CRÒNICA D'UN MERAVELLÓS DIA

 Algú pensarà, al llegir aquest article, que m’he passat a la publicitat. Res més lluny de la meva intenció, al relatar una jornada que per a mi ve ser magnífica i que em fa molta il•lusió compartir amb tota aquella persona que, com jo, sigui amant d’un dels plaers més grans existents a casa nostra, com és la xocolata de la pedra o a la pedra. Vaig llevar-me a les 7 del matí amb molta alegria al cos el dia 25 d’abril, perquè era el dia que anava a visitar la Fàbrica de Xocolata Jolonch d’Agramunt. Haig d’aclarir, que en sóc un gran amant de la xocolata a la pedra i una fàbrica d’aquest tipus de xocolata era el que anava a visitar. Sempre, sempre, sempre que em dirigeixo cap a les Terres de Ponent amb el cotxe, com va ser el cas del dia 25, no me’n puc estar d’aturar-me a La Panadella a esmorzar, que això sol ja és sinònim de començar bé el dia. I sempre, sempre, sempre el meu esmorzar sol ser el mateix: o un llonguet (panet en diuen ells) sucat amb tomàquet i pernil, o amb una truita a la francesa. I com que vaig de camí amb cotxe, per beure, una cervesa sense alcohol. Al darrera un cafè amb llet (algunes vegades, segons la gana que hi ha, amb el cafè amb llet hi acompanyo un croissant) i carretera i manta! En el cas del dia 25, tenia cita amb l’encarregat de la Fàbrica de Xocolata Jolonch, el senyor Alfons Amigó, per trobar-nos a les 11 del matí, a l’entrada d’Agramunt, davant de la fàbrica de la competència xocolataire, on hi ha un espaiós aparcament. Allà vaig deixar el meu cotxe i allà em va venir a buscar el senyor Alfons Amigó, per dirigir-nos a la fàbrica de xocolata. Un cop que hi varem ser, el senyor Alfons Amigó em va presentar el seu company de feina, el senyor Antoni, del qual no en sé el cognom. I entre els dos, van ensenyar-me, pas a pas, tot el procés de fabricació (des del sac procedent de Guinea Equatorial ple de cacau, fins a la rajola de xocolata degudament embolicada i envasada) de la boníssima xocolata a la pedra i d’altres tipus de xocolates que allà s’hi elaboren. Vaig quedar-ne meravellat! Hi ha una sèrie de antigues màquines que faciliten molt la feina, però allà dins es respira artesania pura. I mentre m’ensenyaven els diferents passos en la fabricació de la xocolata,(i jo anava tastant la xocolata conforme sortia dels diferents processos de fabricació) m’anaven explicant anècdotes i la història de com va començar tot plegat. Un cop finalitzada la visita, el senyor Alfons Amigó i jo ens en varem anar a dinar al bar braseria La Repesca, situat al carrer Firal 27, Tel. 973390669, del mateix Agramunt, on hi varem dinar menjar casolà senzill però boníssim. Jo vaig menjar-me uns macarrons de primer i uns “callos” de segon, que hi cantaven els àngels! Si algú dels que estan llegint aquest article s’anima a anar a dinar a aquest bar braseria, li recomano que primer truqui per telèfon per reservar taula al menys dos dies abans, perquè és molt petit i no hi cap massa gent. Ho fan tot molt bo i de clientela no els n’hi manca. També recomano la carn de xai a la brasa, que hom veu com la couen allà mateix, en una brasa a la vista del públic. Els dimecres és quan tenen més gent, perquè a Agramunt és dia de mercat. Nosaltres varem poder dinar perquè el senyor Alfons Amigó havia demanat taula el dia abans i tan va ser arribar i seure per dinar. Havent dinat, el senyor Alfons Amigó em tenia reservada una sorpresa: va dur-me a visitar el gran i magnífic temple tardo romà, dedicat a Santa Maria, construït entre els segles XII i XIII. Aquest temple té la particularitat, que en el seu subsòl (des de l’entrada fins sota l’altar Major)hi ha construït un gran refugi antiaeri amb capacitat per a unes 300 persones, bastit a partit del primer bombardeig feixista que va sofrir la vila el dia 5 d’abril del 1938. En tot el terme d’Agramunt hi ha molts més refugis. I el temple en sí mateix, té una altra gran particularitat que el fa digne de grans esdeveniments musicals i corals, com el que va tenir lloc diumenge passat dia 22, en que hi va actuar la Coral Sant Jordi amb un èxit aclaparador: és un dels millors temples, per no dir el millor, al menys de Catalunya, on l’acústica corprèn i omple de música i bons sons tot els racons de l’esperit humà. Varem completar la visita pels encisadors carrerons, molts d’ells porxats, del casc antic d’Agramunt, que també recomano a tothom de visitar. Així com una visita (abans de dinar) a l’indret on hi ha una torre de guaita de l’antic Castell d’Almenara (Pilar d’Almenara) bastida cap a l’any 1037, damunt les ruïnes d’un poblat tardo romà o visigòtic. Des de d’alt d’aquesta torre, en un dia clar, diuen que es pot veure Montserrat. I s’hi veu també, alguns cims del Pirineu, així com molta part del Pla d’Urgell i la plana on està ubicat el poble d’Agramunt. Resumint, va ser un dia d’aquells que costen d’oblidar o, millor dit, que no s’obliden mai. I com que aquest és el meu bloc i en ell hi puc adjuntar els enllaços que vulgui, aquí deixo pel qui hi estigui interessat, dos enllaços que tenen a veure amb la fabricació de les delicioses elaboracions de les xocolates Jolonch. http://jolonch.com/inici http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-oncomprar/xocolata_jolonch/ No cal dir, que si algú s’anima a demanar una visita a la fàbrica, els senyors Alfons Amigó i l’Antoni, serà molt ben rebut i es desfaran en explicacions de tot el procés de fabricació. I posats que seran al lloc, recomano que comprin alguna, o totes, de les delicioses especialitats que tan artesanalment elaboren. Entre elles, xocolata per a persones celíaques. Bon viatge a Agramunt i bon profit els faci la Xocolata Jolonch! Ah! I no s’oblidin de donar-los molts records de part meva als senyors Alfons Amigó i L’Antoni, dues grans persones en tots els conceptes!

