PODRIA PASSAR A NO TRIGAR

Fóra l'home més feliç del món, si algú, passejant-me per Barcelona, em preguntés on té la seu l'ambaixada d'Espanya i poder-li respondre que està ubicada en una de les més cèntriques avingudes de la ciutat. I que encara que no li digués el nombre del portal, que no patís que no tindria pèrdua: és l'única bandera espanyola visible a Barcelona, tret d'alguna bandera onejant en el pal de popa d'algun vaixell ancorat al port de la capital de Catalunya, en visita oficial al nostre Estat! No tingui por que ja la veurà i no passarà de llarg!

ENGINYS DE GUERRA I PAU AL SERVEI DE LA HUMANITAT

Han estat les noticies aparegudes en diaris i televisions i escoltades per ràdio referents a 33 miners xilens enterrats en vida, (però que sortosament estan vius i plens d'esperança de que els puguin treure aviat), el que em fa escriure aquest article.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit alemany, basant-se en un invent desenvolupat per un francès, va fer fabricar una espècie de carro de combat en miniatura que es movia sobre cadenes igual que un carro de combat normal. Aquest enginy era per fer molt mal. Les cròniques de guerra diuen, que un cop carregats aquests estris amb una bona càrrega de explosius de màxima potència, dirigien l'enginy sota els carros de combat o de camions carregats amb material bèl·lic ja fos armament o municions, i també els que anaven carregats de queviures pels soldats que estaven als camps de batalla. Eren com una mina anti carro, però amb mobilitat pròpia teledirigida.

El Mini-carro Goliat

A finals de 1940, després de recuperar el prototip d'un vehicle eruga en miniatura desenvolupat pel dissenyador francès Adolphe Kégresse, la Wehrmacht va encarregar a l'oficina de Carl FW, empresa de fabricació d'automòbils ubicada a Bremen, el desenvolupament d'un vehicle similar, que pogués transportar un mínim de 50 kg d'explosius. El resultat d'aquesta petició per part de l'Exèrcit alemany, va ser el SdKfz. 302 (Sonderkraftfahrzeug, "vehicles especials"), anomenat també Leichter Ladungsträger ('llum portador de càrrega'), o Goliat, nom més senzill amb el qual és comunament conegut.

Com funciona el Goliat?

El primer prototip de Goliat va aconseguir transportar finalment una càrrega que oscil·laria entre els 60 i 70 kg. El vehicle es dirigia a distància a través d'un control remot que el guiava, i que al seu torn estava unit a Goliat per una triple línia de cable telefònic connectat a la part posterior del vehicle. El destí de Goliat era només un; esclatar contra el seu objectiu i volar pels aires.

En un principi, els carros Goliat utilitzaven un motor elèctric, però a causa del seu alt cost (uns 3.000 Reichmarks), a més de la seva complexa i lenta reparació, cosa que passava sovint a causa de les condicions climatològiques que s'avariava el motor una vegada rere l'altra , es va decidir instal·lar un motor més senzill, encara que molt més fiable, que funcionava amb benzina. Aquest model va passar a denominar-SdKfz. 303.



Des del primer moment que es va començar a parlar d'enviar enginys al satèl·lit Lluna, es va tenir en compte de trobar la manera que la nau espacial que hi allunitzés pogués deixar-hi un enginy, que fos eficaç en extraure mostres lunars a fi i efecte de poder ser analitzades al laboratoris de la NASA, quan estem parlant dels viatges a la Lluna per part dels EE.UU. de Nord-amèrica.



Tot això a què ve a tomb?
Doncs ve a tomb, perquè si des de la Segona Guerra Mundial fins a data d'avui s'haguessin desenvolupat enginys semblants als aquí descrits per poder introduir-los a qualsevol mina on s'hagués d'extreure qualsevol tipus de mineral, potser la Humanitat s'hagués estalviat una gran pèrdua de vides humanes.
Aquests enginys o semblants, pensats per a la pau i no la guerra (l'alemany), podrien ser re-dissenyats per poder ser introduïts a dins les mines, a fi i efecte de picar el mineral a extreure i, seguidament, dur-lo a la superfície sense cap perill per les persones: i amb un cost zero de vides humanes o persones intoxicades de silicosis o nafrades per les explosions de grisú que algunes mines desenvolupen al seu interior.
Esperem i desitgem de tot cor, que els 33 miners que hi ha actualment sepultats en vida però vius a una mina xilena, siguin rescatats el més aviat possible, i serveixi d'escarment perquè a partir d'ara augmentin al cent per cent les mesures de seguretat a totes les conques mineres del món.
Mai més a la vida de les mines, hauria de passar una desgràcia tan gran com la que ha passat a Xile.

PILOTA VA, PILOTA VE!!!

