Quan vaig sortir de la nova estació de tren de Burgos-Rosa de Lima, que està a més de cinc quilòmetres de la capital, vaig preguntar si hi havia algun mitjà de transport per desplaçar-me al centre urbà. La resposta va ser que hi podia anar amb taxi o bé amb autobús.
Òbviament, vaig optar per l'autobús al considerar que recórrer més de cinc quilòmetres amb taxi deuria ser bastant car.
En el moment en què vaig pagar el bitllet de l'autobús, vaig deixar anar un mecagumdellonses que crec que em van sentir fins i tot dins la catedral de Burgos! I el xofer, tot sorprès em preguntà: que ho troba card? No home no, -li dic jo. El que el trobo és molt barat comparat amb el preu del bitllet d'autobús de la meva ciutat, Sabadell o de Barcelona. Quan li vaig explicar al xofer de l'autobús els preus dels bitllets d'autobús, metro i tramvia que ens fan pagar a Sabadell, Barcelona i Catalunya, l'home se'n feia creus!
Resulta que el preu del bitllet, per a un autobús que fa les funcions d'urbà i de interurbà de Burgos capital a l'estació de RENFE i viceversa, costa 0,85€! El mateix import és el que fan pagar en l'autobús que va de Segòvia capital a l'estació del TGV Segovia-Guiomar, que també és un autobús en funcions d'urbà i interurbà.
A Sabadell, el bitllet d'autobús costa (que no sé si ho val)1,35. I a Barcelona, 1,50! Quina barra!
També vaig tenir una sorpresa a Vitòria, quan vaig decidir fer totalment el recorregut d'un dels magnífics tramvies de la ciutat: el preu del bitllet; 1,10€!
Per què a Sabadell, Barcelona i a Catalunya en general hem de pagar els serveis sempre tan cars?
+%5B%5D.jpg)
Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.
dimarts, 30 d’agost del 2011
dimarts, 12 de juliol del 2011
SENSE CAMPANES DE 12 DE LA NIT A 8 DEL MATÍ
Es farà més mal als 166/170 habitants de Sant Mori(Alt Empordà) deixant de tocar les campanes des de les dotze de la nit fins a les vuit del matí, que no pas als quatre galifardeus torracollons pixa pins que, sense raó, s’han queixat al propietari de l’únic establiment hostaler del poble, aconseguint d’aquest, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordeni el silenci de les campanes en les hores citades en el títol d’aquest article. També s’hi ha ben lluït aquest tribunal! Aquest tribunal, no en té ni punyetera idea del què són per a un poble com aquest, les campanes i els seus esperats sons, que marquen el dia a dia i hora a hora del poble.
En aquest poble, com a molts altres de Catalunya, des que les campanes existeixen sempre hi han tocat. Els pobles, durant molts anys, i encara avui en dia, s’han refiat i es refien, dels diferents i múltiples tocs de campana que han marcat i marquen les diferents tasques a fer durant dia i fins i tot a la nit, ja sigui en les diferents tasques que comporten les feines del camp, com en la vida del poble en sí, com per anunciar casaments, batejos, repic de Festa Major, enterraments foc, aiguats i tempestes amb força llamps o a sometent.
Aquestes vuit hores nocturnes en que el poble de Sant Mori es quedarà sense campanes perquè quatre pixa pins torracollons puguin dormir tranquils, poden alterar el son de la gent del poble que tota la vida les ha escoltat; amb elles se n’han anat a dormir i amb elles s’hi han llevat. I si a la matinada ha passat quelcom al poble, les campanes els han avisat i tothom s’ha despertat i llevat per veure què passava i, si era greu, ajudar en el que fos menester. Que no en tenen de campanes els pixa pins a llurs grans ciutats, o no les volen sentir?
Van ser primer les campanes que els rellotges. Abans de Crist ja n’hi havia de campanes! I en els pobles, vil•les i ciutats, han estat les campanes les qui han marcat el temps, des de fa molt de temps!.
