VIATGE AMB L'IMSERSO

CRÒNICA DEL VIATGE CULTURAL AMB L’IMSERSO PER TERRES DE CASTELLA I LLEÓ:

 Del 16 al 21 de gener de 2009

L’autocar de l’IMSERSO tenia prevista la seva sortida de l’antiga Estació del Nord de RENFE (ara transformada en Estació d’Autobusos), a la confluència dels carrers Nàpols i Alí-Bei, a les 10 del matí del dia 16 de gener de 2009. Va sortir amb 7 minuts de retard. Cap problema.

 

Avís a navegants! Si heu d’agafar un autocar de l’IMSERSO gestionat per MUNDO SÈNIOR a l’Estació del Nord de Barcelona, penseu que, al menys en el meu cas, tres hores abans de que surti el cotxe ja hi ha una ventanilla oberta, en aquest cas la Nº 20, en la qual, una empleada de MUNDO SÈNIOR, es dedica a adjudicar els seients de l’autocar, prèvia presentació del tiquet corresponent al viatge a efectuar i el DNI, a mesura que els viatgers s’hi van presentant.

Jo d’això no en sabia res. Però com que no tinc mandra a l’hora de llevar-me, a un quart de vuit del matí ja era a l’estació d’autobusos, perquè, com que sóc propens al mareig i era portador d’un certificat mèdic on ho explicava, vaig pensar que anant-hi d’hora, podria gestionar amb algú un seient el més endavant possible per tal de no marejar-me durant el viatge.

Però veto aquí, que el certificat mèdic no em va servir de res. El que em va servir va ser l’haver-me llevat d’hora i arribar d’hora a l’estació d’autobusos! Vaig ser el segon tot hi així! Però sortosament, se’m va poder adjudicar el seient Nº 2! Una meravella! Això vol dir, que com més tard s’hi arriba, més endarrere et toca el seient, per molts certificats mèdics que es portin!

Fet aquest aclariment, comencem el viatge.

Set minuts després de les 10 del matí, hora prevista de sortida, l’autocar es va posar en marxa amb una majestuositat que donava goig de veure. Sí, perquè és un autocar molt gran, molt confortable i fa molta patxoca. I amb un xofer com pocs n’hi ha al món!

 

Varem efectuar la primera parada, com no! a La Panadella.

 

La següent parada ja va ser en terres aragoneses. En concret a l’àrea de servei de Sobradiel, dins l’autopista A-68 en direcció Burgos.

En aquesta àrea de servei hi varem dinar. A la tornada,  el dia 21, també. Per cert un dinar de trist record, perquè no valia res tant un com l’altre!

Després d’una parada tècnica per efectuar el precís i urgent buidatge de llurs bufetes, a l’àrea de servei de Pancorbo, l’autocar va arribar al poble, a 6 quilòmetres de Burgos direcció Valladolid, (Villagonzalo-Pedernales), on hi ha l’hotel en el qual ens hi hem hostatjat durant 5 nits. Hotel Rey Arturo de ***, on s’hi està molt bé tot i que, a pesar que a l’exterior hi feia molt fred, a dins l’hotel la calor era insuportable (dins les habitacions).

L’esmorzar de cada dia ha estat del tipus que en diuen continental. Ja sabeu, un suc de pinya o taronja (de pot); la mini pastilleta de mantega; la tarrineta de melmelada; quatre galetes maria i una magdalena; un panet i un cafè amb llet: i a corre, amb més gana de la que tenies a l’entrar al menjador!

 

En canvi, tant els dinars i sopars fets a l’hotel com els fets a fora, han estat molt correctes. No era en règim de bufet lliure, però si en volies més es podia repetir: tant del primer com del segon plat. Evidentment res a envejar al fabulós bufet lliure de la Residència de Les! Però molt millors que els quatre oblidables àpats que varem haver-nos de menjar en el viatge cultural a Navarra l’any passat. Ecs!

 

En quan a visites, varem visitar: Covarrubias, Lerma, Santo Domingo de Silos, Real Monasterio de las Huelgas, La Cartuja de Miraflores, Monasterio de San Pedro de Cardeña,

Puerta de Santa Maria i Catedral a Burgos. Les excavacions de Atapuerca. A Valladolid varem visitar la catedral (que és la més lletja d’Espanya junt amb la de Madrid), i el Museo de Escultura.

Sortint de Valladolid varem anar direcció Peñafiel per visitar el seu castell. Dins el castell de Peñafiel hi ha el Museo del Vino de Castilla y León, però no el vam visitar perquè s’havia de pagar. A mi m’era igual, perquè jo ja l’havia visitat en una de les meves anades a Valladolid.

