SOLAMENT LA BANDERA CATALANA!!!

Proposo que en tots els edificis públics de Catalunya que pertanyin a l’Administració Catalana; així com també a tots el ajuntaments regits per consistoris de sang catalana i catalanista; que en tots aquells edificis públics de titularitat catalana com per exemple bancs, caixes, escoles, gremis, patronals i tots els edificis en els quals normalment per llei hi oneja la bandera espanyola, aquesta sigui retirada immediatament i sigui substituïda per la bandera de Catalunya i que la bandera catalana onegi, si es creu convenient, junt amb la bandera del municipi i la de la Comunitat Econòmica Europea. En el pal central sempre la Bandera Catalana. A dreta i esquerra la del municipi o l’europea.

És hora de que tothom es doni compte que Catalunya vol tornar a recuperar la seva nacionalitat que li va ser arrabassada per la força de les armes el sagnant 11 de setembre de 1714. Si un Borbó ens ho va robar tot, un altre Borbó que ens ho torni!

Nostre símbol de nació més preuat; l’orgull de la nostra Terra i de la nostra Nació: la Bandera Catalana, ha d’onejar ufanosa als quatre vents de Catalunya, sense la companyia de cap altra bandera d’una altra nació que li pugui fer ombra. I menys si aquesta nació ha estat la causant de perdre la nostra, per invasió armada constant.

Conscienciem-nos catalanes i catalans, que Catalunya ha de tornar a ser el que havia estat fins abans del robatori de Felip V, amb presència a tota la Mediterrània i capdavantera en el comerç marítim, però fent-la avui encara, més rica i plena que mai!

El Govern Central fa anys que ens està prenent pel xiulet del sereno, pensant-se que les catalanes i els catalans ens xumem el dit. Fins aquí hem arribat! Hem de saber dir prou i plantar cara a un Govern central que fa anys que ens espolia i ens roba sense amagar-se de res i ventant-se de fer el que està fent amb el poble català.

Un primer pas és la retirada de totes les banderes espanyoles que actualment onegen vergonyosament i per escarni nostre per tot Catalunya, i no parar de proclamar als quatre vents: QUE SOM CATALANS I AMB ESPANYA RES HI VOLEM SABER, TRET DE QUE ENS TORNIN EL QUE ENS HAN ROBAT DURAN 295 ANYS!!! NO VOLEM NI ESTATUTS NI FINANÇAMENTS: VOLEM QUE ENS TORNIN LA NOSTRA NACIÓ CATALANA, QUE MAI HAURIEN D’HAVER-NOS ROBAT!!!

VISCA CATALUNYA: LLIURE, SOBIRANA I INDEPENDENT!!!

DEL «GRIS» AL «NEGRE», CAP DIFERÈNCIA!

Amb l’experiència d’haver viscut unes quantes pàgines de la trista història franquista, potser les de més forta repressió, puc assegurar, i de fet asseguro, que la brutal i desmesurada càrrega policial dels Mossos d’Esquadra contra els estudiants el passat 18 de març, hagués pogut servir de mirall als famosos «grisos».

 

En els anys seixanta i setanta, havia vist a reprimir moltes manifestacions per part dels salvatges «grisos», que fins i tot els feien venir de Valladolid, on hi havia una Companyia d’Antidisturbis (de trista memòria), que sabien fer molt bé la seva feina a l’hora de repartir porrades a tort i a dret i boles de goma com si fos confeti. Al venir de Castella, portaven més mala bava contra les catalanes i els catalans i s’hi acarnissaven amb una ràbia de gos. Però tot i així, ni punt de comparació amb la càrrega policial que el dimecres passat van efectuar els Mossos d’Esquadra contra els estudiants, i contra persones que no feien altre cosa que passejar o anar i venir dels seus assumptes sense ficar-se en cap conflicte.

 

De què els hi ve als «senyors» policies tanta mala hòstia?

Que potser estan coents de resultes de les últimes sentencies, en les quals han estat condemnats uns quants Mossos i una Mossa?

Si estan coents, que s’aguantin! Si es van passar de mida amb els detinguts apallissant-los i maltractant-los, just és que la Justícia faci bé la seva feina i els condemni.

I si la Mossa es va molestar perquè li varen tocar el cul, no haver-se mogut de casa. O haver-se deixat el cul a casa! Ja ho sabia ella que en una discoteca li poden tocar el cul. Algunes noies per això hi van; perquè els hi toquin el cul i alguna cosa més! I per tocar elles mateixes tot el que se’ls hi posi a mà! Va, collons, que ja fa anys que no ens xumem el dit!

 

Si estan coents per les sentencies i condemnes, doncs ara encara en tindran més de motius, per tenir encara més mala hòstia a l’hora de repartir llenya, donat que quan s’acabin les INTERMINABLES! investigacions del per què una càrrega tan brutal, tota la ciutadania, els estudiants els primers, espera que les condemnes siguin del tot exemplars i els veritables responsables d’haver fet tant de mal es passin uns quants anys a presidi i indemnitzin als perjudicats amb una forta suma de diners. Diners que, malauradament, sortiran de les arques de la Conselleria d’Interior, però que seran uns diners que prèviament haurem pagat totes les catalanes i tots els catalans. I, francament, em fa molta ràbia i no em dóna la gana, que els meus diners pagats en concepte d’impostos a la Generalitat de Catalunya, hagin de servir per indemnitzar a unes persones a les quals ni jo ni altres catalanes i catalans els hi em fet res.

Les indemnitzacions a les persones que han sofert aquestes brutals pallisses i maltractaments, haurien de sortir dels sous dels Mossos d’Esquadra; ells en són els responsables de les seves brutals actuacions pel motiu que sigui, doncs que ho paguin ells. M’agradaria veure quina cara hi posarien les seves famílies al veure que el sobre de la mesada arriba a casa bastant més prim del normal, per haver-se comportat malament amb unes altres famílies.

 

A qui correspongui, que faci via en les investigacions i que a aquesta colla d’eixelebrats i eixelebrades  Mosses i Mossos  d’Esquadra responsables dels greus fets del 18 de març siguin jutjats, sentenciats i condemnats en la mesura que estipuli la Llei en aquests casos.

