CONTRA L’AVORTAMENT, AJUDA I PROTECCIÓ A LA MARE I AL NADÓ.

Quins trets diferencials hi ha entre una criatura d’un país asiàtic, africà o sud-americà? Només els facials i el color de la pell. La resta no deixa de ser un ésser humà viu, que res té a envejar a la resta d’humans dels podríem dir-ne països occidentals europeus i nord-americans.

Per tant, aquesta reforma que ha fet o vol fer el Govern de l’Estat espanyol, s’hauria d’anul·lar immediatament.

En comptes de dictar lleis per afavorir l’avortament; en comptes d’autoritzar píndoles per provocar avortaments o que les dones no es quedin embarassades; el que hauria de fer el Govern central és pensar en una llei o varies lleis, la prioritat de les quals hauria de ser ajudar fins a les últimes conseqüències a tota dona que voluntàriament o involuntàriament ha fecundat una criatura.

Si està del tot comprovat que l’índex de natalitat a Espanya i Catalunya és un dels més baixos del món, perquè matà nonats en l’etapa de gestació de la mare?

Per què una adolescent de 15, 16 o 17 anys que ha quedat embarassada vol avortar? Moltes vegades per la por al què diran. Altres vegades per molta por a les represàlies dels pares de la noia. Altres, perquè el causant masculí de que tal o qual noia quedi embarassada, li fa saber contundentment que ell no en vol saber res d’aquella criatura que en una nit de sexe frenètic i descontrolat han engendrat. i altres, i potser que sigui la causa més important, és que la noia adolescent que ha quedat embarassada no compte amb mitjans econòmics per fer créixer una criatura.

Seria hora de que tant el Govern central com el Govern de la Generalitat, donés màximes facilitats i garanties perquè una futura mare que es trobés en qualsevol de les situacions anteriorment citades, pogués arribar feliçment al dia del part i, que a partir del naixement de la criatura, totes les despeses derivades del creixement del nadó fins que aquest arribés a la majoria d’edat i pogués, amb sort, treballar, anessin a càrrec d’ambdós Governs; el català i l’espanyol.

En conseqüència, tant l’Estat espanyol com el Govern de la Generalitat, es cuidarien de la part econòmica corresponen a les despeses generades pel creixement de la criatura, tutelant-la si la mare renunciés a ella, i amb plenes facultats per a decidir a qui es podria donar en adopció atenent les múltiples demandes que hi ha per adoptar criatures tant a espanya com a Catalunya. Car a la vegada que l’índex de natalitat és molt baix a Catalunya i Espanya, també s’ha de tenir en compte que hi ha molts matrimonis que volen tenir fills i, per la causa que sigui, no poden veure realitzat el seu somni de ser pares biològics, però es volen acollir al sistema d’adopció.

Amb tot això aquí exposat, els dos Governs, espanyol i català, podrien dictar unes lleis la prioritat de les quals incidissin en la voluntat de donar en adopció criatures nascudes en territori espanyol o català que estiguessin a càrrec de llurs Governs.

D’aquesta manera, els tràmits per a una adopció serien molt més ràpids i als futurs pares adoptius no els hi hauria de suposar cap forta despesa, com han de fer els actuals pares adoptius d’aquí, de nenes i nens de l’altra part del món, que només amb tràmits i viatges, a moltes parelles els hi costa més que tots els diners que es puguin gastar en el creixement de llur filla o fill adoptiu al llarg de la seva infantesa, adolescència i joventut juntes.

I que pensin, no solament els Governs espanyol i català, sinó tots els Governs del Món, que el naixement d’una filla o un fill, i veure’ls créixer, és la joia més preuada i l’esdeveniment més gran que pot existir a la capa de la Terra.