MANCA DE VOCACIONS ALS SEMINARIS CATÒLICS

Si no vaig errat, els seminaris en els quals hi estudien els qui volen ésser Pastors Evangèlics no estan plens, però tampoc estan tan buits com els seminaris on hi estudien els qui volen ésser Capellans Catòlics.
Un dels motius d'aquesta diferència, podem trobar-lo en el fet que els Pastors Evangèlics (coneguts popularment com Protestants),poden casar-se i formar una família, i dedicar-se a altres afers que no tenen res a veure amb la seva tasca evangelitzadora. Treballen a la vida «civil» i cobren un sou, que és el que els permet viure. Perquè encara que els membres d'una Església Evangèlica li paguen un sou perquè faci de Pastor, és ben bé un diner simbòlic.
Normalment, -i repeteixo, si no vaig errat,- els Pastors Evangèlics presideixen dos cultes a la setmana: dijous i diumenge i, esporàdicament, algun dissabte. El Capellà Catòlic ha d'estar al peu del canó cada dia, i a vegades en un dia es veu obligat a celebrar més d'una Missa.
Aquest és un dels motius pels quals no hi ha vocacions a Capellà Catòlic: treballar molt i cobrar poc, i sense «esbarjo» sexual legal. Del il·legal no en vull parlar que potser fóra entrar en un terreny relliscós, tot i que en podria escriure força pàgines.
Si el Vaticà no vol canviar les lleis que regulen el celibat dels Capellans Catòlics, cada vegada serà més difícil trobar-ne un, mal sigui per a una bona mort!

COPONS, CREUS I ORNAMENTS...ETC, ETC.

Que tregui la paradeta al carrer l’Església, i comenci a vendre tot el seu patrimoni! Solament en copons, creus processionals abarrotades de pedres precioses i ornaments confeccionats amb fil d'or i argent, traurien diners suficients per a viure folgadament i fer obres de caritat durant segles! L'Estat, a través de les nostres butxaques, no ha ni pot alimentar més a aquesta caterva de bons vividors! Fixin-se vostès que, almenys entre els bisbes i cardenals i prelats en general, no n’hi ha ni un que estigui prim. Tots llueixen unes grans i rodones panxes, sinònim de benestar i bona alimentació, quan en molts llocs del món hi ha milions de persones que no poden menjar quan tenen fam.

ELS FGC, DEL PORT DE BARCELONA A LA FRONTERA FRANCESA

Fa cosa de d’un parell de setmanes, vaig assistir a una conferencia on un dels ponents de la mesa era un reconegut historiador català.

Entre el conjunt de coses interessants que va explicar el conferenciant, va donar a entendre (afirmar seria més correcte), que el Govern Central no vol saber res en quan a crear les infraestructures necessàries perquè es pugui estendre una via de ferrocarril únicament per a mercaderies, que anés directe del Port de Barcelona a enllaçar amb els ferrocarrils francesos i la resta d’Europa.

Fins on arriben les competències ferroviàries de la Generalitat de Catalunya pel que fa a les seves pròpies línies? És lògic que si la Generalitat ja gestiona una xarxa de ferrocarrils pròpia, aquesta es pugui ampliar creant les calgui de noves. O no?

El que el Govern Central se’n desentengui de l’assumpte, vol dir també que pot prohibir a la Generalitat que construeixi aquesta nova via?

L’historiador va donar tota mena d’explicacions i motius pels quals convé al Port de Barcelona i a Catalunya en general, el poder disposar d’un enllaç ferroviari directe des del Port fins a França.

També va estendre’s bastant l’historiador en el tema de l’aeroport de El Prat parlant sobre el tema del perquè el Govern central esperonat per AENA, no permet que d’aquest aeroport s’enlairin vols intercontinentals, i s’hagi d’anar encara a fer la «volteta» per Madrid. Però tot i sent greu, això és una altra història.

Pel que va explicar el famós historiador, si pogués el Port de Barcelona disposar d’un enllaç ferroviari per a mercaderies (el comercial de passatgers ja el tindrà, si Déu vol, quan circuli el TGV...), l’economia catalana faria gairebé un tomb de 180º a millor.

Però pel que està vist i escoltat, i es veu i s’escolta cada dia, si el Govern de la Generalitat no hi posa fil a l’agulla, el Govern Central no hi té cap interès en afavorir Catalunya de cap manera.