 

I a partir d’aquest moment, La Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya feria bé de començar a triar les «pomes podrides del cistell policial»! Una neteja a temps no podrirà les altres «pomes»!

 

 

 

  

PER QUÈ CARME I NO CARMEN?

Seria bo saber, per què la Ministra de Defensa espanyola es fa dir Carme en comptes de Carmen. Seria bo saber, per què la Ministra de Defensa espanyola insisteix tant en la seva catalanitat. Una altra catalana que tant li fot Catalunya?

Aquesta senyora només pensa amb la poltronitis com totes i tots els que estan ficats en el món de la política. A la senyora... Carme o Carmen? Chacón només l’importa el càrrec i com més alt millor. Del seu poble no es vol ni recordar. De les aspiracions de Catalunya no en vol saber res. Ni ella, ni totes i tots els que formen la sucursal del PSOE a Catalunya, altre vegada dit PSC (Pels Seus Collons!).

Aquesta senyora, penso que va néixer a Catalunya per equivocació.

Està demostrant als catalans que és i es sent més espanyola que unes castanyoles.

Ha estat ella, –la que es diu i es proclama tan catalana–, la que més costat a fet al Govern del PSOE, a l’hora de no reconèixer la independència de Kosovo. Però no ha estat sincera a l’hora d’al·legar-ne els motius d’aquest no reconeixement.

Aquesta senyora, s’ha deixat al tinter fer saber el veritables motius pels quals el Govern espanyol no va voler reconèixer la independència de Kosovo.

I el Govern espanyol no va voler reconèixer la independència de Kosovo, per la senzilla raó de que si l’hagués reconegut s’hauria vist immers, en un tres i no res, en les legals peticions de independència de Galicia, Euskal Herria i Catalunya. I això no ho podia permetre. Per tant, el Govern va pensar, i va pensar malament com sempre, que no reconeguen la independència de Kosovo quedava tot solucionat i les veus independentistes gallegues, euskaldunes i catalanes callarien per sempre més. Cras error Senyora Ministra! Ara es quan més fortes es fan i es faran sentir les veus independentistes d’aquestes tres Nacions Històriques ubicades, per desgràcia de moltes gallegues i gallecs, basques i bascos i catalanes i catalans, en la Península Ibèrica.

Aquest és el veritable motiu pel qual la senyora Chacón va insistir en el seu Govern perquè no reconegués la independència de Kosovo.

Tot i així, fins ahir no se’n va adonar que les tropes espanyoles enviades a Kosovo estaven recolzant a un país independent! I ara, a cuita corren, les fa tornar cap a casa, al·legant que ja han complert la seva missió humanitària.

La senyora Chacón, ha tingut i segueix tenint i per desgràcia de moltes i molts potser seguirà tenint encara per molts anys, un gran mestre en l’art de la mentida que ha sabut ensenyar-la molt bé i del qual n’ha estat ella una disciplinada alumna.

La senyora Chacón hauria de tornar al seu antic i espanyolíssim nom de Carmen i així poder fer honor a la seva inequívoca espanyolitat. I hauria de deixar de fer veure que es sent catalana i estima Catalunya. La senyora Carmen Chacón va deixar d’estimar Catalunya (com d’altres catalanes i catalans) des del moment en que va entrar en el món de la política i les coses li van començar a anar de cara fins arribar on a arribat. Només li faltaria, –per menysprear encara més a Catalunya, les catalanes i els catalans–, que el seu «jefe» la empoltronés encara més amunt,  investint-la de vicepresidenta del Govern, substituint la M.T. Fernández de la Vega, com tots els rumors oficiosos i oficials comenten. Déu ens agafi confessats, combregats i amb l’Extrema Unció!  

PARE…!!! PARE…!!! AQUÍ HI HA UN PLA…!!!

Abans de les set del matí, el pare, la mare, el meu germà, jo i el gos, sortíem de casa els diumenges de tardor i hivern, en temporada de bolets, carregats; el pare i la mare amb grans cistells i el meu germà i jo amb petits cistells i una motxilla cada ú no massa gran a l’esquena. El gos no portava res! Només ganes de córrer i saltar pels marges i bardissars! Però no es perdia mai!

 

Tant el cistell del pare com el de la mare, com el del meu germà i el meu i les motxilles, sortia de casa ple. De què? Es preguntaran vostès. Doncs entre uns i altres portàvem tot el dinar que, una hora o altre, ens cruspiríem en un pla del bosc. Ho portàvem tot!

Carn de xai i botifarra crua per fer a la brasa; un pa rodó de pagès per poder fer-ne pa amb tomàquet; evidentment tomàquets; sal; oli; setrill; morter; ma de morter; alls; 2 ous; (sí, sí, tal com ja deuen haver endevinat, els estris necessaris per a fer un bon allioli!); un enciam; ceballots; vinagre; una garrafa d’aigua de 2 litres; formatge i fruita per postres i un termos amb cafè, junt amb una ampolla de llet que la mare ja havia bullit el dia abans. A més dels plats i coberts corresponents, estovalles de roba i tovallons i els estris necessaris per endegar un àpat boscà. També, i com a una de les coses de les quals n’havia de tenir cura jo i no he sabut mai el per què, portàvem (portava jo penjada en bandolera a l’esquena) una bota de pell de cabra girada de quatre litres, plena de vi negre amb gasosa! Repalleta! semblava que canviàvem de casa!

 

Com que a mi sempre m’ha agradat el bosc, però mai he estat un boletaire però sí home de molta gana, es pot dir que era l’emprenyador de torn des del primer moment en que entràvem al bosc per anar a caçar bolets que es diu ara. Que feia per emprenyar? Doncs em passava l’estona cercant un lloc planer on hi poguéssim aturar-nos a dinar! Ja veuen, des de les vuit del matí tocant els nassos el vailet!

 

Pare...!!! Pare...!!! Aquí hi ha un pla...!!!

 

I així fins que el pare considerava que ja era l’hora de dinar.

Si el pare i la mare consideraven que el pla que havia trobat per poder-hi dinar, un cop donada la ordre de fer-ho, era adient, deixàvem al terra cistells i motxilles. Els cistells que portaven el pare i la mare eren tan grans perquè, amés de dur-hi la teca, també servien per omplir-los dels bolets que anàvem trobant pel bosc.