Si als pixa pins els hi molesta sentir les campanes, o sentir el majestuós i pletòric cant del gall a la matinada, o els hi molesta la pudor dels fems o de qualsevol merda de qualsevol bestiar, o veure córrer pels encisadors i ombrívols carrers dels pobles conills, gallines, galls, ànecs, vaques, bous, muls, mules, rucs, gossos i gats, millor que no es moguin de casa seva i deixin d’emprenyar a la bona gent de tots els pobles que durant segles han conviscut amb les campanes i tot tipus d’animals i mai han tingut un mal son degut al seu meravellós so, ni els ha matat la pudor de cap merda.
Havent assentat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un precedent, qualsevol dia, aquest amo d’hostal que ha denunciat els tocs de campanes nocturns al Poble de Sant Mori, igual posarà una querella perquè emmudeixin les campanes, també de 4 a 6 de la tarda, que és l’hora que els pixa pins torracollons acostumen a fer la migdiada.
I com la cosa segueixi així de surrealista, igual l’amo de l’hostal fa que es prohibeixin les tertúlies a la fresca que s’acostumen a fer a la majoria de pobles de pocs habitants, després de sopar, que és l’hora que més o menys es poden reunir a fer-la petar una estona, per explicar-se com els hi ha anat el dia, mentre l’enjogassada canalla que també han anat al mateix poble, també per passar-hi les vacances del col•legi, corre amunt i avall del poble i anant-se’n a dormir quan es té son. No quan ho mani l’amo i senyor de l’hostal, que sembla més l’amo d’un castell feudal, d’aquells que tenien al poble subjugat.
«La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó!».
«Respira a fons, que la merda engreixa!»
I un xic de bon humor:
Diu que un pixa pins li pregunta a un pagès d’alta muntanya que arrossegava un petit carretó carregat amb fems: –Què hi porteu en aquest carretó, bon home?
I el pagès li respon: –adob per les maduixes.
I el pixa pins li comenta estranyadíssim: –Caram! a Barcelona, a les maduixes hi posem nata!
En aquest poble, com a molts altres de Catalunya, des que les campanes existeixen sempre hi han tocat. Els pobles, durant molts anys, i encara avui en dia, s’han refiat i es refien, dels diferents i múltiples tocs de campana que han marcat i marquen les diferents tasques a fer durant dia i fins i tot a la nit, ja sigui en les diferents tasques que comporten les feines del camp, com en la vida del poble en sí, com per anunciar casaments, batejos, repic de Festa Major, enterraments foc, aiguats i tempestes amb força llamps o a sometent.
Aquestes vuit hores nocturnes en que el poble de Sant Mori es quedarà sense campanes perquè quatre pixa pins torracollons puguin dormir tranquils, poden alterar el son de la gent del poble que tota la vida les ha escoltat; amb elles se n’han anat a dormir i amb elles s’hi han llevat. I si a la matinada ha passat quelcom al poble, les campanes els han avisat i tothom s’ha despertat i llevat per veure què passava i, si era greu, ajudar en el que fos menester. Que no en tenen de campanes els pixa pins a llurs grans ciutats, o no les volen sentir?
Van ser primer les campanes que els rellotges. Abans de Crist ja n’hi havia de campanes! I en els pobles, vil•les i ciutats, han estat les campanes les qui han marcat el temps, des de fa molt de temps!.
Si als pixa pins els hi molesta sentir les campanes, o sentir el majestuós i pletòric cant del gall a la matinada, o els hi molesta la pudor dels fems o de qualsevol merda de qualsevol bestiar, o veure córrer pels encisadors i ombrívols carrers dels pobles conills, gallines, galls, ànecs, vaques, bous, muls, mules, rucs, gossos i gats, millor que no es moguin de casa seva i deixin d’emprenyar a la bona gent de tots els pobles que durant segles han conviscut amb les campanes i tot tipus d’animals i mai han tingut un mal son degut al seu meravellós so, ni els ha matat la pudor de cap merda.
Havent assentat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un precedent, qualsevol dia, aquest amo d’hostal que ha denunciat els tocs de campanes nocturns al Poble de Sant Mori, igual posarà una querella perquè emmudeixin les campanes, també de 4 a 6 de la tarda, que és l’hora que els pixa pins torracollons acostumen a fer la migdiada.
