VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

diumenge, 22 de juny del 2008

SI VIUS A CATALUNYA, PARLA EN CATALÀ!

Acabo d’escoltar unes declaracions per RAC-1 d’un tal senyor José Domingo, que m’han tret de polleguera!
El tal senyor Domingo, sembla ser que ha nascut a Catalunya si jo no ho he escoltat malament. El senyor Domingo crec que ja és un senyor gran. Amb que em baso? Doncs en que ha dit que els seu pares fa cinquanta o més anys que són a Catalunya, havent-hi vingut des de Granada. Res a dir-hi. El que sí n’hi ha per dir-hi quelcom, és el motiu pel qual el senyor Domingo m’ha tret de polleguera. I és que ha deixat anar per les ones, com aquell qui no diu res i com si fos la cosa més natural del món, que els seus pares, amb tots els anys que fa que viuen entre nosaltres, no s’han preocupat mai d’aprendre el català, perquè en els entorns socials i veïnals on han viscut, i suposo que encara viuen, no l’han hagut de menester, el català, per a res.
Senyor José Domingo (un altre que viu aquí i encara es fa dir «José» en comptes de Josep, com el President de la Generalitat...)! Aquesta no és excusa perquè els seus pares no hagin aprés encara el català. Si no l’han après, és perquè no els hi ha donat la gana d’aprendre’l!
Passa, que quan van haver d’emigrar de les seves estimades terres granadines perquè allà no podien viure dignament, algú amb molta mala baba els hi deuria dir que allà on volien anar en busca de més bons aires, era una regió d’Espanya i, per tant, que no patissin, ja que si era Espanya, a Espanya es parla espanyol. I s’ho van creure al peu de la lletra! I així ens va amb molts “pares de «Josés Domingos»!”
L’Honorable ex President de la Generalitat de Catalunya, el Senyor Jordi Pujol i Soley, va encunyar una frase que va quedar per a la Història de Catalunya, però que jo sempre he cregut que no la va completar del tot: va dir més o menys això; «que era català tot aquell o aquella que vivia i treballava a Catalunya»! Aquesta frase s’hauria d’haver completat afegint-hi «...i parla i es sent català»! D’altre manera no es pot ésser un català o catalana complert/a sense aquests requisits.
Senyor José Domingo, això és Catalunya i a Catalunya es parla en català. I hem de ser els catalans els que primer ens ho hem de creure. Si els seus pares haguessin emigrat a França, no cinquanta anys no, amb menys de cinquanta dies ja haguessin hagut d’espavilar-se a parlar en francès perquè d’altre manera s’haguessin fotut de gana igual que al poble granadí que van haver, malauradament, de deixar.
Massa condescendents hem estat els catalans envers les persones vingudes d’Espanya que, en havent-nos obligat el Govern franquista a aprendre a garrotades «la lengua del Imperio», més d’una vegada hem canviat d’idioma davant un espanyol per no haver de tenir problemes.

A CATALUNYA, MAL QUE LI PESI A UNS QUANTS, ES PARLA I S’HA DE SEGUIR PARLANT, I VIVINT, EN CATALÀ, ARA I SEMPRE!

