PODRIA PASSAR A NO TRIGAR

Fóra l'home més feliç del món, si algú, passejant-me per Barcelona, em preguntés on té la seu l'ambaixada d'Espanya i poder-li respondre que està ubicada en una de les més cèntriques avingudes de la ciutat. I que encara que no li digués el nombre del portal, que no patís que no tindria pèrdua: és l'única bandera espanyola visible a Barcelona, tret d'alguna bandera onejant en el pal de popa d'algun vaixell ancorat al port de la capital de Catalunya, en visita oficial al nostre Estat! No tingui por que ja la veurà i no passarà de llarg!

ENGINYS DE GUERRA I PAU AL SERVEI DE LA HUMANITAT

Han estat les noticies aparegudes en diaris i televisions i escoltades per ràdio referents a 33 miners xilens enterrats en vida, (però que sortosament estan vius i plens d'esperança de que els puguin treure aviat), el que em fa escriure aquest article.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit alemany, basant-se en un invent desenvolupat per un francès, va fer fabricar una espècie de carro de combat en miniatura que es movia sobre cadenes igual que un carro de combat normal. Aquest enginy era per fer molt mal. Les cròniques de guerra diuen, que un cop carregats aquests estris amb una bona càrrega de explosius de màxima potència, dirigien l'enginy sota els carros de combat o de camions carregats amb material bèl·lic ja fos armament o municions, i també els que anaven carregats de queviures pels soldats que estaven als camps de batalla. Eren com una mina anti carro, però amb mobilitat pròpia teledirigida.

El Mini-carro Goliat

A finals de 1940, després de recuperar el prototip d'un vehicle eruga en miniatura desenvolupat pel dissenyador francès Adolphe Kégresse, la Wehrmacht va encarregar a l'oficina de Carl FW, empresa de fabricació d'automòbils ubicada a Bremen, el desenvolupament d'un vehicle similar, que pogués transportar un mínim de 50 kg d'explosius. El resultat d'aquesta petició per part de l'Exèrcit alemany, va ser el SdKfz. 302 (Sonderkraftfahrzeug, "vehicles especials"), anomenat també Leichter Ladungsträger ('llum portador de càrrega'), o Goliat, nom més senzill amb el qual és comunament conegut.

Com funciona el Goliat?

El primer prototip de Goliat va aconseguir transportar finalment una càrrega que oscil·laria entre els 60 i 70 kg. El vehicle es dirigia a distància a través d'un control remot que el guiava, i que al seu torn estava unit a Goliat per una triple línia de cable telefònic connectat a la part posterior del vehicle. El destí de Goliat era només un; esclatar contra el seu objectiu i volar pels aires.

En un principi, els carros Goliat utilitzaven un motor elèctric, però a causa del seu alt cost (uns 3.000 Reichmarks), a més de la seva complexa i lenta reparació, cosa que passava sovint a causa de les condicions climatològiques que s'avariava el motor una vegada rere l'altra , es va decidir instal·lar un motor més senzill, encara que molt més fiable, que funcionava amb benzina. Aquest model va passar a denominar-SdKfz. 303.



Des del primer moment que es va començar a parlar d'enviar enginys al satèl·lit Lluna, es va tenir en compte de trobar la manera que la nau espacial que hi allunitzés pogués deixar-hi un enginy, que fos eficaç en extraure mostres lunars a fi i efecte de poder ser analitzades al laboratoris de la NASA, quan estem parlant dels viatges a la Lluna per part dels EE.UU. de Nord-amèrica.



Tot això a què ve a tomb?
Doncs ve a tomb, perquè si des de la Segona Guerra Mundial fins a data d'avui s'haguessin desenvolupat enginys semblants als aquí descrits per poder introduir-los a qualsevol mina on s'hagués d'extreure qualsevol tipus de mineral, potser la Humanitat s'hagués estalviat una gran pèrdua de vides humanes.
Aquests enginys o semblants, pensats per a la pau i no la guerra (l'alemany), podrien ser re-dissenyats per poder ser introduïts a dins les mines, a fi i efecte de picar el mineral a extreure i, seguidament, dur-lo a la superfície sense cap perill per les persones: i amb un cost zero de vides humanes o persones intoxicades de silicosis o nafrades per les explosions de grisú que algunes mines desenvolupen al seu interior.
Esperem i desitgem de tot cor, que els 33 miners que hi ha actualment sepultats en vida però vius a una mina xilena, siguin rescatats el més aviat possible, i serveixi d'escarment perquè a partir d'ara augmentin al cent per cent les mesures de seguretat a totes les conques mineres del món.
Mai més a la vida de les mines, hauria de passar una desgràcia tan gran com la que ha passat a Xile.

