VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

divendres, 20 de novembre del 2009

CÀMERES DE VIGILÀNCIA A ALGUNES ESTACIONS DE RODALIA DE RENFE


He escoltat per una emissora de ràdio, que ADIF, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), vol col·locar càmeres de vigilància a moltes estacions de Rodalia de la xarxa ferroviària de RENFE en territori català.
Pot ser una iniciativa molt encertada, car d’un temps ençà, s’ha pogut comprovar l’augment d’incivisme que grups de gent incontrolada apliquen a moltes estacions.
Fa veritablement fàstic esperar el tren en segons quines estacions de brutes que estan. Però no brutes perquè no funcioni un servei de neteja, brutes en el sentit de parets pintades amb mil i un símbols; mobiliari destrossat; lavabos trencats i embossats perquè hi tiren tota mena de porqueria... I molt escàndol quan l’estació està plena d’un tipus de jovent que no en té ni punyetera idea del què és la educació i les bones maneres.
Recomanaria, però, a ADIF, que la nova inserció de càmeres de vigilància a les estacions, es fes extensiu també a col·locar càmeres dins els trens.
Els passatgers de bé, ja n’estem farts d’aguantar les bretolades de segons quins joves i no tant joves.
Per a algunes i alguns, l’estricte prohibició de fumar dins els cotxes no compte per a res. N’hi ha que, tot i estar del tot prohibit, es posen a fumar a l’espai que hi ha entre cotxe i cotxe, destorbant el pas als passatgers que vulguin anar d’una punta a l’altre del tren cercant seient. Però és que hi ha els encara més incívics que, sense cap mirament, es posen a fumar entre el passatge. I no sempre fumen tabac i vostès ja m’entenen.
Una altre de les coses que formen part d’aquest incivisme galopant, és el fet de que moltes i molts no saben seure com cal. Si s’asseuen en un lloc que davant seu hi ha un seient buit, automàticament hi col·loquen els peus. Ah! I no els hi recriminis perquè en pots sortir escaldat. A mi em va passar una vegada. Vaig voler fer veure a un xicot que el tren és de totes i tots i que com a tal s’havia de respectar. Doncs amenaçant-me amb una navalla, va dir-me que em fiques en els meus assumptes i que, callant, el deixés en pau. Vaig protestar, però ningú dels passatgers va recolzar la meva protesta. Així no es pot viatjar. igual com quan es posen a cantar o, si porten un aparell de radiocasset, posar-lo amb el so el màxim d’alt que priva de tota conversa i de pau a la resta de passatgers.
I no diguem, quan el tren és envaït per un rosari de músics de tota mena i condició, i de les dones amb criatura al coll o sense, demanant caritat com si el tren fossin les escales d’entrada a un temple un diumenge a missa de dotze.
Un bon servei de càmeres de vigilància, complementat amb les parelles de guàrdies de seguretat amb gos que de tant en tant es passegen per les estacions i per dintre els trens, amb alguna que altra expulsió i possible detenció de tota aquesta gentussa que tant molesta, i possiblement també la reincorporació de la figura de l’interventor i el cap d’estació que no sé perquè van desaparèixer i que ha estat el principi de tots aquests desgavells, farien per manera de que potser tot anés més bé tant a les estacions com a l’interior dels trens.
ADIF i RENFE es volen estalviar diners, però els passatgers, que cap i a la fi som els qui paguem i molt, volem viatjar amb pau i tranquil·litat i sense ensurts desagradables.


dimecres, 18 de novembre del 2009

LLEI DE SEGURETAT PRIVADA CANVIADA

L'escrit que ve a continuació, per a moltes i a molts els hi semblarà una gran i solemne ximpleria i d'entrada als que així pensin els hi dono tota la raó. Però és que si no escric el que penso, rebento. I també sóc conscient que les crítiques en contra per haver escrit això plouran amb més intensitat que el Diluvi Universal.


De tothom és sabut la llibertat de compra d'armes de defensa personal que hi ha als EE.UU de nord-Amèrica, tot hi que hi ha molta gent que hi està en contra. Però la llibertat d'adquisició existeix, perquè aquell país sí que és una veritable democràcia. Qui se'n vulgui i pugui comprar-se'n una o les que vulgui, que se la compri. Qui no hi estigui d'acord i no se'n vol comprar cap, que no se la compri; ningú l'obliga a fer-ho. Més clar, impossible.