I com la cosa segueixi així de surrealista, igual l’amo de l’hostal fa que es prohibeixin les tertúlies a la fresca que s’acostumen a fer a la majoria de pobles de pocs habitants, després de sopar, que és l’hora que més o menys es poden reunir a fer-la petar una estona, per explicar-se com els hi ha anat el dia, mentre l’enjogassada canalla que també han anat al mateix poble, també per passar-hi les vacances del col•legi, corre amunt i avall del poble i anant-se’n a dormir quan es té son. No quan ho mani l’amo i senyor de l’hostal, que sembla més l’amo d’un castell feudal, d’aquells que tenien al poble subjugat.
«La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó!».
«Respira a fons, que la merda engreixa!»
I un xic de bon humor:
Diu que un pixa pins li pregunta a un pagès d’alta muntanya que arrossegava un petit carretó carregat amb fems: –Què hi porteu en aquest carretó, bon home?
I el pagès li respon: –adob per les maduixes.
I el pixa pins li comenta estranyadíssim: –Caram! a Barcelona, a les maduixes hi posem nata!
diumenge, 15 de maig del 2011
«Plats pel cap»
Estem com aquell qui diu a mitja campanya electoral per a les eleccions municipals i algunes autonòmiques el dia 22 de maig, i és notori que tots els partits polítics no saben fer altre cosa que criticar-se mútuament. El que es diu senzillament, tirar-se els plats pel cap.
No podrien, els partits polítics, limitar-se a presentar als possibles votants el seu programa, en comptes de treure’s els draps bruts unes i altres formacions polítiques?
Amb aquesta general actitud, el que fan és que ningú cregui les moltes o poques coses que diu que farà cada partit si guanya les eleccions, tot i sabent que els votants saben que estant mentint les més de les vegades, amb falses promeses o mitges promeses, que després no podran o no voldran complir.
En comptes de ser una campanya electoral, sembla que sigui una anti campanya on tots van en contra de tots i ningú a favor de ningú, ni estenent la mà per demanar o donar ajut en cas de necessitar sumar escons.
Sempre que hi ha eleccions, sol passar el mateix.
I els debats que es fan, ja sigui a les emissores de ràdio o de televisió, són una pura comèdia. Sembla que s’hagin d’arrancar la pell a tires i dient-se el nom del porc, i quan acaben tan amics com si res no hagués passat ni re s’haguessin dit, segellant-ho tot en un sopar o un dinar, que bo fóra saber qui el paga. A més que, les més de les vegades, tant en un debat radiat com en un de televisat, la manca d’educació brilla per la seva absència, al no deixar parlar al qui té la paraula donada per el moderador, volent parlar tots a l’hora, fent que el radiooient o el teleespectador no se n’assabentin de res.
Senyors “polítics”, no enganyeu més al votant i sigueu ben educats, perquè arribarà un moment que a les urnes s’hi criaran molta pols i moltes teranyines, o tots els vots a recomptar serà molt fàcil comptabilitzar-los perquè tots estaran en blanc.
No podrien, els partits polítics, limitar-se a presentar als possibles votants el seu programa, en comptes de treure’s els draps bruts unes i altres formacions polítiques?
Amb aquesta general actitud, el que fan és que ningú cregui les moltes o poques coses que diu que farà cada partit si guanya les eleccions, tot i sabent que els votants saben que estant mentint les més de les vegades, amb falses promeses o mitges promeses, que després no podran o no voldran complir.
En comptes de ser una campanya electoral, sembla que sigui una anti campanya on tots van en contra de tots i ningú a favor de ningú, ni estenent la mà per demanar o donar ajut en cas de necessitar sumar escons.
Sempre que hi ha eleccions, sol passar el mateix.
I els debats que es fan, ja sigui a les emissores de ràdio o de televisió, són una pura comèdia. Sembla que s’hagin d’arrancar la pell a tires i dient-se el nom del porc, i quan acaben tan amics com si res no hagués passat ni re s’haguessin dit, segellant-ho tot en un sopar o un dinar, que bo fóra saber qui el paga. A més que, les més de les vegades, tant en un debat radiat com en un de televisat, la manca d’educació brilla per la seva absència, al no deixar parlar al qui té la paraula donada per el moderador, volent parlar tots a l’hora, fent que el radiooient o el teleespectador no se n’assabentin de res.
