¡MARCHANDO UNA DE BERBERECHOS Y UNA CAÑA!

Jo no sóc racista, però…..

En aquells tenebrosos temps on anar pel carrer parlant català era gairebé un delicte, –fi de la Guerra Civil i anys quaranta, cinquanta i seixanta–, hi havia una sana i barata costum que era el que col•loquialment em dèiem «anar a fer el vermut».
Normalment, això de fer el vermut era cosa del diumenge al migdia sortint de l’obligada missa de dotze, on s’hi anava, més perquè tothom veiés a tothom i veure de quina manera s’hi anava vestit, que no pas perquè es tinguessin veritables ganes d’anar a l’ofici religiós, on el discurs del capellà variava ben poc durant el transcurs de l’any.
Doncs bé. Si una cosa no mancava en aquells temps eren bars. De tota mena i condició. Uns eren famosos per les tapes, altres o eren per la ubicació. Però la immensa majoria tenien en comú la simpatia, vistositat, memòria i lleugeresa dels cambrers.
Molts d’aquests empleats eren vinguts d’altres indrets de fora de Catalunya. Però com que en aquells temps, gairebé per collons s’havia de parlar «la lengua del imperio», per força t’hi havies d’entendre.
T’asseies al voltant d’una taula, al carrer o a dins el bar, depenent de quina època de l’any ens trobéssim, i a l’instant et venia el cambrer que, en comptades excepcions, sempre et venia amb un somriure d’orella a orella. (S’havia d’anar «treballant» la propina que el sou era molt minso).
Impecablement vestit amb la jaqueta blanc de llet, igual que la camisa; el llaç negre al coll; pantalons negres amb la ratlla ben marcada i sabates negres recent llustrades pel «limpia» que hi solia haver sempre a cada bar. Com a eines de treball només duia un nivi tovalló blanc penjat al braç esquerre i la safata que en aquell temps encara en dèiem «bandeja». Res mes! No li calia un bloc de notes; s’ho anotava tot al cap i no es deixava res!
–«¿Qué va a ser?» Pregunta màgica que despertava els sentits, a la recerca de fer un bon vermut esplèndid.
Tant li feia que fos una sola persona asseguda al voltant d’una taula com que fos una colla de set o deu persones.
Amb una sola persona, la comanda era senzilla i fàcil de recordar. Però, pensàvem, què faria el cambrer si érem una colla de deu persones? Doncs exactament el mateix; recordar-se de tot el que se li havia demanat! Increïble! Sabeu què es deixava algunes vegades? Els escuradents! Però sabeu perquè? Doncs perquè ningú els hi havia demanat! I si en el vermut no hi havia res que necessités d’escuradents, no els portava! Una meravella de cambrers els d’aquella època.
Què se n’ha fet d’aquella estirp!
Els mal anomenats cambrers d’avui en dia el 95% ja no són de Catalunya ni d’Espanya! Molts, i actualment moltes, no en tenen ni punyetera idea de què és fer el vermut com abans! No s’arrisquen a memoritzar la comanda! Gairebé tots o totes porten un bloc electrònic on només s’han de limitar a marcar amb un punxó el producte que ja es demana directament a la barra. Però si els hi demanes algun article que no està programat en aquell endimoniat estri, perden el nord al no saber de què els hi parles!
I no diguem de la manera d’anar vestits! Algunes i alguns foten veritable fàstic només de veure’ls amb la indumentària que porten i la desídia en que se t’acosten, amb un aire com de pensar; «què collons vol aquest ara, tan tranquil que estava mirant la tele!»
I tot hi fer més de trenta anys que estem en democràcia i ja no ens poden prohibir parlar en català,(toquem ferro!), ni obligar-nos a parlar en castellà, gairebé que seguim estant-hi obligats amb aquestes cambreres i aquests cambrers vinguts de fora que no els dóna la gana d’aprendre el català. I és clar, molts dels que s’asseuen al voltant d’una taula de la terrassa d’un bar, el que volen és fer el vermut i els importa tres cogombres si han de fer la comanda en castellà perquè el senyor cambrer o cambrera dels collons, que no els hi dóna la gana de parlar en català, els entenguin!
Jo no sóc racista, però....
Si jo em trobo en un bar de qualsevol punt de Catalunya i no m’entenen en català, canvio de bar! Quan passo les fronteres de la nostra Nació, per educació i obligació,(bé, això de la obligació de parlar en castellà quan les catalanes i els catalans anem a Espanya és molt relatiu. Perquè si un alemany, un francès o un anglès van de visita a Espanya i es dirigeixen a algú amb la llengua del seu país respectiu, ningú s'estranya i ningú protesta. Quins collons! En canvi les catalanes i els catalans, quan anem a Espanya, si ens volem expressar en català ens foten la cavalleria per sobre!) ja hi parlo en castellà. A Catalunya no em dóna la gana de parlar-lo. Però al pas que anem, em sembla que, a garrotades, ens el tornaran a fer parlar, el mal anomenat idioma de Cervantes!