VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

dimecres, 26 de novembre del 2008

MOSSOS CONDEMNATS

Quan es va començar a anar de cara a substituir les Forces de Seguretat de l'Estat, aquí, a Catalunya, per contingents de Mossos d'Esquadra, es va obrir la porta de l'Escola de Policia de Catalunya, ubicada a Mollet del Vallès, a moltes persones, dones i homes, de tota mena i condició. Es va dir, que tot membre provinent de les Forces de Seguretat de l'Estat que no volgués ésser traslladat fora de Catalunya al acabar-se-li la feina a casa nostra, que podia fer els exàmens pertinents per poder entrar als Mossos d'Esquadra. Al menys així ho tinc entès.
Aquesta decisió per part del departament corresponent del Govern de Catalunya, no s'hagués hagut de prendre mai.
S'hagués hagut de tenir en compte que, al ser els Mossos d'Esquadra una policia de i per Catalunya, totes les seves i els seus components fossin catalanes i catalans de soca rel. Filles i fills de la Nació Catalana fins a tres o quatre generacions enrere nascudes a casa nostra.
El que està passant massa sovint que alguns Mossos d'Esquadra, o Mosses d'Esquadra, es propassin amb alguns detinguts, gairebé es podria posar la mà al foc al proclamar que si fossin totes i tots catalanes i catalans de soca rel, aquests comportaments tan vexatoris per als detinguts no tindrien lloc. No és creïble que un català o una catalana per molt policia que sigui, actuï amb amb aquesta brutalitat. S'imposaria sempre el famós seny català abans d'actuar d'una manera tan inadequada!
És sabut que en tots els col·lectius sempre hi ha una o varies ovelles negres. En les Companyies dels Mossos d'Esquadra, pel que es veu, n'hi ha més d'una d'ovella negra. I no seria res estrany, que aquestes ovelles negres, o si ho prefereixen pomes podrides, fossin part dels individus i individues que pertanyien a altres cosos policials, que es van passar als Mossos d'Esquadra quan van començar a anar mal dades i es veien a venir els trasllats, possiblement a l'altra punta de la Península Ibèrica.
De tothom és sabut que molts membres, no pas tots evidentment, de les Forces de Seguretat de l'Estat tenen la mà molt fluixa i el dit ràpid al gallet, a l'hora de repartir llenya i disparar a qui convingui, a vegades sense cap raó aparent. En els seus antics llocs de treball els hi era permès, i molts s'han cregut que al fer de policia de Catalunya podien seguir igual amb les seves tortures, pallisses i vexacions de tota mena, com per exemple l'execrable acció de posar-li el canó d'una pistola a la boca, a un detingut, sense pensar que l'arma es podia disparar i volar-li el cap d'un tret.
Doncs uns quants d'aquests de l'hòstia ràpida i el tret quan convingui, podria molt ben ser que s'haguessin passat a les Companyies dels Mossos d'Esquadra i siguin ara els que han estat condemnats per propassar-se moltíssim amb un o varis detinguts.
La condemna ha estat exemplar. L'haurien de complir tota. Els fets pels quals han estat jutjats i condemnats no tenen cap justificació, per molt que diguin, si és que ho han dit, que el detingut al qual van apallissar, vexà i maltractar pitjor que un gos, els hi plantés cara o es fes el ronso en els interrogatoris o inclús els insultés o si tornés cada vegada que rebia un gec d'hòsties per part dels Mossos.
La sentència ha estat exemplar, però la Conselleria d'Interior de la Generalitat hauria de vetllar aquest assumpte perquè podria ser molt possible que encara quedin pomes podrides dintre aquest cabàs de bones i bons Mossos i Mosses d'Esquadra perquè, per sort, no tot està podrit. Però les pomes podrides i les ovelles negres s'han de treure, abans de que podreixin i tenyeixin tot el cabàs.

dilluns, 24 de novembre del 2008

S'HA DE SEGUIR ENCARA A COPS DE CREU?