 

A partir d’aquí, començava una tasca que cadascú tenia assignada.

El meu germà i jo, de primer, ens havíem d’espavilar a trobar tres o quatre, o cinc pedres que fossin aptes per aguantar la graella amb la qual couríem la carn de xai, la botifarra i uns quants rovellons dels mateixos que s’havien collit aquell mateix matí.

Seguidament, cercàvem branques de pi seques menudes i, amb un tros de paper i un parell de llumins fèiem un petit foc. Foc que llavors passava a controlar el pare, afegint-hi branques més grans per tal d’aconseguir un bon caliu per a coure la carn, la botifarra i els rovellons.

La mare salava la carn i els rovellons i punxava la botifarra perquè es cogués més bé. El meu germà esbandia i feia l’amanida d’enciam i ceballots; jo llescava el pa i hi posava el tomàquet, oli i sal i després me n’anava en un racó on no em veiés ni m’emprenyés ningú, hi em dedicava tranquil·lament a fer l’allioli que, mal m’està dir-ho, sempre em quedava molt lligat i espès. El pare es cuidava de coure-ho tot.

Quan ja estava més o menys tot a punt, entre tots «paràvem taula». És a dir, esteníem les tovalles sobre el terra del bosc i a dinar s’ha dit.

Però... I aquí ve el perquè de tot aquest escrit, abans de donar la primera queixalada al bon menjar que ens esperava, el pare prenia aigua de la garrafa i apagava el foc en la seva totalitat. Un cop ben apagat, escampava les cendres humides i les tapava amb terra seca. Després era quan ens posàvem a dinar.

 

Però quan ja havíem dinat, fet una mica de migdiada, i havíem recollit tot el parament del dinar i estàvem a punt de marxa, tots quatre tornàvem a donar una exhaustiva mirada al que havia estat un foc de campament, per tal de que no hi quedés n’hi una sola brasa encesa. No havia passat mai res!

I s’ha de dir, que en aquella època dels anys cinquanta i mitjans anys seixanta, al bosc a caçar bolets hi anava també molta gent. Gent que, com nosaltres els de casa meva, dinaven al bosc encenen un bon foc. No estava prohibit i mai no havia passat res. Per què? Responguin-me vostès si els hi plau i en saben la resposta!

Des del diumenge dia 15 de març, torna a estar prohibit encendre cap tipus de foc al bosc o a prop d’un bosc. I quan diuen «cap tipus de foc», es refereixen a que tampoc es pot encendre un fogonet a la part del darrere del cotxe per a coure-hi, per exemple un bon arròs! N’hi això! Per què? Responguin-me també vostès si els hi plau, o qui sàpiga de què va la cosa. Per què abans es podia fer foc al bosc i ara no? Incògnita!!!    

 

 

S’HA TANCAT LA MAMELLA DEL PARADÍS FISCAL ANDORRÀ

Va haver-hi, i encara n'hi deu haver de tant en tant, una sèrie de personatges anomenats «correus» o «passadors» que feien uns insospitats viatges a Andorra i a altres paradisos fiscals, amb unes maletes carregades, deien, de molts milions de pessetes quan aquí encara anàvem amb pessetes, o ara que ja fa set anys que anem amb l'euro. Era el que en deien evasió de capitals procedents de diner negre de Catalunya i Espanya, per no haver-los de declarar al Fisc.

Amb aquesta noticia de que a Andorra s'aixecarà el secret bancari, ara els viatges dels «correus» o «passadors» carregats amb maletes plenes de diners, els hauran de fer al revés. Sí, perquè és de suposar que davant aquesta llei, la desbandada cap a Catalunya i Espanya i el buidatge de les cambres cuirassades dels bancs i caixes andorranes deurà començar ben aviat si és que no fa dies que els diners ja han començat a  tornar cap aquí.

La frontera catalano-andorrana, aquests dies i durant bastants dies més, deurà estar molt vigilada i els escorcolls augmentaran, cercant per tots el racons possibles, amagatalls de diners que hauran anat a cercar els «correus» o «passadors». Si els «correus» o «passadors» no vigilen, els duaners fotran una caçada de diners que n'hi haurà per pagar tots els pressuposts de Catalunya durant deu anys!

Hi ha una manera de «passar» diners sense que els duaners se n'adonin, però, òbviament, aquí no ho explicaré pas! Ja s'ho faran i que s'espavilin els que cobren per fer aquesta feixuga tasca. Cap i a la fi, s’ha de tenir en compte que no estaran fent altra cosa que intentar treure els diners d’un paradís fiscal com ha estat fins ara Andorra, per mirar de col·locar-los en un altre paradís fiscal intentant per tots els mitjans no haver de declarar ni un sol euro a la Hisenda Pública. La qual cosa significa estafar ambdues nacions; Catalunya i Espanya. Que Hisenda som tots senyores i senyors que esteu podrits de diners! I en comptes d’invertir-los en benefici de la ciutadania, només els voleu acaparar perquè el Dimoni us faci tracte de favor quan l’aneu a visitar a l’Infern un cop l’hàgiu palmat.

Què en fotreu de tants diners aquí a la Terra si no tindreu temps de gastar-vos-els?  

DUES CURIOSITATS TELEVISIVES

Com aquell qui diu sense voler i jugant una estona amb el comandament a distància del televisor de casa, he anat a espetegar a un canal de televisió el qual, crec, té com a màxim accionista a un conegut editor que, a la vegada, també és el màxim accionista, diuen, perquè jo no hi entenc gens, d’un club de futbol que la temporada que ve serà un club de segona divisió que tindrà un estadi nou de trinca de primera divisió acabat d’estrenar.

 

Doncs be. Fet aquest petit preàmbul, anem per la primera curiositat.

 

S’ha donat el cas que en el moment d’entrar en aquest canal de televisió que suposo que a aquestes alçades vostès ja hauran endevinat de quin es tracte, estaven en ple telediari del vespre. I m’he trobat amb unes magnífiques imatges exultants, de iots de totes mides i preus, motos d’aigua, motors fora borda i embarcacions de les anomenades «zodíac» de totes mides i colors, així com tot un reguitzell d’accessoris per a navegar pels mars i oceans del món.

