QUATRE DIES MALMENJATS EN UN VIATGE CULTURAL DE L'IMSERSO

Del 13 al 18 d'abril d’aquest any, he format part d'un grup de l’IMSERSO en un viatge cultural de 6 dies, que ha tingut lloc per terres navarreses, ja que es tractava d'un viatge cultural de l'esmentat Organisme per alguns indrets de la Comunitat Foral de Navarra.

En general ha estat un viatge magnífic en lo tocant a tot el que hem visitat; la comoditat de l'hotel; el bon fer del xofer del magnífic autocar; i l'amabilitat i simpatia de la nostra guia, així com de les i els guies oficials locals que ens han explicat tot molt bé i amb molt detall. Fins a aquí, amb ganes de repetir un altre viatge cultural amb l’IMSERSO.

No obstant això…

El dia de l'arribada a l'hotel on hi hem fet 5 pernoctacions, més el dia del retorn, vam poder dinar en el mateix establiment el qual, serveix els dinars i els sopars en règim de bufet lliure. Res a objectar, ja que els aliments (molts per a escollir i repetir quantes vegades es volgués), estaven molt ben elaborats i estaven deliciosos. No puc dir el mateix, dels dinars dels dies 14, 15, 16, i 17. Aquests dinars es van efectuar en restaurants més o menys situats a prop dels llocs que visitàvem i, concretament en un d'ells, vam estar-hi dues vegades: els dies 16 i 17. D'aquests dos dies vull fer esment especial. Encara que, dels dinars dels dies 14 i 15 també se’n podria parlar, i no precisament bé.

El nom del restaurant en el qual hi varem mal menjar es diu «LAS PERRILLAS», i està situat a peu de carretera en el nucli urbà del poble navarrès nomenat Aibar.

El primer dia, de primer plat, ens van servir mongetes seques blanques estofades aparentment amb xoriç o xistorra incorporada, elements càrnics dels quals no n’hi havia pas per a tots els comensals. Van posar un perol damunt la taula comunicant-nos que era per a cinc persones. Es podia repetir, encara que, en àmplia majoria, no va ésser del nostre grat. De segon plat, ens van servir pollastre que, segons la cambrera, estava fet al forn. Pot ser que sí, però sense cap acompanyament que ho fes apetitós per a clavar-li la dent. A seques! Ni tan sols les sempre socorregudes patates fregides congelades! Res! N’hi un mal fregit pebrot verd!

Damunt la taula no hi havia setrilleres. Si que hi havia; sal i escuradents! Algú va demanar un xic de pebre per a donar-li una mica de sabor a l'insípid pollastre. No sé si aquest pebre li van cobrar. Un servidor va demanar un setrill d’oli, i em van cobrar 1 € per quatre ridícules gotes que vaig escampar per sobre d'una minsa llesca de pa. De postres, un cucurutxo de gelat que la cambrera va repartir com si repartís el gra a les gallines, ja que els anava traient d'un sac de plàstic. Només li hagués faltat dir: «tites, tites, tites!!!» I es va notar, de llarg, que del brou que va sobrar de coure les mongetes blanques del dia 16, es van coure els cigrons del dia 17! El xoriç o la xistorra, seguien igual de minsos! I abans que m'ho demanés, en la segona visita que vam fer a aquest restaurant, ja li vaig lliurar 1€ a la cambrera perquè em portés un setrill d’oli!

El segon plat del segon dia constava de vedella a la jardinera. Però la vedella amb la qual van confeccionar l’esperpèntic plat deuria ser la rebesàvia de les magnífiques vedelles que vam veure pasturant pels verds i exuberants prats plens de fresca herba, ja que la que ens van servir estava més dura que la sola de les meves sabates!

Això és normal?

Vaig fer-me unes preguntes més: si vam menjar tan bé a l'hotel on estàvem allotjats, per què no vam poder menjar bé en els quatre dies esmentats? Té alguna cosa a veure l’IMSERSO en aquesta reducció de la qualitat alimentària aquests quatre dies? Té alguna cosa a veure la UTE (Unió Temporal d’Empreses), MUNDO SENIOR, adjudicatària del viatge, intentant possiblement fer negoci amb la nostra alimentació escatimant-nos pressupost? Són aquestes unes preguntes de les quals m'agradaria obtenir una resposta a cadascuna d'elles, però no sé exactament qui són les persones o organismes oficials responsables de facilitar-me-les.

D'AIGUA N'HI HA, PERÒ......

He escoltat per una emissora de ràdio d’abast català, a una persona que deia que pel dessota de casa seva, per terres tarragonines, hi passa un aqüífer el qual, a través d’un pou de la seva propietat, extreu una mitjana de 500.000 litres d’aigua, per hora! Sí, han llegit vostès bé: cinc cents mil litres d’aigua per hora! Molta aigua que actualment es perd sense que ningú se’n beneficiï.