PILOTA VA, PILOTA VE!!!

Si no vaig errat, crec que a cap plaça pública enjardinada i amb bancs per seure-hi i espais de lleure per a infants, no està permès de jugar-hi a pilota. Quan dic pilota m'estic referint a una pilota normal de reglament per a jugar a futbol.
No sé què passa a altres places públiques, però sí que puc donar fe del què passa a la Plaça Marcet. En aquesta plaça enjardinada, amb una gran font i bassa, espai delimitat per a infants i bancs per poder-hi reposar i si s'escau i se'n tenen ganes llegir una estona, existeix el latent perill de que a algú li engaltin una pilotada a la cara o a qualsevol part del cos, perquè gairebé sempre hi ha una colla d'energúmens que no respecten el descans i l'oci dels demés, i prenen la Plaça Marcet com si fos el seu camp de futbol particular.
Que lluny queda aquell respectable senyor uniformat i amb gorra de plat amb una placa a la solapa que deia més o menys: "Vigilant de Parcs i Jardins, Ajuntament de Sabadell". Actualment, ni a la Plaça Marcet ni a cap plaça pública, no s'hi veu mai la figura dissuadora de cap vigilant. Ni tan sols la promesa patrulla de la Guàrdia Urbana a peu!
A què hem d'esperar, a que a algú li etzibin una pilotada, li trenquin el nas i les ulleres, si emporta, cosa molt probable perquè gairebé sempre hi ha molta gent gran asseguda fent tertúlia, i després ja veurem què passa?
L'Autoritat corresponent que ho pot arreglar, no hauria d'esperar que hi passi alguna desgràcia.

UNA HISTÒRIA INCREIBLE, PERÒ CERTA

La kafkiana historia que ve a continuació ha estat difosa per un programa de ràdio nocturn, des d'una emissora d'abast peninsular, la nit del 9 al 10 d'agost del 2010. El programa: “hablar por hablar”: cadena radiofònica; Cadena SER. Narrador de la historia: el pare d'un jove de 21 anys.
Els fets van tenir lloc aproximadament a les 10 de la nit del dia 9 d'agost, en un poble costaner i d'estiueig de la província d'Alacant.
En un control d'alcoholèmia muntat per la Guàrdia Civil, en un moment donat un guàrdia atura un cotxe conduit per un jove de 21 anys: el protagonista d'aquesta història, junt amb el seu pare com es veurà més endavant.
Li fan la prova de alcoholèmia i dóna un resultat de 0,26 grams per litre d'aire expirat. (Depenent de la manera de quantificar-ho, el límit és diferent: 0,5 grams d'alcohol per litre de sang i/o 0,25 grams per litre d'aire expirat). O sigui que el jove al qual se li fa la prova només es passa d'un gram. Pot ser motiu de sanció? Potser sí.
El jove, fa una trucada telefònica al seu pare explicant-li el cas. El seu pare diu que agafa un taxi (el cotxe que condueix el noi [això sí, amb carnet de conduir vigent] és el cotxe del seu pare i al cap de deu minuts el pare és davant la Guàrdia Civil. El pare s'identifica com a pare del jove i comunica al guàrdia que li ha fet la prova al seu fill, que ell es fa càrrec del cotxe conduint-lo ell i enduent-se el seu fill cap a casa. (El fill, passant-se un gram del què està establert per llei, no mostra cap símptoma evident d'embriaguesa). Però quan la Guàrdia Civil s'aixeca amb la castanya torta...
I aquí ve el kafkià de la història: el guàrdia civil no deixa que el pare agafi el cotxe si prèviament no es deixa fer la prova d'alcoholèmia!!!
I el pare, s'encara amb el guàrdia i li diu que, en la condició de vianant en que ell es troba, ja que ha vingut en taxi i a més no ha begut ni vi per sopar, no li pot fer la prova de l'alcoholèmia. El pare li diu al guàrdia, que si vol fer-li la prova, primer l'ha de deixar pujar al cotxe i posar el motor en marxa. I el guàrdia que no: que abans de pujar al cotxe li ha de fer la prova. I així en un estira i arronsa que va durar uns quants minuts, segons ha explicat el pare per antena aquesta matinada.
Resultat de tot plegat: el fill sancionat per passar-se un gram del que està marcat per la Llei i el pare sancionat per desobediència a l'autoritat!!!
El pare del noi, no ha dit per ràdio de quina manera van solucionar el marxar de tot aquell kafkià enrenou. Però suposo que a la fi, el pare es deuria doblegar a la insistència del guàrdia que abans de pujar al cotxe primer es deixés fer la prova d'alcoholèmia, i pagar en efectiu i amb el corresponent descompte la sanció imposada al fill.
Val a dir, en favor del pare del noi, que escoltant-lo per la ràdio, donava la impressió de ser un senyor molt culte, amb molta serenor, molt ben educat, amb una veu reposada i gens estrident i amb una gran sensació d'estranyesa i emprenyament contingut per haver viscut el que ha viscut aquesta matinada. Segur que a hores d'ara encara no ho ha paït.