FÓRA BO PER PAL•LIAR LA CRISI?

A veure si em sé explicar.

Una parella, marit i muller posem pel cas, surt un dia festiu amb el cotxe per a intentar passar un dia agradable.
El primer que fa el marit, que en aquest cas és qui condueix, podent-ho fer també l’esposa, és comprovar que el dipòsit de benzina estigui més o menys ple. Doncs no. Resulta que no hi ha benzina ni per a fer 10 quilòmetres. Cap problema. Just davant de casa hi ha una benzinera. Omple el dipòsit i... Primera sorpresa!
Resulta que ahir el litre de benzina anava a 1’42€ i avui va 0’50€!
Marit i muller comenten el fet i decideixen trucar per telèfon a un acreditat restaurant que dista 150 quilòmetres de casa. Saben que és un lloc car, –el menú degustació estava pels voltants dels 90€–, però s’hi menja molt bé. Truquen. –Sí, sí, ja poden venir que els hi guardem taula–, els hi responen des del acreditat restaurant.
Estranyament al que havien vist altres vegades en aquell restaurant en el sentit que mai l’havien vist ple, avui, davant l’esplanada per deixar-hi el cotxe, no hi cap una agulla!
Dinen com a reis! I a l’hora de pagar... Carai! una altra sorpresa! El preu del menú degustació que anava pel voltant dels 90€ –per persona, clar–, ha baixat a 25€! Amb raó a fora no s’hi cabia de cotxes que hi havia i a dintre, sort que tenien reserva feta!
Els amos del restaurant no saben com fer-s’ho; van de bòlid! Però quant tanquen a mitja tarda, se n’adonen que el calaix de la caixa registradora s’ha fet petit per enquibir-hi tots els diners que han fet avui. Feia molts dies que no passava una cosa semblant.
Com a tot restaurant, aquest també té una sèrie de proveïdors que, quan a partir del dilluns van començar a rebre un munt de comandes d’aquell establiment, se’n feien creus!
L’endemà del dia festiu, era fi de mes. El matrimoni, que tant l’un com l’altre treballen, cerquen en els respectius ordinadors si els hi ha estat abonada la nòmina i... Una altra sorpresa! Amb una alegria immensa, se n’adonen que uns diners que havien estat retallats, els hi han estat retornats i les nòmines han quedat tal qual les rebien un mes enrere.
Aquesta podria ser una de les maneres de pal•liar la crisi. Que al treballador no se li rebaixi el sou i que pugui anar a comprar gairebé a meitat de preu, allò que li és necessari per a viure dignament ajuntant-hi, de tant en tant, un petit caprici de sortir a dinar a un restaurant i poder passar un dia agradable després de fer-se un fart de treballar durant tota la setmana.
És un peix que es mossega la cua. Si hi ha consum, l’economia s’activa ràpidament i tothom hi va bé. I es poden pagar, tranquil•lament, totes les despeses hagudes i per haver que solen gravar la vida de qualsevol família.
I pel que fa al pagament d’impostos, aquests haurien de ser abonats a les respectives administracions, sempre i quan la persona que els hagués de pagar ho podés fer, que no voldria dir que es nega a pagar. És de suposar que ningú es nega a pagar impostos. Però quan no es tenen els diners per fer-ho, què? Els recaptadors d’impostos haurien de ser bastant més flexibles i, si convingués, cobrar-los amb llargs aplaçaments o terminis.

Prou, prou i prou!!!

En casos com aquest, jo sempre recordo l’1 de març del 1951, dia en que va començar el que se'n va dir "vaga de tramvies" a Barcelona, que no va ser una vaga de tramvies en el sentit que els tramviaires s'haguessin declarat en vaga, sinó en el sentit que van ser els collonuts barcelonins i les collonudes barcelonines, els/les qui es van declarar en vaga (quan aquesta estava rigorosament prohibida pel Règim franquista) de pujar als tramvies. Motiu? l'augment desorbitat del preu del bitllet, amb l'agreujant que a Madrid, els preus dels bitllets dels tramvies no varen apujar-se o varen apujar-se molt poc, en comparació amb l'abús comès a Barcelona.
Crec que la cosa va durar dues setmanes; van haver-hi morts, molts ferits i molts detinguts; però el Governador Civil Eduardo Baeza y Alegría i l'Alcalde Josep Maria Albert i Despujol, varen ser cessats fulminantment i els preus dels bitllets no es van tocar.
Si tots a una emulem als nostres coratjosos avantpassats barcelonins a l'hora de deixar de pagar els impostos a l'Estat espanyol i els paguem al nostre país, Catalunya, l'Estat contra nosaltres, res podrà.
Perquè aquí del què es tracta, és de no negar-se a pagar els impostos, sinó a fer-los efectius a l'Agència Tributaria Catalana perquè siguin ven administrats i poder llevar-nos aquest dogal econòmic que no deixa desenvolupar-nos com una normal nació amb Estat propi.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

ONZE PER DOTZE, TRETZE PER DOTZE?