dijous, 19 de juny del 2008

ELS DE REBRE...SEMPRE ELS MATEIXOS


Bastant abans de que s’inventessin els ordinadors i fins i tot la màquina d’escriure i la calculadora manual o electrònica, els escrits i els comptes es feien a mà. Segons com i segons quins escrits i quins comptes es fessin, s’hi havia de passar molta estona. Molta!
Això, posat a nivell de qualsevol ajuntament o del Govern de l’època, volia dir que uns quants regidors, amb els seus secretaris, per no dir tots els pixatinters d’un ajuntament, així com els governants de qualsevol nació, junt amb els seus ajudants escribes i fariseus, i secretaris, s’havien de fer un fart d’escriure i comptar a mà que n’hi havia per tornar-s’hi boig! I a més a més, ho feien sense cobrar ni un trist morabatí.
Gairebé tots tenien les seves tasques particulars, ja fos al camp o a la indústria o en un petit comerç familiar dins el mateix poble o ciutat, de les quals vivien, o a vegades en malvivien. I el fet de fer de regidor o alcalde, o cap de Govern o ministre, era una cosa de més a més que es duia a terme després de plegar, al vespre, de llurs tasques pròpies. A hores que treien del seu merescut descans, després de treballar, alguns, de sol a sol.
Avui en dia no. Avui en dia, tots els que manen, ja sigui l’alcalde i regidors en un ajuntament, ja sigui el cap d’un Govern o qui exerceix de ministre, o secretari, o subsecretari o ajudant del secretari del subsecretari, cobren una pasta gansa que fa enrogir la cara de vergonya només de pensar-hi, comparat amb el que cobren els pensionistes i jubilats i jubilades. I amb molt poques hores de dedicació, donat que el 97% dels manaires només hi va de les vuit del matí a les tres de la tarda. Ja no dic que van a treballar, perquè si del que fan se n’ha de dir treball, apaga i anem!
Tota aquesta caterva ficada al poder, ara, quan se n’han adonat que l’assumpte econòmic va malament, per molt que ens ho vulguin amagar, el primer que se’ls acut és pensar en revisar les pensions! Però no a l’alça perquè els jubilats i jubilades, els i les pensionistes, vidus i vídues i orfes arribin a cobrar un sou digne cada mes. No! Volen revisar les pensions a la baixa per mirar de retallar-les encara més! Volen condemnar els/les pensionistes i jubilats/des a que es morin de gana i així estalviar-se el paga’ls-hi la pensió! Per què? doncs perquè de cap manera, mai, han pensat de retallar-se ells el seu, de sou! Això mai! Ans al contrari; ells se l’apugen cada any, i molt! Però no fan servir el mateix barem que fan servir per apujar míserament les míseres pensions dels jubilats i pensionistes.
Aquesta és una de les noticies importants del dia, que mereixen un estudi a fons per part de molta gent assenyada. I que puguin donar una solució per als qui més malament ho estan passant o ho passaran, com el Govern es tregui aquest as de la mànega!
Per què no intenten els que manen en els ajuntaments, Govern central i autonomies passar el mes amb el que cobra un/a pensionista? Se’n farien creus, del que costa arribar al dia 30 o 31 de cada mes per tornar a cobrar. I amb les míseres pensions no es poden fer miracles!
I a més a més, a tot aquest escarni salarial que patim els i les pensionistes en detriment dels elevats sous dels politics, s’hi ha de sumar que els que detén-te’n el Poder, a més de cobrar tants diners cada mes, hi ha un munt de coses que deixen de pagar, degut a les invitacions que reben d’aquell o altre dirigent empresarial, comercial o de qualsevol ciutadà que es puguin trobar pel carrer. Sempre hi ha algú disposat a invitar a un cafè o una cervesa a un polític, encara que aquest no sàpiga quan val perquè mai ha hagut de patir pels preus, no esperant res d’ell a canvi, però sí per poder-se fer més tard el fatxenda davant de les seves amistats dient que ell ha invitat a tal o qual polític. Totes aquestes punyetetes fan que el polític no es gasti un euro en res i li surti gairebé net el sou. Perquè si parlem dels àpats, dits de treball, que tenen gairebé cada dia i que paguem entre tots... I esmorzars, sopars, refrigeris en les inauguracions... No acabaríem mai la llista de llarga que és!
Si volen revisar les pensions, endavant! però a l’alça!!!! Els i les pensionistes jubilades i jubilats, els hi estarem eternament agraïts, i mai millor dit això de «eternament», perquè si ens morim aviat, els hi haurem d’agrair, des de l’eternitat, el poc temps que haurem pogut viure un xic més feliços.

diumenge, 15 de juny del 2008

RESIDÈNCIA DE TEMPS LLIURE DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, A LES (PAÍS D’ARAN)

Senyores i senyors, amigues i amics que hem feu l’honor i teniu la santa paciència de llegir els quatre gargots que escric en aquest bloc:

Quan a una persona n’hi ha passat alguna de grossa, un fet denunciable i criticable, en algun establiment hoteler, tren, autobús, avió, vaixell, restaurant, cinema, carrer, carretera, banc, estació de servei etc., etc., etc., va i ho denuncia o ho critica. I, gairebé sempre, encara que posi noms i cognoms de persones físiques, o noms comercials de les entitats o empreses denunciades o criticades, el mitjà de comunicació on ha estat feta la denuncia o critica, negativa és clar, ho publica sense miraments.