En canvi afavorir Madrid que no té connexió amb Europa sí. Com són els 5.000 milions d’euros que va dir el senyor José Luis Rodríguez Zapatero que invertiria a Madrid en infraestructures ferroviàries si guanyava les properes eleccions, «para que todos los madrileños estuvieran contentos»! Apa! Embolica que fa fort! I els catalans, què? A fotre’ns? Doncs aparentment sí, de moment.

DE LES PROCESONS DEMANAT PLUJA

No plou, degut a un càstig de Déu!Anys enrere,quan les pluges no feien acta de presència en el moment en que ho havien de fer, no hi havia cap poble petit o gran, o ciutat petita o gran, que no sortís al carrer en processó.

Tot el poble, amb les forces vives que en deien llavors: el senyor alcalde, el senyor rector, el senyor jutge, el senyor metge i el comandant de la Guàrdia Civil amb les seves millors gales i vestidures, i la corresponen banda de música debades sense massa afinació, sortien al carrer en processó, portant en andes la figura del sant o santa, patró o patrona del poble, o la imatge del qui els semblava que podia solucionar el problema de la manca de pluges.Déu estava molt content en veure la gent al carrer, que treia dels temples els seus sants, i a la curta o a la llarga, donava ordres als núvols perquè deixessin anar l’aigua allà on la gent ho demanava amb fervoroses oracions i amb tanta devoció.

Avui en dia, són comptats, ─a la baixa─, els pobles que treuen alguna imatge en processó per demanar la pluja. Més ben dit: ja no es fa cap processó, tret de les turístiques de la Setmana Santa, perquè atrauen turistes que omplen els calaixos de les botigues, hotels, restaurants i bars.

Passa el mateix amb les esplendoroses processons que es feien (encara se’n fa alguna, però sempre pensant amb el turisme, mai en la devoció) els dijous del Corpus Christie.

Ara ni tan sols és festa el dijous de Corpus; han passat la festa al diumenge següent!
A Berga sí que és festa el dijous de Corpus, però perquè celebren «La Patum» i atrau forasters, que si no...

Les processons del Corpus, al ésser al juny, servien també per demanar a Déu bones pluges si feia dies que no plovia.Diran vostès que els temps han canviat. Sí, hi estic totalment d’acord. Però les tradicions són les tradicions, i s’han de mantenir i tenir molt en compte, perquè gairebé sempre han funcionat. No n’hi ha prou en mantenir les tradicions, en aquest cas processons, que només es mantenen per afany de lucre.

És qüestió de treure la pols a les imatges patronímiques i remeieres, i a les andes, i tornar a sortir al carrer en processó i rogació, demanat fervorosament a Déu l’aigua que tant necessitem.

NO N’APRENDRAN MAI!!

Voldria creure, que totes les persones catalanes que ahir a la nit van veure el repartiment dels premis Goya per TVE1, van pensar el mateix que jo.

Se’n van adonar vostès que la majoria de premis van anar a parar a mans catalanes?

Se’n van adonar vostès del poc tacte que va demostrar tenir TVE1 amb les persones catalanes premiades?

Sembla mentida, que tenint com té TVE estudis a Sant Cugat, des dels quals emet en català i també en castellà per la resta d’Espanya, no posessin de anunciadora i anunciador dels premiats, a professionals de la locució en català, que els tenen i molt bons! Quina vergonya Senyor! No van dir bé cap nom i cognom català!

Ja saben pronunciar bé els noms estrangers, ja! Però els catalans, mai!

No n’aprendran mai ni en volen aprendre!

Quin martiri! Fins quan?

EL CARNESTOLTES I LA SETMANA SANTA

El meu curt saber em diu que el dia de «Dijous Gras», el «Carnestoltes» i «l’Enterrament de la Sardina», tot gira en torn a que a partir del «Dimecres de Cendra», vénen quaranta dies de dejuni, ─la famosa Quaresma que quan érem petits tanta por ens feia─, abstinència i recolliment, que culminen amb els actes litúrgics de la «Setmana Santa», començant aquesta el «Diumenge de Rams» i finalitzant el «Diumenge de Resurrecció», on també es suposa que hi hauria d’assistir tota la gentada que primer ha estat setmana i mitja divertint-se.

L’endemà ja s’entra en el joiós «Dilluns de Pasqua», en el que els padrins i padrines es suposa que hauran acomplert amb els seus deures, i hauran obsequiat als seus fillols amb les «mones» de les més variades formes i dibuixos que com cada any posen a la venda els enginyosos pastissers.

