NO ANEM BÉ. GENS BÉ!

Les lluites internes en el sí dels partits polítics: les acusacions que es fan entre els diferents partits polítics tant a nivell nacional català com a nivell nacional espanyol, no portaran a res de bo que pugui beneficiar a tothom.

Aquest mal estar que es respira arreu, va molt en detriment de que tot funcioni com és degut. Així no es pot solucionar la cavalcant crisi que ens envolta, per molt que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí dient-nos que la crisi ja ha passat. Ha passat, o millor mai l'han conegut, per els mateixos dirigents polítics de tots els partits. Ens diuen que ens hem d'estrènyer el cinturó i que hem d'estalviar i que fins i tot abaixaran els sous dels qui sortosament encara poden treballar, però els polítics segueixen cobrant el mateix i gastant diners sense miraments. Sense comptar el què deixen de pagar quan aquest o aquell els convida a el que sigui.

Se'ns recomana que utilitzem els transports públics per desplaçar-nos per viles ciutats i pobles. Però els polítics segueixen anant d'un cantó a l'altra (literalment dit i expressat), amb els seus grans i luxosos cotxes oficials. 

Per què no van amb "metro" o tramvia (en la ciutat on n'hi hagi), o amb autobús i a peu per poder així donar exemple d'austeritat?

No es desplacen en transports públics perquè no tenen la consciència neta ni tranquil·la!

Un polític dins un autobús seria assetjat immediatament pels ciutadans emprenyats i s'acollonarien de seguida, no per por de que els hi pugues passar alguna cosa: no! s'acollonarien perquè davant l'allau de preguntes que la gent els hi fes no sabrien què respondre. No en saben! Tot el que diuen i responen en el Parlament de Catalunya o en el Congreso de los Diputados, a Madrid, tot els hi escriu un equip de "negres" que cobren una pasta gansa per fer única i exclusivament aquesta bruta tasca. Els polítics, per sí sols, són incapaços de pensar respostes coherents i entenedores per al ciutadà. Així ens va. I si per acabar-ho d'adobar lluiten entre ells per veure qui pot arribar a tenir més poder, ens trobem en que van fotre el cul a la poltrona del poder i feina hi ha a que el treguin d'allà. Tan a Catalunya com a Espanya no dimiteix ni Déu! I per més escarni, la feinada que hi ha perquè acomiadin algú que estigui ben situat i sigui molt conegut. -«No em fotis fora perquè explicaré els teus bruts afers!» I l'un per l'altre, tots a callar per no perdre privilegis, sou i poltrona!

No ens en podem creure cap de polític. Tots fan moltes promeses durant la campanya electoral, que després de passades les eleccions, encara que molts hagin guanyat, no es recorden del que van prometre. Només els preocupa quan de temps podran escalfar amb el cul la poltrona que els hi correspongui en el Parlament de Catalunya, als ajuntaments o al Congreso de los Diputados de Madrid: guanyar força diners, disposar de cotxe oficial i no fotre brot en les sessions parlamentàries. Només estan per llegir el diari i enviar-se missatges  entre telèfons mòbils.

Estem ben arreglats amb tota aquesta colla d'ineptes. I el fotut del cas és que no s'albira cap solució a favor de la ciutadania. Els polítics no hi creuen amb la ciutadania: només els volen perquè els votin i prou: després de les eleccions i assolits els objectius traçats, si t'he vist no me'n recordo! Proposo que en la propera convocatòria d'eleccions, les que siguin, anem tots a votar en blanc. A veure què passa.

CONTRA L’AVORTAMENT, AJUDA I PROTECCIÓ A LA MARE I AL NADÓ.

Quins trets diferencials hi ha entre una criatura d’un país asiàtic, africà o sud-americà? Només els facials i el color de la pell. La resta no deixa de ser un ésser humà viu, que res té a envejar a la resta d’humans dels podríem dir-ne països occidentals europeus i nord-americans.

Per tant, aquesta reforma que ha fet o vol fer el Govern de l’Estat espanyol, s’hauria d’anul·lar immediatament.

En comptes de dictar lleis per afavorir l’avortament; en comptes d’autoritzar píndoles per provocar avortaments o que les dones no es quedin embarassades; el que hauria de fer el Govern central és pensar en una llei o varies lleis, la prioritat de les quals hauria de ser ajudar fins a les últimes conseqüències a tota dona que voluntàriament o involuntàriament ha fecundat una criatura.

Si està del tot comprovat que l’índex de natalitat a Espanya i Catalunya és un dels més baixos del món, perquè matà nonats en l’etapa de gestació de la mare?

