UN VIATGE AL·LUCINANT A LOURDES.

És massa aviat encara per a donar noms tant dels capellans protagonistes com de l'ordre a la qual pertanyien, i alguns àdhuc pertanyen, i altres que ja van morir, però si que puc narrar els fets tal qual els vaig viure del 18 al 31 de juliol del 1958 .

Durant l’any 1958, es celebrava el primer centenari de les aparicions a la Grotte de Massabielle, Lourdes (França), de la Verge Maria a uns pastorets. Per tant aquest any s’acompleixen els 150 anys. Caldrà tornar a Lourdes, però en unes altres condicions de viatge.

A causa d’aquest esdeveniment, el col·legi religiós del qual jo n’era alumne des del setembre de 1954, va organitzar un viatge a aquesta localitat francesa, amb la finalitat d'assistir als actes commemoratius de dit centenari.

En aquest viatge va passar de tot.

Quan l'autocar en el qual viatjàvem ─per descomptat sense aire condicionat i amb una calor asfixiant─, va arribar a l'altura d’un encreuament a Perpinyà que anava (cap a la dreta) de dret a les platges de Canet Plage (la ruta havia d’ésser cap a l’esquerra, direcció Narbona, Carcasona, Pau, Tarbes i Lourdes), alguns pares d'alguns alumnes van intentar convèncer i ho van aconseguir, al cap de l’expedició, ─un capellà amb molt mal geni─, que l'autocar s'acostés fins a les platges de Canet Plage, amb la finalitat de que, qui volgués, es pogués prendre un bany per apaivagar l'asfixiant calor.

Doncs bé. Quan l'autocar va arribar al passeig marítim de Canet Plage, i el geniüt capellà va veure passar dues o tres noies en bikini, immediatament va ordenar al xofer que donés mitja volta, quedant-nos amb les ganes de posar el cul en remull. Coses de l'enganyosa moral d'aquells temps, com veurem més endavant.

De Canet Plage a Narbona, es va perdre part de l'equipatge. En aquells temps els equipatges no anaven com ara, que es situen en la part inferior del vehicle, sota els seients, sinó que anaven en la part superior exterior lligats amb cordes, cordills i qualsevol cosa que servis per lligar. Vet aquí que les cordes es van afluixar i l'equipatge va començar a saltar i a rodolar per la carretera. Quan algú es va adonar, ja era massa tard. Només quedaven dalt el sostre de l’autocar tres maletes, que eren les que més pesaven. Per cert, dues de les tres que es van salvar eren les pertanyents a la meva família. Pare, mare i dos fills. El pare amb 43 anys, la mare amb 42 i el que subscriu amb 12 anys i el meu germà amb 10 .

Gràcies al bon fer de la Gendarmeria Francesa de Carreteres es van poder recuperar l'endemà passat altres equipatges, encara que alguns es van perdre definitivament.

Estant allotjats en un hotel de Narbona, va ocórrer un cas d’aquells que fan posar els pèls de punta, la pell de gallina i l’estómac regirat.

Un membre de l'excursió (del qual em callo el nom), va trobar la seva dona amb el capellà geniüt al llit. Al bon home li va agafar un atac de bogeria del qual va haver de ser assistit, primer en un hospital de Narbona, i posteriorment traslladat a Catalunya, a la seva ciutat d'origen, que tampoc vull nomenar, donant així fi al seu viatge.

Això sí, abans de cada àpat s’havia de resar per a donar gràcies a Déu dels aliments que anàvem a prendre. Passar el Sant Rosari diàriament amb les corresponents lletanies i els càntics a la Verge de Lourdes i de Montserrat i assistir obligatòriament a missa també tots els dies, combregant després d'haver passat obligatòriament i diàriament pel confessionari. He d'afegir i aclarir que a aquest viatge s’hi van inscriure 5 capellans de la mateixa ordre i del mateix col·legi. I tots sacerdots. Vull dir que els cinc podien celebrar l’eucaristia.