En canvi, si la persona que escriu una carta a qualsevol mitjà de comunicació, lloant les excel·lències d’un establiment hoteler, companyia ferroviària, cadena de cinemes, restaurants, etc., etc., etc., se li acut de posar el nom i cognoms de les persones físiques o el nom comercial, el mitjà de comunicació en el qual s’hi ha enviat l’escrit, un tant per cent molt elevat de les vegades no publica o no llegeix la carta per considerar-ho propaganda indirecte dels esmentats establiments o persones. No és just.

No és just, perquè si es poden, i s’han d’esventar les coses mal fetes per persones o entitats, citant-ne noms particulars o comercials, les coses que estan ben fetes, i la gent i entitats que treballen bé, també haurien de tenir el mateix tractament.

És el cas que m’ocupa a continuació.

Res de propaganda indirecte o encoberta. La pura i simple realitat d’uns fets que crec que tothom ha de conèixer.

Tot aquest preàmbul bé a tomb, perquè em sento molt orgullós d’haver pogut gaudir de deu dies de descans, oci i lleure, a la magnífica Residència que la Generalitat de Catalunya té a Les, (País d’Aran).

Si una part dels meus impostos van a parar a un calaix que serveix per mantenir la Residència de Les, i les altres dues que té la Generalitat; una a Llançà i l’altre a Tarragona, dono per molt ben pagats aquests impostos.

Començo a tocar el tema escrivint que només el lloc on està ubicada la Residència, ja és sinònim de que l’estància allà serà meravellosa. Al centre del poble.

Per un costat de la Residència, (sense tocar-la, però), hi passa el cristal·lí, fresc i cabalós Riu Garona que, malauradament tot i naixent al Pla de Beret, envia les seves pures aigües al país veí, França, que és a tres quilòmetres de Les, finalitzant el seu recorregut en aigües de l’Oceà Atlàntic a l’estuari de La Gironda, passant per Tolosa de Llenguadoc i Bordeus.

La contemplació d’aquest riu des de la barana del jardí de la Residència ja és tota una harmonia de pau i tranquil·litat.

L’edifici residencial, és una meravella en tots els aspectes. I còmode i acollidor a carta cabal.

El personal que hi treballa, sap molt bé com ha de tractar els variats clients que arriben a passar per les instal·lacions al llarg de la temporada en que està oberta la Residència.

La netedat és com una obsessió; està tot tan net i polit, que dóna gust quedar-se a dins de qualsevol sala o habitació, només per gaudir de la neteja que es veu per a tot arreu.

I els àpats? Ai senyores i senyors, amigues i amics! Ai, els àpats! Són d’una exquisidesa i varietat que, per molt exercici que després es faci per les muntanyes que envolten el País d’Aran i per molt que es camini poble amunt i poble avall, quan s’abandona l’estada perquè s’ha acabat el temps adjudicat, sempre es surt d’allà amb uns quants quilos de més. No s’espantin! Tampoc tants! Potser un parell!

Particularment, dono les gràcies al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, gestor de les residències de temps lliure, per haver-me proporcionat el poder gaudir de deu dies a la seva Residència de Les. I de retruc, els hi recomano a vostès que, si volen fruir d’uns dies meravellosos, no perdin el temps esperant-se per més endavant. Posin-se amb contacte amb el departament esmentat per tal de que els informin i puguin endegar la sol·licitud. Hi ha cua per anar-hi! I si ho aconsegueixen, els hi desitjo que passin molt bones estones, que les hi passaran. Segur!

La Residència organitza excursions (pagant-ho a part, és clar!) a meravellosos indrets del País d’Aran (la llista és llarga i llaminera) i a França, com per exemple una excursió d’un dia a Lourdes (jo l’he fet aquesta), o a Luchon i Bagnères de Luchon, i el mercadet dels dilluns a Montrejau. Però també hi pot anar cadascú amb el seu cotxe particular.