 

Destacar, que en totes les sortides a les visites, ens varem omplir els ulls (i els objectius de les càmeres fotogràfiques i de vídeo) de meravelloses imatges proporcionades per la gran nevada que hi havia hagut dos dies abans d’arribar-hi nosaltres.

I el dia 21, amb ganes de ser a casa però també recordant amb nostàlgia el bé que ens ho havíem passat,a tres quarts de nou del matí emprenien viatge de tornada.

Amb les seves parades corresponents a Pancorbo, Sobradiel per dinar i La Panadella, el fabulós xofer, Jaume es diu, ens va deixar altra volta al lloc d’on havíem marxat sis dies abans, sense cap contratemps, arribant a Barcelona encara amb claror de dia: tres quarts menys cinc minuts de sis de la tarda! Fabulós.

 

Perdoneu amics que no us hagi enviat aquest escrit més aviat, però si us haig de ser sincer, com que he estat uns dies no massa fi (i encara no estic bé del tot), em feia com una mena de mandra de posar-me a escriure. Però avui a la fi m’he decidit. Ja no ho podia allargar més, perquè igual se m’ajuntava amb la crònica de l’estiu!

 

Perdoneu també per la llargària de la crònica, però si us serveix de consol, us dic que si hagués volgut, podia haver estat el doble de llarga. L’hagués pogut fer més detallada, explicant-vos amb pèls i senyals tot el que varem visitar i de què es composaven els menús que ens han servit. Però no tinc ganes de cansar-vos més, no fos cas que un altre dia no volguéssiu saber-ne res d’un viatge semblant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

EN CATALÀ, NI UNA MOSTRA!

A pesar del fred, del 16 al 26 de gener d’enguany he viatjat amb l’IMSERSO per uns quants indrets de Castella i Lleó, visitant, com no podia ser d’una altra manera, Burgos. Tot un dia ens hi varem passar en aquella capital de província.

Després de visitar tot el que era visitable, entre tot el matí i un parell d’hores a la tarda, ens van deixar anar per les nostres, dues hores a la tarda.

Vaig fer un parell de coses pendents que havia de fer, entre elles connectar-me a Internet per veure quants correus tenia (126!), però el que més m’urgia era tornar al davant d’una llibreria que havia vist al matí, la qual només estava especialitzada en llibres de viatges i mapes de tota mena.

M’hi vaig passar al davant de l’aparador un quart d’hora (no era massa gran). El vaig repassar parsimoniosament de dalt a baix; de baix a dalt; d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra: RES! En tot l’aparador no hi havia ni un sol full ni cap mapa, que fes referència a Catalunya! El que més s’hi acostava era un llibre que parlava de les excel·lències turístiques de l’Aragó. De Catalunya o en català, ni una mostra; RES!

L’emprenyada que vaig tenir era més gran que la catedral de Burgos. I no em vaig poder aguantar d’expressar-ho amb veu alta al mig del carrer i davant de l’aparador.

En aquelles que va passar un company del viatge que estàvem fent i, al veure’m tan emprenyat va preguntar-me què em passava. Li ho vaig explicar i li vaig fer saber que em venien ganes d’entrar a la llibreria i dir-los-hi el nom del porc. Amb molt de seny, em va fer veure que no pagava la pena buscar raons i que potser encara en podia sortir mal parat de l’escomesa. Li vaig fer cas. Però l’emprenyada encara em dura ara!

Què passa, que en una ciutat com Burgos, de 177.000 habitants, no hi ha ningú que tingui ganes de viatjar a Catalunya? No m’ho crec! El que deu passar en aquella llibreria, que per més informació i per si algú hi vol anar a cantar-li les quaranta està situada al costat mateix de «El Arco de Santa Maria», és que qui la regeix deu ser un fatxa ultradretà que no en vol saber res de Catalunya. En canvi, a casa nostra, a totes les llibreries i quioscs, estiguin o no especialitzades en llibres i mapes de viatges, es pot trobar tota la informació ben detallada de tots els racons i raconets de Burgos i la seva província. No és just!

A banda de tot el que he escrit, tot el que varem visitar ens va agradar molt i la part gastronòmica va fer honor al lloc on érem. No vaig poder dir el mateix en el viatge cultural a Navarra de l’any passat, on quatre àpats que varem fer fora de l’hotel semblava més aviat calderada per les gallines que menjar per a persones.

Com que s’ha d’estar a les verdes i a les madures, un reconeixement a les excel·lències d’aquest viatge per terres de Castella i Lleó.  