Ves quin cas he viscut en els dies 31 de desembre de 2010 i 31 de desembre de 2011.
És un cas ben ximplet i costa de creure. Però la cosa va anar així.
Mancaven deu minuts per les 12 de la nit del 31 de desembre de l’any 2010, quan vaig començar a preparar-m’ho tot per celebrar el Cap d’Any.
Entre les coses a preparar, per abocar en un petit plat de cafè, s’hi trobava un potet de llauna on es suposava que a dins hi havien d’haver-hi els dotze grams de raïm ja pelats i nets de brisa.
Doncs gran i esglaiadora va ser la meva sorpresa, quan en obrir el potet i abocar els grans de raïm al platet, només van sortir-ne 11 grans!!!! El rellotge anava corrent acostant-se a les dotze de la nit i jo anar comptant grans de raïm! Els vaig comptar no sé quantes vegades i cada vegada me’n sortien 11!! La mare del Tano!
Res, van tocar les dotze a la TV3 i ho vaig solucionar menjant-me els 11 grans de raïm a cada campanada.... I una oliva farcida d’anxova!
I pel que fa al 31 de desembre del 2011, ara ve el bo de tot plegat i que n’hi ha per fotre el barret al foc.
Vaig fer la mateixa operació que l’any passat: a deu minuts per les dotze, vaig començar a posar-m’ho tot a punt: ampolleta de cava; safata de rebosteria i el potet (d’una altra marca del de l’any 2010) amb el raïm. I oh sorpresa! Quan obro el potet de raïm i aboco els grans al platet de cafè; a que no sabeu quants grans en van sortir? Doncs en van sortir 13!!!! Quins pebrots!(grans de raïm en aquest cas). El gra que em va mancar l’any passat el recupero aquest any! Inaudit!!!! Santa casualitat!!
Al so de les dotze campanades, també de TV3 i que aquest any que hem deixat han estat retransmeses des de Guissona, em vaig anar menjant els dotze grans de raïm. Que què vaig fer amb el que feia tretze? Doncs molt senzill; quan van acabar les 12 campanades i vaig fer el brindis de rigor desitjant-me un bon 2012 bevent un parell de glops de cava perquè els 12 grans de raïm tiressin avall, em vaig menjar el que feia 13! No el podia pas llençar, oi?
De debò que no us estic dient cap mentida. Tal qual va succeir tot plegat, així us ho he contat.
Us haig d’aclarir, que el primer pensament que vaig tenir al veure que només hi havia 11 grans de raïm dins el pot, va ser guardar-los i anar el dia 2 de gener a reclamar al súper on ho havia comprat. Però vaig pensar tot seguit que potser no m’hi voldrien estar.
Ah! I també us haig de dir, que quan vaig anar al súper a comprar el raïm enllaunat, en comptes d’una llauna en vaig comprar dues pel que pogués passar. No em volia trobar amb el mateix que em vaig trobar l’Any 2010!
A pesar de les trifulgues, bo i feliç any 2012!!!

Nou titella

A l'Estat espanyol, des del dia 21 de desembre del 2011, tenen una nova titella els fils de la qual seran moguts per les mans d'una ambiciosa dona.

TRANSPORTS PÚBLICS MÉS CARS

Els que prenen les decisions en el tema dels augments de preu en aquest cas del transport públic, sembla que en comptes de pensar amb el cap pensin amb els peus. No se n'han adonat, que ara, amb l'augment de l'import del bitllet senzill de "metro" i autobús, les persones que intentaran col•lar-se també augmentarà d'una manera significativa.
I un cop comprovat el gran nombre de persones que es saltaran les tanques per accedir a les andanes del "metro" per exemple, també hauran d'augmentar les mesures de seguretat i dissuasòries per tal de controlar els qui vulguin viatjar sense pagar. La qual cosa comportarà, que l'augment que s'haurà aplicat al bitllet senzill, haurà de servir per pagar aquestes noves mesures de seguretat i de control. Llavors, de què servirà augmentar el preu del bitllet, si els diners no es podran destinar al lloc que ha motivat l'augment, que és reduir el dèficit que pateix tot Catalunya?
Seguint amb el tema, suggerir als "benpensants" de l'Administració catalana, que una de les maneres de fer veritables diners amb els bitllets del transport públic, és que aquests bitllets, en comptes d'apujar-ne el preu, l'abaixessin considerablement. Amb preus molt més barats, les persones que normalment fan servir els transports públics, ho farien molt més de gust; ningú intentaria col•lar-se i als carrers de la ciutat de Barcelona no hi circularien tants cotxes i motos. Ara, amb aquest desorbitat augment a 2€ el bitllet senzill, passarà que moltes persones tornin a servir-se del vehicle propi amb l'augment de la contaminació ambiental que això pot comportar. És la baratura el que fa vendre! Que hi pensin els "benpensants" de l'Administració catalana.

Recaptar aliments per part de la població; per què?

Els passats dies 25 i 26 de novembre, va tenir lloc a tot Catalunya la campanya de recollida de tot tipus de mengívols de llarga caducitat, per poder donar de menjar a moltes famílies catalanes que passen molta necessitat i que moltes d'elles freguen el llindar de la pobresa.
El Banc dels Aliments, entitat sense ànim de lucre que centralitza aquesta recollida de productes de primera i segona necessitat, que l'any passat per aquestes dates va assolir la quantitat de 400.000 quilos d'aliments, aquest any es va posar com a fita, arribar als 800.000 quilos o més, d'aliments, i sembla ser que ho ha aconseguit.
Però, per què sempre s'intenta sensibilitzar al qui menys té perquè més doni? Un tant per cent molt elevat de persones que van comprar aliments per dur-los al Banc d'Aliments, es veia per televisió que era gent molt humil i senzilla, que potser en un moment o altre de la seva vida van passar gana i saben, a ciència certa, què és passar un dia i un altre dia sense tenir res que emportar-se a la boca.
Quantes persones amb un alt poder adquisitiu van comprar aliments els dia 25 i 26 per pal·liar la gana a Catalunya?
Quants polítics, estiguin en actiu o no, han mogut el cul, ells o les seves senyores, per desplaçar-se, els dies 25 i 26, fins el supermercat més pròxim a casa seva, o a una gran àrea comercial, per comprar uns quants quilos d'aliments?
És una vergonya que qui més té (es suposa que per això en té), es faci el desentès (no tothom) en aquests flagrants casos, on gastar-se uns diners per donar de menjar a qui no té res, o té pocs mitjans per adquirir aliments, li suposaria una alegria immensa i les mostres d'agraïment serien d'allò més expressives.
És una vergonya també, que algunes empreses financeres amb grans beneficis, tinguin la pocavergonya de patrocinar escuderies de Fórmula 1 i Grans Premis motociclistes, i després neguin al poble ras, crèdits per poder, alguns, muntar el seu petit o mitjà negoci, estabilitzant així la seva economia.
Anys enrere, quan aquí es sentia parlar del Tercer Món, es contemplava com una cosa llunyana; no se n'hi feia cas; no anava en les coses d'aquesta part de l'hemisferi; ara el Tercer Món el tenim aquí.
Si la crisi persisteix, i tot indica que va per llarg, com es solucionarà el problema de la fam i la pobresa galopant a Catalunya? No se sap què passarà. Però tot indica que, de bo, res.
Serà que potser, havent retallat tant en sanitat, el Govern català, al no poder atendre als seus conciutadans amb mil i una malalties, els deixarà morir de fam i tot això que encara més s'estalviaran?
I el fotut de tot, és que una crisi que no l'ha provocat el poble, és el poble que, com sempre, l'ha de pagar. No hi ha dret!