Es tractava d’unes imatges d’un Saló Nàutic. Fins aquí res d’estrany. El que sí és estrany, és que aquest macro Saló Nàutic s’estigui celebrant... a Madrid!!!

No sabia que Madrid tingués port de mar! Des de quant el tenen? I que ha de ser gran a fe! Que doni per a muntar-hi un Saló Nàutic! Perquè suposo que el Riu Manzanares no dóna per a tant, oi?

El que sí sabia, gairebé des que vaig començar a estudiar geografia, que precisament Madrid i el seu entorn no era ciutat portuària marítima. Perquè portuària sol sí que ho és: tenen una cosa estranya que en diuen «Puerto Seco»! Recollons pandereta! I tan sec!

 

En fi. Anem per la segona curiositat.

 

Quan s’han cansat de dir bestieses i ximpleries del Saló Nàutic i d’altres coses que ara no venen al cas, han passat a l’apartat dels esports. S’estaven jugant en aquells moments quatre partits de futbol de la Lliga de Campions.

Doncs bé. El presentador-conductor de l’espai esportiu d’aquesta cadena de televisió que ja totes i tots sabem quina és, ha parlat llarg i estès només de tres partits. Del partit que s’estava jugant al Camp Nou entre el Barça i l’Olímpic de Lió, que en aquells moments ja guanyava el Barça per quatre gols a zero, (a la fi ha guanyat per 5 a 2) no s’ha dignat explicar-ne ni una coma de com anava el partit; res! Mut! Callat!

Possiblement i probablement, si el resultat hagués estat advers pel Barça, no classificant-se pels quarts de final, el locutor no hagués tingut cap inconvenient en recrear-s’hi i fins i tot riure-se’n de l’equip català, perquè els motius d’aquest mutis també totes i tots ens els sabem. O no?

...I LA TRADICIÓ TÈXTIL CATALANA I ESPANYOLA, QUÈ?

Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Llorenç Savall. I molts d’altres pobles i ciutats de Catalunya, amb llarga tradició tèxtil que fóra molt llarg de nombrar, junt amb la que més aviat m’ha vingut a la memòria, Béjar, d’Espanya, han estat, i algunes encara ho són, ciutats i pobles on la indústria tèxtil llanera, cotonera i estamera segueix teixint, dissortadament cada vegada menys, peces de roba de tot tipus i de diferents qualitats.

Les empreses de teixits, o millor dit, les empreses que es dediquen a tot el procés de producció d’un teixit, des de que s’esquila el be i entra la llana per una porta i en surt per una altra convertida amb fina tela a punt per a ser tallada i llesta per a vestir algú; més la indústria tèxtil en general, ho estan passant malament perquè tota o una part molt important de la producció se’n va a països on la mà d’obra és molt més barata, i per tant els costos de producció baixen molt, comparats amb l’encariment produït a Catalunya i Espanya.

Que aquesta situació la creïn uns fabricants de teixits sense escrúpols, que l’únic que els preocupa és guanyar i guanyar més diners per omplir les seves arques sense pensar en la gent que cada dia que passa està més a la misèria al nostre país, Catalunya, i a Espanya, fins a cert punt podria tenir una explicació i una justificació.

La explicació que donen és que aquí els sous són molt alts i els impostos també. I la justificació és que en altres allunyats països es paguen sous de misèria, la gent d’allà viu prou contenta, i els Governs respectius gairebé no els hi cobren impostos. Aquesta no és tota la veritat i d’això aquí no se’n viu.

Però aquests raonaments, encertats o no, que fan uns quants empresaris sense escrúpols ni vergonya, no estan, ni queden gens bé, en boca del Govern Central Espanyol.

M’ha arribat la noticia de que el Govern Espanyol, ha encarregat tota la uniformitat de les Forces de Seguretat de l’Estat (Policia i Guàrdia Civil) amb rumors possiblement de que també s’hi sumi la uniformitat de les Forces Armades dels tres exèrcits, a una o varies empreses de teixits de Xina perquè allà és molt més barat tot els procés de producció i confecció.

Si el Govern Espanyol és el primer en fer-se escàpols de les indústries tèxtils de Catalunya i Espanya, negant feina, i donant tota aquesta producció d’uniformes a Xina, qui ha de vetllar pels interessos dels fabricants i confeccionistes d’aquí?

Si els fabricants d’aquí se’n van a altres països és perquè la feina a baixat. Feina de la qual en tindrien molta i segura i durant molt temps, si tots aquests uniformes el Govern Espanyol els donés a fer a les indústries tèxtils d’Espanya i Catalunya, i als tallers de confecció catalans i espanyols.

I només estic parlant del què és estrictament la producció de la tela acabada llesta per fer-la servir. Ara ajuntem-hi tot el procés de confecció, que també arrossega un munt de gent, per molta maquinària que hi hagi avui en dia per a fer aquest tipus de feina.

A Catalunya i Espanya hi ha un gran contingent de gen a l’atur, perquè al Govern Espanyol li dóna la gana!

El Govern d’Espanya no vol saber res amb els treballadors de Catalunya i Espanya. Ens estem acostant als quatre milions d’aturats i les previsions que han fet unes caixes d’estalvis són de que s’arribarà amb molta facilitat als quatre milions i mig d’aturats. Punyeta! Quines perspectives més negres! Allò que deien de que un dia o altre es veuria la llumeta al final del fosc túnel comença a ser cada vegada més aleatori i possiblement es trobin amb la làmpada fosa i la castanya sigui de les que fan Història!  

COMENTARI A UNA NOTÍCIA OÏDA A LA RÀDIO EL DIA 5 D’OCTUBRE DEL 2005.

AQUEST COMENTARI EL VAIG ENVIAR AL FÒRUM DE LA WEB DEL PARTIT POPULAR, I EN MENYS DE 5 MINUTS FOU ESBORRAT. AMB LA QUAL COSA VAN DEMOSTRAR QUE NO SÓN GENS DEMOCRÀTICS, I NOMES ACCEPTEN LLOANCES.