  

NO ES SABIA QUE LA PISTOLA ÉS DE DEBÒ?

Fins que no es demostri el contrari, jo seguiré pensant i creient que la cosa que duia a la mà un encaputxat en la manifestació en favor dels palestins, és una pistola autèntica, del calibre 9mm. curt, automàtica i possiblement de la marca WALTER P-38. I fins que no es demostri el contrari, seguiré pensant i creient que l'encaputxat en qüestió és un membre camuflat de la policia autonòmica.
Per què no el van detenir? Doncs perquè de vell antuvi ja sabien qui era.
Què es pretenia possiblement amb aquest individu camuflat? Doncs possiblement que la gent que participava en la manifestació s'esverés al veure l'arma i així començar a repartir llenya els de sempre, amb profusió de trets, buscant potser, o procurant, que una bala fregués una cama d’en Saura i poder així justificar-se davant dels qui l'han criticat.
No va passar res perquè la gent va passar del fet de l'exhibició de la pistola, però n'hagués pogut passar una de ben grossa, d'aquelles d'haver-ho de lamentar durant molts anys. 

QUÈ ESTA`PASSANT AMB IBÈRIA?

La neu s'ha retirat ja de l'aeroport de Barajas, però els problemes d'IBÈRIA no es solucionen. Com és que múltiples companyies d'aviació comercial que operen a Barajas no tenen problemes i IBÈRIA sí?

El curiós del cas, però, és que tots els mitjans de comunicació van plens de noticies relacionades amb el fet de que IBÈRIA té molts problemes, i en canvi aquestes mateixos mitjans de comunicació no diuen res de lo bé que van les altres companyies. És a dir que els mitjans de comunicació poden fer, i fan, propaganda gratuïta, encara que negativa, d'IBÈRIA, i no en poden fer de positiva anomenant totes les altres companyies aèries que operen a Barajas i que, de moment, no tenen cap problema en horaris ni en enlairaments ni aterratges. No és just.

Per altra banda, tinc el pressentiment que la companyia IBÈRIA ha deixat fa temps de ser la companyia aèria espanyola per antonomàsia, tal com deia el cartell lateral dels seus avions i que ara fa temps que no distingeixo, la qual cosa deu voler dir que ja no és la companyia estatal que tan forta havia esdevingut en temps del Règim franquista.:«IBÈRIA, LÍNEAS AEREAS DE ESPAÑA». I aquest fet, podria ser la causa de que a aquesta companyia aèria li vagin tan malament les coses d'un temps ençà. El que estan fent amb el passatge és ignominiós. Deixar literalment tirats a terra tants passatgers amb destinacions tan diverses, diu molt poc en favor d'aquesta companyia d'aviació. I no se li hauria de fer tanta propaganda, encara que aquesta, repeteixo, sigui negativa. I si hi ha altres companyies, que hi són, operant a l'aeroport de Barajas, els mitjans de comunicació ho haurien de fer saber. Al menys, les persones que ara es veuen enganyades i estafades per IBÈRIA, sabrien a què atenir-se, sabent que hi ha altres companyies que sí que compleixen amb els seus compromisos, tant de vols nacionals com internacionals i intercontinentals.

A més, tot això que està passant amb aquesta companyia d'aviació espanyola, està donant una imatge tercermundista si ho lliguem amb la gran nevada que va privar que les aeronaus s'enlairessin i aterressin a Barajas.

En una copsada d'opinió feta a un estranger procedent dels països escandinaus mentre esperava embarcar cap el seu país, va dir que a Espanya no estan preparats per quan cauen quatre volves de neu. Va dir que a tots els aeroports de centre Europa i països escandinaus, això de la neu és la cosa més normal del món duran molts dies a l'any i que allà tot funciona a la perfecció. Tot i que amb aquesta afirmació d'aquest senyor hi hauria molt a discutir, perquè les noticies han dit, que en certes ocasions, aquests grans aeroports dels països nòrdics i centre europeus també han hagut de restar inactius hores o dies degut a la gran quantitat de neu caiguda a les pistes, que ha impedit tota activitat aèria.

El cas és que hi ha molta gent emprenyada que si no se'ls hi soluciona aviat el transport aeri per tornar a llurs països d'origen, pot derivar en una revolta com ja se n'ha vist algun que altre intent de sedició i rebel·lió.

Si la Companyia IBÈRIA es veu incapaç de solucionar el greu problema que té amb els seus passatgers, fóra bo que que l'Estat hi intervingués seriosament. Això no pt continuar així per gaire temps més.