Un d'ells, bastant jove i guapot i pentinat a l’estil de l’Alain Delon d’aquell temps, va estar tot el viatge que gairebé no se li va veure el pèl, de tan embadalit com estava amb una infermera que ens acompanyava. En cada aturada de l'autocar, es despistaven, i havíem d'esperar-los sempre. En una de les vegades, ja a Espanya allà per terres basques, després d'esperar-los durant gairebé hora i mitja, els vam veure baixar d'un turó proper, ella arreglant-se el vestit precipitadament i ell cordant-se nerviós la sotana. Què van estar fent? Vés a saber! Cadascú es va imaginar una cosa o altra! L’esbroncada que els hi va endegar el geniüt cap de l’expedició va ser d'antologia!

Una vegada arribats i hostatjats a Lourdes, vam ser obligats a assistir a totes les processons, inclosa la de les torxes que, per descomptat era de nit i era la mes llarga de totes. Anàvem a dormir quan els galls, cantant estrepitosament, anunciaven el nou dia!

Deixant a part algunes vicissituds més que no són d'interès i allargarien massa aquest article, però que a tots els del viatge ens van fer emprenyar molt, trasllado la història a gairebé el final del viatge, prop de la ciutat de la qual havíem sortit el dia 18 de juliol.

El capellà geniüt, va ordenar al xofer que estacionés l'autocar al marge de la carretera, i va amenaçar, ─sí, sí, amenaçar─, a tots els pares i mares dels alumnes que fèiem el viatge, dient-los que si explicaven el que havia succeït en el decurs de l’excursió, els seus fills en pagarien les conseqüències al començar el curs 1958/1959, prenen represàlies en contra d’ells, però sense detallar quin tipus de represàlies.

Un dels capellans que ens acompanyava era precisament el Director del col·legi. Es va encarar amb el capellà geniüt, i li va fer saber que ell i el que s'havia embolicat amb la infermera no començarien el curs 1958/1959, ja que ell mateix s'encarregaria de parlar amb el Pare Provincial de l'ordre, a fi i efecte que els bandegessin, com així va ser.

No cal dir, que als pares dels alumnes els va faltar temps per explicar tot el que havia passat en aquell al·lucinant i estrambòtic viatge, el mateix dia que arribarem a la ciutat. I, evidentment, de represàlies als alumnes res de res. Va començar el curs 1958/1959 com una bassa d'oli però sense els dos capellans, grans protagonistes de la història. Els alumnes que vam anar a aquell viatge ho explicàvem als qui no van poder apuntar-s’hi, essent els capellans protagonistes i bandejats, la riota de les classes durant molt de temps.

El capellà que es va embolicar amb la infermera (que fotut i vell encara és viu) en el viatge a Lourdes, tenia fama de ser un gran faldiller. I es sabia de bona font, que determinades mosses i senyores del seu entorn havien passat pel seu entrecuix.

El capellà geniüt (l’home ja fa anys que és mort i Déu l’hagi ben perdonat), també era un «torero» de categoria, però amb menys èxit que l'altre. Encara que també tot el món sabia de les seves aventures amoroses que no eren poques! Després, el geniüt, si resultava que s'assabentava que havíem comès el que ells en deien accions impures de pensament, paraula i obra, els clatellots i cops de regla es repartien a dojo i n’hi havia per a tothom. Hòstia va i hòstia ve! Els alumnes rebíem dos tipus d’hòsties: les que ens donaven a l’hora de combregar a la missa a la qual érem obligats anar, i les que es «repartien» al col·legi!

El que ells feien i deien, tu no ho podies fer ni esmentar. Vaja una manera d'exemplificar-nos!

Aquest relat és per demostrar que el clero ens fa veure garses per perdius, i han predicat gairebé sempre el contrari del que ells feien i deien. Per tant que no vinguin ara amb massives manifestacions a la Villa y Corte, en favor de vés a saber quins misteriosos interessos.