Per què una adolescent de 15, 16 o 17 anys que ha quedat embarassada vol avortar? Moltes vegades per la por al què diran. Altres vegades per molta por a les represàlies dels pares de la noia. Altres, perquè el causant masculí de que tal o qual noia quedi embarassada, li fa saber contundentment que ell no en vol saber res d’aquella criatura que en una nit de sexe frenètic i descontrolat han engendrat. i altres, i potser que sigui la causa més important, és que la noia adolescent que ha quedat embarassada no compte amb mitjans econòmics per fer créixer una criatura.

Seria hora de que tant el Govern central com el Govern de la Generalitat, donés màximes facilitats i garanties perquè una futura mare que es trobés en qualsevol de les situacions anteriorment citades, pogués arribar feliçment al dia del part i, que a partir del naixement de la criatura, totes les despeses derivades del creixement del nadó fins que aquest arribés a la majoria d’edat i pogués, amb sort, treballar, anessin a càrrec d’ambdós Governs; el català i l’espanyol.

En conseqüència, tant l’Estat espanyol com el Govern de la Generalitat, es cuidarien de la part econòmica corresponen a les despeses generades pel creixement de la criatura, tutelant-la si la mare renunciés a ella, i amb plenes facultats per a decidir a qui es podria donar en adopció atenent les múltiples demandes que hi ha per adoptar criatures tant a espanya com a Catalunya. Car a la vegada que l’índex de natalitat és molt baix a Catalunya i Espanya, també s’ha de tenir en compte que hi ha molts matrimonis que volen tenir fills i, per la causa que sigui, no poden veure realitzat el seu somni de ser pares biològics, però es volen acollir al sistema d’adopció.

Amb tot això aquí exposat, els dos Governs, espanyol i català, podrien dictar unes lleis la prioritat de les quals incidissin en la voluntat de donar en adopció criatures nascudes en territori espanyol o català que estiguessin a càrrec de llurs Governs.

D’aquesta manera, els tràmits per a una adopció serien molt més ràpids i als futurs pares adoptius no els hi hauria de suposar cap forta despesa, com han de fer els actuals pares adoptius d’aquí, de nenes i nens de l’altra part del món, que només amb tràmits i viatges, a moltes parelles els hi costa més que tots els diners que es puguin gastar en el creixement de llur filla o fill adoptiu al llarg de la seva infantesa, adolescència i joventut juntes.

I que pensin, no solament els Governs espanyol i català, sinó tots els Governs del Món, que el naixement d’una filla o un fill, i veure’ls créixer, és la joia més preuada i l’esdeveniment més gran que pot existir a la capa de la Terra.   

CRISI, O MÉS BENEFICI?

Em diran vostès: vaja amb quines coses es fixa aquest quan va a donar un condol! I jo els hi responc que tenen raó. Però és que no m’hi puc fer més. Sempre estic observant. I si observo, veig coses. A vegades coses bones i a vegades coses que no ho són tant però que em criden l’atenció.

I és el cas del què em vaig fixar l’altre dia, quan vaig anar al tanatori de Sabadell a donar el condol a la família d’un difunt, tot resant tres parenostre pel finat.

En la vora superior de la caixa, hi havia dues frontisses en les quals hi havia d'anar encaixada la tapa del taüt mortuori.

Aquestes dues frontisses, estaven collades al taüt amb dos bisos. De moment res estrany aparentment. Però és el cas, que aquelles frontisses no duien dos forats per als dos bisos; en duien tres! Però el tercer bis no hi era! En van collar un a cada extrem de la frontissa i quedava buit el forat del mig! Feia un lleig tètric.

Vaig pensar que, si a la vista de tothom, familiars, amics i coneguts del finat, la funerària no tenia escrúpols de mostrar aquella relliscada, la tapa, que guarden a dins fins el moment de la cerimònia, potser en comptes de collar-hi les frontisses amb dos bisos, només havien estat collades amb un! Com que els familiars, amics i coneguts no ho veurien...

I jo em pregunto: això què és, crisi en la compra de bisos, o més benefici per la funerària al estalviar-se dos o quatre bisos en cada taüt? Encara volen tenir més beneficis després del què en fan pagar d’un enterrament?

Tothom sap el car que arriba a ser un enterrament. Tothom sap el car que resulta morir-se, tot i que la matèria primera necessària per fer un enterrament, el difunt o la difunta, el posa la família! Ara imaginem-nos per un moment que el finat o la finada el posés la mateixa funerària! Quan en farien pagar d’un enterrament? Collarien les frontisses amb els tres bisos que hi corresponen, o hi collarien frontisses de només un o dos forats i obtenir així encara més benefici?

Sembla un ximpleria el que he escrit, però si s’hi pensa a fons, potser no ho sembla tant. Segur que tots vostès recordaran la vella història de com una línia aèria, Amèrica Airlines, si no em falla la memòria, va aconseguir estalviar milions de dòlars a l'any eliminant un parell d'olives de cada menú que servia als seus passatgers.