Escrit enviat al fòrum perquè s'adonin els senyors del PP de que no li faig escarafalls a l'idioma espanyol, o castellà, tal com estan comprovant en llegir aquestes línies. Les quals escric en aquest idioma, perquè ho entenguin a Espanya i no hagin de prendre’s la molèstia de traduir-s’ho si l’enviament fos en llengua catalana, la meva, inclosos tots els catalans que, per sort o per desgràcia, ens vam veure obligats per " imposició governativa i a garrotades "a aprendre el castellà, en un temps passat no gaire llunyà. Encara que de totes maneres no deixa de ser un avantatge per a nosaltres els catalans, ja que en les nostres visites fora de Catalunya, és a dir, a Espanya, ens podem entendre amb els espanyols i les espanyoles, cosa que a l'inrevés no passa. Vull dir, que quan les espanyoles i els espanyols es dignen visitar Catalunya, cosa que fan molt sovint, se les veuen i se les desitgen per a ser entesos si s'entesten a seguir parlant en castellà. El que passa és que algun que altre català o catalana, per allò de que «la pela és la pela», de seguida canvien de llengua i els atenen en castellà, sense tenir cap obligació en fer-ho. Però no per això els hi hem de donar les gràcies als que ens van "inculcar" la llengua de Cervantes. En el que vostès els espanyols i espanyoles en diuen "la regió catalana" tenim aquest avantatge sobre els que viuen més enllà de les fronteres de Catalunya.

Mirin vostès per on, a Catalunya parlem, bàsicament, dues llengües. I ja no els dic d'algun que altre ciutadà català o catalana que en parla dues o tres més. Encara que els hi pesi senyors del PP, sempre anirem per davant de vostès. Al menys en qüestions idiomàtiques, lingüístiques i en algunes coses més, que ara no venen al cas i que serien molt llargues d’explicar.

Aclarit aquest punt, manifestar i fer saber a tots els militants del PP, Capitosts, petits Caps i Jerarques inclosos, que el que pretenen fer, això d'anar per tot el seu territori nacional com si d'evangelitzadors missioners es tractés (del seu particular "evangeli" , és clar), per sembrar la discòrdia entre catalanes i catalans i ciutadans d'Espanya, volent inculcar als espanyols i espanyoles coses que no són certes referents a l’Estatut de Catalunya, mereix una reprovació i repulsa per part, no ja només dels catalans i catalanes, si no de més d'un espanyol de dins com de fora de Catalunya, que del cert pensarà, suposo, com la immensa majoria dels ciutadans de la Nació Catalana.

El que vostès senyors del PP van a fer no té nom. Ni en els millors temps de la ultradreta espanyola es van veure accions com la que vostès i el seu partit volen dur a terme. De totes maneres encara hi ha qui es pregunta qui va assassinar a D. José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, que diuen, va ser l’espoleta perquè s'iniciés a Espanya, cinc dies després, una de les guerres civils més sagnants i venjatives que han patit les Nacions que conformen la Península Ibèrica. ¡Inaudit! ¡Aberrant!

Pensin també, que encara hi ha gent que es pregunta qui va assassinar a la presó d'Alacant al fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, el 20 de novembre del mateix any de la seu anomenat Alzamiento Nacional. ¿Destorbaven aquestes dues persones, possiblement, els plans franquistes?

Si és que es decideixen (que potser l'actual Govern els fa desistir de tal insensatesa), a començar el periple peninsular ficant jull, adquireixin abans un bon lot d'exemplars de l'Estatut de Catalunya com si d'una Santa Bíblia es tractés, i donin-lo a llegir als seus acòlits. Però primer llegeixin-lo bé vostès. A consciència, i de cap a peus i, si cal, intentin llegir entre línies. No s’"inventin" articles del mateix, ni els facin veure "garses per perdius" als espanyols, ni intentin fer "combregar amb rodes de molí". Basin-se en el que diu l'Estatut. Vagin amb la veritat per davant. No els expliquin als «seus» espanyols "sopars de duro", ni menteixin vostès sobre el text íntegre de l'Estatut. Si tan íntegres i ben educats es creuen vostès que són, diguin la veritat, res més que la veritat, i abstinguin-se de comentaris perniciosos que, ho saben vostès molt bé, (a lo millor per això insisteixen en portar a terme tan greu acte per tot el «seu» territori nacional), que aquesta actitud no pot portar a res de bo per a Espanya, ni per a tres Nacions de les cinc que existeixen a la Península Ibèrica: Galícia, Euskal Herria i Catalunya.

Estan vostès intentant, una altra vegada, que hi hagi un enfrontament armat entre persones de diferents nacionalitats, com van fer aquelles dretes d'aleshores, pocs dies abans que esclatés la incivil guerra el 18 de juliol de 1936? ¡Una altra vegada no, si us plau! ¡Mai més!

No vaig patir directament aquell enfrontament bèl·lic i fratricida, però sí que sé el malament que ho van passar els meus pares i familiars i amics dels mateixos.

És que tot s'ha de fer per la brava a Espanya, donant sempre vostès les ordres, i sempre en contra de Catalunya? Què els passa senyors del Partit Popular? De què tenen por? De què se'ls acabi el xollo de viure amb els diners espoliats i robats a Catalunya? Han perdut vostès i oblidat el sentit democràtic que ara gaudeixen vostès a Espanya i que es gaudeix en les tres Nacions Històriques? O és que no saben ni han sabut mai què és la democràcia?

I per últim, els agrairia que el seu moderador no censures ni esborrés d'aquest fòrum el present escrit, com ja va fer una vegada. Si els hi vénen les coses mal dades amb tot tipus de crítiques, s'haurien d'aguantar i procurar comportar-se com Déu mana per tal de poder rebre només lloances, que és l'únic que ha vostès se'ls posa bé. Quan reben crítiques no volen saber res, i això no és democràtic. Cal saber estar a les verdes i les madures.

¡¡¡VISCA CATALUNYA!

Salutacions cordials.

Sabadell, Catalunya, a 7 d'octubre de 2005.