JA PODRÍEM GAUDIR DE 36 ANYS SENSE ETA

El 20 de novembre del 1975, dia en que sortosament la va dinyar el dictador i assassí que havia subjugat Espanya i Catalunya durant gairebé 40 anys, ETA ja s’havia d’haver dissolt. Perquè durant els anys que hi va ser des de la seva fundació el 1958, fins al 20 de novembre del 1975, aquesta banda terrorista s’hauria d’haver limitat, en el pitjor dels casos i sense estar-hi personalment gens d’acord, a atemptar contra persones i institucions que, directament, haguessin estat relacionades amb el règim franquista, en el sentit de ser autores directes de la forta repressió que hi va haver durant i després de la sagnant Guerra Civil. I possiblement, si així hagués actuat i després hagués passat a ser un partit polític en favor de la independència d’Euskal Heria, potser a hores d’ara el País Basc ja faria dies que gaudiria de la separació de l’Estat espanyol i ETA seria reconeguda internacionalment per haver-ho aconseguit sense tenir a les seves espatlles i la seva consciència, una gran quantitat de persones per ella assassinades, que res a veure hi van tenir en la repressió franquista i per tant del tot innocentes, com per exemple totes les persones que van morir al sagnant atemptat del Hipercor de Barcelona el 19 de juny del 1987, on hi van perdre la vida 21 innocents ciutadans i ciutadanes i 45 en varen resultar ferits i ferides. Aquest atemptat i altres de semblants, ETA se’ls hagués pogut estalviar, si hagués rescindit les seves activitats terroristes el 20 de novembre del 1975. I els prepotents i mentiders membres del PSOE, ara no podrien tenir el gust de vantar-se de ser els artífex de la imminent desaparició total de la banda terrorista. O sigui que no facin tant el fatxenda que se’ls hi veu el llautó.

Bitllet d'autobús més barat fora de Catalunya

Quan vaig sortir de la nova estació de tren de Burgos-Rosa de Lima, que està a més de cinc quilòmetres de la capital, vaig preguntar si hi havia algun mitjà de transport per desplaçar-me al centre urbà. La resposta va ser que hi podia anar amb taxi o bé amb autobús.
Òbviament, vaig optar per l'autobús al considerar que recórrer més de cinc quilòmetres amb taxi deuria ser bastant car.
En el moment en què vaig pagar el bitllet de l'autobús, vaig deixar anar un mecagumdellonses que crec que em van sentir fins i tot dins la catedral de Burgos! I el xofer, tot sorprès em preguntà: que ho troba card? No home no, -li dic jo. El que el trobo és molt barat comparat amb el preu del bitllet d'autobús de la meva ciutat, Sabadell o de Barcelona. Quan li vaig explicar al xofer de l'autobús els preus dels bitllets d'autobús, metro i tramvia que ens fan pagar a Sabadell, Barcelona i Catalunya, l'home se'n feia creus!
Resulta que el preu del bitllet, per a un autobús que fa les funcions d'urbà i de interurbà de Burgos capital a l'estació de RENFE i viceversa, costa 0,85€! El mateix import és el que fan pagar en l'autobús que va de Segòvia capital a l'estació del TGV Segovia-Guiomar, que també és un autobús en funcions d'urbà i interurbà.
A Sabadell, el bitllet d'autobús costa (que no sé si ho val)1,35. I a Barcelona, 1,50! Quina barra!
També vaig tenir una sorpresa a Vitòria, quan vaig decidir fer totalment el recorregut d'un dels magnífics tramvies de la ciutat: el preu del bitllet; 1,10€!
Per què a Sabadell, Barcelona i a Catalunya en general hem de pagar els serveis sempre tan cars?

SENSE CAMPANES DE 12 DE LA NIT A 8 DEL MATÍ

Es farà més mal als 166/170 habitants de Sant Mori(Alt Empordà) deixant de tocar les campanes des de les dotze de la nit fins a les vuit del matí, que no pas als quatre galifardeus torracollons pixa pins que, sense raó, s’han queixat al propietari de l’únic establiment hostaler del poble, aconseguint d’aquest, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordeni el silenci de les campanes en les hores citades en el títol d’aquest article. També s’hi ha ben lluït aquest tribunal! Aquest tribunal, no en té ni punyetera idea del què són per a un poble com aquest, les campanes i els seus esperats sons, que marquen el dia a dia i hora a hora del poble.
En aquest poble, com a molts altres de Catalunya, des que les campanes existeixen sempre hi han tocat. Els pobles, durant molts anys, i encara avui en dia, s’han refiat i es refien, dels diferents i múltiples tocs de campana que han marcat i marquen les diferents tasques a fer durant dia i fins i tot a la nit, ja sigui en les diferents tasques que comporten les feines del camp, com en la vida del poble en sí, com per anunciar casaments, batejos, repic de Festa Major, enterraments foc, aiguats i tempestes amb força llamps o a sometent.
Aquestes vuit hores nocturnes en que el poble de Sant Mori es quedarà sense campanes perquè quatre pixa pins torracollons puguin dormir tranquils, poden alterar el son de la gent del poble que tota la vida les ha escoltat; amb elles se n’han anat a dormir i amb elles s’hi han llevat. I si a la matinada ha passat quelcom al poble, les campanes els han avisat i tothom s’ha despertat i llevat per veure què passava i, si era greu, ajudar en el que fos menester. Que no en tenen de campanes els pixa pins a llurs grans ciutats, o no les volen sentir?
Van ser primer les campanes que els rellotges. Abans de Crist ja n’hi havia de campanes! I en els pobles, vil•les i ciutats, han estat les campanes les qui han marcat el temps, des de fa molt de temps!.
Si als pixa pins els hi molesta sentir les campanes, o sentir el majestuós i pletòric cant del gall a la matinada, o els hi molesta la pudor dels fems o de qualsevol merda de qualsevol bestiar, o veure córrer pels encisadors i ombrívols carrers dels pobles conills, gallines, galls, ànecs, vaques, bous, muls, mules, rucs, gossos i gats, millor que no es moguin de casa seva i deixin d’emprenyar a la bona gent de tots els pobles que durant segles han conviscut amb les campanes i tot tipus d’animals i mai han tingut un mal son degut al seu meravellós so, ni els ha matat la pudor de cap merda.
Havent assentat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un precedent, qualsevol dia, aquest amo d’hostal que ha denunciat els tocs de campanes nocturns al Poble de Sant Mori, igual posarà una querella perquè emmudeixin les campanes, també de 4 a 6 de la tarda, que és l’hora que els pixa pins torracollons acostumen a fer la migdiada.
I com la cosa segueixi així de surrealista, igual l’amo de l’hostal fa que es prohibeixin les tertúlies a la fresca que s’acostumen a fer a la majoria de pobles de pocs habitants, després de sopar, que és l’hora que més o menys es poden reunir a fer-la petar una estona, per explicar-se com els hi ha anat el dia, mentre l’enjogassada canalla que també han anat al mateix poble, també per passar-hi les vacances del col•legi, corre amunt i avall del poble i anant-se’n a dormir quan es té son. No quan ho mani l’amo i senyor de l’hostal, que sembla més l’amo d’un castell feudal, d’aquells que tenien al poble subjugat.