Ha dit també que aquest pou està donant aigua des de fa quaranta anys, i que ho ha comentat amb alguns polítics de Tarragona per si els hi interessava disposar d’aquesta aigua per pal·liar un xic aquesta persistent sequera, que fa tants dies que dura per manca de pluges. Que ell i la seva família aquesta aigua la regalen. Que qui la vulgui, només s’ha de preocupar d’anar a buscar-la, que els hi donaran tota la que demanin.

Doncs bé. Cap estament polític de Tarragona, ni de Barcelona que és on es veu que pateixen més set i on manca més aquest preciós i escàs líquid, ni tan sols l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), s’ha posat en contacte amb aquesta persona per, al menys, parlar-ne a veure què s’hi podria fer de cara a aconseguir aquesta aigua i poder-la dur a Barcelona o allà on n’hi hagi més mancança.

Quins interessos polítics inconfessables hi deu haver perquè l’ACA no vulgui aquesta aigua regalada?

Probablement, deu ésser més «rendible» per algunes butxaques, el poder portar l’aigua d’altres indrets, i d’aquesta manera «sucar-hi» la part corresponent dels beneficis que se’n puguin treure.

El mateix es podria aplicar al tema del transvasament d’aigua del riu Roine francès: per què tantes reticències en el seu transvasament? El Govern francès no hi posa cap pega. Totes les pegues i entrebancs venen de part de l’actual Govern de la Generalitat. Per què hi posa pegues? Doncs s’hauria de suposar que és perquè la idea no l’han tingut els del tripartit. Ha estat una idea de la oposició convergent, i això a l’actual Govern no li fa cap gràcia ni vol donar el seu braç a tòrcer, dient sí a una idea excel·lent i barata. Massa barata potser també, perquè no hi puguin «sucar» els «quatre» de sempre.

Mentre tant, Barcelona i altres indrets de Catalunya comencen a tenir veritables problemes d’abastament d’aigua. I això pot conduir a una revolta, que esperem que no sigui tan cruenta com les guerres medievals que tenien a l’aigua com a motiu principal per moldre’s a garrotades entre uns i altres.

EN L'ÒBIT DE'N JOSEP MAS I MASIÀ

A les onze i deu minuts de la nit del dia 31 de març del 2008, he perdut un dels meus tres amics: en Josep Mas i Masià. M’ho ha comunicat telefònicament la seva esposa, la Montserrat Ralda Ralda, a les dotze i vint minuts de la matinada del dia 1 d’abril del 2008.

No s’ha mort una persona més. S’ha mort el meu amic Josep. Però és que abans d’ésser el meu amic, en Josep va ésser un bon fill; un bon espòs; un bon pare i un bon avi. I a part d’ésser amic meu, també va aconseguir ésser amic de moltes persones més.

En Josep estimava a molta gent. A qui més, però, a la seva esposa Montserrat i a les seves filles Montserrat, Josefina i Maria Cinta. Però també es feia estimar. I és per això, que tota la gent que ell estimava ens trobem reunits avui aquí per donar-li, enormement condolguts, el nostre últim adéu.

De la mà del meu amic Josep, i també de la mà de la seva seva estimada esposa, la Montserrat, vaig conèixer un Món nou. Una gent nova. Un altre tipus de gent, que saben el gran valor que té la paraula donada i la mateixa amistat. Vaig conèixer, també, la gent de les Terres de l’Ebre i algunes de les seves costums, que jo desconeixia per complert.

Tant en Josep com la Montserrat em van transmetre la veritable amistat. Aquella amistat que es dóna a una persona sense esperar res a canvi. Ans al contrari: eren els meus estimats amics Josep i Montserrat, qui sempre estaven disposats a fer el bé, sense mirar a qui.

Són un xic més grans que jo, però sempre els he tingut com la continuació dels meus pares, perquè han sabut donar-me el consell escaient a cada moment. I n’he hagut de menester bastants, de consells, durant el llarg temps que he pogut gaudir de la seva desinteressada amistat, en les nombroses sortides que havíem fet a partir del moment en que van deixar el negoci dels diaris i revistes.

Com molts de vostès ja deuen saber, en Josep havia nascut a un preciós i tranquil poble de la comarca del Montsià, nomenat Els Muntells, però de molt remenut els seus pares es van traslladar a un altre preciós i tranquil poble que porta per nom, Godall. Jo he estat a Godall. Jo sé com és la gent de Godall. Godall ha perdut un gran fill adoptiu del poble, i tot lo poble estarà condolgut.

Nosaltres, els que vivim a Sabadell i Sant Quirze del Vallès, també hem perdut un gran home; un gran fill; un gran pare; un gran avi i un dels millors amics haguts i per haver.

Tenia 69 anys. Jove encara. Que descansi en la pau del Senyor, al Cel, en companyia del seu pare, el senyor Arturo, que tan estimava, i que es recordi de nosaltres com nosaltres ens recordarem d’ell per anys que passin.

A reveure amic Josep!