RES A CANVIAT DES DEL 1714 ENÇÀ

Des del 1714, els enemics de Catalunya no han deixat de burxar. Des de llavors, ha estat una obsessió pels enemics de Catalunya cercar tots els elements possibles per fer la vida impossible a les catalanes i als catalans.

Però el més greu de tot plegat, és que molts dels enemics de Catalunya els tenim dins de casa nostra. Dit d’una manera més clara i directe, hi ha gent nascuda a Catalunya, de pares, avis, besavis i rebesavis catalans que, sense cap vergonya, han renegat i reneguen de la nostra Nació, la nostra cultura i de la nostra llengua!

Hi ha hagut esdeveniments a Catalunya i contra Catalunya, que l’embrió provocant tota mena d’actes en contra de la Nació Catalana s’ha format a casa nostra.

Actualment estan passant greus successos al Principat de Catalunya, que es veu molt a les clares que són actes en contra nostra provocats per gentussa que ha nascut aquí i segueix vivint aquí, a Catalunya.

I molts dels successos que estan passant, no fóra gens agosarat pensar que, qui els provoca, han estat pagats per catalanes i catalans amb molt poder polític, econòmic i mediàtic als quals no els hi convé que Catalunya esdevingui, a no trigar, la Nació Catalana amb Estat que va ser abolida per la força de les armes, en principi a partir de l’onze de setembre del 1714, però també en successives intervencions armades i invasions militars de tota mena. Un Borbón ens ho va prendre tot, menys la dignitat, el seny i la rauxa, i actualment, encara un altre Borbón, directe successor del que manava en la desfeta del 1714, es creu amb drets de seguir manant-nos. Fos com fos, s’hauria de cercar la manera de desempallegar-nos d’ell i del seu nefast Govern.

Una de les greus coses que estan passant actualment i concretament a Barcelona, és els robatoris que tenen lloc a establiments hotelers de la Capital de Catalunya. Mai, que es recordi, havia passat una cosa així. I cal preguntar-se com és que es puguin colar els lladres amb tanta impunitat, nocturnitat i traïdoria. Que ja no existeix la figura del conserge o recepcionista? I si encara existeix, com és que aquest no exerceix un control rigorós de les persones que entren i surten de l’hotel? En uns temps no massa llunyans, el control d’entrada a un hotel, fos de la categoria que fos, era aferrissadament rígid i, si algú pretenia accedir a les instal•lacions d’un establiment hoteler amb companyia d’una persona que no estava registrada a l’hotel, no entrava. Què se n’ha fet d’aquest estricte i rígid control? A qui li convé o li va bé que no n’hi hagi tant o nul control a l’entrada dels hotels?

Qui és capaç de demostrar que els lladres, probablement, estiguin pagats per una màfia cent per cent catalana amb molt poder polític mediàtic i econòmic, amb la insana i maquiavèl•lica proposició de desestabilitzar la ciutat perquè es doni de la mateixa una imatge de total inseguretat i cercant el decreixement en el nombre de visitants?

Qui és aquesta intuïtiva màfia cent per cent catalana que no vol que Catalunya prosperi i torni a ser la Nació més poderosa de tota la Mediterrània?

Una altra de les coses greus, és que, aquesta màfia catalana que no vol el progrés per Catalunya, està ajudada, i molt, per les forces dretanes espanyolistes i franceses. Aquestes últimes, amb un pànic ancestral a que Catalunya esdevingui independent i reclami el que ara se’n diu la Catalunya Nord. Els francesos, en particular, també estan fent mans i mànegues per evitar que prosperi la cultura i la llengua catalana a la Catalunya de més enllà dels Pirineus.

Per això s’han posat d’acord amb la botiflera màfia catalana i la cavernícola dreta espanyola, per tallar de soca rel qualsevol intent independentista. Tot i que, de moment, els hi ha sortit malament l’intent d’evitar la consulta que es va fer el dia 13 de setembre a Arenys de Munt, quan van enviar-hi al poble una horda de falangistes que, si els haguessin deixat fer com ells havien planejat, la batalla campal resultant de l’enfrontament entre independentistes i falangistes hagués estat d’irremeiables conseqüències.

Però la resistència catalana no té límits.

Es celebraran més consultes copsant l’opinió de la gent sobre la independència de Catalunya: potser més falangistes i altres forces del mateix color ho voldran evitar. (Només ens mancaria que ens enviessin La Legión!). Però una vegada més, mentre no emprin la força de les armes, no podran amb nosaltres. Els tornarem a fer recular amb la cua entre cames tal com la mateix força dretana ha reconegut.

CATALANES! CATALANS! NO ENS ADORMIM!