PARE…!!! PARE…!!! AQUÍ HI HA UN PLA…!!!

Abans de les set del matí, el pare, la mare, el meu germà, jo i el gos, sortíem de casa els diumenges de tardor i hivern, en temporada de bolets, carregats; el pare i la mare amb grans cistells i el meu germà i jo amb petits cistells i una motxilla cada ú no massa gran a l’esquena. El gos no portava res! Només ganes de córrer i saltar pels marges i bardissars! Però no es perdia mai!

 

Tant el cistell del pare com el de la mare, com el del meu germà i el meu i les motxilles, sortia de casa ple. De què? Es preguntaran vostès. Doncs entre uns i altres portàvem tot el dinar que, una hora o altre, ens cruspiríem en un pla del bosc. Ho portàvem tot!

Carn de xai i botifarra crua per fer a la brasa; un pa rodó de pagès per poder fer-ne pa amb tomàquet; evidentment tomàquets; sal; oli; setrill; morter; ma de morter; alls; 2 ous; (sí, sí, tal com ja deuen haver endevinat, els estris necessaris per a fer un bon allioli!); un enciam; ceballots; vinagre; una garrafa d’aigua de 2 litres; formatge i fruita per postres i un termos amb cafè, junt amb una ampolla de llet que la mare ja havia bullit el dia abans. A més dels plats i coberts corresponents, estovalles de roba i tovallons i els estris necessaris per endegar un àpat boscà. També, i com a una de les coses de les quals n’havia de tenir cura jo i no he sabut mai el per què, portàvem (portava jo penjada en bandolera a l’esquena) una bota de pell de cabra girada de quatre litres, plena de vi negre amb gasosa! Repalleta! semblava que canviàvem de casa!

 

Com que a mi sempre m’ha agradat el bosc, però mai he estat un boletaire però sí home de molta gana, es pot dir que era l’emprenyador de torn des del primer moment en que entràvem al bosc per anar a caçar bolets que es diu ara. Que feia per emprenyar? Doncs em passava l’estona cercant un lloc planer on hi poguéssim aturar-nos a dinar! Ja veuen, des de les vuit del matí tocant els nassos el vailet!

 

Pare...!!! Pare...!!! Aquí hi ha un pla...!!!

 

I així fins que el pare considerava que ja era l’hora de dinar.

Si el pare i la mare consideraven que el pla que havia trobat per poder-hi dinar, un cop donada la ordre de fer-ho, era adient, deixàvem al terra cistells i motxilles. Els cistells que portaven el pare i la mare eren tan grans perquè, amés de dur-hi la teca, també servien per omplir-los dels bolets que anàvem trobant pel bosc.

 

A partir d’aquí, començava una tasca que cadascú tenia assignada.

El meu germà i jo, de primer, ens havíem d’espavilar a trobar tres o quatre, o cinc pedres que fossin aptes per aguantar la graella amb la qual couríem la carn de xai, la botifarra i uns quants rovellons dels mateixos que s’havien collit aquell mateix matí.

Seguidament, cercàvem branques de pi seques menudes i, amb un tros de paper i un parell de llumins fèiem un petit foc. Foc que llavors passava a controlar el pare, afegint-hi branques més grans per tal d’aconseguir un bon caliu per a coure la carn, la botifarra i els rovellons.

La mare salava la carn i els rovellons i punxava la botifarra perquè es cogués més bé. El meu germà esbandia i feia l’amanida d’enciam i ceballots; jo llescava el pa i hi posava el tomàquet, oli i sal i després me n’anava en un racó on no em veiés ni m’emprenyés ningú, hi em dedicava tranquil·lament a fer l’allioli que, mal m’està dir-ho, sempre em quedava molt lligat i espès. El pare es cuidava de coure-ho tot.

Quan ja estava més o menys tot a punt, entre tots «paràvem taula». És a dir, esteníem les tovalles sobre el terra del bosc i a dinar s’ha dit.

Però... I aquí ve el perquè de tot aquest escrit, abans de donar la primera queixalada al bon menjar que ens esperava, el pare prenia aigua de la garrafa i apagava el foc en la seva totalitat. Un cop ben apagat, escampava les cendres humides i les tapava amb terra seca. Després era quan ens posàvem a dinar.

 

Però quan ja havíem dinat, fet una mica de migdiada, i havíem recollit tot el parament del dinar i estàvem a punt de marxa, tots quatre tornàvem a donar una exhaustiva mirada al que havia estat un foc de campament, per tal de que no hi quedés n’hi una sola brasa encesa. No havia passat mai res!

I s’ha de dir, que en aquella època dels anys cinquanta i mitjans anys seixanta, al bosc a caçar bolets hi anava també molta gent. Gent que, com nosaltres els de casa meva, dinaven al bosc encenen un bon foc. No estava prohibit i mai no havia passat res. Per què? Responguin-me vostès si els hi plau i en saben la resposta!

Des del diumenge dia 15 de març, torna a estar prohibit encendre cap tipus de foc al bosc o a prop d’un bosc. I quan diuen «cap tipus de foc», es refereixen a que tampoc es pot encendre un fogonet a la part del darrere del cotxe per a coure-hi, per exemple un bon arròs! N’hi això! Per què? Responguin-me també vostès si els hi plau, o qui sàpiga de què va la cosa. Per què abans es podia fer foc al bosc i ara no? Incògnita!!!