POLITICS?

Prop a acomplir-se els trenta un anys del que s’han entestat en dir-ne democràcia,(en tinc els meus dubtes...) els qui es fan dir politics encara no han après aquest noble ofici.

El dia vint-i-dos d’aquest mes de febrer va començar, ─una vegada més─, la batalla per les urnes que finalitzarà el dia nou de març. I mai millor dit, això de batalla. Perquè una dialèctica batalla campal és el que s’estableix entre els dos majoritaris partits. Dic els dos majoritaris (PSOE i PP), perquè els altres partits sembla que no bufin cullera.

Encara que, ni uns ni altres no han après a fer de politics, perquè no tenen un discurs coherent. No en saben. Trenta un anys de pseudo democràcia no han donat per a més. Hauran de passar trenta o cinquanta anys més perquè es comenci a notar què és un bon polític tant a Catalunya com a Espanya?

Molts futurs votants arribaran al dia dels comicis sense saber ben bé què i a qui han de votar. Per què? Doncs perquè els xarlatans que s'anomenen polítics es passen els quinze dies de campanya electoral fotent-se els plats pel cap i sense exposar i concretar quin és el seu programa que durien a terme si guanyessin les eleccions.

Tant el candidat del PSOE com el del PP, sembla que juguin a veure qui la diu més grossa en contra del seu contrincant. A vegades, fregant l’insult personal i del partit.

I els altres partits, què? Per què no es fan debats a la televisió amb els candidats dels altres partits? És que potser l’electorat no té dret a saber què hi tenen a dir els altres partits a través de les pantalles televisives de tot el país?

Per què han d’ésser només els candidats del PSOE i del PP els qui acaparin l’atenció televisiva?

Una atenció televisiva que moltes vegades no caldria ni perdre el temps de mirar-s’ho, perquè res de nou exposen els que s’enfronten davant les càmeres. Només són uns buscadors de raons, que no fan altra cosa que donar un espectacle llastimós i trist. Però és clar, això és el que ven. Això és el que volen els dirigents de les cadenes de televisió; que hi hagi força merder, insults, i morbositat i, si fos possible, fins i tot els hi agradaria que els candidats es fotessin una jec de garrotades, per no dir una cara d’hòsties!

D’això se’n diu politics? D’això se’n podria dir la enèsima tanda dels «pallassos de la tele»! Perquè, com acostumen a fer els pallassos, (els bons pallassos) aquests auto anomenats polítics (i mals pallassos) fan riure i plorar a l’hora.

Senyors auto anomenats polítics: facin el favor de limitar-se a exposar els seus respectius programes tant si surten per la televisió, parlen per la ràdio, o escriuen en els diaris de paper o digitals, i deixin-se de tirar-se els trastos al cap i de insults més o menys velats, però insults cap i a la fi.

Els possibles votants del dia nou de març, volen anar a les urnes sabent amb claredat quin és el programa que ofereix cada candidat. I que durant la campanya electoral, no els hi hagi deixat mal sabor de boca.