En un o varis col·legis públics de Valladolid hi ha hagut un gran rebombori perquè un jutge ha dictat la primera resolució que es dicta a Espanya, i que per extensió també es deurà dictar per Catalunya, ja que el PSOE diu que, a resultes d'aquesta sentència, vol començar a retirar tots els crucifixos que encara pengen d'un sens fi de parets d'aules docents de molts col·legis públics.


L'article 16,3 de la Constitució Espanyola estableix el principi de la aconfessionalitat de l'Estat al declarar que, «Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions». Clar i net, tu!


La interpretació que jo en faig d'aquest article de la Constitució, és que entenc que l'Estat no es casa amb cap religió. Per tant, no té sentit que en molts estaments oficials i en moltes escoles públiques, encara hi hagi un pany de paret presidit per un santcrist o una creu nua.


Va durar molt temps que era d'obligat compliment que en el pany de paret més destacat d'una aula o d'un lloc oficial s'hi pengessin dos símbols que han anat junts durant molt de temps: el símbol del Poder Dictatorial i el símbol del Poder Eclesial. O sigui, al mig de la paret, part de dalt, una creu nua de mitjanes dimensions o un crucifix, i a banda i banda els retrats ben grans del fundador de la la Falange, José Antonio Primo de Rivera, i del dictador durant quaranta anys; Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Dios! Quanta comèdia tu, renoi!


A més, una cosa veig clara i corregeixin-me si vaig errat. Donat que en la immensa majoria d'aules d'ambdues nacions, Catalunya i Espanya, hi ha avui dia una barreja galopant d'alumnes vingudes i vinguts de molts diferents països i diferents religions, seria del tot impensable i pràcticament impossible, que cadascuna d'aquestes nacionalitats, amb les seva corresponent religió, volgués que a cada aula hi pengés, en un lloc destacat, el símbols de la seva religió: mancarien parets!


Compte: m'estic referint fins aquí a escoles públiques!


Les escoles privades pertanyents a alguna confessió religiosa és obvi que, ni aquesta sentència del jutge de Valladolid, ni les ordres que vinguin del PSOE en aquest sentit, les voldran pas complir. Es comprèn, perquè les i els alumnes que estudiïn en aquestes escoles religioses serà ben bé perquè els seus pares i fins i tot elles i ells mateixos/es hagin triat aquest tipus de centres educatius. Per tant res a dir-hi.


Després de tot això que he escrit, i dirigint-me exclusivament a les persones de més de setanta anys, recorda'ls-hi, i perquè ho expliquin als seus fills i néts si és que en tenen, aquestes frases tretes d'un diari que es deia El Sol, publicades el 14 d'octubre del 1931, en el qual hi ha, sencer,( http://www.segundarepublica.com/index.php?opcion=6&id=43) el discurs que va fer el senyor Manuel Azaña en el Congrés dels Diputats:


El Ministro de la Guerra, Don Manuel Azaña, afirma en la Cámara: «España ha dejado de ser católica. El problema político consiguiente es organizar el Estado en forma tal que quede adecuado a esta fase nueva e histórica del pueblo español».

El Sol, 14 de octubre de 1931.

Quatre anys i mig després, aproximadament, tenia inici el més inhumà vessament de sang que ha patit Catalunya i Espanya en tots els temps.

Hi ha una colla encara amb molt poder polític i econòmic, que sembla que estiguin desitjant que torni a passar. Hi ha un munt de coses que aquesta colla encara no les han paït, ni les pairan mai, que voldrien esborrar per la força com només amb la força saben fer-ho, perquè no saben què és el diàleg, ni han volgut saber mai res amb el nou sistema democràtic que gaudim, més o menys amb tranquil·litat des del juny del 1977.










COL·LAPSE CRÒNIC ALS JUTJATS



Encarant pràcticament el final de la primera dècada del segle XXI, és inadmissible que la majoria de jutjats de Catalunya i Espanya estiguin patint el col·lapse administratiu que estant patint.

És inadmissible, que en l'era de les grans comunicacions cibernètiques, en que es pot enviar un correu electrònic amb fraccions de segon a les antípodes del Planeta Terra, els jutjats d'arreu encara treballin amb aquells enormes lligalls de paper embolicats amb cordill d'empalomar!

És inadmissible, que el Consell General del Poder Judicial encara estigui en les catacumbes de la modernitat.