De tothom és sabut, també, les restriccions que hi ha a l'estat espanyol per l'adquisició d'una arma curta de defensa personal, o una de guerra, és igual. Millor dit, a l'estat espanyol no existeix la venda lliure i legal d'armes de foc per a defensa personal siguin del tipus que siguin. (al mercat negre, però, sí que n'hi ha, i moltes i de tot tipus i preus, i gairebé potser que n'hi hagin amb més quantitat de les que es troben en mans de les forces de seguretat de l'Estat i totes les policies locals i autonòmiques juntes). És allò que es diu de; feta la llei, feta la trampa, oi? La llei sobre el tema de la tinença d'armes a l'Estat espanyol és molt clara i estricta, i mai l'han volgut canviar. Fins ahir o abans d'ahir. Quan el Govern a vist que no podia solucionar de cap manera el tema del vaixell tonyinaire «ALAKRANA», a cuita corrents a canviat la Llei de Seguretat Privada per poder dotar a uns més que discutibles vigilants jurats, armes de tota mena per poder fer front als segrestadors somalis.


Mentre tant, delinqüents armats fins a les dents, campen per l'estat espanyol i per Catalunya atracant a ma armada a tort i a dret, carregant-se a qui oposi resistència, i matant-se entre elles les bandes rivals, sense que el bon ciutadà hi pugui fer res, ni es pugui defensar, per molt que l'amenacin amb una arma de foc, perquè les lleis de l'Estat espanyol l'hi impedeixen de comprar-se legalment una arma per poder-se defensar ell i els seus interessos, i la seva família, en cas de que entrin a robar a casa seva.
Això és just? Hom diria que no, que no és just. Però això passa perquè aquí la Democràcia, veritablement encara no ha triomfat. El borinot feixista vola encara pel damunt de tota la Península Ibèrica.
Molts de vostès pensaran que no és amb la bona gent armada per defensar-se, que s'han de solucionar els conflictes. Doncs bé, això que algú ho faci entendre als delinqüents. Que es portin bé i que no vagin armats amb cap tipus d'arma, ja sigui de foc o blanca. I que quan la policia els detingui, siguin jutjats immediatament i empresonats amb la pena màxima que permeti el Codi Penal de l'Estat espanyol.


A part de tot això escrit més amunt, i sense entrar en detalls de quant ha costat a les arques de l'Estat espanyol (o sigui la nostra butxaca, com sempre) l'alliberament dels hostes pescadors, donar l'enhorabona als alliberats i a la seva família, perquè després de tants dies de captiveri per fi s'han pogut reunir de nou i començar, si poden, a oblidar aquest mal son que han hagut de passar. Esperant i desitjant, que la comunitat internacional es posi d'acord per acabar d'una vegada per totes amb aquests actes de pirateria que a tantes famílies a fet passar-ho tan malament.



dissabte, 14 de novembre del 2009

XAVIER SALA I MARTÍN CONSELLER D'ECONOMIA I HISENDA?

El senyor Xavier Sala i Martín ha estat nomenat pel senyor Joan Laporta i Estruch tresorer del Futbol Club Barcelona. És un bon nomenament.



Però per anar bé, hauria de ser un nomenament curt, que només durés fins que el senyor Joan Laporta i Estruch deixi la presidència del “Barça” quan se li acabi la legislatura d'aquests últims quatre anys de President del Futbol Club Barcelona.


Corren rumors molt ben fonamentats, que és molt probable que quan el senyor Joan Laporta i Estruch deixi la presidència del “Barça”, es passi a la política. I aquí és on vull arribar.


A la que el senyor Joan Laporta i Estruch entri en el món de la política, hauria de fer per manera que el seu actual tresorer en el Futbol Club Barcelona, el senyor Xavier Sala i Martín, el seguís en la mateixa tasca.


Si el senyor Joan Laporta i Estruch esdevé un bon polític com gairebé tothom es pensa i desitja, a la curta o a la llarga pot esdevenir President de Catalunya. I és aleshores que, al formar Govern, s'hauria de fer amb els serveis del gran economista i professor d'economia a la Universitat de Columbia, havent-se doctorat a la Universitat de Harvard, Xavier Sala i Martín, nomenant-lo Conseller d'Economia i Hisenda del nou Govern català.