Els tres primers esdeveniments que he esmentat, es caracteritzen per la gran participació ciutadana. Particularment pel que fa a les rues de carnestoltes de gairebé tots els pobles i ciutats de Catalunya i Espanya. No sé pas d’on surt tanta gent!

I jo em pregunto; tota aquesta gentada que participa en els tres esdeveniments citats en primer lloc, on és quan és l’hora de participar en els actes litúrgics de la Quaresma i la Setmana Santa?

Tret dels llocs eminentment turístics com poden ser els d’Andalusia (més folklòrics), o els de Castella i Lleó (més seriosos i de més recolliment), en la majoria de temples no si veu ni Déu! I no cal dir, de veure gent pels carrers en fervorós recolliment seguint la imatgeria dels «passos» processionals!

Per què si hi ha gent per uns determinats actes no n’hi ha per a altres, quan és ben sabut que l’existència i assistència dels i als primers era i hauria de ser la conseqüència de l’existència i l’assistència als segons? Tot el que sigui divertiment i disbauxa esbojarrada sí: tot el que comporti silenci i recolliment i actes de penitència, ni parlar-ne. No em lliga res!

Això és el que ha portat el poder adquisitiu del qual sembla que en disposen molts? Ara tothom té cotxe, i molts es permeten el luxe (a vegades sense diners pagant-ho tot amb aplaçaments...) de fer llargs i exòtics viatges i sense parlar amb ningú! Abans, ja era molt poder anar a passar el dia, o una tarda, a qualsevol font dels rodals del poble, retrobant-se amb els veïns i veïnes, amigues i amics, i xerrar pels descosits deixant a tothom content.

Tornaran aquells dies tranquils, d’esbarjo amb una colla d’amigues i amics, on la natura era molt més respectada que avui en dia? O estem abocats cap a un Món desnaturalitzat,erm i trist?

Una notícia apareguda a TV3, deia que els productors d'oli d'oliva de Les Garrigues, i podria molt ben ser que s'hi ajuntessin els de totes les denominacions d'origen de Catalunya, havien sol·licitat que l'oli que es serveix en senzilles i anònimes setrilleres a les taules de restaurants i bars, vagi envasat dins d'ampolletes etiquetades que expliquin la denominació d'origen de la qual procedeix aquell oli, i les seves característiques.
Tot això està molt bé, i jo particularment ho trobo molt encertat. Més encara, si un cop establerta aquesta llei, hi hagués un seguiment per part de la Conselleria de Consum de la Generalitat, en el sentit de que ningú fes trampes posant dins d'ampolletes un oli que no tingués res a veure amb el que diu l'etiquetatge. Ara encara poden fer el que volen alguns desaprensius, que omplen les setrilleres amb vés a saber quin tipus d'oli (suposant que sigui oli) per molt bon color que tingui.
Ah! Però aquesta mesura, com moltes altres innovacions, comportaria un cost afegit. No és pas el mateix un estandarditzat setrill comú a gairebé tots els restaurants i bars, que unes ampolletes ben etiquetades i que a més fessin goig damunt la taula. Fer-ho així podria costar molts diners, o al menys fer-nos-ho veure els restauradors, i fer-nos pagar el gust i les ganes d'aquesta mesura. Si es volgués, es podrien trobar fórmules les quals permetessin que al restaurador aquesta mesura no l'afectés econòmicamnet, i per tant no ho hauria de repercutir en el preu final dels menús o carta.
I de moment només estic parlant d'ampolletes únicament etiquetades en català. Perquè no trigaria gaire a sortir el bord de torn que dirà que, com a mínim, les etiquetes han d'anar amb les dues llengües: català i castellà. Però és que darrera d'això, sortirà l'altre bord que dirà que posats a etiquetar-ho amb dues llengües, també podria anar etiquetat amb anglès, francès, alemany, rus i àrab amb deferència als molts estrangers que ens visiten. Sense comptar els que s'hi queden!
Per tant una bona mesura, però a mitges. Sí, perquè tal com acostuma a passar en aquest collons de país, tan els preus dels menús dels restaurants, com els preus reflectits a les cartes de luxosos i no tan luxosos restaurants, es poden veure incrementats, a vegades amb una desmesura esglaiant, tal com ja he dit més amunt.