VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

diumenge, 4 d’abril del 2010

L'ACTUAL ESGLÉSIA NO ÉS LA DE CRIST

Un dels clars i externs símptomes que aquesta Església no és la de Crist sinó que més aviat va en contra de l'Església de Crist és el fet de la quantitat de riqueses de les quals és posseïdora l'actual Església. Riqueses i possessions de les quals fa ostentació aquesta Església sempre que té ocasió per a fer-ho. Només cal veure el descomunal i impressionant anell papal que el pontífex llueix en l'anular de la mà dreta. Només aquest anell, que és d'or pur i massís, val una fortuna. No entrem en els tresors que atresora l'interior del Vaticà, i els tresors que es guarden en la immensa majoria de catedrals, seus, ermites, santuaris i temples parroquials de tot el món cristià. I amb persones a tot el món morint-se de fam! A això, ajuntem-hi els cotxes oficials i l'avió papal que, tot i pertanyent a la companyia aèria Alitàlia, és un avió Boeing 777 preparat especialment per al Papa i capaç de traslladar-se a qualsevol lloc del món des de l'aeroport militar de Ciampino. Imagineu-vos: l'avió papal s'enlaira i aterra en un aeroport militar italià! Serà pel seu passat pertanyent a les SS alemanyes del Tercer Reich? Com menys tafaners civils hi hagi pels voltants millor.
Jesucrist, per predicar, es traslladava a peu i calçant unes senzilles sandàlies fetes de qualsevol manera. El Papa fa servir sabates de diversos tipus i colors i sempre fetes a mida i mai va a cap lloc a peu. Bé, es suposa que a fer les seves necessitats fisiològiques sí que hi deu anar a peu. Així se l’empassi el forat del vàter!
Jesucrist, que se sàpiga, només va pujar a un senzill mitjà de transport: un ruc, el Diumenge de Rams, pel fet que ja estava molt cansat i pressentia la seva mort imminent. El Papa vesteix riques vestidures, totes fetes també a mida per un o diversos sastres de renom. Jesucrist sempre portava una gastada túnica de tela d'arpillera de sac que alguns historiadors diuen que sempre va ser la mateixa. S’assembla aquesta actual Església a la que va crear Jesucrist? No s'hi assembla en res!

5 comentaris:

Jaume C. i B. ha dit...

Per començar Jesús mai va pretendre crear una nova religió, ell predicava un retorn al judaisme més pur i considerava que les autoritats religioses de la seva època s'havien allunyat completament dels preceptes i fins i tot els acusava d'haver profanat el Temple. Jesús veia en la presència dels canvistes de moneda dins del Temple com una ofensa, quan va expulsar-los a fuetades les autoritats religioses el van començar a considerar un perill. No ho va ser pel que predicava, ja que el seu missatge era predicat en aquella època per altres predicadors que reclamaven un retorn del judaisme a les seves arrels més pures. Molts d'aquests predicadors van acabar de la mateixa manera que Jesús, clavats en una creu. Va ser en el segle III que la nova secta comença a trencar realment amb el judaisme i comencen a produir-se les primeres disensions i cismes. Aproximadament segle i mig o dos segles més tard el cristianisme passa de ser una religió que es movia entre la tolerància i la persecució a ser la religió oficial de l'Imperi. Des d'aquell moment l'Església va anar assumint molts dels vicis del vell Imperi i assimil·lant la seva organització fins anar configurant-se en el que és ara. No, aquesta Església no és la de Jesús ja que com he dit ell mai va voler crear una nova religió sinó tornar a les arrels d'un judaisme més pur.
Recomano llegir el llibre o veure el film "el nom de la rosa". En aquesta obra un dels temes de fons és la discusió entre els que defensen si la Església ha de mantenir-se pobre o no. Aquest fet que en l'obra d'Eco serveix de teló de fons a una història d'intriga va ser real i cal dir que va arribar a haver hòsties - i no de les consagrades - entre els jerarques eclesiàstics del moment.

Vicenç Marquès i Sanmiquel ha dit...

Amic Jaume, crec estàs perdent el temps en l'actual tasca a la que et dediques i de la qual en treus per viure més o menys dignament. Collons quin pou de saviesa que estàs fet! De la manera que t'expliques, sembla talment com si tu personalment haguessis viscuts aquells passatges tan transcendentals de la Història de la Humanitat! Has donat una lliçó d'Història que per a sí la voldrien molts dels que es diuen historiadors.
Creu-me amic Jaume; canvia d'ofici que hi sortiràs guanyant.

Salut!

Jaume C. i B. ha dit...

Em considero aficionat a la Història. A més aquest assumpte el tinc fresc perquè fa poc vaig estar llegint sobre els diversos concilis en que es van discutir assumptes com si l'Església havia de seguir l'exemple de Jesús, és a dir ser pobres, o havia d'acumular riquesa, un altre tema fonamental i pel qual hi van haver garrotades va ser l'assumpte de si els capellans s'havien de casar o no. Aquest assumpte va tancar-se cap al segle XV, fins aquell moment si bé hi havia sectors que no veien bé els capellans casats era una pràctica habitual, fins i tot entre alguns bisbes.
A cap dels dos ens hauria agradat viure en aquella època.

Vicenç Marquès i Sanmiquel ha dit...

Doncs francament, no. No m'hauria agradat viure en aquella època tan convulsiva, perquè més d'una vegada les hòsties (i no precisament les consagrades) les hauria repartit jo, i sense mesura. A fe de Déu que n'hi hagués hagut per a tothom!!!

Salut!

Jaume C. i B. ha dit...

En aquella època - Edat Mitja - tenien massa dèria per fer barbacoes públiques on rostien heretges i per esquarterar la gent i també li trobo massa inconvenients a la pesta.
En el cas de l'època de Jesús no crec que trobéssim gaires diferències amb el que passa ara. Ja en temps de Jesús hi havia garrotades entre els diversos grups religiosos i a més els romans repartint galetes a tots plegats. Si fa no fa això allà no ha canviat gairebé res en 2000 anys.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.