«La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó!».
«Respira a fons, que la merda engreixa!»

I un xic de bon humor:

Diu que un pixa pins li pregunta a un pagès d’alta muntanya que arrossegava un petit carretó carregat amb fems: –Què hi porteu en aquest carretó, bon home?
I el pagès li respon: –adob per les maduixes.
I el pixa pins li comenta estranyadíssim: –Caram! a Barcelona, a les maduixes hi posem nata!

«Plats pel cap»

Estem com aquell qui diu a mitja campanya electoral per a les eleccions municipals i algunes autonòmiques el dia 22 de maig, i és notori que tots els partits polítics no saben fer altre cosa que criticar-se mútuament. El que es diu senzillament, tirar-se els plats pel cap.
No podrien, els partits polítics, limitar-se a presentar als possibles votants el seu programa, en comptes de treure’s els draps bruts unes i altres formacions polítiques?
Amb aquesta general actitud, el que fan és que ningú cregui les moltes o poques coses que diu que farà cada partit si guanya les eleccions, tot i sabent que els votants saben que estant mentint les més de les vegades, amb falses promeses o mitges promeses, que després no podran o no voldran complir.
En comptes de ser una campanya electoral, sembla que sigui una anti campanya on tots van en contra de tots i ningú a favor de ningú, ni estenent la mà per demanar o donar ajut en cas de necessitar sumar escons.
Sempre que hi ha eleccions, sol passar el mateix.
I els debats que es fan, ja sigui a les emissores de ràdio o de televisió, són una pura comèdia. Sembla que s’hagin d’arrancar la pell a tires i dient-se el nom del porc, i quan acaben tan amics com si res no hagués passat ni re s’haguessin dit, segellant-ho tot en un sopar o un dinar, que bo fóra saber qui el paga. A més que, les més de les vegades, tant en un debat radiat com en un de televisat, la manca d’educació brilla per la seva absència, al no deixar parlar al qui té la paraula donada per el moderador, volent parlar tots a l’hora, fent que el radiooient o el teleespectador no se n’assabentin de res.
Senyors “polítics”, no enganyeu més al votant i sigueu ben educats, perquè arribarà un moment que a les urnes s’hi criaran molta pols i moltes teranyines, o tots els vots a recomptar serà molt fàcil comptabilitzar-los perquè tots estaran en blanc.

QUÈ PASSA AL MÓN?

QUÈ PASSA AL MÓN?

Vist com s’estan desenvolupant alguns, massa, tristos esdeveniments al món, fa pensar que, per força hi ha d’haver un grup de gent malvada, o una ma negra, que passa els dies i les hores només pensant què poden fer perquè el món vagi malament.

Es surt d’un conflicte armat, per encetar-ne un altre a les poques hores.

En un pacífic lloc on fins ara tot era pau i harmonia, demà se les tindran fins a matar-se sense contemplacions.

Una comunitat de gent que avui anaven bé, demà entraran en conflicte amb els seus veïns del poble o nació del costat, o amb els del mateix país.

Qui ho prepara tot això?

Les nacions poderoses volen seguir sent-ho, a canvi de que les nacions pobres no aixequin el cap.

És el cas dels països productors de petroli. Ens volen fer creure que el petroli s’està esgotant. I això és una gran mentida! Ens volen fer creure això, perquè d’aquesta manera justifiquen el tancament de «l’aixeta»; produint menys barrils de cru; i així poder-ne augmentar el preu, malmeten moltes de les economies de bona part del món.

Si aquestes malvades persones es dediquessin a pensar com ho podrien fer perquè el món pogués anar molt millor, haurien d’obligar als qui tenen les aixetes principals, dels principals pous de petroli, perquè aquestes no paressin de rajar fins que les economies del món pobre, estiguessin estabilitzades.

Com, per exemple, la gent s’ha de canviar el cotxe o comprar-s’en un de nou, el primer en la vida, si la feinada que tindrà per omplir-lo de gasolina al preu que va el litre?

Com poden vendre cotxes les empreses que els fabriquen si cada vegada la gent té menys poder adquisitiu per comprar-ne?

Com és que una pera a l’arbre val, per exemple, 0,35 cèntims d’euro i la mateixa pera al mercat del mateix poble ens la fan pagar a 1,10 €? La resposta del venedor és que la culpa és de l’augment del petroli. La resposta del pagès que l’ha cultivat és de que al món hi ha molt poca vergonya! Però tros de ruc! (pel venedor) Si només has hagut d’arrossegar les peres encara no 500 metres! Quanta gasolina o gasoil has gastat pe tan poca distància?

