ENGINYS DE GUERRA I PAU AL SERVEI DE LA HUMANITAT

Han estat les noticies aparegudes en diaris i televisions i escoltades per ràdio referents a 33 miners xilens enterrats en vida, (però que sortosament estan vius i plens d'esperança de que els puguin treure aviat), el que em fa escriure aquest article.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit alemany, basant-se en un invent desenvolupat per un francès, va fer fabricar una espècie de carro de combat en miniatura que es movia sobre cadenes igual que un carro de combat normal. Aquest enginy era per fer molt mal. Les cròniques de guerra diuen, que un cop carregats aquests estris amb una bona càrrega de explosius de màxima potència, dirigien l'enginy sota els carros de combat o de camions carregats amb material bèl·lic ja fos armament o municions, i també els que anaven carregats de queviures pels soldats que estaven als camps de batalla. Eren com una mina anti carro, però amb mobilitat pròpia teledirigida.

El Mini-carro Goliat

A finals de 1940, després de recuperar el prototip d'un vehicle eruga en miniatura desenvolupat pel dissenyador francès Adolphe Kégresse, la Wehrmacht va encarregar a l'oficina de Carl FW, empresa de fabricació d'automòbils ubicada a Bremen, el desenvolupament d'un vehicle similar, que pogués transportar un mínim de 50 kg d'explosius. El resultat d'aquesta petició per part de l'Exèrcit alemany, va ser el SdKfz. 302 (Sonderkraftfahrzeug, "vehicles especials"), anomenat també Leichter Ladungsträger ('llum portador de càrrega'), o Goliat, nom més senzill amb el qual és comunament conegut.

Com funciona el Goliat?

El primer prototip de Goliat va aconseguir transportar finalment una càrrega que oscil·laria entre els 60 i 70 kg. El vehicle es dirigia a distància a través d'un control remot que el guiava, i que al seu torn estava unit a Goliat per una triple línia de cable telefònic connectat a la part posterior del vehicle. El destí de Goliat era només un; esclatar contra el seu objectiu i volar pels aires.

En un principi, els carros Goliat utilitzaven un motor elèctric, però a causa del seu alt cost (uns 3.000 Reichmarks), a més de la seva complexa i lenta reparació, cosa que passava sovint a causa de les condicions climatològiques que s'avariava el motor una vegada rere l'altra , es va decidir instal·lar un motor més senzill, encara que molt més fiable, que funcionava amb benzina. Aquest model va passar a denominar-SdKfz. 303.



Des del primer moment que es va començar a parlar d'enviar enginys al satèl·lit Lluna, es va tenir en compte de trobar la manera que la nau espacial que hi allunitzés pogués deixar-hi un enginy, que fos eficaç en extraure mostres lunars a fi i efecte de poder ser analitzades al laboratoris de la NASA, quan estem parlant dels viatges a la Lluna per part dels EE.UU. de Nord-amèrica.



Tot això a què ve a tomb?
Doncs ve a tomb, perquè si des de la Segona Guerra Mundial fins a data d'avui s'haguessin desenvolupat enginys semblants als aquí descrits per poder introduir-los a qualsevol mina on s'hagués d'extreure qualsevol tipus de mineral, potser la Humanitat s'hagués estalviat una gran pèrdua de vides humanes.
Aquests enginys o semblants, pensats per a la pau i no la guerra (l'alemany), podrien ser re-dissenyats per poder ser introduïts a dins les mines, a fi i efecte de picar el mineral a extreure i, seguidament, dur-lo a la superfície sense cap perill per les persones: i amb un cost zero de vides humanes o persones intoxicades de silicosis o nafrades per les explosions de grisú que algunes mines desenvolupen al seu interior.
Esperem i desitgem de tot cor, que els 33 miners que hi ha actualment sepultats en vida però vius a una mina xilena, siguin rescatats el més aviat possible, i serveixi d'escarment perquè a partir d'ara augmentin al cent per cent les mesures de seguretat a totes les conques mineres del món.
Mai més a la vida de les mines, hauria de passar una desgràcia tan gran com la que ha passat a Xile.