DE MOMENT SEGUEIXO VEIENT TV3

Sense massa entusiasme, però, en el TN migdia de TV3 d’avui dia 7 de març, han donat la noticia (no crec que hagin estat més de 40 o 50 segons) de la manifestació de més de 10.000 catalans i catalanes, que ha tingut lloc enfront del Parlament Europeu exigint un referèndum per a la autodeterminació i independència de Catalunya.

 

En un article en aquest mateix mitjà, vaig assegurar que si TV3 no donava aquesta noticia, trauria aquest canal de televisió del meu sintonitzador de canals de televisió.

 

Com que han complert amb el seu deure, que és informar de tot allò que tingui a veure amb Catalunya que per això és la Televisió Nacional de Catalunya, jo no compliré amb el que vaig escriure de deixar de sintonitzar-la i, de moment, si no em fan emprenyar amb alguna altra cosa, seguiré sent addicte a TV3.

 

Van camí, però, de guanyar-se el menyspreu de l’audiència catalana, perquè la TV3 d’avui en dia ja no s’assembla de res amb la dels primers dies eufòrics de la posada en marxa, aquell gloriós 10 de setembre del 1983.

 

Fallen en moltes coses, i una d’elles, molt important, és la llengua. Admeten, cada vegada amb més assiduïtat, anuncis amb llengua castellana. (Per no parlar d’algun anunci en anglès!). Estic molt d’acord que qui paga mana i que la pela és la pela. Però això, senyores i senyors, és Televisió de Catalunya i, si no vaig errat, els estatuts de la Televisió Catalana diuen que tota la programació ha de ser en català. I els anuncis també els consideren programació encara que no es reflecteixin en els horaris d’emissió de la cadena.

 

Un altre de les coses que no m’han passat per alt, és que abans, quan hi havia un debat amb assistència de persones de parla no catalana incloses les de parla castellana, a aquestes persones se’ls subministrava un auricular per el qual escoltaven la traducció a la seva llengua del que deia la conductora o el conductor del debat o tertúlia, que sempre parlava en català.

D’un temps ençà, però, si algun membre de la tertúlia o el debat és de parla castellana, la conductora o el conductor del programa, automàticament, es dirigeix a ella o a ell en la seva llengua, o sigui en castellà. Si li subministren un auricular a una persona de parla anglesa, alemanya, italiana, francesa o russa o parli la llengua que parli, a la persona castellana, si no entén el català, doncs que també se li proporcioni un auricular per a la seva corresponent traducció, i que la conductora o conductor del programa segueixi parlant en català que per això estem a Catalunya i estem sintonitzant la Televisió Nacional de Catalunya.

 

Senyores i senyors de TV3, tinguin present el que aquí he exposat perquè és el pensar de moltes ciutadanes i molts ciutadans d’aquest estimat país nostre anomenat Catalunya, perquè, sense adonar-se’n, es podrien quedar sense audiència.

 

M'HE PLANTAT!

Ja fa temps que m'he plantat! M'he plantat amb les arrels ben profundes, perquè no arrenquin mai més per part meva les ganes d'haver de parlar en castellà a casa meva!

Sense cap tipus de remordiment, mentre jo em passegi per terres catalanes, la meva parla serà sempre la llengua catalana. Si m'ensopego amb algú que no m'entén en preguntar-li quelcom, per molt que em digui el nom del porc per no voler canviar de llengua, jo seguiré parlant en català amb aquella persona, i si segueix sense entendrem o no em fa cas, doncs canviaré de persona!

Si estic en un restaurant; és l'hora de dinar; i qui m'ha de servir no entén el que vull per dinar, per molta gana que tingui, escampo la boira i cerco un altre restaurant, fins que en trobi un altre on sí se m'entengui.

Catalunya és una Nació! I aquesta Nació fa més de mil anys que té una cultura i una llengua. Una Llengua que ens han volgut arrabassar per la força de les armes durant molts segles. Una Cultura que han volgut fer desaparèixer vulguen-nos fer ballar i cantar balls i cançons d'un país anomenat Espanya, també per la força, com per la força han intentat colonitzar la nostra Nació amb gent d'altres llengües i cultures per fer desaparèixer la nostra.

Si encara no ho han aconseguit, no crec que ho aconsegueixin. Fins avui no els hi hem permès i no els hi hem de permetre mai! Perquè hem de ser nosaltres, totes i tots els que veritablement som i ens sentim catalanes i catalans de soca rel i que veritablement estimem la nostra Nació Catalana, Pàtria indiscutible de totes les catalanes i de tots els catalans, qui ens hem de consciencià plenament que estem, i en som els garants, en una Nació mil·lenaria que com a tal hem de seguir estimant i defensant, si convé, a sang i foc!

No podem permetre que ens castellanitzin la nostra Nació! La TV3 va per aquest camí, i s'està guanyant a pols que la deixem de sintonitzar!

I amb aquesta mena de llei de la Generalitat que diu que les pel·lícules que es passin a Catalunya, un cinquanta per cent han de ser doblades al català, no farem res. La llei hauria de dir, que totes les pel·lícules que es passin a Catalunya haurien d'estar doblades al català o en versió original i, com a deferència als passavolants espanyols, (perquè a ben educats ningú no ens guanya) habilitar un parell de sales de cinema a la capital de les actuals quatre demarcacions, dites províncies, on hi passessin films en castellà per si es volien entretenir mentre esperaven el moment d’agafar el vaixell, el tren o l’avió per fotre el camp ben lluny de Catalunya per a no tornar mai més!

Totes les catalanes i catalans, repeteixo, ens em de fer la idea de que Catalunya és una Nació. Que ho és des de fa més de mil anys. I això ho hem d’explicar a tothom que li han explicat malament des de fa una colla d’anys. Hem d’explicar que uns fills de mala mare, amb molt poder i amb moltes armes i devastadors exèrcits, ens van robar tots els drets que com a Nació teníem, començant pels indesitjables i mal anomenats Reyes Católicos (que jo en diari Reyes Caóticos), passant pel nefast Felip V i acabant pel mandat del bigotetpanxutgallec que, si no em teníem prou amb el que ja havíem passat al llarg de la Història des del 1492 (negant-nos i fent-se seva la Descoberta d’Amèrica feta per l’Almirall català Cristòfol Colom) fins el 1936, va i ens «regala» gairebé quaranta anys més, fins el 1975, seguint negant-nos la nostra Cultura, la nostra Història i la nostra Llengua.