 

 

CONILLS PER ALIMENTAR EL LINX IBÈRIC

M’he assabentat, que la principal dieta dels linxs ibèrics és el conill. Mengen altres animalons, però el conill és bàsic en la seva alimentació diaria.

M’he assabentat, també, que, actualment, en tota la Península Ibèrica, potser hi habiten uns 260 o 300 linxs i que s’està en una fase d’intentar la reproducció de l’espècie, en captivitat, a fi de que no desapareguin del tot, ja que estaven i estan en perill d’extinció.

300 linxs no són massa. Per tant, l’alimentació bàsica que les bestioles necessiten, tampoc deu ser massa costosa d’aconseguir.

Dic això, perquè també he sabut que, actualment, pels terrenys on sol tenir el seu hàbitat el linx ibèric, la proliferació de conills escasseja molt.

Per tant proposo, que de la mateixa manera que a molts indrets hi ha granges en les quals s’hi crien garrins i en altres gallines o vaques, també podria haver-hi unes granges on s’hi criessin conills, prop dels hàbitats dels linxs ibèrics. No crec que siguin massa cars de criar els conills, donat que el menjar que aquests rosegadors necessiten es pot anar a collir tranquil·lament al camp amb un magalló, un sac i un xic de paciència que, tot passejant es pot fer. Allò que es diu popularment anar a fer herba pels conills tot fen petar la xerrada! Tasca que podrien fer unes hores al dia unes quantes jubilades i uns quants jubilats que els hi agradés sortir al camp a respirar bons aires i, a la vegada, fer un xic d’exercici collint l’herba pels conills.

Crec que tampoc se n’haurien de tenir massa d’instal·lacions. Una a cada cap del territori dels linxs seria suficient. Això sí, hauria de ser en un lloc on hi hagués també aigua, a part de l’herba o trepadella pels conills.

I els conills, a la que tinguessin un parell de setmanes ja es podrien deixar anar camps a través perquè els linxs els cacessin.

El conill, és un animal molt prolífic (pareix de 4 a 8 cops l'any, amb una mitjana de 6 o 7 cries per ventrada). Vol dir que amb unes instal·lacions mitjanes, es podria produir carn de conill de sobres per poder alimentar els linxs ibèrics.

Penso que si no es fa quelcom semblant al que proposo, per molt que se’n cuidin els que han de vetllar per a la seva reproducció, si al sortir a caçar per menjar, el linx no troba conills, malament. A la curta o la llarga, aquest preciós animal desapareixerà de la península. I quant hagi desaparegut del tot, ja no hi caldran lamentacions per tornar-lo a recuperar.

Pensin-s'ho bé les persones que podrien dur a terme aquest suggeriment. Hi va la vida i la preservació d’una espècie que no té perquè desaparèixer de la rica fauna ibèrica.

PARÀSITS GANDULS!!!

El que em mancava per escoltar per la ràdio de bon matí per treure’m de polleguera per a tot el dia!

He escoltat, que el locutor d’una coneguda i reconeguda cadena d’emissores amb seu a Madrid, llegia una sèrie de queixes d’oients, rebudes via correu electrònic.

Una de les queixes (feta per un temporer espanyol no immigrant ni fill d’immigrants) deia més o menys així: «la tasca de la recollida del maduixot és molt feixuga. Gairebé s’ha de treballar de 10 a 12 hores cada dia per guanyar no massa diners. Gairebé totes les hores treballades es fan amb el cos doblegat o ajupit per collir el fruit. És molt pesat! Val més seguir cobrant l’atur». Ostres! Mira que bé!

O sigui que no és que no hi hagi feina per a tothom, és que no tothom vol fer segons quin tipus de feina!

Ah caram! Això és molt bonic! «Com que aquesta feina no m’agrada perquè és molt feixuga, doncs no la faig i m’estic a casa repapat al sofà mirant la tele amb una cervesa a la ma i un grapat de cacauets a l’altra, esperant que vagin caient al compte corrent els diners de l’atur»! Quines penques! Així ens va el Món! Amb aquesta colla de paràsits ganduls que ens envolta, que no han entès mai que el treball, sigui quin sigui, dignifica i que primer han de ser les catalanes i els catalans de soca rel i les espanyoles i els espanyols els qui primer han de treballar, l’allau d’immigrants per treballar aquí fent les tasques que els del país no volen fer, anirà creixent.

En un altre article ja vaig comentar que a mi no em molesten els immigrants. El que em molesta, és que vinguin a treballar en unes feines que a les catalanes i als catalans i a les espanyoles i espanyols no els dóna la gana de fer, preferint més seguir cobrant de l’atur, malmetent les arques del Tresor Públic que mantenim entre totes i tots.