Si el senyor Xavier Sala i Martín arriba un dia a ser Conseller d'Economia i Hisenda en el Govern de Catalunya i presidint aquest Govern l'Honorable President Joan Laporta i Estruch, Catalunya tornarà a ser el que havia estat abans de ser assetjada, conquerida, esclafada i espoliada per les tropes de Felipe V.


En les properes eleccions al Parlament de Catalunya, el senyor Joan Laporta i Estruch ja hi podria prendre part com a nou polític. I millor que ho faci tal com ell ha dit alguna vegada; amb Partit propi. Res d'anar a remolc d'un altre Partit que la única cosa que faria el president de qualsevol Partit seria utilitzar el seu nom per fer guanyar a un altre.

dijous, 12 de novembre del 2009

UN HOLANDÈS QUE NO PARLA CATALÀ, NOU ENTRENADOR DE LA SELECCIÓ CATALANA DE FUTBOL.

En varies de les moltes discussions sobre la llengua catalana que he mantingut amb persones vingudes a Catalunya des dels anys cinquanta i seixanta en endavant, evidentment sempre persones de parla castellana, moltes d'elles han acabat la conversa, si conversa se'n podia dir, fent servir la frase que tant de mal em fa quant la sento pronunciar: «yo no hablo en catalán porque no me da la gana, ya que estamos en España y en España se habla español». Sentir això per boca dels qui han trobat a Catalunya tot el que no podien tenir als seus respectius pobles, fa molt de mal, molt!
L'individu del qual parlo, que jo recordi, aquesta maleïda frase no l'ha dit mai en públic. Però em fa mal pensar que interiorment se l'hagi dit més d'una vegada. I aquest individu també té molt que agrair a Catalunya i al Futbol Club Barcelona.

Però sempre hi ha la part bona i positiva entre altres immigrants vinguts d'altres països, tant d'ultramar com de la resta d'Europa que, només portant com aquell qui diu quatre dies a Catalunya, fan un esforç immens per estudiar a fons el català i poder-se així integrar amb més fermesa a la nostra nació.

Malauradament, però, tenim a Barcelona un individu, que fa que s'hi ha establert pràcticament des de l'any 1973, en que el va fitxar el FC. Barcelona com a gran figura del futbol.
Aquest individu, per molt bon jugador de futbol que vagi ser i per molt bon entrenador que va fer guanyar molts títols al “Barça” i que es suposa que en farà guanyar molts més a la Selecció Catalana de Futbol perquè, per a qui encara no ho sàpiga, l'han nomenat no fa gaires dies entrenador de la Selecció Catalana de Futbol, resulta que bo hi portant tants anys a Catalunya, no solament no en té ni idea de la nostra llengua, que ni tan sols parla bé la llengua imposada per la força de les armes de mil i una guerres en contra de Catalunya, o sigui el castellà.
Té un fill que per nom li van posar Jordi. Es pensa aquest individu que amb aquest gest ja el reconeixeríem com a català a ell? Al seu fill sí perquè és nascut aquí, però a ell i a la seva senyora, ni parlar-ne!

Com es pot donar el títol d'entrenador de la Selecció Catalana de Futbol, a un individu que des de que va arribar a Catalunya no s'ha preocupat mai d'aprendre bé a escriure, llegir i parlar la nostra llengua?
Ara que li han concedit un càrrec tant important, doncs fins i tot hi ha que diu que ser per una banda President del “Barça”, i per l'altra Seleccionador de la Selecció Catalana de Futbol, aquests dos càrrecs són molt més importants que ser President de la Generalitat, per arranjar-ho un xic, es podrien ajuntar el seleccionador de futbol nacional català amb el President de la Generalitat, per anar plegats a una escola d'idiomes a veure si d'una vegada per totes, tant un com l'altre aprenen la nostra llengua, ja que desenvolupen uns càrrecs molt importants tan a nivell polític com a nivell futbolístic.

No dubto que la Selecció Catalana de Futbol conquisti grans títols i més quan d'aquí a poc Catalunya esdevingui un Estat, en mans de l’individu del qual estic escrivint. Però seria molt necessari que les mateixes persones que han fet els passos per encimbellar-lo com a entrenador de la nostra Selecció, li fessin veure la peremptòria necessitat d'aprendre correctament el català i, si molt m'apureu, també a parlar correctament el castellà perquè ara, de la manera que el parla, francament fa molt el ridícul, a pesar de que els imitadors s'hi han fet rics imitant la seva estranya manera de parlar castellà.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.