EM PLANTO! PROU! SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, EN CATALÀ A CATALUNYA!!! I a qui no li agradi, ja ho sap: CARRETERA I MANTA I QUE VAGI FENT CAMÍ CAP EL LLOC D’ON NO SE N’HAURIA D’HAVER MOGUT MAI!

DE SEGONS QUÈ, TV3 NO INFORMA!!!

Ahir al matí, en el Parlament Europeu, un grup de catalans i catalanes van lliurar aquesta carta:

Carta al Parlament Europeu

Senyores eurodiputades i senyors eurodiputats,

Els portadors d’aquest escrit som membres del poble català. Representem ara i aquí, d’alguna

manera, amb una sola veu, milers de persones que hem vingut expressament a Brussel·les per

reafirmar que pertanyem a la societat civil d’un poble europeu que, com a poble distint, aspira a

integrar-se plenament i en primera persona, sense mitjancers, a la Unió Europea. Una reafirmació i

una aspiració que, tot i ser legítimes, encara no han obtingut el reconeixement institucional que

mereixen.

Hem vingut a Brussel·les, capital de la Unió Europea, seguint una trajectòria que vam iniciar ja fa

vint-i-set anys. En efecte, una delegació de centenars de persones de la societat civil catalana, el dia

11 d’octubre de 1982, va anar en manifestació pels carrers d’Estrasburg fins a la seu del Parlament

Europeu per lliurar-hi un document en què se sol·licitava l’ingrés del poble català a les institucions

europees, com a poble europeu distint i amb dret de ser sobirà. Aquest acte tenia lloc quatre anys

abans que el Regne d’Espanya fos membre de ple dret de les Comunitats Europees. La delegació

catalana, que ja donava proves de la seva vocació europea, va ser rebuda llavors pel vicepresident

del Parlament Europeu, senyor Pierre Pfimlin. El seu acolliment fou d’una exquisidesa remarcable.

Però aquest alt representant del Parlament Europeu, en la seva resposta a l’escrit que se li lliurava,

després d’haver-ne escoltat atentament la lectura, va deixar entendre que els temps encara no eren

gaire madurs per poder pensar que el poble català fos acceptat a les institucions europees com

aquella delegació demanava. Tot i així, es comprometia a donar a conèixer a la resta d’eurodiputats

el document que se li lliurava.

Ja han passat gairebé tres dècades d’aquella anada a Estrasburg. Des d’aleshores, les Comunitats

Europees han anat evolucionant fins a fer emergir l’actual Unió Europea, que ha assumit com a

principi i objectiu fonamentals portar a terme al nostre continent el projecte definit d’Unió en la

Diversitat entre tots els ciutadans i pobles que la integren. Aquesta definició indica, sens dubte, un

pas endavant en el progrés de comprensió del que és veritablement Europa, un mosaic de llengües,

cultures i pobles no reduïbles als que són del tot reconeguts avui pels Estats constituïts. Actualment

ja són vint-i-set Estats que s’han adherit al projecte de la Unió Europea, amb la particularitat que,

entre aquests Estats, n’hi ha vuit que encara no existien quan es van fundar les Comunitats

Europees, simplement perquè els drets col·lectius dels pobles que els justifiquen no els eren

reconeguts com calia.

Des que al nostre continent es va parlar de construir una nova Europa basada en l’aprofundiment

constant de la convivència democràtica i de la pau bastida sobre els fonaments del respecte als drets

humans individuals i col·lectius, el poble català sempre ha vist aquest projecte com a marc per

poder aplicar el seu futur de llibertat. Diversos cops ho ha expressat públicament, sigui en l’àmbit

de la societat civil, amb repetides manifestacions populars davant de les institucions europees; sigui

en l’àmbit del mateix Parlament Europeu, quan la majoria d’eurodiputats catalans han sol·licitat que

la llengua, la cultura i la identitat catalanes fossin respectades i anessin adquirint la categoria

d’oficialitat; sigui a escala institucional catalana, la multitud de vegades que la majoria d’elegits ho

han sostingut en aprovar propostes que van des de la no-renúncia a exercir el dret a

l’autodeterminació fins a la reclamació de poder participar sobiranament en les preses de decisió de

la Unió Europea en tot allò que afecti els interessos catalans.

El significat de la vinguda avui a Brussel·les de milers de catalans s’inscriu, doncs, en la dinàmica i

les reivindicacions que acabem de recordar. El nostre gest és una prova de perseverança en la

defensa dels drets del poble català, però també és un toc d’atenció i crítica davant el fet que

polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions

europees, deixen aquest poble en una situació que no li permet tenir el lloc propi en la construcció

de la Unió en la Diversitat. Considerem que únicament serà factible superar les limitacions

imposades de forma arbitrària al poble català perquè no esdevingui copartícip, en primera línia, de

la construcció de la Unió Europea, sense cap mena de restricció, si aquest poble pot exercir tots els

drets col·lectius dels pobles, començant pel dret a l’autodeterminació. Ho afirmem amb la convicció

que, tan sols defensant els drets individuals i col·lectius, podem construir la democràcia, la

convivència i la pau; la Unió Europea, en definitiva. No demanem res d’extraordinari ni cap

privilegi. Exigim, senzillament, fent-nos portaveus dels principis que més bé assenyalen el progrés

de la humanitat, ser reconeguts com un poble normal dintre de la Unió Europea i, d’acord amb les

pautes establertes per les Nacions Unides, poder-nos organitzar com el poble català decideixi

lliurement.

Som conscients que la veu de la societat civil ocupa un lloc diferent del que tenen els representants

elegits al Parlament Europeu. I, a la vegada, som conscients també que la nostra veu és no tan sols

complementària a la dels representants esmentats, sinó que també és un testimoni del que la gent

pensa i expressa més enllà dels àmbits institucionals. Simptomàticament, les dues manifestacions

pels carrers de Barcelona més multitudinàries dels últims anys, fins a arribar a centenars de milers

de persones, han tingut com a lema unitari la reivindicació de l’exercici del dret inalienable del

poble català de decidir.