Senyors “polítics”, no enganyeu més al votant i sigueu ben educats, perquè arribarà un moment que a les urnes s’hi criaran molta pols i moltes teranyines, o tots els vots a recomptar serà molt fàcil comptabilitzar-los perquè tots estaran en blanc.
diumenge, 24 d’abril del 2011
QUÈ PASSA AL MÓN?
QUÈ PASSA AL MÓN?
Vist com s’estan desenvolupant alguns, massa, tristos esdeveniments al món, fa pensar que, per força hi ha d’haver un grup de gent malvada, o una ma negra, que passa els dies i les hores només pensant què poden fer perquè el món vagi malament.
Es surt d’un conflicte armat, per encetar-ne un altre a les poques hores.
En un pacífic lloc on fins ara tot era pau i harmonia, demà se les tindran fins a matar-se sense contemplacions.
Una comunitat de gent que avui anaven bé, demà entraran en conflicte amb els seus veïns del poble o nació del costat, o amb els del mateix país.
Qui ho prepara tot això?
Les nacions poderoses volen seguir sent-ho, a canvi de que les nacions pobres no aixequin el cap.
És el cas dels països productors de petroli. Ens volen fer creure que el petroli s’està esgotant. I això és una gran mentida! Ens volen fer creure això, perquè d’aquesta manera justifiquen el tancament de «l’aixeta»; produint menys barrils de cru; i així poder-ne augmentar el preu, malmeten moltes de les economies de bona part del món.
Si aquestes malvades persones es dediquessin a pensar com ho podrien fer perquè el món pogués anar molt millor, haurien d’obligar als qui tenen les aixetes principals, dels principals pous de petroli, perquè aquestes no paressin de rajar fins que les economies del món pobre, estiguessin estabilitzades.
Com, per exemple, la gent s’ha de canviar el cotxe o comprar-s’en un de nou, el primer en la vida, si la feinada que tindrà per omplir-lo de gasolina al preu que va el litre?
Com poden vendre cotxes les empreses que els fabriquen si cada vegada la gent té menys poder adquisitiu per comprar-ne?
Com és que una pera a l’arbre val, per exemple, 0,35 cèntims d’euro i la mateixa pera al mercat del mateix poble ens la fan pagar a 1,10 €? La resposta del venedor és que la culpa és de l’augment del petroli. La resposta del pagès que l’ha cultivat és de que al món hi ha molt poca vergonya! Però tros de ruc! (pel venedor) Si només has hagut d’arrossegar les peres encara no 500 metres! Quanta gasolina o gasoil has gastat pe tan poca distància?
I com és que quan apugen el petroli a les 11 del matí, abans de migdia ja l’apugen a les benzineres, i en canvi quan abaixen el preu del petroli a les benzineres no l’abaixen fins al cap de tres o quatre mesos, si l’abaixen?
El reguitzell de preguntes que em venen al cap sobre el mateix tema, donaria per omplir-ne un munt de planes que, encara que amb això de la lectura digital no es gasta paper, si que foren massa feixugues de llegir. I tampoc es tracte de cansar al possible lector. Vull que em llegeixin, no que m’avorreixin per estendre’m massa.
Quan canviarà de pensament el grup de malvats que només pensen com destruir el món?
Si han de canviar de manera de pensar, per a bé, si us plau que ho facin com més aviat millor perquè la situació és insostenible i cada segon que passa, més es va deteriorant l’economia mundial.
Vist com s’estan desenvolupant alguns, massa, tristos esdeveniments al món, fa pensar que, per força hi ha d’haver un grup de gent malvada, o una ma negra, que passa els dies i les hores només pensant què poden fer perquè el món vagi malament.
Es surt d’un conflicte armat, per encetar-ne un altre a les poques hores.
En un pacífic lloc on fins ara tot era pau i harmonia, demà se les tindran fins a matar-se sense contemplacions.
Una comunitat de gent que avui anaven bé, demà entraran en conflicte amb els seus veïns del poble o nació del costat, o amb els del mateix país.
Qui ho prepara tot això?
Les nacions poderoses volen seguir sent-ho, a canvi de que les nacions pobres no aixequin el cap.
