciutat petita o gran, que no sortís al carrer en processó. Tot el poble, amb les forces vives que en deien llavors: el senyor alcalde, el senyor rector, el senyor jutge, el senyor metge i el comandant de la Guàrdia Civil amb les seves millors gales i vestidures, i la corresponen banda de música debades sense massa afinació, sortien al carrer en processó, portant en andes la figura del sant o santa, patró o patrona del poble, o la imatge del qui els semblava que podia solucionar el problema de la manca de pluges. Déu estava molt content en veure la gent al carrer, que treia dels temples els seus sants, i a la curta o a la llarga, donava ordres als núvols perquè deixessin anar l’aigua allà on la gent ho demanava amb fervoroses oracions i amb tanta devoció.

Avui en dia, són comptats, ─a la baixa─, els pobles que treuen alguna imatge en processó per demanar la pluja. Més ben dit: ja no es fa cap processó, tret de les turístiques de la Setmana Santa, perquè atrauen turistes que omplen els calaixos de les botigues, hotels, restaurants i bars. Passa el mateix amb les esplendoroses processons que es feien (encara se’n fa alguna, però sempre pensant amb el turisme, mai en la devoció) els dijous del Corpus Christi. Ara ni tan sols és festa el dijous de Corpus; han passat la festa al diumenge següent! A Berga sí que és festa el dijous de Corpus, però perquè celebren «La Patum» i atrau forasters, que si no...

Les processons del Corpus, al ésser al juny, servien també per demanar a Déu bones pluges si feia dies que no plovia. Diran vostès que els temps han canviat. Sí, hi estic totalment d’acord. Però les tradicions són les tradicions, i s’han de mantenir i tenir molt en compte, perquè gairebé sempre han funcionat. No n’hi ha prou en mantenir les tradicions, en aquest cas processons, que només es mantenen per afany de lucre. És qüestió de treure la pols a les imatges patronímiques i remeieres, i a les andes, i tornar a sortir al carrer en processó i rogació, demanat fervorosament a Déu l’aigua que tant necessitem.

PUBLICITAT A L’HORA

Me n’estic adonant d’un temps ençà, i particularment en les hores en que en el món televisiu en diuen hora punta, que sembla com si talment totes les cadenes de televisió es posin d’acord a l’hora de tallar llurs emissions per donar pas a la publicitat.

Avui en dia que hi ha a l’abast de tothom tantes cadenes de televisió, poden vostès fer la prova; quan la cadena que estiguin veient en un moment determinat talli el programa que està emetent per donar pas a la publicitat, canviïn vostès de canal de seguida i, vagin al canal al que canal vagin, se n’adonaran del que estic dient. És infalible! Sembla com si cada cadena de televisió disposés d’una sala especial on hi pogués veure la resta de cadenes que emeten a Catalunya i a Espanya, i alguna persona estigués amb el dit a punt per prémer el botó que dóna pas a la publicitat de llur cadena. D’altra manera no li trobo explicació a aquest fenomen!

Fixin-s’hi vostès, a més, en el fet que, temps enrere, quan les cadenes de televisió (les poques que hi havia), passaven a la publicitat, sempre ho feien d’una manera que els tele espectadors ens adonàvem que el tall es produïa; desapareixia la imatge poc a poc, enfosquint-se la pantalla del televisor fins a quedar totalment negra. Passaven unes dècimes de segon, i apareixia la publicitat. Si algú s’estava gravant una pel·lícula o un programa, li donava temps a posar el vídeo o el DVD gravador en «pausa». Quan s’acabava la tanda d’anuncis publicitaris, es tornava a enfosquir paulatinament la pantalla, senyal inequívoca de que es podia emprendre de nou la gravació que s’havia aturat amb la «pausa».

Ara això ja no passa. Si s’està veient i gravant una pel·lícula o un programa, i al mateix temps s’està gravant, tallen de cop i malbaraten la gravació. Que potser està fet expressament? Te totes les traces de que, evidentment, sembla que ho facin expressament. No en tenen prou d’anar incloent-hi publicitat en les parts baixes o altes, o els extrems de la pantalla, que a sobre tallen a la brava! No deuen voler que la gent es gravi bé programes o pel·lícules! El que vulgui tenir una pel·lícula o un programa, que el compri a la cadena que ho ha emès! El negoci és el negoci! Suposo que aquest és el raonament que deuen fer, i que els hi que els hi desperta aquests instints tant maquiavèl·lics!

Aquests dies de campanya electoral, en que uns estan pendents del televisor i els altres també, el maquiavel·lisme del tall publicitari sobtat, està a l’orde del dia.

Possiblement el dia després de les eleccions, les aigües tornin al seu curs habitual. Però això ja formarà part d’una altra història.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA I CONVERGÈNCIA I UNIÓ. RES MÉS!

Totes i tots sabem que a Catalunya hi ha dos partits polítics que han estat fundats a la nostra Nació i per gent nostra, essent nostres cent per cent: Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència i Unió. A partir d'aquí no hauríem de voler saber-ne res de cap més partit. Al menys els que som catalans i catalanes de soca rel o els qui veritablement es senten catalans i catalanes. Els altres partits que els votin qui no es senti català o catalana i, vivint entre nosaltres, ja s'ho trobarà.
Doncs bé. Si volem que a partir del dia 9 de març se'ns arreglin les coses a Catalunya, hem de votar única i exclusivament els partits nostrats.
El català o catalana que sigui d'esquerres, que voti Esquerra Republicana de Catalunya. El català o catalana que sigui de dretes, que voti Convergència i Unió. Més clar impossible!
Però el que no podem fer és donar el nostre vot de catalans i catalanes a partits que no són de Catalunya, i no cal que m'esplaï amb dir els seus noms que tots i totes ja sabem.
Els partits forans, mai vetllaran pels nostres interessos. Al contrari, només vetllaran pels «seus» interessos procurant que, com sempre, nosaltres els hi paguem totes les despeses hagudes i per haver, i fer i desfer amb els nostres diners tot allò que els hi doni la gana, com ho han estat fent fins al dia d'avui.
Tant si es computen un gran nombre de vots esquerrans com dretans, aquests faran molta força al Parlament Espanyol. I a l'hora de decidir el Govern central disposicions en contra de Catalunya, sempre toparan amb la força dels nostres diputats ja siguin d'esquerres o de dretes i independentment de qui governi a Espanya.
Al menys això és el que caldria esperar dels dos partits de casa nostra. No crec que per inconfessables interessos, un cop fossin a Madrid per defensar-nos es giressin a favor del Govern central per anar també en contra de Catalunya. Fóra molt trist que passés una cosa així, però en aquest món tot és possible.
Catalanes i catalans, rumieu bé què cal fer el dia 9 quan estigueu en el Col·legi Electoral que us hagi tocat per anar a votar, i voteu a i amb consciència.
No podem deixar passar una vegada més aquesta ocasió, de fer sentir a Madrid les nostres veus per boca dels nostres autèntics representants, encara que uns siguin o es facin dir nacionalistes i els altres independentistes. Ens hem de creure que ambdós partits van a favor única i exclusivament de Catalunya, i que a Madrid sabran deixar el nom de Catalunya ben alt.