Constatem que el Parlament Europeu, format d’elegits que representen directament la societat en el

seu conjunt, es demostra obert per resoldre problemes europeus que van més enllà dels interessos de

cada un dels Estats constituïts. Així, per exemple, a fi de promoure el respecte degut als drets dels

pobles, ha contribuït a solucionar els problemes de Montenegro i Kosovo amb el seu suport a

l’accés d’ambdós a la categoria d’Estats. ¿No podria continuar per aquesta via en el cas del poble

català i de tants altres pobles europeus que es troben objectivament en situacions semblants? El

Parlament Europeu, si actués en aquest sentit, tindria no solament el suport del poble català, sinó

que també s’adequaria més bé a la nova doctrina del dret a l’autodeterminació que les Nacions

Unides han potenciat i aprofundit a través de diverses declaracions sobre els drets dels pobles.

Abans de posar punt final a aquest document, volem agrair-vos el vostre acolliment i la vostra

atenció. Gosem demanar-vos que us convertiu no tan sols en dipositaris del que us exposem en

aquest escrit, sinó també en mediadors efectius a fi que, al més aviat possible, la Unió Europea sigui

del tot coherent i fidel, sense cap mena de fissura i discriminació, al seu objectiu de construir la

Unió en la Diversitat.

Brussel·les, 5 de març del 2009

En nom de 10Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació,

Signen:

 

Doncs bé. Ni en el TN migdia de TV3 ni en el TN nit, es va dir res. Ni una coma. Aquesta és la nostra televisió, que ens amaga una informació vital per a Catalunya i per a les catalanes i els catalans? Qui mana que no s'informi en la Televisió Nacional de Catalunya de tot el que te a veure amb la independència de Catalunya? El fastigós i odiós tripartit o el mateix President de la Generalitat que, venut al PSOE de Madrid fa el que Zapatero li ordena?

Demà dissabte, davant el Parlament Europeu, hi haurà una gran manifestació amb milers de catalanes i catalans que hi hauran anat per exigir l'autodeterminació i independència de Catalunya: TV3 tampoc se'n farà ressò? Si així succeeix, a partir de demà trec la TV3 del meu sintonitzador de canals televisius! Una cadena de televisió pública catalana, la única que hi ha a nivell nacional català, que no informa de tot el que concerneix a Catalunya, no és digne de ser contemplada!

 

BANDERES INDEPENDENTISTES SOTA EL CEL VALENCIÀ

Després de passar per un amarg tràngol i potser eixugar alguna llagrimeta per l’expulsió d’un jugador, el Barça ha aconseguit arribar a la final de la Copa del Rei, cosa que molt l’honora i que tothom donava per fet, però sense haver de passar tants nervis i tantes angunies, en un partit de futbol que l’enfrontarà a l’Atlèti de Bilbo, a la catedral del futbol valencià, o sigui el Camp del Mestalla.

Però no és ben ve d’això del que vull escriure. No.

Del que vull escriure és del què pot passar el dia 13 de maig en el Camp del Mestalla o inclús pels carrers de València.

Algunes i alguns, em diran que el que ve a continuació és donar idees perquè les coses surtin malament. Però és que de la manera que està tot, políticament parlant, per força poden sortir les coses com els hi exposaré.

 

Al Camp del Mestalla s’aplegaran dues aficions amb un tant per cent molt elevat d’independentistes. El partit de futbol pot ser que sigui el menys interessant. Les dues aficions, si els deixen, seran portadores de les seves corresponents banderes: la Bandera Catalana, predominant l’Estelada, i una munió d’Ikurrinyes que sembraran les graderies d’un fabulós, joiós i magnífic colorit. Els clams reclamant la independència d’ambdues Nacions es deixaran sentir per tot el Món que estigui veient per televisió el partit.

Els crits a favor de la independència de les dues Nacions; la Catalana i la Basca, potser que omplin el camp tota l’estona que duri el partit, o fins i tot des de molt abans que comenci i fins molt després de que s’hagi acabat.

És de suposar que sent com és la final de la Copa del Rei, Sa Majestat i sigui present per lliurar el trofeu a l’equip guanyador. Li agradi o no ser-hi.

No cal rumiar gaire, per endevinar com es prendrà el Rei el desplegament de banderes independentistes, sense que, òbviament, n’onegi cap d’espanyola, tret potser, de la que hi hagi al pal de l’entrada del camp o en la mateixa llotja.

 

Davant tot el que he exposat, tampoc s’ha de rumiar gaire per endevinar què pot passar abans de que comenci el partit i fins i tot què pot passar pels carrers de València, moltes hores abans de que comenci el partit entre l’Atlèti de Bilbo i el Barça.

El desplegament policial pot ser brutal. Pot ser que totes les banderes independentistes i les catalanes normals i totes les ikurrinyes siguin requisades per la policia, amb ordres estrictes de vetllar perquè no hi hagi cap manifestació abans, durant o després del partit a favor de la independència del País Basc i Catalunya.

 

A València mana el PP. I aquest partit, junt amb el PSOE quan s’han de tractar temes per anar en contra del País Basc i Catalunya, faran l’impossible i tot el que calgui, per reprimir tota manifestació que pugui pertorbar la bona marxa del partit. Hauran de vetllar perquè Sa Majestat es molesti el menys possible.

 

És la pitjor cosa que els hi podia passar als dirigents del PP i del PSOE: la final de la Copa del Rei al Camp del Mestalla de València, jugada per dos equips provinents de dues Nacions amb moltes ganes de deslliurar-se del jou espanyolista per sempre més! Pot passar de tot i més! Déu no ho vulgui!

 

I tot això pot passar, sense que les dues aficions s’enfrontin, guanyi qui guanyi el trofeu. Ans al contrari, això és el que els hi fa més por als del PP i als del PSOE: que les dues aficions confraternitzin amb pau i alegria i celebrin joioses l’haver-se pogut trobar en una final futbolística històrica, en un terreny advers i davant d’un Cap d’Estat que va ser imposat per una Dictadura i que encara és «dura», «dura»! Perquè de tothom és sabut, que Euskal Herria i Catalunya són dues Nacions que sempre s’han estimat i es seguiran estimant pels segles dels segles, passi el que passi i pesi a qui li pesi!