És el cas dels països productors de petroli. Ens volen fer creure que el petroli s’està esgotant. I això és una gran mentida! Ens volen fer creure això, perquè d’aquesta manera justifiquen el tancament de «l’aixeta»; produint menys barrils de cru; i així poder-ne augmentar el preu, malmeten moltes de les economies de bona part del món.
Si aquestes malvades persones es dediquessin a pensar com ho podrien fer perquè el món pogués anar molt millor, haurien d’obligar als qui tenen les aixetes principals, dels principals pous de petroli, perquè aquestes no paressin de rajar fins que les economies del món pobre, estiguessin estabilitzades.
Com, per exemple, la gent s’ha de canviar el cotxe o comprar-s’en un de nou, el primer en la vida, si la feinada que tindrà per omplir-lo de gasolina al preu que va el litre?
Com poden vendre cotxes les empreses que els fabriquen si cada vegada la gent té menys poder adquisitiu per comprar-ne?
Com és que una pera a l’arbre val, per exemple, 0,35 cèntims d’euro i la mateixa pera al mercat del mateix poble ens la fan pagar a 1,10 €? La resposta del venedor és que la culpa és de l’augment del petroli. La resposta del pagès que l’ha cultivat és de que al món hi ha molt poca vergonya! Però tros de ruc! (pel venedor) Si només has hagut d’arrossegar les peres encara no 500 metres! Quanta gasolina o gasoil has gastat pe tan poca distància?
I com és que quan apugen el petroli a les 11 del matí, abans de migdia ja l’apugen a les benzineres, i en canvi quan abaixen el preu del petroli a les benzineres no l’abaixen fins al cap de tres o quatre mesos, si l’abaixen?
El reguitzell de preguntes que em venen al cap sobre el mateix tema, donaria per omplir-ne un munt de planes que, encara que amb això de la lectura digital no es gasta paper, si que foren massa feixugues de llegir. I tampoc es tracte de cansar al possible lector. Vull que em llegeixin, no que m’avorreixin per estendre’m massa.
Quan canviarà de pensament el grup de malvats que només pensen com destruir el món?
Si han de canviar de manera de pensar, per a bé, si us plau que ho facin com més aviat millor perquè la situació és insostenible i cada segon que passa, més es va deteriorant l’economia mundial.
dissabte, 12 de març del 2011
¡MARCHANDO UNA DE BERBERECHOS Y UNA CAÑA!
Jo no sóc racista, però…..
En aquells tenebrosos temps on anar pel carrer parlant català era gairebé un delicte, –fi de la Guerra Civil i anys quaranta, cinquanta i seixanta–, hi havia una sana i barata costum que era el que col•loquialment em dèiem «anar a fer el vermut».
Normalment, això de fer el vermut era cosa del diumenge al migdia sortint de l’obligada missa de dotze, on s’hi anava, més perquè tothom veiés a tothom i veure de quina manera s’hi anava vestit, que no pas perquè es tinguessin veritables ganes d’anar a l’ofici religiós, on el discurs del capellà variava ben poc durant el transcurs de l’any.
Doncs bé. Si una cosa no mancava en aquells temps eren bars. De tota mena i condició. Uns eren famosos per les tapes, altres o eren per la ubicació. Però la immensa majoria tenien en comú la simpatia, vistositat, memòria i lleugeresa dels cambrers.
Molts d’aquests empleats eren vinguts d’altres indrets de fora de Catalunya. Però com que en aquells temps, gairebé per collons s’havia de parlar «la lengua del imperio», per força t’hi havies d’entendre.
T’asseies al voltant d’una taula, al carrer o a dins el bar, depenent de quina època de l’any ens trobéssim, i a l’instant et venia el cambrer que, en comptades excepcions, sempre et venia amb un somriure d’orella a orella. (S’havia d’anar «treballant» la propina que el sou era molt minso).
Impecablement vestit amb la jaqueta blanc de llet, igual que la camisa; el llaç negre al coll; pantalons negres amb la ratlla ben marcada i sabates negres recent llustrades pel «limpia» que hi solia haver sempre a cada bar. Com a eines de treball només duia un nivi tovalló blanc penjat al braç esquerre i la safata que en aquell temps encara en dèiem «bandeja». Res mes! No li calia un bloc de notes; s’ho anotava tot al cap i no es deixava res!
