COM SI RES NO HAGUÉS PASSAT

Parafrasejant amb molta modèstia a Fra Lluís de Lleó quan va dir aquella famosa frase tot tornant de la presó: «como decíamos ayer...», reprenc les ganes d’escriure que he tingut abandonades durant els dies de Setmana Santa i algun dia més.

Efectivament, he passat set dies (més un d’anada i un altre de tornada), a un per a mi encantador poble castellà de la província de Segòvia anomenat Carbonero el Mayor. I no pas a la presó, com el frare!

L'hostal on m'he hostatjat té nom de pintor famós: «Hostal Goya». Però no té res a veure amb el pintor nascut a Fuendetodos, (Aragó). El nom li ve de la propietària que es diu Gregoria, però tot el poble de Carbonero la coneix per «la Goya».

Des del poble, a vegades amb el meu cotxe i altres amb el cotxe de línia, que per cert hi ha molt bona combinació, uns dies me n’anava a Segòvia capital,(amb autobús) que dista 23 quilòmetres de Carbonero, i altres m’arribava fins a Valladolid que està a 87 quilòmetres del poble. Això pel que fa a les capitals.

Altres dies, sortia amb el meu cotxe després d’esmorzar al bar de l’hostal, i emprenia viatges de descoberta que en dic jo.

Es tractava de viatges a petits pobles de la comarca on no hi havia estat mai.

Tots aquests petits pobles castellans, amb una quantitat molt baixa d’habitants, són encantadors. Gairebé sempre s’hi troba algú que té ganes d’explicar la seva vida i miracles i coses del poble. Normalment solen ésser gent bastant gran (els joves han emigrat a les grans capitals) que, al trobar-se sols i havent-s’ho dit i explicat tot amb els altres conveïns, no desaprofiten la ocasió d’encetar conversa quan es topen amb un foraster. I si el foraster, com ara jo, té ganes d’escoltar i fer-la petar una estona amb ells o elles, la cosa pot esdevenir un moment molt agradós.

A mi m’agrada molt xerrar amb les persones grans dels pobles, ja sigui per terres castellanes o per les nostrades. Moltes vegades, s’acaba entrant en el bar del poble perquè, vulgues que no, et conviden (normalment quan es xerra amb homes) a «unos vinos» i d’aquesta manera la conversa surt amb més “fluïdesa”. És clar que, però, a la fi acabes tu també convidant, faltaria més! I moltes vegades, amb aquells «vinos tintos» que es gasten per Castella, s’acaba sortint del bar un xic pet. A mi m’ha passat més d’una vegada. Però com que sortosament no tinc cap pressa perquè estic de vacances i jubilat, si surto «calent» del bar me’n vaig al cotxe, poso pla el respatller del seient, trec un coixí que sempre porto a punt, i a dormir una estona fins que el cap s’aclareix. Que no està la cosa com per sortir a la carretera “bufat”! I això que no m’agrada massa el vi, però que has de dir?

Han estat uns dies magnífics en quan a fer noves amistats i coneixences per tots els pobles que he visitat. Mes el fred i el vent glaçat no han deixat de molestar durant tots els dies. Fins i tot, el dia que vaig tornar, el diumenge dia 23, al moment d’anar a agafar el cotxe, me’l vaig trobar ple de neu de la nevada que havia caigut durant la nit. Sortosament la carretera estava expedita de neu, i no em va ésser dificultós emprendre la marxa de tornada cap a Sabadell.

L’hostal m’ha sortit relativament barat de dormir. 21 € per nit. Però els àpats que he anat fent per diferents llocs de la comarca, no ho han estat gens de barats. A Castella es menja molt bé, però s’ho fan pagar. De tota manera, però, els hi recomano que si algun dia no saben on anar, deixin-se caure per qualsevol poble de Castella i Lleó o, si ho prefereixen, al mateix Carbonero el Mayor. Dins la seva església parroquial hi un dels millors retaules d’aquelles contrades. Per això, la seva gent i els bons tractes dels amos i els seus fills de l’Hostal Goya, val la pena el desplaçament. Si algú s’anima a anar-hi, ja em contarà com de bé s’ho ha passat.