RECORDANT ELS MEUS PARES I UNS TRISTOS FETS

A qui li pot interessar l'article que ve a continuació? Potser a ningú de vostès, potser a tothom qui el llegeixi.

És d'un gran interès periodístic el que escric aquí el dessota? Pot ser que sí, pot ser que no. Si partim de la base que jo no sóc periodista ni escriptor, magre ho tenim. Però em fa molta il·lusió escriure el que escriuré, al adonar-me'n que el dia 18 i 19 de juliol d'enguany han escaigut en dissabte i diumenge, tal qual va succeir el nefast any 1936. I és en homenatge als meus pares, que escric el que segueix.

El pare es deia Enric i en aquell any 36 i durant molts anys, sant Enric es celebrava el 15 de juliol. La mare es deia Carme i la seva onomàstica era l'endemà, o sigui el dia 16 de juliol. Doncs bé. Es van casar el dia del sant del pare: el 15 de juliol del 1936.

El viatge de nuvis el van repartir entre Montjuïc, el Tibidabo, l'Hotel Sant Agustí de Barcelona i Montserrat. I va ser en aquest últim lloc esmentat, Montserrat, on el dissabte 18 de juliol varen assabentar-se de l'aixecament militar, al Marroc, de l'anomenat Exèrcit d'Àfrica comanat pel nefast general Franco d'infausta memòria.

Els pares sempre m'havien explicat els problemes que van tenir per tornar a Barcelona des de Montserrat. Sembla ser que el cremallera (per als qui no ho saben, dir-los que en aquell temps hi havia el cremallera amb màquina de vapor, que va durar des del 6 d'octubre del 1892, dia de la seva inauguració oficial, fins el 12 de maig de l'any 1957, dia de la seva clausura, també oficial), que els pares van poder agafar, va ser l'últim que va sortir de Montserrat cap a Monistrol. Un cop allà i com van poder, aconseguiren bitllet per un tren dels Ferrocarrils Catalans, que amb penes i treballs els va dur fins a la Plaça Espanya de Barcelona. Aconseguiren també un dels pocs “metros” que funcionaven i pogueren anar fins a la Plaça de Catalunya, on després d'esperar-se durant unes angoixoses hores, aconseguien arribar a Sabadell-Estació el diumenge 19 de juliol, quan la maleïda guerra ja estava fent estralls arreu.

En plena guerra, els hi va néixer una preciosa nena que la van batejar amb el nom de Bonaventura, però anomenant-la sempre Ventureta, la qual tenia la seva onomàstica el dia 14 de juliol: o sigui que els meus pares i la meva germana (que jo no he conegut perquè va morir de meningitis uns mesos abans d'acabar la guerra), amb tres dies seguits celebraven el sant: 14, 15 i 16 de juliol!

Com vostès hauran comptat, d'això fa, entre ahir i avui (18 i 19 de juliol), 73 anys. Tota una vida. Tant de bo mai més ningú hagi de sofrir aquells esdeveniments que van haver de sofrir els meus pares, la meva germana i molta altra gent que ja no tenim al nostre costat: uns perquè hi van deixar la vida en la contesa fratricida; altres perquè ens han anat deixant al llarg d'aquests 73 anys de la nostra Història.

El més sentit record per a tots ells i elles i que descansin eternament en la Pau del Senyor.