+%5B%5D.jpg)
A les onze i deu minuts de la nit del dia 31 de març del 2008, he perdut un dels meus tres amics: en Josep Mas i Masià. M’ho ha comunicat telefònicament la seva esposa, la Montserrat Ralda Ralda, a les dotze i vint minuts de la matinada del dia 1 d’abril del 2008.
No s’ha mort una persona més. S’ha mort el meu amic Josep. Però és que abans d’ésser el meu amic, en Josep va ésser un bon fill; un bon espòs; un bon pare i un bon avi. I a part d’ésser amic meu, també va aconseguir ésser amic de moltes persones més.
En Josep estimava a molta gent. A qui més, però, a la seva esposa Montserrat i a les seves filles Montserrat, Josefina i Maria Cinta. Però també es feia estimar. I és per això, que tota la gent que ell estimava ens trobem reunits avui aquí per donar-li, enormement condolguts, el nostre últim adéu.
De la mà del meu amic Josep, i també de la mà de la seva seva estimada esposa, la Montserrat, vaig conèixer un Món nou. Una gent nova. Un altre tipus de gent, que saben el gran valor que té la paraula donada i la mateixa amistat. Vaig conèixer, també, la gent de les Terres de l’Ebre i algunes de les seves costums, que jo desconeixia per complert.
Tant en Josep com la Montserrat em van transmetre la veritable amistat. Aquella amistat que es dóna a una persona sense esperar res a canvi. Ans al contrari: eren els meus estimats amics Josep i Montserrat, qui sempre estaven disposats a fer el bé, sense mirar a qui.
Són un xic més grans que jo, però sempre els he tingut com la continuació dels meus pares, perquè han sabut donar-me el consell escaient a cada moment. I n’he hagut de menester bastants, de consells, durant el llarg temps que he pogut gaudir de la seva desinteressada amistat, en les nombroses sortides que havíem fet a partir del moment en que van deixar el negoci dels diaris i revistes.
Com molts de vostès ja deuen saber, en Josep havia nascut a un preciós i tranquil poble de la comarca del Montsià, nomenat Els Muntells, però de molt remenut els seus pares es van traslladar a un altre preciós i tranquil poble que porta per nom, Godall. Jo he estat a Godall. Jo sé com és la gent de Godall. Godall ha perdut un gran fill adoptiu del poble, i tot lo poble estarà condolgut.
Nosaltres, els que vivim a Sabadell i Sant Quirze del Vallès, també hem perdut un gran home; un gran fill; un gran pare; un gran avi i un dels millors amics haguts i per haver.
Tenia 69 anys. Jove encara. Que descansi en la pau del Senyor, al Cel, en companyia del seu pare, el senyor Arturo, que tan estimava, i que es recordi de nosaltres com nosaltres ens recordarem d’ell per anys que passin.
A reveure amic Josep!
.JPG)
2 comentaris:
Gustau
El teu escrit es directe, clar, gens rebuscat, fàcil de llegir i mes d'entendre, ja que en ell deixes pales el trets mes característics d'una persona amb la que comparties una bona amistat i que coneixes prou be.
Malgrat una pèrdua com a la que fas referència en el teu article es irreparable i dolorosa, recorda que malgrat tot cada dia surt el Sol i que tots som efímers.... però cal seguir i lluitar.
Salut..!!!!
Sort hi ha Josep, de que de moment, cada dia segueix sortint el Sol. Ell ens diu que neix un nou dia. Nou dia que cal seguir fins que el Sol se'n vagi a dormir, i la nit quedi il·luminada per la tènue llum de la Lluna, arrodonint un altre jorn.
Així és, Josep. La vida segueix i em de seguir fent camí amb ella, fins que ens toqui a nosaltres emprendre el camí del no tornar mai més.
Salut amic!
Publica un comentari a l'entrada