–«¿Qué va a ser?» Pregunta màgica que despertava els sentits, a la recerca de fer un bon vermut esplèndid.
Tant li feia que fos una sola persona asseguda al voltant d’una taula com que fos una colla de set o deu persones.
Amb una sola persona, la comanda era senzilla i fàcil de recordar. Però, pensàvem, què faria el cambrer si érem una colla de deu persones? Doncs exactament el mateix; recordar-se de tot el que se li havia demanat! Increïble! Sabeu què es deixava algunes vegades? Els escuradents! Però sabeu perquè? Doncs perquè ningú els hi havia demanat! I si en el vermut no hi havia res que necessités d’escuradents, no els portava! Una meravella de cambrers els d’aquella època.
Què se n’ha fet d’aquella estirp!
Els mal anomenats cambrers d’avui en dia el 95% ja no són de Catalunya ni d’Espanya! Molts, i actualment moltes, no en tenen ni punyetera idea de què és fer el vermut com abans! No s’arrisquen a memoritzar la comanda! Gairebé tots o totes porten un bloc electrònic on només s’han de limitar a marcar amb un punxó el producte que ja es demana directament a la barra. Però si els hi demanes algun article que no està programat en aquell endimoniat estri, perden el nord al no saber de què els hi parles!
I no diguem de la manera d’anar vestits! Algunes i alguns foten veritable fàstic només de veure’ls amb la indumentària que porten i la desídia en que se t’acosten, amb un aire com de pensar; «què collons vol aquest ara, tan tranquil que estava mirant la tele!»
I tot hi fer més de trenta anys que estem en democràcia i ja no ens poden prohibir parlar en català,(toquem ferro!), ni obligar-nos a parlar en castellà, gairebé que seguim estant-hi obligats amb aquestes cambreres i aquests cambrers vinguts de fora que no els dóna la gana d’aprendre el català. I és clar, molts dels que s’asseuen al voltant d’una taula de la terrassa d’un bar, el que volen és fer el vermut i els importa tres cogombres si han de fer la comanda en castellà perquè el senyor cambrer o cambrera dels collons, que no els hi dóna la gana de parlar en català, els entenguin!
Jo no sóc racista, però....
Si jo em trobo en un bar de qualsevol punt de Catalunya i no m’entenen en català, canvio de bar! Quan passo les fronteres de la nostra Nació, per educació i obligació,(bé, això de la obligació de parlar en castellà quan les catalanes i els catalans anem a Espanya és molt relatiu. Perquè si un alemany, un francès o un anglès van de visita a Espanya i es dirigeixen a algú amb la llengua del seu país respectiu, ningú s'estranya i ningú protesta. Quins collons! En canvi les catalanes i els catalans, quan anem a Espanya, si ens volem expressar en català ens foten la cavalleria per sobre!) ja hi parlo en castellà. A Catalunya no em dóna la gana de parlar-lo. Però al pas que anem, em sembla que, a garrotades, ens el tornaran a fer parlar, el mal anomenat idioma de Cervantes!
En aquells tenebrosos temps on anar pel carrer parlant català era gairebé un delicte, –fi de la Guerra Civil i anys quaranta, cinquanta i seixanta–, hi havia una sana i barata costum que era el que col•loquialment em dèiem «anar a fer el vermut».
Normalment, això de fer el vermut era cosa del diumenge al migdia sortint de l’obligada missa de dotze, on s’hi anava, més perquè tothom veiés a tothom i veure de quina manera s’hi anava vestit, que no pas perquè es tinguessin veritables ganes d’anar a l’ofici religiós, on el discurs del capellà variava ben poc durant el transcurs de l’any.
Doncs bé. Si una cosa no mancava en aquells temps eren bars. De tota mena i condició. Uns eren famosos per les tapes, altres o eren per la ubicació. Però la immensa majoria tenien en comú la simpatia, vistositat, memòria i lleugeresa dels cambrers.
Molts d’aquests empleats eren vinguts d’altres indrets de fora de Catalunya. Però com que en aquells temps, gairebé per collons s’havia de parlar «la lengua del imperio», per força t’hi havies d’entendre.
