UN CONTE DE LA POSTGUERRA

VEDELLA A LA FERROVIÀRIA

Feia molt poc que havia acabat l’incivil guerra al nostre país, i eren temps de molta penúria. Es passava molta gana, però sempre hi havia per les cases de pagès, quatre queviures bàsics que mai mancaven, i la gent anava tirant com bonament podia i el cos li aguantava. És el cas que un bon dia d’estiu a vols de migdia, o mal dia vés a saber, –d’aquells estius d’abans que quan feia calor en feia molta–, un tren correu anava fent el seu cansí recorregut per terres del camp de Tarragona. La locomotora de vapor, hi havia moments que feia uns sorollosos i exageradors esbufecs terribles, traient per la xemeneia una alta, espessa i negre columna de fum, visible des de qualsevol dels camps vinyes i conreus que a la llunyania es divisaven. El tren anava ple de gom a gom. Amb gent de tota condició social. Però predominant els i les dels mateixos pobles de les rodalies, bàsicament pagesos i pageses, carregats cadascú amb un embalum o altre, plens d’una amalgama de productes del camp propis d’aquelles terres. També hi havia un viatjant-representant d’una familiar industria d’eines de tall, d’Albacete, amb tot un lluent mostrari que duia dins una descolorida maleta de pell d’ase, on no hi mancaven els famosos ganivets i les reconegudes navalles. Entre tots i totes, portaven de tot: tomàquets, patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, mongetes tendres, mongetes seques del ganxet filaire que algú havia aconseguit d’un altre pagès d’algun dels dos Vallès, espinacs, bledes, cols, bròquils, pastanagues, espàrrecs, enciams, escaroles, albergínies.... Fins hi tot un anava carregat amb sis quilos de sal que vés a saber per què volia tanta sal!
Uns quants portaven fruita; peres, pomes préssecs, cireres, albercocs, codonys, magranes, maduixots... Malauradament sense massa quantitat cadascú, perquè la maleïda guerra havia arrasat molts camps de conreu i fruiters. Una grossa pagesa anava carregada amb unes quantes dotzenes d’ous. El seu marit, no sabia on col·locar uns sacs de xarpellera que anaven plens a vessar de pans rodons de dos quilos cadascun, (pa fet amb farina de blat, que no havien pogut requisar les tropes d’ambdós bàndols, perquè, s’ha de tenir en compte, que la contesa fratricida feia estralls a tots els estómacs, fossin del bàndol que fossin).
I penjada i ballant a l’espatlla de més d’un i una pagesa, l’alegre i fosca figura d’una bona bota de vi, d’autèntica pell girada de cabra, plena amb el millor dels vins, que tothom s’anava passant per treure’s la pols de la boca que anaven arreplegant al llarg del viatge. Tothom portava gairebé de tot, però ningú duia cap tros de carn, ni cap peça d’embotit, que, junt amb els tomàquets de l’un, i el pa de l’altre, untat amb els sucosos tomàquets i amanit amb el bon oli, (no sé d’on el va treure), que duia en dues garrafes de vuit litres un altre pagès, s’hagués pogut fer una mica de menjada per a tothom. Heus ací, però, que tot d’una, el maquinista començà a fer sonar el xiulet de la locomotora desesperadament i insistentment. Amb un ensordidor i esgarrifós grinyol de frens, el tren va anar perdent velocitat, fins que, amb un cop sec, ferm, que va motivar que uns quans s’amunteguessin damunt d’uns altres, el comboi va quedar aturat del tot, en un paratge on, a banda i banda de la via no s’hi veia, en molts quilòmetres a la rodona, cap tipus d’edificació habitada.
Només un parell o tres de cabanes de pastor, escampades aquí allà pels assolellats camps plens de espantaocells, que res tenien per espantar, ja que al estar els camps erms per culpa de la guerra, no hi havia res per picar i els afamats ocellets no s’hi acostaven. Traient per les ventanilles els caps despentinats pel poc vent que feia el tren, i amb la cara ennegrida pel fum de la locomotora a vapor, els viatgers, esglaiats i preocupats pels estralls de la sobtada frenada, preguntaren: –què passa? L’espantat maquinista, groc com la pell d’una llimona, els hi comunicà que dues vedelles s’havien ajagut tranquil·lament al mig de la via, i que per molt que insistís fen sonar el xiulet de la vaporosa, es feien les desenteses i no es volien aixecar ni apartar. Algú, amb més gana que enteniment, va cridar eufòric: –Doncs ja tenim dinar!
I dit i fet. Amb els ganivets que duia el d’Albacete, totes les viandes dels demés i l’aigua calenta i el carbó de la locomotora, amb uns quants troncs de llenya que van trobar pels voltants, van preparar una «Vedella a la Ferroviària» que tothom s’hi llepà els dits i en va quedar del tot satisfet a cor que vols.
Amb les panxes ben plenes de tot el que s’havien cruspit i begut, i amb aquella calor que persistia passades ja les quatre de la tarda, totes i tots es van arrecerar al costat del tren on hi tocava l’ombra i van encetar una migdiada que va ésser estroncada, al cap de dues hores i mitja de dormir, pels insistents xiulets d’un altre tren que els venia a rescatar, pensant-se que havien tingut un accident.
El maquinista del suposat tren de socors els hi va comentar:
–Si tots els “accidents” han de ser com aquest, jo m’hi apunto a tots!