No s'entén com pot ser possible que es pugui treballar (si a això en diuen treballar) d'aquesta manera, en un lloc com són els jutjats, que caldria que els casos i les diligències processals s'alleugerissin el més ràpid possible.

Com tenen la desvergonyiria d'escriure encara tota la documentació d'una causa processal en les antigues i obsoletes màquines d'escriure? Com tenen la desvergonyiria de seguir acumulant fulls i més fulls de paper, quan en introduir-ho tot en un disquet dur o CD seria molt més net i ràpid i molt més fàcil de localitzar?

A més, si estigués tot informatitzat, no caldria un augment significatiu del funcionariat judicial. Amb el personal de que es disposa actualment, ben reciclat per treballar amb ordinadors, n'hi hauria ben bé prou.

Del llenguatge emprat en les causes processals i/o judicials, també se'n podria parlar llarg i estès. El que passa és que no em vull ni em puc entretenir a cercar les odioses, carregoses i antipàtiques paraules emprades en les instàncies judicials, perquè em sembla que se m'hi faria fosc. Però sí que gairebé podria afirmar, que aquesta mena de llenguatge emprat en tot document d'un jutjat o d'una notaria, només l'entén una persona que hagi estudiat Dret. I això podria també ser una de les causes, la principal potser, de que s'enredereixin tant els judicis i s'acumulin i amunteguin per tots els racons dels jutjats. Quan surten imatges per la televisió de qualsevol dependència judicial, sembla talment com si estiguéssim veient imatges del Tercer o Quart Món!

Si tots els jutjats de Catalunya i Espanya estiguessin degudament i modernament informatitzats, moltes causes processals es podrien enllestir amb molt poc temps. Perquè tinc entès, si no m'ho han venut malament, que moltes vegades un jutge necessita saber si la persona que té al davant té altres càrrecs pendents amb la justícia. Si aquest jutge està fent les seves investigacions des de per exemple Barcelona, i sap segur o intueix que el presumpte implicat en un fet delictiu que li presenten pot tenir causes pendents, per exemple a Màlaga, les diligències a emprar per reunir tota la documentació concernent al presumpte acusat, poden trigar dies o setmanes. I aquesta és una altra de les possibles causes d'endarreriment dels judicis. Cosa que es podria evitar premen unes quantes tecles de l'ordinador que cada jutge o funcionari de jutjat hauria de tenir a la seva disposició.

Tota la informació de totes les persones implicades en delictes, i el que es diu vulgarment, fitxades per les diferents policies, hauria d'estar centralitzada en un lloc determinat on tots els jutjats de Catalunya i d'Espanya i tinguessin accés immediat, amb temps real, mitjançant una restringida paraula clau, perquè no hi podés accedir qualsevol persona.

El sol fet de digitar el nom d'una persona fitxada, hauria de servir perquè l'ordinador dones exhaustivament totes les dades d'aquella persona perquè el/s jutges poguessin actuar en conseqüència i coneixement de causa i amb una celeritat que donaria goig de veure.

Òbviament, està clar que si s'arribessin a alleugerir les causes pendents acumulades als jutjats, implicaria un augment de persones condemnades que haurien d'ésser, bastantes, empresonades. I per a tothom és conegut, també, el greu problema de la manca d'Institucions Penals per a fer complir les condemnes. Però això ja és una altra història.    

dimecres, 19 de novembre del 2008

COVARDIA INSTITUCIONAL


De covardia institucional es podria titllar a la sorprenent notícia apareguda a última hora d'avui dimarts 18 de novembre, on es pot llegir a la majoria de diaris digitals i escoltar per moltes de les emissores de ràdio i veure per gairebé totes les cadenes de televisió, la marxa enrere que ha efectuat el jutge Baltasar Garzón al no voler seguir endavant amb l'obertura de les fosses comunes, plenes a vessar de persones assassinades pel franquisme, ni voler saber-ne res de la Memòria Històrica.

