VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL

Bloc d'en Vicenç Marquès i Sanmiquel, per a escriure-hi quatre coses mal dites o ben dites i que poden agradar a tothom, o no.

dissabte, 27 de març del 2010

SEGONA FASE DEL CRIM CONTRA LA SAGRADA FAMÍLIA

Amb la posta en marxa de la tuneladora per fer passar el TGV arran de la Sagrada Família, ha començat la segona fase del sibil·lí esfondrament del Temple Patrimoni de la Humanitat. La tercera i última fase perquè definitivament s'esfondri, serà quan hi comencin a passar els primers TGV, si és que aguanta i no s'esfondra abans. D'aquesta manera, els somnis i els desitjos del PSC-PSOE, Tripartit, PSOE, Estat, i ADIF, s'hauran complert: veure per fi enderrocada la Sagrada Família que tanta nosa i basarda sembla que els hi faci, perquè és un referent mundial de Barcelona i Catalunya. Després, quant ja hagin estat retirades les runes del temple i en el solar resultant s'hi comenci a aixecar blocs d'habitatges de luxe, aniran per cercar la manera d'enderrocar la Casa Batlló, La Pedrera, el Parc Güell... Fins i tot poden ser capaços de cercar la manera d'eliminar el monument a Cristòfol Colom que hi ha al capdavall de Les Rambles, per allò de que com que ha sorgit la polèmica de si Cristòfol Colom era català i que va salpar del port de Pals (Baix Empordà) i sembla ser que tampoc els hi agrada, enderrocant-lo i plantant-hi cols en el seu lloc mataran la polèmica. En fi, que van de cara a carregar-se qualsevol cosa que digui en favor de Catalunya. I allò que diu l'adagi que les catalanes i els catalans de les pedres hem fem pans, aquesta vegada no es demostra. Perquè si totes i tots, com es diu vulgarment, tinguéssim un parell de collons, aquest TGV no hi hauria de passar mai arran de la Sagrada Família! Tota Catalunya s'hauria d'haver aixecat en rebel·lió per impedir la imposició d'aquest crim contra un símbol que ens identifica mundialment. Potser encara hi som a temps! Som-hi?



El ministre de Fomento, en Pepe Blanco, va dir que si haguessin triat un altre traçat pel TGV, això hagués endarrerit les obres de connexió amb França uns quatre o cinc anys més. I què? Amb els anys que es porten de retard, ja no ve d'aquí. Quatre o cinc anys més tampoc serien massa, si a canvi es podia salvar l'esfondrament de la Sagrada Família. Però com que els importa un cogombre si s'enfonsa...!!

SEGUNDA FASE DEL CRIMEN CONTRA LA SAGRADA FAMILIA

Con la puesta en marcha de la tuneladora para hacer pasar el TGV rozando la 

Sagrada Familia, ha comenzado la segunda fase del sibilino hundimiento del 
Templo Patrimonio de la Humanidad. La tercera y última fase para que 
definitivamente se derrumbe, será cuando empiecen a pasar los primeros TGV, 
si es que aguanta y no se derrumba antes. De esta manera, los sueños y los 
deseos del PSC-PSOE, Tripartito, PSOE, Estado y ADIF, se habrán cumplido plenamente: ver por fin derribada la Sagrada Familia, que tanta molestia y temor
parece que les causa, porque es un referente mundial de Barcelona y 
Catalunya. Después, cuando ya hayan sido retiradas las ruinas del templo y en 
el solar resultante se empiece a levantar bloques de viviendas de lujo, irán
para buscar la manera de derribar la Casa Batlló, La Pedrera, el Parque 
Güell … Incluso puede que sean capaces de buscar la manera de eliminar el 
monumento a Cristóbal Colón que hay al final de Las Ramblas, por lo 
de la polémica de si Cristóbal Colón era catalán y que zarpó del puerto de Pals(Baix Empordà) y parece ser que tampoco les gusta, derribándolo y plantando en su lugar coles, matando así la polémica. 
En fin, que van de cara a cargarse cualquier cosa que se diga en favor de
Catalunya. Y lo que dice el refrán que las catalanas y los catalanes de las 
piedras hacemos panes, esta vez no se demuestra. Porque si todas y todos,
como se dice vulgarmente, tuviéramos un par de cojones, ¡este TGV no 
debería pasar nunca rozando la Sagrada Familia! Toda Catalunya debería 
de haberse levantado en rebelión para impedir la imposición de este crimen contra un símbolo que nos identifica mundialmente. Quizá todavía estamos a tiempo! ¿Vamos?
El ministro de Fomento, Pepe Blanco, dijo que si hubieran elegido  otro trazado para el TGV, esto hubiera retrasado las obras de conexión con Francia unos cuatro o cinco años más. ¿Y qué? Con los años que se llevan de retraso, ya no importa. Cuatro o cinco años más tampoco serían demasiado, si a cambio se podía salvar el hundimiento de la Sagrada Familia. Pero como salvar el Templo Expiatorio de la Sagrada Familia les importa un pimiento...