NO VOLS BROU, DONCS ARA DUES TASSES!!!

El dia 2 d'aquest mes de juliol, s'han complert seixanta anys justos d'aquell “famós” gol que el davanter de la “Selección Española” Telmo Zarra va “inflingir” a la “pérfida albión”, o sigui Gran Bretanya, en un partit sense pena ni glòria i, que tot hi guanyant Espanya (1-0) no va servir per a res, perquè Espanya no es va classificar per poder arribar a disputar la final d'aquell Mundial de Futbol que s'estava desenvolupant a Brasil el mes de juliol del 1950.
Bé, sí, el gol va servir perquè durant seixanta anys, l'hàgim hagut d'escoltar per ràdio i veure'l per televisió, tantes vegades com els hi ha donat la gana de fregar-nos-el pels morros. El Règim franquista va fer-ne bandera d'aquell gol, i se'n va servir força i molt per a la seva propaganda a la qual ens hi tenien tan acostumats.
Si aquell gol de'n Zarra sense transcendència va ser tan aprofitat pel Règim i pels qui el van succeir, doncs encara avui dia en parlen a la més mínima ocasió que tenen per fer-ho, ja ens podem preparar per aguantar, durant seixanta anys més o eternament, les mils i mils de vegades que haurem de sentir per ràdio i veure per televisió, el gol que va marcar l'Andrés Iniesta en la final de la Copa del Món de futbol contra la Selecció dels Països Baixos, i que va donar a Espanya la tan cobdiciada Copa del Món de Futbol. Sort que jo ja no els viuré seixanta anys més!

CARTA OBERTA AL SR. MONTILLA

Senyor Montilla, vostè és President de la Generalitat, però no és, ni ho podrà ser mai, President de Catalunya. Per ser President de Catalunya, primer que tot s'ha d'estimar Catalunya. S'ha d'estimar la terra on un ha nascut i on un hi té enterrats els seus avantpassats. Cosa que no fa el cas amb vostè, que ha nascut i a vingut de terres totalment estranyes i llunyanes a Catalunya i que són les que vostè segueix estimant i recordant. Per tant, com pot estimar i desviure's per la terra catalana i els catalans i les catalanes? Vostè només estima i es desviu per la unitat de l'Estat espanyol, el PSOE i en Zapatero.
Vostè no governa per a Catalunya ni per a les catalanes i els catalans: vostè governa per fer feliç al seu amo, el PSOE i el seu dirigent principal en Rodríguez Zapatero. A vostè no li preocupa gens ni mica, què necessita realment el poble català. Només li preocupa fer content al PSOE i al seu amo a Madrid, perquè aquest el mantingui a la poltrona junt amb els seus socis de Govern, com si d'un cercle restringit d'amics es tractés. Això és el que són vostès: una banda d'amics, o no tan amics, que s'han reunit per estar al capdavant del Govern de Catalunya sense fotre brot, i cobrant una pasta gansa que els hi hauria de caure la cara de vergonya, a més de dilapidar el fruit dels nostres impostos i anar sempre en contra de Catalunya. Oblidis de Catalunya i plegui!!! Vagi-se'n a fangar a la seva terra, que el camp andalús necessita braços per treballar de valent i allà sabrà amb quina minsa quantitat mensual ha de viure un treballador del camp.
Senyor Montilla, no es preocupi home per l'Estatut! L'Estatut és mort! Però si canvia de pensament i si realment vol fer quelcom per Catalunya, cosa que dubto, engegui a passeig el PSOE i si m'apura fins i tot el PSC, i plantegis lluitar única i exclusivament per la independència de la nostra nació, si és que té pensat seguir vivint a Catalunya, és clar! Si el dissabte dia 10 vol anar a la manifestació que es preveu que serà més nombrosa en participació que la de l'11 de setembre del 1976, no hi vagi defensant l'Estatut. Vagi-hi amb una gran pancarta en la qual es llegeixi amb lletres ben grans, quina és la postura de la majoria de catalans i catalanes: vagi-hi defensant la independència de Catalunya. Però encara ho faria més bé, si unilateralment, proclamés la independència de Catalunya des del balcó del Palau de la Generalitat abans de deixar de ser el President de la Generalitat, emulant el seu antecessor Francesc Macià i Llussà, que ho va fer el 14 d'abril del 1931.
Vostè s'ha entestat en anar a la manifestació ( i tossudament voldria anar al davant), amb una gran bandera catalana i un cartell que digui que defensa l'Estatut. No usi la bandera catalana per fer reclamació d'una cosa que ja és morta i a punt de ser enterrada. La nostra Ensenya està cridada a representar coses positives per a Catalunya! Oblidis de l'Estatut, home, oblidis de l'Estatut! Ja no serveix per a res l'Estatut! Bé, sí, perdó, amb els exemplars de tots els Estatuts i el paper escrit que ha sorgit de totes les rotatives dels diaris i revistes parlant-ne, les catalanes i els catalans, que som de mena estalviadora, el que sí podem fer és eixugar-nos l'entrecuix i estalviar-nos de comprar paper higiènic uns quants dies!!! A més, merda amb merda, sempre lliga!!!