I com és que quan apugen el petroli a les 11 del matí, abans de migdia ja l’apugen a les benzineres, i en canvi quan abaixen el preu del petroli a les benzineres no l’abaixen fins al cap de tres o quatre mesos, si l’abaixen?

El reguitzell de preguntes que em venen al cap sobre el mateix tema, donaria per omplir-ne un munt de planes que, encara que amb això de la lectura digital no es gasta paper, si que foren massa feixugues de llegir. I tampoc es tracte de cansar al possible lector. Vull que em llegeixin, no que m’avorreixin per estendre’m massa.

Quan canviarà de pensament el grup de malvats que només pensen com destruir el món?

Si han de canviar de manera de pensar, per a bé, si us plau que ho facin com més aviat millor perquè la situació és insostenible i cada segon que passa, més es va deteriorant l’economia mundial.

¡MARCHANDO UNA DE BERBERECHOS Y UNA CAÑA!

Jo no sóc racista, però…..

En aquells tenebrosos temps on anar pel carrer parlant català era gairebé un delicte, –fi de la Guerra Civil i anys quaranta, cinquanta i seixanta–, hi havia una sana i barata costum que era el que col•loquialment em dèiem «anar a fer el vermut».
Normalment, això de fer el vermut era cosa del diumenge al migdia sortint de l’obligada missa de dotze, on s’hi anava, més perquè tothom veiés a tothom i veure de quina manera s’hi anava vestit, que no pas perquè es tinguessin veritables ganes d’anar a l’ofici religiós, on el discurs del capellà variava ben poc durant el transcurs de l’any.
Doncs bé. Si una cosa no mancava en aquells temps eren bars. De tota mena i condició. Uns eren famosos per les tapes, altres o eren per la ubicació. Però la immensa majoria tenien en comú la simpatia, vistositat, memòria i lleugeresa dels cambrers.
Molts d’aquests empleats eren vinguts d’altres indrets de fora de Catalunya. Però com que en aquells temps, gairebé per collons s’havia de parlar «la lengua del imperio», per força t’hi havies d’entendre.
T’asseies al voltant d’una taula, al carrer o a dins el bar, depenent de quina època de l’any ens trobéssim, i a l’instant et venia el cambrer que, en comptades excepcions, sempre et venia amb un somriure d’orella a orella. (S’havia d’anar «treballant» la propina que el sou era molt minso).
Impecablement vestit amb la jaqueta blanc de llet, igual que la camisa; el llaç negre al coll; pantalons negres amb la ratlla ben marcada i sabates negres recent llustrades pel «limpia» que hi solia haver sempre a cada bar. Com a eines de treball només duia un nivi tovalló blanc penjat al braç esquerre i la safata que en aquell temps encara en dèiem «bandeja». Res mes! No li calia un bloc de notes; s’ho anotava tot al cap i no es deixava res!
–«¿Qué va a ser?» Pregunta màgica que despertava els sentits, a la recerca de fer un bon vermut esplèndid.
Tant li feia que fos una sola persona asseguda al voltant d’una taula com que fos una colla de set o deu persones.
Amb una sola persona, la comanda era senzilla i fàcil de recordar. Però, pensàvem, què faria el cambrer si érem una colla de deu persones? Doncs exactament el mateix; recordar-se de tot el que se li havia demanat! Increïble! Sabeu què es deixava algunes vegades? Els escuradents! Però sabeu perquè? Doncs perquè ningú els hi havia demanat! I si en el vermut no hi havia res que necessités d’escuradents, no els portava! Una meravella de cambrers els d’aquella època.
Què se n’ha fet d’aquella estirp!
Els mal anomenats cambrers d’avui en dia el 95% ja no són de Catalunya ni d’Espanya! Molts, i actualment moltes, no en tenen ni punyetera idea de què és fer el vermut com abans! No s’arrisquen a memoritzar la comanda! Gairebé tots o totes porten un bloc electrònic on només s’han de limitar a marcar amb un punxó el producte que ja es demana directament a la barra. Però si els hi demanes algun article que no està programat en aquell endimoniat estri, perden el nord al no saber de què els hi parles!
I no diguem de la manera d’anar vestits! Algunes i alguns foten veritable fàstic només de veure’ls amb la indumentària que porten i la desídia en que se t’acosten, amb un aire com de pensar; «què collons vol aquest ara, tan tranquil que estava mirant la tele!»
I tot hi fer més de trenta anys que estem en democràcia i ja no ens poden prohibir parlar en català,(toquem ferro!), ni obligar-nos a parlar en castellà, gairebé que seguim estant-hi obligats amb aquestes cambreres i aquests cambrers vinguts de fora que no els dóna la gana d’aprendre el català. I és clar, molts dels que s’asseuen al voltant d’una taula de la terrassa d’un bar, el que volen és fer el vermut i els importa tres cogombres si han de fer la comanda en castellà perquè el senyor cambrer o cambrera dels collons, que no els hi dóna la gana de parlar en català, els entenguin!
Jo no sóc racista, però....
Si jo em trobo en un bar de qualsevol punt de Catalunya i no m’entenen en català, canvio de bar! Quan passo les fronteres de la nostra Nació, per educació i obligació,(bé, això de la obligació de parlar en castellà quan les catalanes i els catalans anem a Espanya és molt relatiu. Perquè si un alemany, un francès o un anglès van de visita a Espanya i es dirigeixen a algú amb la llengua del seu país respectiu, ningú s'estranya i ningú protesta. Quins collons! En canvi les catalanes i els catalans, quan anem a Espanya, si ens volem expressar en català ens foten la cavalleria per sobre!) ja hi parlo en castellà. A Catalunya no em dóna la gana de parlar-lo. Però al pas que anem, em sembla que, a garrotades, ens el tornaran a fer parlar, el mal anomenat idioma de Cervantes!