dissabte, 20 de març del 2010

CURAS CORRUPTORES DE MENORES

El Jefe de Estado de Ciudad del Vaticano, Benedicto XVI, expresa muchas lamentaciones y dice que los curas pederastas deben responder ante Dios y los Tribunales de Justicia, pero en ningún momento habla de destituir a todos estos sacerdotes que, a lo largo de muchos años, han abusado sexualmente de menores de edad. Y eso es lo primero que debería hacer. Primero desinvestirlos de curas. Pero desinvestirlos ante la misma multitud que los aclamó y aplaudió cuando los invistieron sacerdotes. A este grupo de corruptores de menores, se les debería hacer pasar la mayor vergüenza, primero con la desinvestidura, y luego ponerlos a disposición de la Justicia. Y si Dios existe, a medida que se fueran muriendo, Dios ya les pasaría cuentas.

Benedicto XVI, en ningún momento habla de destituciones, porque es notorio que hay muy pocas vocaciones al sacerdocio. Y si pone a unos cuantos de patitas en la calle, sus huestes quedarán muy escasas y diezmadas.

¿Y por qué no hay vocaciones al sacerdocio? Dicen que hay varias respuestas a esta pregunta. Pero la que más fuerza tiene, es la que responden muchos posibles curas, cuando alegan que no se hacen curas porque no se pueden casar.

Y esta ley que impide casarse a los curas, es precisamente la primera de las leyes que Benedicto XVI debería abolir, entre otras que hoy en día quizás ya no tienen ningún sentido de que los futuros sacerdotes las cumplan.

Si los futuros sacerdotes se pudieran casar, el tanto por ciento de pederastas bajaría en picado, por decir, incluso, que casi el número sería insignificante e incluso mucho más fácil de detectarlos, detenerlos, juzgarlos y condenarlos.

Si Benedicto XVI sólo se dedica a amonestar verbalmente a estos curas pederastas y a cambiarlos de diócesis alejándolos de los lugares donde han cometido los abusos sexuales a menores, el problema no quedará erradicado dado que, los sacerdotes desplazados, en la primera ocasión que tengan, volverán a tratar de corromper a menores.

La mejor solución sería destituir a todos y, una vez en la vida civil, hacerlos pasar por los Tribunales de Justicia, condenarlos y que pasaran el resto de su vida en un culo de mazmorra de cualquier castillo-prisión de ultramar, como por ejemplo «Le Chateaux d'If» cerca de Marsella, que es donde tuvieron encerrados a aquellos dos famosos personajes de ficción: Edmundo Dantés (el Conde de Montecristo) y el Abate Faria, de la famosa novela de Alexandre Dumas: «Edmundo Dantés o el Conde de Montecristo». Todos los pederastas juntos en aquella tétrica cárcel, seguro que el ambiente les haría perder las ganas de corromper a menores. Y de "Le Chateaux d'If» no salía nadie vivo, salvo Edmundo Dantés, que era el bueno de la novela. Porque vayan a saber, cuáles eran los motivos por los que fue condenado el Abate Faria!