T’asseies al voltant d’una taula, al carrer o a dins el bar, depenent de quina època de l’any ens trobéssim, i a l’instant et venia el cambrer que, en comptades excepcions, sempre et venia amb un somriure d’orella a orella. (S’havia d’anar «treballant» la propina que el sou era molt minso).
Impecablement vestit amb la jaqueta blanc de llet, igual que la camisa; el llaç negre al coll; pantalons negres amb la ratlla ben marcada i sabates negres recent llustrades pel «limpia» que hi solia haver sempre a cada bar. Com a eines de treball només duia un nivi tovalló blanc penjat al braç esquerre i la safata que en aquell temps encara en dèiem «bandeja». Res mes! No li calia un bloc de notes; s’ho anotava tot al cap i no es deixava res!
–«¿Qué va a ser?» Pregunta màgica que despertava els sentits, a la recerca de fer un bon vermut esplèndid.
Tant li feia que fos una sola persona asseguda al voltant d’una taula com que fos una colla de set o deu persones.
Amb una sola persona, la comanda era senzilla i fàcil de recordar. Però, pensàvem, què faria el cambrer si érem una colla de deu persones? Doncs exactament el mateix; recordar-se de tot el que se li havia demanat! Increïble! Sabeu què es deixava algunes vegades? Els escuradents! Però sabeu perquè? Doncs perquè ningú els hi havia demanat! I si en el vermut no hi havia res que necessités d’escuradents, no els portava! Una meravella de cambrers els d’aquella època.
Què se n’ha fet d’aquella estirp!
Els mal anomenats cambrers d’avui en dia el 95% ja no són de Catalunya ni d’Espanya! Molts, i actualment moltes, no en tenen ni punyetera idea de què és fer el vermut com abans! No s’arrisquen a memoritzar la comanda! Gairebé tots o totes porten un bloc electrònic on només s’han de limitar a marcar amb un punxó el producte que ja es demana directament a la barra. Però si els hi demanes algun article que no està programat en aquell endimoniat estri, perden el nord al no saber de què els hi parles!
I no diguem de la manera d’anar vestits! Algunes i alguns foten veritable fàstic només de veure’ls amb la indumentària que porten i la desídia en que se t’acosten, amb un aire com de pensar; «què collons vol aquest ara, tan tranquil que estava mirant la tele!»
I tot hi fer més de trenta anys que estem en democràcia i ja no ens poden prohibir parlar en català,(toquem ferro!), ni obligar-nos a parlar en castellà, gairebé que seguim estant-hi obligats amb aquestes cambreres i aquests cambrers vinguts de fora que no els dóna la gana d’aprendre el català. I és clar, molts dels que s’asseuen al voltant d’una taula de la terrassa d’un bar, el que volen és fer el vermut i els importa tres cogombres si han de fer la comanda en castellà perquè el senyor cambrer o cambrera dels collons, que no els hi dóna la gana de parlar en català, els entenguin!
Jo no sóc racista, però....
Si jo em trobo en un bar de qualsevol punt de Catalunya i no m’entenen en català, canvio de bar! Quan passo les fronteres de la nostra Nació, per educació i obligació,(bé, això de la obligació de parlar en castellà quan les catalanes i els catalans anem a Espanya és molt relatiu. Perquè si un alemany, un francès o un anglès van de visita a Espanya i es dirigeixen a algú amb la llengua del seu país respectiu, ningú s'estranya i ningú protesta. Quins collons! En canvi les catalanes i els catalans, quan anem a Espanya, si ens volem expressar en català ens foten la cavalleria per sobre!) ja hi parlo en castellà. A Catalunya no em dóna la gana de parlar-lo. Però al pas que anem, em sembla que, a garrotades, ens el tornaran a fer parlar, el mal anomenat idioma de Cervantes!
dijous, 27 de gener del 2011
ELS DOS COGNOMS
En reiterades ocasions, fullejant publicacions, diaris i revistes diverses i fins i tot en els mitjans audiovisuals, m’he adonat que, en anomenar una persona, s’omet el cognom de la mare. I cal recordar que a Catalunya i a l’Estat espanyol, totes les persones tenim un nom i dos cognoms. Si més no, així consta en tots els documents oficials dels que disposem cada una de les persones d’aquests dos territoris esmentats. Això no és Amèrica ni tampoc la resta d’Europa.