ELS DOS COGNOMS

En reiterades ocasions, fullejant publicacions, diaris i revistes diverses i fins i tot en els mitjans audiovisuals, m’he adonat que, en anomenar una persona, s’omet el cognom de la mare. I cal recordar que a Catalunya i a l’Estat espanyol, totes les persones tenim un nom i dos cognoms. Si més no, així consta en tots els documents oficials dels que disposem cada una de les persones d’aquests dos territoris esmentats. Això no és Amèrica ni tampoc la resta d’Europa.
Tan difícil és escriure el segon cognom? Per què ometre deliberadament el cognom de la mare quan precisament, mercès a ella, amb la inestimable col·laboració del pare, estem al món? La mare es mereix aquest greuge?
Jo sempre signo amb el meu nom i els dos cognoms per a glòria i honor al meu pare i a la meva mare, que són els progenitors que me’ls varen donar i que orgullosament els porto i els escric amb la major dignitat possible. I d’això n’ha d’ésser sabedor tothom.

LLENÇAR ALIMENTS COM A PROTESTA

Al telenotícies vespre de TV3 del dia 19 de gener, es van veure unes imatges d’uns ramaders foradant envasos de llet amb un punxó i seguidament llençant-los a uns contenidors de brossa, dels habituals que hi ha per tot arreu.
També es van veure unes imatges, dintre de la mateixa noticia, d’uns productors de fruita llençant-la per terra al davant d’un estament oficial que no sé si era un ajuntament o una delegació de la Generalitat.
Tant uns com altres, procedien a llençar els aliments: llet en quantitats desorbitades i fruita a tones, en motiu d’una protesta, per altra banda raonable, basada en el poc preu amb el que són pagats els productes esmentats, preferint més llençar-los que vendre’ls a uns preus mancats de benefici per als seus productors.
Aquests tipus de protesta, llençar aliments, hauria d’estar punit per la Llei. Tothom té dret a protestar. Però es pot protestar de moltes maneres i no necessàriament llençant aliments, quan de tothom és sabut la gana que passa molta gent, no sols en moltes àrees del Tercer Món, sinó també a casa nostra.
Per si pagesos i ramaders no ho saben, existeix un lloable Banc dels Aliments, que estaria molt agraït de rebre tots els aliments que ramaders i pagesos tenen intenció de llençar. O, si més no, pagesos i ramaders o tot el qui vulgui desprendre’s d’aliments pel motiu que sigui, que agafi un camió o un carro i es dediqui a anar pels llocs on hi ha mancances d’aliments i ho reparteixi per a les persones necessitades. Però llençar-ho per terra o dins de contenidors de brossa, mai!

Què se n'ha fet dels llibres d'urbanitat i bones costums i maneres?

Potser vaig errat, però em penso que si cerqués bé per casa, encara trobaria l'anomenat "Libro de Urbanidad y Buenas Costumbres para el Niño Español", o una cosa semblant.
Aquest llibre hauria de ser reeditat i ser de lectura obligada a totes les escoles i alguna canalla tindre'l com a llibre de capçalera per donar-hi un cop d'ull cada dia abans d'anar a dormir.
Molta canalla d'avui en dia puja molt mal educada. I que no em vinguin amb excuses dient que això és culpa dels mestres i les mestres d'escola. La culpa és enterament dels pares, que passen molt dels seus fills amb mil i una excusa, deixant d'educar-los com cal. A l'escola s'hi va a aprendre altres coses que, òbviament a casa no es poden ensenyar. I si les criatures sortissin de casa ja ben ensenyades en comportament cívic, a l'escola rendirien molt més i els professors i les professores no tindrien tanta feinada a l'hora d'ensenya'ls-hi el que s'hi va a aprendre a l'escola. El llibre esmentat, quan jo anava a escola, era llegit i rellegit i repassat cada dia uns deu minuts o un quart d'hora, fent-nos escenificar el capellà de torn dintre la classe, les mil i unes formes de bon comportament que havíem d'adoptar al carrer o a qualsevol lloc que anéssim de visita o esbarjo, ja fos a peu o amb algun mitjà de transport. Com per exemple anant amb autobús, cedir el seient a una persona gran o una mare amb la seva criatura. Molts joves d'avui en dia, es queden ben repapats al seient, encara que vegin que hi ha gent gran dreta, o mares amb nadons o prenyades: tant se'ls hi en fot. I això no pot continuar així: no hauria de continuar així. Un mastegot a temps diuen que fa miracles i això no s'hauria de catalogar com a maltractaments als menors.

Salut i urbanitat, donen felicitat!!!

A VOLTES AMB LA LLEI ANTITABAC

A veure si ens entenem. Si en un bar determinat, els empleats, tots ells fumen i per tant no els hi ha de molestar que la clientela fumi, per què no es posa un cartell a la porta que digui ben clar que en aquell bar hi tenen prohibida l'entrada els no fumadors? Per què en aquest establiment determinat s'hi ha d'aplicar la llei antitabac si tots els que hi ha a dins, empleats i clients, estan d'acord en que s'hi fumi? És que s'inventen unes lleis que n'hi ha per a llogar-hi cadires!
La Llei s’hauria d’aplicar en els establiments on, sempre que hi hagués personal susceptible de ser molestat pels que fumen, aquests es queixessin a l’autoritat competent, tant si la denúncia ha estat per fer-se l’orni l’amo de l’establiment per no perdre clientela, com per desobeir la mateixa clientela la normativa de no fumar si ben clar ho diu en els cartells col•locats a l’efecte i ben a la vista del públic.Però el que hi vulgui perdre la vida fumant, allà ell, o ella, però que tingui llibertat per fer el que més li convingui, sempre i quan no molesti a les persones que res hi volen saber amb el tabac. I a més a més,(fen cas d'un amic que m'ho ha suggerit), totes les despeses sanitàries generades pel propi fumador o fumadora, haurien d'anar a càrrec d'aquest o aquesta. Que fumin tant com vulguin, però els que no fumem no tenim perquè pagar el desgavell pulmonar d'aquests insensats i d'aquestes insensates que volen fotre el seu cos a la tomba en un tres i no res.

