UN LLIBRE PRÀCTIC

Algunes llengües diuen que és contraproduent. Altres diuen que, a més de ser contraproduent, fa de mal educat. El cas és, però, que hi ha molta gent que quan menja a taula, generalment si es va sol, bo i menjant els hi agrada llegir. Generalment un diari. Com a segona opció una revista i, altres, pocs, llegeixen un llibre.

Tota aquesta gent solitària que llegeix a taula mentre esmorza, dina o sopa, moltes vegades en comptes de llegir un diari o una revista llegiria gustosament un llibre. Però què passa? Que el llibre, a taula, és molt més difícil de llegir. Per què? Doncs perquè, generalment, un llibre obert, mai queda obert com si fos un diari. Aleshores, per poder llegir bé, s’ha de llegir aguantant-lo amb les dues mans. I és obvi que si s’ha d’aguantar un llibre amb les dues mans, amb quina mà s’esmorza, dina o sopa?

Proposo, que en totes les edicions de llibres considerats els més venuts, es faci una edició especial pels qui acostumen a llegir a taula. En què consistiria aquesta edició especial? Molt senzill: es tractaria de editar un llibre en format bloc de notes. O sigui un llibre que no dugués el llom rígid normal: que dugués, en comptes del llom rígid normal, una espiral com porten la immensa majoria dels blocs de notes. D’aquesta manera, en posant el llibre sobre la taula com si fos un bloc de notes, la seva lectura es faria amb més comoditat donat que quedaria absolutament obert i pla al damunt de la taula. I amb una mà es podria menjar, que sol ser el més normal del món, i amb l’altre, quan toqués, canviar de pàgina amb tota facilitat sense que el llibre es tanqués com sol passar amb un llibre normal.

No fóra gens estrany, que els llibres de més èxit i per tant els més venuts en edició normal, si els fessin en versió bloc de notes amb espiral, se’n venguessin molts més, donat que llavors sí que molta gent els compararia per llegir-los bo i esmorzant, dinant o sopant.

I com que una vegada que vaig donar una idea no havent-la patentat, algú me la va copiar fent-s’hi molt ric i em vaig quedar amb un pam de nas, adverteixo a editorials amb possibles ganes de fer efectiva aquesta idea, que la mateixa ha estat patentada i per tant per dur-la a terme, se m’ha de demanar autorització. En cas contrari, s’hauran d’atendre a les conseqüències de les possibles demandes judicials que els hi pugui interposar.

ESCOLTI, SI US PLAU, PER ANAR A...

M’agrada molt viatjar amb cotxe. Però una cosa és agradar-me i l’altra poder-ho posar en pràctica tantes vegades com em vingui de gust. Tot és molt car i la benzina també.

Tot i així, he voltat molt. Tant per terres catalanes com per terres de més enllà de l’Ebre i de la Franja de Ponent.

A molts llocs on he estat hi he arribat seguin més o menys els indicadors de les carreteres.

Però en molts d’altres hi he arribat aturant el cotxe al marge d’un camp o a les portes d’una casa de pagès trobada a l’atzar fen camí, i preguntant a la persona que m’atenia: –«escolti, si us plau, per anar a...».

Gairebé sempre he trobat el que cercava. I és molt enriquidor fer un viatge sense saber ben bé on es va, quan es troben pel camí persones que es desviuen per ajudar al viatger, mostrant-li el camí a seguir per anar  a on calgui.

Moltes vegades, després de preguntar una direcció determinada, la conversa no s’acaba aquí. Ans al contrari: se n’enceta una altra quan es comença per respondre-li a la persona que ha donat una adreça o direcció de carretera o camí, després que ha fet la inevitable pregunta: –d’on és vostè? I ja hi som! Una vegada vaig preguntar a un matrimoni ja gran que regentava una masia com a masovers, on podria trobar determinada carretera i un lloc per poder-hi dinar. Això passava a tres quarts d’onze del matí. Doncs vaig separar-me d’ells gairebé a les vuit tocades del vespre! Vulgues que no, vaig haver-me de quedar a dinar, berenar i, si em descuido, fins i tot m’hi quedo  a sopar! Val a dir que jo estic jubilat i no em venia pas d’una hora arribar on volia anar. Però la conversa que varem encetar es va allargar molt. Al matrimoni aquell els hi agrada xerrar i jo, quan m’hi poso, mai miro el rellotge.

Amb aquest petit exemple, vull demostrar que per als conductors no és cap mancança el no portar en un lloc visible del cotxe un navegador d’última generació, que potser fins i tot indica l’hora que hom s’ha d’aturar per a canviar “l’aigua de les olives”. I menys ara, que Trànsit s’ha proposat de multar a tot aquell que mentre condueixi, manipuli el navegador per saber on va. Un bon mapa de carreteres a la guantera del cotxe com sempre s’ha fet, n’hi ha ben bé prou per a no perdre’s. Tan meravellós que és aturar-se al marge de la carretera sense molestar a ningú!; estendre el mapa sobre el capó del cotxe; i cercar cap on s’ha de tirar: si a dreta o a esquerra o amunt o avall. I sempre, sempre, el millor mapa, el millor navegador, serà la persona asseguda en un pedrís a l’entrada de casa seva al peu de la carretera, o al pagès que estigui conreant la seva terra camps i vinyes endins.

Deixin-se de comprar sofisticats navegadors, que l’únic que els hi pot reportar és una quantiosa multa i una lamentable pèrdua de punts, i el que és més lamentable encara, la pèrdua de la vida, la vostra i la dels altres que cap culpa hi tenien, al distreure-us manipulant el navegador.