Els Governs, el central i els autonòmics, haurien de decretar per llei, que es donarà tota la feina que convingui a qualsevol immigrant, sempre i quant les necessitats de feina per als del país estiguin cobertes.

Primer que treballin totes i tots els del país que estiguin en condicions de treballar, sigui quina sigui la feina a fer. La qüestió és treballar y cotitzar a la Seguretat Social, encara que el sou no sigui massa atraient. Ja vindran temps millors. I un cop repartida la feina als d’aquí, si en sobra, que es reparteixi per tot aquell immigrant que vulgui treballar. El que no vulgui, passaport i cap al seu país d’origen!

És una vergonya, i vergonya se n’haurien de donar algunes i alguns, que havent-hi feina, moltes i molts no els doni la gana de fer-la. Quin país més estrany i quina gent més estranya que hi viu!

No. No m’interpretin malament, que un servidor ja fa set anys (el 16 del mes que ve en farà vuit!) que està jubilat! Per tant, ni que volgués, no podria tornar a treballar.

LES QUATRE DE LA MATINADA

 

S’han aturat vostès a pensar alguna vegada en          aquesta hora tan estranya, o potser màgica, que és les quatre de la matinada?

Si parlem, per exemple, de llevar-nos d’hora per anar a esquiar o al bosc a caçar bolets, gairebé bé sempre exclamem: –«tan d’hora ens hem de llevar?»–

En canvi si mentre estem dinant, ens pregunten els de casa que a quina hora hem anat a dormir, i responem  que a les quatre de la matinada, ens diuen: –«caram! Si que heu anat a dormir tard!»–

És ben bé una hora màgica i estranya aquesta de les quatre de la matinada! la mateixa hora pot esdevenir per a segons què tard, o per a segons què d’hora, sense deixar de ser la mateixa hora!

He pogut comprovar, que aquest fet o fenomen, només passa amb aquesta misteriosa hora de la matinada.

Quan parlem d’altres hores; la una, les dues, les tres de la matinada, o les cinc o les sis, o les set del matí, l’assumpte ja no és el mateix. Sembla talment com si anar-se’n a dormir a la una o a les dues de la matinada, o a les sis o les set del matí, fos la cosa més normal del món. Anar-se’n al llit o llevar-se’n a les quatre de la matinada, es considera molt tard o molt d’hora, segons el moment. Quina cosa més estranya, oi?

De tota manera, les sensacions que es deuen sentir en allitar-se o llevar-se a aquesta estranya i màgica hora de les quatre de la matinada, jo ja fa temps que no sé com són. M’allito molt d’hora i em llevo tot el tard que m’és possible. I més ara a l’hivern que al llit s’hi està tan bé!

Noctàmbules i noctàmbuls! Matineres i matiners! Feu d’aquesta hora estranya i màgica la vostra hora capdeventera!

 

 

 

 

LA JUSTÍCIA SEGUEIX SENTN UNA RIFADA

LA J

 

Per què vol La Justícia que tota ciutadana i tot ciutadà col·labori amb les Forces de Seguretat de l’Estat i amb les Policies Autonòmiques i Locals, denunciant possibles delinqüents?

Aquesta pregunta me la faig, després d’haver escoltat el relat d’una persona que ha estat citada per comparèixer en un judici.

La persona en qüestió, va denunciar una venda de drogues al mig del carrer. Venda feta amb tota premeditació i traïdoria, i sense cap precaució de si hi havia agents de policia pels voltants. Talment com si estiguessin venen droga amb una paredeta legal de qualsevol mercadet ambulant.

La policia, amb les dades que els hi proporcionà el bon ciutadà, va aconseguir detenir els dos individus que venien la droga, perquè dos n’eren.

M’explica el bon ciutadà, que en el full que ha rebut de l’Audiència Provincial citant-lo, diu que si no es presenta al judici en el dia en que l’han citat, li poden imposar una multa de entre 200 a 5000 €! Fent-li saber al mateix temps, que, a més, si la seva absència provoca la suspensió del judici oral podrà ser acusat d’un delicte d’obstrucció a la Justícia previst en l’article 463 del Codi Penal.

O sigui, que aquest bon ciutadà que m’ha explicat el cas, tot i havent fet un gran servei a la societat denunciant un acte delictiu com és la venda de droga tal qual era la seva obligació, ara resulta que si no es presenta a judici, la Llei es girarà en contra d’ell.

Amb la pregunta que faig al principi, crec que no cal que continuï escrivint. Es dóna tot per ben entès, oi?