He anat al cinema a veure La última nota. No sóc ni pretenc ser crític de cinema, Déu me’n guardi! Però humilment haig de dir que a mi, personalment, aquesta pel·lícula m’ha agradat molt. És la història d’una venjança. Però està tan ben desenvolupada per part del director del film, i tan ben interpretada tan per part de l’actriu protagonista com pels actors i actrius secundaris, que des del començament t’enganxes a la història i en el que menys penses és en quan s’acabarà la pel·lícula. Té una durada aproximada d’una hora i vint-i-cinc minuts que no es fan gens pesants.

Només hi ha una seqüència amb sang justificada al cent per cent, que crec que el director l’hagués pogut resoldre d’una altra manera. Però en tot el film no hi ha cap tipus de violència, ni hi apareix cap arma de foc, ni s’hi escolten paraules malsonants. En un moment molt ràpid es veu, –per donar èmfasi a la seqüència–, un pit de la protagonista. Però una cosa molt ràpida, com aquell que no vol la cosa. Veient-se molt a les clares, que tampoc és una pel·lícula de sexe.

Érem pocs espectadors al cinema. Era a la primera sessió de la tarda,– a les cinc i deu minuts va començar–, del diumenge dia de Sant Joan, amb molta gent que a aquella hora potser encara deuria dormir, o que estaven fora de Barcelona, perquè a aquella hora, pujant Rambla Catalunya amunt, pel carrer no s’hi veia ni gats. Però els pocs espectadors que varem tenir la sort de gaudir del film, varem aplaudir en finalitzar l’exhibició del mateix. La qual cosa significa que va agradar a tothom. Amb aquest film, sota la meva modesta opinió, es demostra que no calen grans pressupostos, ni sang ni fetge, ni sexe dur, ni catàstrofes imaginàries, per poder fer una bona pel·lícula, que expliqui una història, verídica o no, però sí al menys, creïble, dolça i envoltada tota ella d’una aurèola especial.

No és el meu desig fer-ne propaganda d’aquest film en aquestes pàgines en un sentit comercial, perquè sortosament no hi tinc res a guanyar-hi, però sí que la recomano a tota persona que vulgui anar al cinema a passar-ho bé, i sortir de la sala amb una sensació especial a l’ànima.

Quan s'acabaran els problemes de Rodalies Barcelona de RENFE

Ja fa massa dies que dura el caos circulatori a Rodalies Barcelona de RENFE. Comença a ser hora de que el Govern de la Generalitat de Catalunya s'hi posi seriosament a fer complir el que contempla l'Estatut, en quan al traspàs de Rodalies Barcelona a la Generalitat.
No es pot continuar gaires dies més així. Som la vergonya mundial en quan a estructures ferroviàries a Catalunya per part de RENFE. Remarco RENFE, perquè els serveis oferts pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), funcionen de meravella, tot i que, òbviament, de tant en tant també tenen alguna incidència. Però les incidències dels FGC, es solen solucionar amb una gran rapidesa, per tal de que l'usuari esdevingui el menys perjudicat possible.
Fa molts dies que em desplaço a Barcelona, des de Sabadell, amb els FGC. Per què? Doncs senzillament perquè no em fio de la RENFE. I això que amb RENFE puc viatjar-hi amb descompte, perquè disposo de la targeta daurada. En canvi, els FGC em surten bastant més cars. És tota una història explicar ara i aquí, el perquè no disposo de cap tipus d'abonament als FGC. Però, a vegades, val més pagar una mica més, per un servei que, positivament es sap que és més segur. A part d'això, una de les estacions de que disposa FGC a Sabadell, està a quatre minuts d'on visc. La RENFE em queda a mitja hora de casa. Estic parlant en termes d'anar-hi a peu.
Quan podrem els soferts catalans gaudir plenament d'un bon servei de Rodalies Barcelona?
A més, ja no es tracte de la manca de puntualitat a la que ens té sotmesos RENFE. Si entrem en el capítol d'altres infraestructures com per exemple el manteniment dels edificis de moltes estacions, la cosa segueix sent encara més vergonyosa.
No entenc com no els hi cau la cara de vergonya de tenir unes instal·lacions tan deixades de la mà de Déu.
Un dels aspectes més greus que he pogut comprovar que no està al dia, és els vàters. Al vestíbul de l'estació de Plaça Catalunya de RENFE, per exemple, hi ha uns vàters que fan fàstic, i et venen ganes de vomitar només de sentir la fortor que es sent al passar per davant la porta, i no diguem quan s'hi entra a dins obligat per les peremptòries ganes de pixar. S'hi ha d'entrar amb un mocador lligat al nas per no caure d'esquena al sentir aquella pudor de pixum i de merda.
I el fotut del cas és que aquest tema dels vàters acostuma a passar gairebé a multitud d'estacions.
De què ve que no hi hagi un bon servei de vàters a TOTES les estacions?
La resposta d'alguns serà que per manca de personal que se'n cuidi i ho vigili.
Encara recordo quan jo era jove, que a molts vàters públics, sempre hi havia una senyora «la Senyora dels lavabos» que hem dèiem, que donant-li o no una propina ella oferia sempre un somriure i un bon servei.
Què passa, que RENFE no té personal o se'l va traient del damunt com pot?
Una prova contundent de que han acomiadat a molta gent, la tenim en els trens de rodalies, els quals no són controlats pel corresponent interventor, o revisor que se n'ha dit sempre. RENFE ha preferit més gastar-se un dineral amb medis mecànics i electrònics per a controlar els passatgers, abans que donar el benestar a una sèrie de treballadors que feien la seva feina a vegades molt ben feta, i en els quals moltes vegades s'hi podia confiar. A qui ens hem d'adreçar ara dins un tren de Rodalies quan dins un cotxe hi ha una incidència?
Dins un comboi no s'hi pot fumar; doncs encara hi ha més d'un brètol que hi fuma! Si el tren dugués revisor, això no passaria!
Aquest escrit podria ser molt més estens, perquè motius no en manquen per explicar-los aquí. Són moltes i variades les incidències i anomalies que els usuaris de RENFE hem de patir gairebé cada dia.
Esperem que algun dia es solucioni tot, i per sempre més.