Tan difícil és escriure el segon cognom? Per què ometre deliberadament el cognom de la mare quan precisament, mercès a ella, amb la inestimable col·laboració del pare, estem al món? La mare es mereix aquest greuge?
Jo sempre signo amb el meu nom i els dos cognoms per a glòria i honor al meu pare i a la meva mare, que són els progenitors que me’ls varen donar i que orgullosament els porto i els escric amb la major dignitat possible. I d’això n’ha d’ésser sabedor tothom.
Tan difícil és escriure el segon cognom? Per què ometre deliberadament el cognom de la mare quan precisament, mercès a ella, amb la inestimable col·laboració del pare, estem al món? La mare es mereix aquest greuge?
Jo sempre signo amb el meu nom i els dos cognoms per a glòria i honor al meu pare i a la meva mare, que són els progenitors que me’ls varen donar i que orgullosament els porto i els escric amb la major dignitat possible. I d’això n’ha d’ésser sabedor tothom.
dijous, 20 de gener del 2011
LLENÇAR ALIMENTS COM A PROTESTA
Al telenotícies vespre de TV3 del dia 19 de gener, es van veure unes imatges d’uns ramaders foradant envasos de llet amb un punxó i seguidament llençant-los a uns contenidors de brossa, dels habituals que hi ha per tot arreu.
També es van veure unes imatges, dintre de la mateixa noticia, d’uns productors de fruita llençant-la per terra al davant d’un estament oficial que no sé si era un ajuntament o una delegació de la Generalitat.
Tant uns com altres, procedien a llençar els aliments: llet en quantitats desorbitades i fruita a tones, en motiu d’una protesta, per altra banda raonable, basada en el poc preu amb el que són pagats els productes esmentats, preferint més llençar-los que vendre’ls a uns preus mancats de benefici per als seus productors.
Aquests tipus de protesta, llençar aliments, hauria d’estar punit per la Llei. Tothom té dret a protestar. Però es pot protestar de moltes maneres i no necessàriament llençant aliments, quan de tothom és sabut la gana que passa molta gent, no sols en moltes àrees del Tercer Món, sinó també a casa nostra.
Per si pagesos i ramaders no ho saben, existeix un lloable Banc dels Aliments, que estaria molt agraït de rebre tots els aliments que ramaders i pagesos tenen intenció de llençar. O, si més no, pagesos i ramaders o tot el qui vulgui desprendre’s d’aliments pel motiu que sigui, que agafi un camió o un carro i es dediqui a anar pels llocs on hi ha mancances d’aliments i ho reparteixi per a les persones necessitades. Però llençar-ho per terra o dins de contenidors de brossa, mai!
També es van veure unes imatges, dintre de la mateixa noticia, d’uns productors de fruita llençant-la per terra al davant d’un estament oficial que no sé si era un ajuntament o una delegació de la Generalitat.
Tant uns com altres, procedien a llençar els aliments: llet en quantitats desorbitades i fruita a tones, en motiu d’una protesta, per altra banda raonable, basada en el poc preu amb el que són pagats els productes esmentats, preferint més llençar-los que vendre’ls a uns preus mancats de benefici per als seus productors.
Aquests tipus de protesta, llençar aliments, hauria d’estar punit per la Llei. Tothom té dret a protestar. Però es pot protestar de moltes maneres i no necessàriament llençant aliments, quan de tothom és sabut la gana que passa molta gent, no sols en moltes àrees del Tercer Món, sinó també a casa nostra.
Per si pagesos i ramaders no ho saben, existeix un lloable Banc dels Aliments, que estaria molt agraït de rebre tots els aliments que ramaders i pagesos tenen intenció de llençar. O, si més no, pagesos i ramaders o tot el qui vulgui desprendre’s d’aliments pel motiu que sigui, que agafi un camió o un carro i es dediqui a anar pels llocs on hi ha mancances d’aliments i ho reparteixi per a les persones necessitades. Però llençar-ho per terra o dins de contenidors de brossa, mai!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Dades personals
.JPG)
- Vicenç Marquès i Sanmiquel
- Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.