IMPRUDÈNCIES QUE ES PAGUEN AMB LA VIDA

Vagi per endavant el més sentit condol per a tots els familiars de les tretze víctimes mortals hagudes en la catàstrofe de la nit de Sant Joan a l'estació de Castelldefels-Platja.
La pèrdua de vides humanes sempre és lamentable, siguin quines en siguin les circumstàncies en les quals s'han produït els òbits.
Però en el cas que ens ocupa, els lamentables fets s'haguessin pogut evitar.
Es comprèn perfectament, les ànsies que tenien els joves d'arribar a la platja i començar una gran i alegre revetlla de Sant Joan. Però això no és excusa per a no complir amb una normativa, que des de fa molts anys està establerta, (gairebé des de que es va inaugurar el primer ferrocarril), i que prohibeix creuar les vies del tren trepitjant els rails, per anar d'un costat a l'altra de l'andana o andanes o sortir de la mateixa estació.
A l'estació de Castelldefels-Platja, no fa gaire que s'hi van fer obres de remodelació. I es van tenir en compte totes les mesures de seguretat perquè els viatgers poguessin creuar d'unes andanes a altres amb totes les garanties i la màxima seguretat.
Degut a que per aquesta línia hi passen trens de llarg recorregut a gran velocitat, i que no s'aturen a moltes de les estacions des de Barcelona-Sants fins a Sant Vicenç de Calders o Tarragona, el servei de megafonia, que a més funciona amb dues llengües, català i castellà, adverteix reiteradament que no es creuïn les vies per la superfície i que es facin servir, o els passos elevats o els passos subterranis. Per megafonia també es diu, i també en uns cartells que ho anuncien, que degut a la gran velocitat que porten els trens de llarg recorregut i que no s'aturen en moltes estacions, els viatgers no s'acostin al bordó de l'andana, perquè el mateix rebuf que provoca el pas del tren a gran velocitat, se'ls podria emportar. La línia de seguretat està fixada, si no vaig errat, entre un metre i un metre i mig del bordó de l'andana.
En aquest lamentable succés, tots els avisos i prohibicions no es van tenir en compte per part del jovent i va passar el que va passar i que s'hagués pogut evitar.
Diuen que el pas elevat sobre les vies del tren estava tancat i que el pas soterrani va fer-se petit per l'allau de gent que hi volia passar.
El pas elevat estava tancat, degut precisament a que ja estava en funcionament el pas soterrani i els ascensors, i a que abans de la remodelació de l'estació, aquest pas era un colador de gent que agafava el tren sense passar prèviament per taquilla. Que l'haguessin pogut remodelar també de tal manera que servis per sortir de l'estació i no poder-hi entrar? Doncs sí. ADIF o RENFE o a qui correspongui l'obra, aquest pas elevat hauria de seguir donant servei a l'estació i no com ara que només és d'us exclusiu per als vianants que viuen a una i altra banda de la via del tren.
Es diu també, que el tren que es va veure implicat en el succés, no va accionar el xiulet advertint el seu proper pas per l'estació i que, a més, no duia encesos els fars. La caixa negra del tren ha demostrat tot el contrari. No es vulguin veure errors on no n'hi ha hagut per part de la companyia ferroviària, en uns lamentables fets que els errors els han comès altres persones.
Sigui com sigui, el mal ja està fet i aquests tretze joves ja no són amb nosaltres. Però aquest lamentable succés, hauria de servir d'escarment perquè altres joves que tinguin intencions de saltar-se la normativa, no ho facin. Mal que ens pesi, les ordres, avisos i prohibicions, són per a complir-les al peu de la lletra. Només actuant així es poden evitar grans i lamentables desgràcies com la de la màgica nit de Sant Joan, que aquest any, per unes quantes famílies, no ha esdevingut màgica: ha esdevingut tràgica.
Descansin en la Pau del Senyor, els tretze joves que han perdut la vida en tan tràgiques circumstàncies.