AQUELL CARRO DEL VI....

Escoltant per la ràdio unes queixes d'uns agricultors, que es queixaven dels preus que ells reben per llurs productes i els preus que després en fan pagar a les grans superfícies i tendes i botigues en general per culpa dels especuladors i intermediaris, em venen a la memòria unes estampes de joventut que passo a continuació a explicar.

Quan jo tenia potser uns 7 o 8 anys que ja començava a entendre una mica les coses i fins ben bé a complir els 13 o 14 anys, recordo que cada dissabte, entre mig matí i volts de migdia, pel meu carrer passava un carro de vela molt gros i tirat per només un cavall de tir també molt gros i valent, carregat amb moltes matèries: vi, oli, patates, tomàquets, ous, les hortalisses que tocava per temporada i moltes coses més que ara no recordo.

Aquest carro el portava un pagès amb boina i vermell de cara i panxut, amb una cara de felicitat i d'estar més sa que les verdures que duia dins el carro i això que eren collides del dia abans. Venia de Castellbisbal. Jo visc a Sabadell! Imagineu-vos quin viatge feia el bon pagès, per poder venir a Sabadell a vendre els seus productes.

Una vegada, la meva mare li va preguntar a quina hora sortia de Castellbisbal per venir a Sabadell. Si no recordo malament, em sembla que va respondre-li que sortia del seu poble cap allà les dues de la matinada. O sigui que si començava a vendre al meu carrer,(i carrers del voltant) per exemple a les nou quarts de deu, volia dir que s'havia passat unes set hores a la dolenta carretera que llavors hi havia per anar de Castellbisbal a Sabadell passant per Sant Quirze del Vallès. Recordo el cognom d'aquell bon pagès, però no l'escric aquí perquè potser els seus hereus es podrien molestar. I tan bon home que era!

Aquell bon pagès, pel dir de la meva mare, venia els productes que conreava molt per sota del preu que en aquell temps es pagaven a plaça o a qualsevol tendeta de barri i encara hi feia negoci, sinó no s'hagués mogut de casa.

Em sembla que cap allà les tres de la tarda, el bon pagès tot fen un mos assegut a la davantera esquerra del carro i amb un sonor “osquei matxo!” Es posava en marxa per tornar-se'n cap a Castellbisbal que, pel cap baix, no és d'estranyar que hi arribés passades les deu de la nit.

I això cada setmana, crec que durant tot l'any. I que jo recordi, mai en el camí de tornada que aviat se li feia fosc, li havien robat la bossa i això que cada setmana se l'enduia ben plena de les vendes que havia fet a quatre carrers de Sabadell.

S'haurà de tornar a recórrer al “carro del vi” del pagesos, per poder comprar coses del camp fresques i sanes, i a un preu just que hi surti guanyant el pagès i també el comprador del producte?

Quan faran fora els especuladors i els intermediaris, que s'estan enriquint a costa del pagès i dels ciutadans que comprem els productes en les superfícies comercials i botigues de tota mena a preus abusius i prohibitius?

Aquesta lacra d'especuladors i intermediaris, estan carregant-se el Camp, l'Agricultura i la Ramaderia. I el fotut del cas és que el Govern els hi ho permet!

Els pagesos, agricultors i ramaders d'avui en dia, crec que encara ho tenen més bé per anar a vendre personalment els seus productes, car ja no caldria llevar-se a la una de la matinada per sortir a les dues: avui en dia, amb els bons vehicles motoritzats que hi ha al mercat, en poca estona de camí s'arriba a tot arreu.

Per què no es decideixen els pagesos, agricultors i ramaders a sortir a vendre llurs productes per viles, pobles i ciutats i poder evitar així els especuladors i intermediaris?

Podrem tornar a gaudir del tric-trac del “carro del vi” pels nostres carrers?

Haig de dir que un altre dia de la setmana, també passava un camió amb una gran cisterna plena d'aigua de mina, (pel meu carrer en passaven dos de diferents Fonts. Passava el camió que duia aigua de la Font de Can Llobateres i un altre que portava aigua de la Font de Sant Feliu del Racó) que venien a tota persona que sortís al carrer amb qualsevol estri, ja fos un càntir o una garrafa o una ampolla de vidre, perquè de plàstic poques se'n veien suposant que ja existissin.

Ai aquells temps que potser ja no tornaran! I això que estic totalment a favor del progrés, però.........