Recaptar aliments per part de la població; per què?

Els passats dies 25 i 26 de novembre, va tenir lloc a tot Catalunya la campanya de recollida de tot tipus de mengívols de llarga caducitat, per poder donar de menjar a moltes famílies catalanes que passen molta necessitat i que moltes d'elles freguen el llindar de la pobresa.
El Banc dels Aliments, entitat sense ànim de lucre que centralitza aquesta recollida de productes de primera i segona necessitat, que l'any passat per aquestes dates va assolir la quantitat de 400.000 quilos d'aliments, aquest any es va posar com a fita, arribar als 800.000 quilos o més, d'aliments, i sembla ser que ho ha aconseguit.
Però, per què sempre s'intenta sensibilitzar al qui menys té perquè més doni? Un tant per cent molt elevat de persones que van comprar aliments per dur-los al Banc d'Aliments, es veia per televisió que era gent molt humil i senzilla, que potser en un moment o altre de la seva vida van passar gana i saben, a ciència certa, què és passar un dia i un altre dia sense tenir res que emportar-se a la boca.
Quantes persones amb un alt poder adquisitiu van comprar aliments els dia 25 i 26 per pal·liar la gana a Catalunya?
Quants polítics, estiguin en actiu o no, han mogut el cul, ells o les seves senyores, per desplaçar-se, els dies 25 i 26, fins el supermercat més pròxim a casa seva, o a una gran àrea comercial, per comprar uns quants quilos d'aliments?
És una vergonya que qui més té (es suposa que per això en té), es faci el desentès (no tothom) en aquests flagrants casos, on gastar-se uns diners per donar de menjar a qui no té res, o té pocs mitjans per adquirir aliments, li suposaria una alegria immensa i les mostres d'agraïment serien d'allò més expressives.
És una vergonya també, que algunes empreses financeres amb grans beneficis, tinguin la pocavergonya de patrocinar escuderies de Fórmula 1 i Grans Premis motociclistes, i després neguin al poble ras, crèdits per poder, alguns, muntar el seu petit o mitjà negoci, estabilitzant així la seva economia.
Anys enrere, quan aquí es sentia parlar del Tercer Món, es contemplava com una cosa llunyana; no se n'hi feia cas; no anava en les coses d'aquesta part de l'hemisferi; ara el Tercer Món el tenim aquí.
Si la crisi persisteix, i tot indica que va per llarg, com es solucionarà el problema de la fam i la pobresa galopant a Catalunya? No se sap què passarà. Però tot indica que, de bo, res.
Serà que potser, havent retallat tant en sanitat, el Govern català, al no poder atendre als seus conciutadans amb mil i una malalties, els deixarà morir de fam i tot això que encara més s'estalviaran?
I el fotut de tot, és que una crisi que no l'ha provocat el poble, és el poble que, com sempre, l'ha de pagar. No hi ha dret!