Tenim boca per parlar i dits per escriure, en contra d’algunes coses que no ens agraden del Govern de Catalunya, però en el cas de les Residències de Temps Lliure, per la meva part, cap critica negativa. Com veuen vostès, tot són lloances perquè així és i així considero que s’ha de dir i explicar.

VAGA DE CAMIONERS


A mi em fa l’efecte que els camioners, a hores d’ara, encara no se n’han adonat de la força que poden desenvolupar, per tal de que siguin escoltades les seves peticions.

Ni tan sols se n’han adonat, alguns, de que no cal treure els camions a les carreteres per barrar el pas a altres camions que sí que volen circular, però rebentant preus de contracte de càrrega.

La demostrable força que tenen i poden fer els camioners, és la força de poder paralitzar el país en un tres i no res.

I no cal que treguin els camions a la carretera, perquè sense moure’s de casa ja pressionarien al Govern.

Per què malgastar combustible si tan car diuen que és, traient els camions del garatge? No bellugant-se gens, faran tant o més pressió que movent-se. A més, quedant-se a casa, no seran molestats pels agressius piquets informatius que, més que informatius, són executants de la violència més desenfrenada.

Sense camions i furgonetes de repartiment de tot tipus de mercaderies, no pot funcionar un país.

Així doncs, si volen forçar les negociacions al seu favor, als camioners i xofers de furgonetes de repartiment més els hi valdria que es quedessin a casa. A veure qui és el guapo que té benzos per treure’ls del llit i obligar-los a posar els camions en marxa, traient-los a la força de casa seva! No és pas ben bé el mateix, si ja estan a la carretera, quan el Govern els hi envia la Força Pública, diuen que per a protegir-los, quan en realitat el que fa el Govern és solapadament obligar-los a repartir les mercaderies, a fi i efecte de que tothom estigui del tot abastat i no s’estengui el pànic per manca d’aliments o articles bàsics d’us quotidià.

Després caldria veure com reaccionaria el Govern davant de la negativa dels camioners a treure els camions de llurs garatges. No crec que tinguessin la pensada, els del Govern, de repartir ells les mercaderies, primer amb llargs trens compostos d’infinitat de vagons de càrrega, i després amb camions de les Forces Armades, per repartir-ho tot per les diferents ciutats i pobles. Encara que no fóra res d’estrany, a la vista de com s’ha comportat l’Executiu al enviar les Forces de Seguretat a apallissar als camioners i piquets que els hi feien nosa a les carreteres.

Una cosa sembla molt clara, o al menys a mi m’ho sembla; el Govern no vol donar el braç a tòrcer abaixant els combustibles per a camioners, ni tampoc per als pescadors i agricultors, perquè després es veuria obligat a fer-ho per a tothom en general. I això els hi repercutiria en negatius beneficis a les seves butxaques, no podent-se donar la gran vida que es donen ara a costa de tots els qui tenim un vehicle a motor de gasolina o de gasoil. Vet aquí el que passa! O em sembla a mi que passa! Gairebé totes i tots sabem que un 80% del que paguem pel combustible són impostos! Doncs que eliminin aquests impostos que amb els que paguem per altres conceptes ja n’haurien de tenir ben bé prou. I sinó que s’abaixin els sous els polítics!

De tota manera, és obvi que hi ha saturació de camions i furgonetes de repartiment. Si la quantitat de vehicles de transport fos més racionalitzada, potser no hi hauria tants problemes i hi hauria feina per a tots a preus que si podrien guanyar decorosament la vida. Cosa que ara no passa, perquè, al haver-hi tants transportistes, els contractants de viatges per moure mercaderies d’un punt a l’altre ofereixen preus de riure. I tal com deia el títol d’aquell famós concurs radiofònic dels anys 50 o 60: «lo tomas o lo dejas», passa el que està passant.

Menys camioners doncs i menys camions a la carretera, i tots hi sortiríem guanyant. Els camioners guanyant-se un bon sou, i la resta d’automobilistes podent circular per unes carreteres sense tant trànsit de camions, guanyant també amb seguretat viària i mediambiental.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.