PRIVILEGIS AL TEATRE “LA FARÀNDULA” DE SABADELL

El proppassat dissabte dia 1 de gener, vaig tenir la joia de poder tornar a gaudir d'una de les obres teatrals tradicionals a Catalunya que es sol representar en aquestes dates nadalenques, com són “Els Pastorets” O “l’Adveniment de l’Infant Jesús”, d'en Josep Maria Folch i Torres. Fins aquí, res anormal.
Però sí que hi havia quelcom anormal. Quan vaig demanar pel servei de guarda-roba, del qual disposa el teatre en el seu vestíbul principal, una molt amable empleada em va fer saber que el guarda-roba, en representacions de teatre per a canalla, només es fa servir per a guardar-hi cotxets de nenes i nens petits i que el servei de guarda-roba sí que es feia servir per quan hi havien representacions d'òpera, perquè el públic assistent a una òpera no hi sol anar amb canalla que es desplaci amb cotxet. L'amable empleada em va dir que si s'hi havien de guardar els cotxets en el guarda-roba, la roba en sí no hi cabia. Llamps i trons, quines coses més estranyes!
És el públic assistent a una òpera més privilegiat (el preu de les localitats, evidentment, solen ser més cares per assistir a una òpera que per anar a veure uns “Pastorets”, tot i que tan digne és una representació com l’altra) que el públic que va a veure “Els Pastorets”, quan el fred és viu i gela per a tothom igual? O és que la roba d’abric que usen els espectadors de l’òpera ha de tenir un tractament diferent en consonància amb el preu de l’entrada? Algú a provat d'aguantar-se qualsevol peça d'abric a la falda durant la representació i amb la calefacció que fa suar tinta? Els hi garanteixo que és pitjor que un martiri tàntal!
Per què s'ha de fer servir un guarda-roba per “aparcar-hi” cotxets de canalla? No es pot habilitar una altra zona del teatre per guardar-hi els cotxets i fer servir el guarda-roba pel qual va ser creat, o sigui per guardar-hi la roba d'abric del públic assistent a qualsevol espectacle?
Però encara hi ha un cas més greu i denunciable, que em va fer saber un antic membre del Grup de Teatre “La Joventut de La Faràndula”, quan li vaig comentar el tema del guarda-roba, fent-me saber al mateix temps, que “La Joventut de la Faràndula” o sigui el grup de teatre que estaven representant “Els Pastorets”, no hi podia fer res, car era assumpte de l’Ajuntament de Sabadell, titular del teatre “La Faràndula”: el guarda-roba només s'obre en les representacions d'òpera! Així, tal com sona. En cap representació teatral que hi faci el grup de teatre “La Joventut de la Faràndula” en aquest teatre, o qualsevol altre grup de teatre local o forà, per molta fama que arrossegui, el guarda roba no s’obre per a res!
Podrà el públic no operístic gaudir algun dia de qualsevol espectacle teatral deixant, abans d'entrar a la sala, les peces d'abric al guarda-roba? Seria molt d'agrair que així fos.

NO TENEN VERGONYA!!!

Tant el Govern central com el de la Generalitat, globalment parlant, així com el Ministerio de Fomento, ADIF, RENFE i la Conselleria de transports de la Generalitat (entenguis el defenestrat Tripartit) en particular, no tenen vergonya ni l'han coneguda mai.
El dia 18 de desembre, es va inaugurar oficialment el nou traçat del TGV Madrid-València-Madrid, amb tota pompa i circumstància i l'endemà es va inaugurar el servei de passatgers d'aquesta mateixa nova línia.
En el viatge inaugural oficial, tothom hi era. I en els 95 minuts que va durar el viatge, tots els caps grossos de la política van compartir viatge tan amigablement, com si mai s'haguessin tirat els plats pel cap. Vergonyós.
El dia 19, es va inaugurar el trajecte Figueres-París. Quants galifardeus manaires hi van assistir a la inauguració? Va passar sense pena ni glòria.
I una de les coses més lamentables del viatge inaugural Figueres-París, i que continuarà igual durant molt de temps, va ser que els trens per cobrir aquest trajecte internacional Catalunya-França, es va fer, i es farà, amb trens TGV de la SNCF (Societat Nacional dels Camins de Ferro Francesos).
Com és que a aquesta inauguració no se li ha donat el ressò que es mereix?
Com és que per inaugurar aquest trajecte català-francès s'ha hagut de cobrir amb material rodant de la SNCF?
L'Estat espanyol no podia enviar a Catalunya uns quants combois dels molts que ja estan circulant pel Principat que cobreixen el trajecte Barcelona-Madrid?
Com és que el Govern central, amb la conxorxa dels enemics de Catalunya, encara no ha posat fil a l'agulla per potenciar el Corredor Mediterrani o les connexions ferroviàries transversals a tots els territoris, i només es preocupa de la connexió radial?
La inauguració de la línia d'alta velocitat València-Madrid, farà molt mal a Catalunya. Sí, perquè ara, a Madrid tindran el mar molt més a prop que si haguessin d'anar a Barcelona. I això pot comportar que els grans creuers que ara surten del port de Barcelona, acabin salpant del port valencià. Fins i tot, aquest nou tren traurà molt turisme a Catalunya, que ja rebia pocs turistes de l'àrea d'influència de Madrid i molta part de les dues castelles.
Oh, que bé! Ja tenim TGV Catalunya-França! Hem podem tirar un bon tros a l'olla! Sí, i als soferts viatgers que s'han de llevar cada dia a les tantes del matí per anar a treballar o estudiar, i tornar tard a casa, i ho han de fer, quan poden o quan ADIF i la RENFE volen, amb els trens convencionals, què? Els hi dóna molta alegria aquesta inauguració, quan fa anys que el tren convencional Portbou-Girona-Barcelona els hi està fent la guitza un dia sí i un altre també?
Fins quan a de durar aquesta disbauxa malgastadora en projectes ferroviaris que només beneficien a quatre dropos folrats de diners que obliden sistemàticament a les persones que veritablement necessiten el tren gairebé com l'aire que respiren?
Per quan la inauguració oficial de tot el traçat d'alta velocitat Barcelona-París? Quan els primats parlin, amb perdó dels primats?

Els francesos i les franceses demostren tenir allò que els catalans i les catalanes i les espanyoles i els espanyols no tenim! Un parell de collons i molt ben posats! El que passa, per part de la gent a França, sí que és demostrar que aquella gent no està d'hòsties i té un uns collons com una casa!!!No fóra res estrany que a França,s'aconsegueixi que el Govern de Sarkozy no toqui les pensions.