Si no vaig errat, crec que a cap plaça pública enjardinada i amb bancs per seure-hi i espais de lleure per a infants, no està permès de jugar-hi a pilota. Quan dic pilota m'estic referint a una pilota normal de reglament per a jugar a futbol.
No sé què passa a altres places públiques, però sí que puc donar fe del què passa a la Plaça Marcet. En aquesta plaça enjardinada, amb una gran font i bassa, espai delimitat per a infants i bancs per poder-hi reposar i si s'escau i se'n tenen ganes llegir una estona, existeix el latent perill de que a algú li engaltin una pilotada a la cara o a qualsevol part del cos, perquè gairebé sempre hi ha una colla d'energúmens que no respecten el descans i l'oci dels demés, i prenen la Plaça Marcet com si fos el seu camp de futbol particular.
Que lluny queda aquell respectable senyor uniformat i amb gorra de plat amb una placa a la solapa que deia més o menys: "Vigilant de Parcs i Jardins, Ajuntament de Sabadell". Actualment, ni a la Plaça Marcet ni a cap plaça pública, no s'hi veu mai la figura dissuadora de cap vigilant. Ni tan sols la promesa patrulla de la Guàrdia Urbana a peu!
A què hem d'esperar, a que a algú li etzibin una pilotada, li trenquin el nas i les ulleres, si emporta, cosa molt probable perquè gairebé sempre hi ha molta gent gran asseguda fent tertúlia, i després ja veurem què passa?
L'Autoritat corresponent que ho pot arreglar, no hauria d'esperar que hi passi alguna desgràcia.

UNA HISTÒRIA INCREIBLE, PERÒ CERTA

La kafkiana historia que ve a continuació ha estat difosa per un programa de ràdio nocturn, des d'una emissora d'abast peninsular, la nit del 9 al 10 d'agost del 2010. El programa: “hablar por hablar”: cadena radiofònica; Cadena SER. Narrador de la historia: el pare d'un jove de 21 anys.
Els fets van tenir lloc aproximadament a les 10 de la nit del dia 9 d'agost, en un poble costaner i d'estiueig de la província d'Alacant.
En un control d'alcoholèmia muntat per la Guàrdia Civil, en un moment donat un guàrdia atura un cotxe conduit per un jove de 21 anys: el protagonista d'aquesta història, junt amb el seu pare com es veurà més endavant.
Li fan la prova de alcoholèmia i dóna un resultat de 0,26 grams per litre d'aire expirat. (Depenent de la manera de quantificar-ho, el límit és diferent: 0,5 grams d'alcohol per litre de sang i/o 0,25 grams per litre d'aire expirat). O sigui que el jove al qual se li fa la prova només es passa d'un gram. Pot ser motiu de sanció? Potser sí.
El jove, fa una trucada telefònica al seu pare explicant-li el cas. El seu pare diu que agafa un taxi (el cotxe que condueix el noi [això sí, amb carnet de conduir vigent] és el cotxe del seu pare i al cap de deu minuts el pare és davant la Guàrdia Civil. El pare s'identifica com a pare del jove i comunica al guàrdia que li ha fet la prova al seu fill, que ell es fa càrrec del cotxe conduint-lo ell i enduent-se el seu fill cap a casa. (El fill, passant-se un gram del què està establert per llei, no mostra cap símptoma evident d'embriaguesa). Però quan la Guàrdia Civil s'aixeca amb la castanya torta...
I aquí ve el kafkià de la història: el guàrdia civil no deixa que el pare agafi el cotxe si prèviament no es deixa fer la prova d'alcoholèmia!!!
I el pare, s'encara amb el guàrdia i li diu que, en la condició de vianant en que ell es troba, ja que ha vingut en taxi i a més no ha begut ni vi per sopar, no li pot fer la prova de l'alcoholèmia. El pare li diu al guàrdia, que si vol fer-li la prova, primer l'ha de deixar pujar al cotxe i posar el motor en marxa. I el guàrdia que no: que abans de pujar al cotxe li ha de fer la prova. I així en un estira i arronsa que va durar uns quants minuts, segons ha explicat el pare per antena aquesta matinada.
Resultat de tot plegat: el fill sancionat per passar-se un gram del que està marcat per la Llei i el pare sancionat per desobediència a l'autoritat!!!
El pare del noi, no ha dit per ràdio de quina manera van solucionar el marxar de tot aquell kafkià enrenou. Però suposo que a la fi, el pare es deuria doblegar a la insistència del guàrdia que abans de pujar al cotxe primer es deixés fer la prova d'alcoholèmia, i pagar en efectiu i amb el corresponent descompte la sanció imposada al fill.
Val a dir, en favor del pare del noi, que escoltant-lo per la ràdio, donava la impressió de ser un senyor molt culte, amb molta serenor, molt ben educat, amb una veu reposada i gens estrident i amb una gran sensació d'estranyesa i emprenyament contingut per haver viscut el que ha viscut aquesta matinada. Segur que a hores d'ara encara no ho ha paït.