Faig servir la frase «covardia institucional», perquè fa l'efecte que al Govern del senyor José Luis Rodríguez Zapatero li importa un pebrot si se segueix endavant o no amb les obertures de les fosses comunes. AL senyor Zapatero i al seu Govern, amb l’excusa de no enemistar-se amb els seus «amics» del PP, li va bé qualsevol cosa. Començo a dubtar qui és més de dretes; si el PP o el PSOE. Perquè, aparentment, sembla com si als del PSOE els agradés, d'un temps ençà, «fer manetes» amb el PP.

Què haurà induït al senyor jutge Baltasar Garzón a canviar de parer? Per desgràcia ha rebut amenaces per part de grups d'extrema dreta? No seria d'estranyar que així fos. Queden a Espanya per desgràcia, encara, massa grupuscles feixistes, falangistes, opusdeistas, cristo-reístas i dretans en general que poden actuar, i ho fan, en l'ombra, degut al fet que encara es consideren poders fàctics i tenir les arques ben curulles de diners per a poder seguir detectant el poder econòmic. Per a aquests fatxes cavernaris, Franco encara no ha mort. I la democràcia se la passen pel folre dels ous. Hauríem de caminar amb els ulls ben oberts, perquè aquesta gentussa feixista pot tornar setanta anys enrere i donar-nos un ensurt de mort. Déu no ho vulgui! 

dilluns, 10 de novembre del 2008

LLUMINÀRIES NADALENQUES I ALTRES TRADICIONS


Gairebé fa una setmana que a molts indrets de Catalunya, ­ els més propensos a fer negoci­ , s'estan muntant per alguns principals carrers i places els arcs de les lluminàries corresponents a les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis.

Aquest any han començat més aviat. Dóna la impressió que els comerciants estiguin àvids de vendre tant com sigui possible, molt abans de que arribin les Festes de Nadal. Els hi serà molt difícil. Aquest any, els qui tinguin la sort de cobrar paga extra, l'han de fer servir per eixugar una mica la hipoteca, i tot i així molts no se'n sortiran. Aquesta gent ha de pensar en botigues? Més aviat no!

Perquè així com en l'època de les vaques grasses a finals d'octubre i començaments de novembre la gent ja treia el nas per moltes botigues i fins i tot iniciava algunes compres avançades, ara, aquests dies, època de vaques magres per a molta gent, a les botigues hi ha quatre gats. I els quatre que s'hi acosten, molts hi entren per escalfar-se o anar al lavabo i no pas per fer el tafaner entre els prestatges.

D'altre banda seria curiós saber, què tenen a veure els llums de colors als carrers quan s'acosten les Festes de Nadal. Algú podria explicar el per què de les lluminàries nadalenques? D'on ve aquesta nefasta tradició? I per què aquesta supèrflua despesa d'energia elèctrica per molta làmpada de baix consum que hi posin?

En aquell suposat vint-i-cinc de desembre en que ens volen fer creure que va néixer un messies nomenat Jesús de Natzaret i que venia al món per salvar la Humanitat, les poques lluminàries que existien eren les de les llars de foc, que tant servien per a veure-s'hi com per a escalfar-se. I el suposat messies, diuen que va venir al món en un estable fora muralla de la ciutat de Betlem, més pobre que una rata de claveguera.

Per què doncs avui dia s'ha de fer tanta ostentació en aquestes dates? Per què tants llums, tant consum i tanta riquesa, -qui en disposi- dilapidada en pocs segons?


Qüestió a part seria el tema religiós del Nadal, pels qui hi creguin de debò, o encara hi creuen.


Quantes famílies reunides al voltant d'una ben parada taula de bons queviures el dia de Nadal, són conscients de que estan celebrant una festa religiosa? Poques! Només es contempla la part lúdica de la festivitat, procurant que a taula no hi manqui de res, que tot sigui de la màxima qualitat, que el «Tió» sigui ben gros i «cagui» força. Molts hauran anat, la vigila de Nadal a la Missa del Gall? No. La fan massa tard diran molts, i el dia de Nadal m'haig de llevar d'hora per començar a fer l'escudella i el rostit de pollastre. Ves en què pensen!

I d'un temps ençà, a dintre les cases, s'hi veuen les carrinclones lluminàries embolicant un avet, que feia uns dies estava tan tranquil al bosc prenen la fresca amb altres companys seus.

Els creients, que facin com tota la vida han fet a Catalunya: muntar en un racó preferent de la casa un pessebre, naixement o diorama que amb un parell o tres de làmpades queda sempre molt bé, i no importar costums foranes com són les de l'avet i el Pare Nöel.


Una altre qüestió a tenir en compte: la Loteria de Nadal.


Com és possible que al mes de juliol de cada any ja es posin a la venda els bitllets i dècims i participacions de la Loteria de Nadal? I com és possible que la gent els compri tan aviat? Que potser es pensen que sortejaran abans del 22 de desembre comprant-lo tan d'hora? Després els aparquen al fons d'una calaixera i el dia del sorteig no saben on l'han posat. Apa que si toca la «grossa»...!!!


Sense tantes lluminàries, també es veurien les coses ben clares!

diumenge, 9 de novembre del 2008

SI ESTÀS FOTUT... NO ESCRIGUIS.



Ara fa dies que no em ve la inspiració per escriure. A part de que tampoc estic massa de bon humor. I l'haver d'escriure una sèrie de textos, per una persona com jo que no en sap gens, si no se'n tenen massa ganes i tampoc no apareix la inspiració, ja podem plegar abans de ficar-nos a emplenar planes de paper sense to ni so.

També hi compta bastant el fet de que duc al damunt un constipat de cavall!

Fa més d'una setmana que van inocular-me la vacuna contra el grip, i el que ha passat és que m'ha fet agafar un constipat tan fort i tan fill de puta que encara no me l'he pogut treure del damunt.

I com que per sort o per desgràcia sóc d'una mena de caràcter que m'emprenya molt el fet d'estar fotut, sigui patint la malaltia que sigui encara que sigui una merda de constipat, ho passo molt malament i és per això que es pot dir que no tinc ganes de res o de ben poca cosa.

Crec que estaria molt bé al llit, a casa. Però estan sol això és un enrenou perquè be m'haig d'aixecar per anar-me'n a buscar el que necessito i anar-me'n a dinar cada dia a un lloc no massa car. Anar a comprar queviures per cuinar-me'ls a casa per a mi sol, no em fa cap gràcia. Ho veig com una cosa de molt enrenou. I això que sé cuinar varies coses i em queden molt bones, però...

En fi, què hi farem! Hauré de tenir paciència ­ cosa bastant difícil de dur a terme en mi­ , i esperar, al menys, que marxi aquest emprenyador constipat i torni a tenir esma i bon humor per a seguir gargotejant fulls.

Fins aviat amigues i amics que teniu la paciència d'anar llegint els meus escrits.

dimecres, 5 de novembre del 2008

ANTENES ALS TÚNELS



Donada l’orografia de Catalunya i d’Espanya, amb tantes muntanyes i tants túnels, crec que seria convenient col·locar algun sistema pràctic, efectiu, i econòmic d’antenes dintre els túnels, tan als de les carreteres, autovies i autopistes, com als de ferrocarril, per tal de no perdre per un instant la recepció de les emissores de ràdio, que bo i conduint un cotxe o un camió o viatjant en autocar i tren es van escoltant, així com poder seguir mantenint una conversa telefònica, via mòbil, per molts túnels que es passessin.

Fa molta ràbia que, per exemple viatjant amb tren, quan aquest penetra a les negres i llargues entranyes d’un túnel, si s’està parlant per telèfon mòbil es perdi momentàniament la comunicació, per allò d’aquella frase que s’ha posat tant de moda de «m’he quedat sense cobertura» o «no tinc cobertura». Si la conversa és banal no fa emprenyar tant com si és una conversa en la que un s’hi juga el panís.

Cada vegada hi ha més túnels i més llargs i, tot i tenir en compte i respectant l’opinió  dels seus detractors, s’ha comprovat que cada dia són més necessaris per poder assolir un ràpid desplaçament tant amb tren com per carretera.

Però també cada vegada hi ha més usuaris de telèfons mòbils, i gairebé es podria dir que l’automobilista, o qui viatja en autocar i tren, va gairebé sempre escoltant la ràdio.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.