CAPELLANS CORRUPTORS DE MENORS

El Cap d'Estat de Ciutat del Vaticà, Benet XVI, expressa moltes lamentacions i diu que els capellans pederastes han de respondre davant de Déu i dels Tribunals de Justícia, però en cap moment parla de destituir a tots aquests capellans que, al llarg de molt temps, han abusat sexualment de menors d'edat. I això és el primer que hauria de fer. Primer desin-vestir-los de capellans. Però desin-vestir-los davant de la mateixa multitud que els va aclamar i aplaudir quan els van investir capellans. A aquesta colla de corruptors de menors, se'ls hi hauria de fer passar la gran vergonya de la desin-vestidura primer, i després posar-los a disposició de la justícia. I si Déu existeix, a mesura que es vagin morint, Déu ja els hi passarà comptes.

Benet XVI, en cap moment parla de destituir-los, perquè és ben notori que hi ha molt poques vocacions al sacerdoci. I si en fot uns quants al carrer, les seves hosts quedaran molt minses.

I per què no hi ha vocacions al sacerdoci? Diuen que hi ha vàries de respostes a aquesta pregunta. Però la que més força té, és la que responen molts possibles capellans, quan al•leguen que no es fan capellans perquè no es poden casar.

I aquesta llei que impedeix casar-se als capellans, és precisament la primera de les lleis que en Benet XVI hauria d'abolir, entre altres que avui en dia potser ja no tenen cap sentit de que els futurs capellans les compleixin.

Si els futurs capellans es poguessin casar, el tant per cent de pederastes baixaria en picat, per dir, inclús, que gairebé el nombre fóra insignificant i fins i tot molt més fàcil de detectar-los, detenir-los, jutjar-los i condemnar-los.

Si en Benet XVI només es dedica a amonestar verbalment a aquests capellans pederastes i a canviar-los de diòcesis allunyant-los dels llocs on han fet el mal, el problema no quedarà eradicat donat que, els capellans desplaçats, en la primera ocasió que tinguin, tornaran a intentar de corrompre menors.

La millor solució, seria destituir-los a tots i, un cop a la vida civil, fer-los passar pels Tribunals de Justícia, condemnar-los i que passessin la resta de la seva vida en un cul de masmorra de qualsevol castell-presó d'ultramar, com per exemple «Le Chateaux d'If» a prop de Marsella, que és on hi van tenir tancats aquells dos famosos personatges de ficció: Edmond Dantés (el Comte de Montecristo) i l'Abat Fària, de la famosa novel•la de Alexandre Dumas: «Edmond Dantés o el Comte de Montecristo». Tots els pederastes junts en aquella tètrica presó, segur que l'ambient els hi faria perdre les ganes de fer marranades amb menors. I de «Le Chateaux d'If» no en sortia ningú viu, tret de Edmond Dantés, que era el bo de la novel•la. Perquè ves a saber, quins eren els motius pels quals estava condemnat l'Abat Fària!!!

dimarts, 16 de març del 2010

FOC AL BOS/FUEGO EN EL BOSQUE



FOC AL BOSC




Degut a la gran catàstrofe generada per la immensa quantitat de neu caiguda el dilluns dia 8 de març del 2010, aquesta, ha malmès molts boscos. El pes de la neu ha esberlat, trencat i enderrocat centenars o milers d’arbres d’infinitat de boscos.
Ara, un cop fosa tota aquesta neu que ha caigut en els boscos i de cara, poc a poc, al bon temps, tot aquest brancatge malmès que s’ha quedat estès pel terra de les grans extensions de massa forestal que hi ha als llocs on ha nevat tant, es pot transformar en una gran teia que pot facilitar una encesa ràpida de tots aquests boscos.
Aquest gran perill d’incendi que corren tots aquests boscos, es podria pal·liar o fins i tot eradicar, si immediatament tots aquests boscos fossin netejats de tot aquest brancatge malmès que hi ha pel terra.
Varis mitjans de comunicació han fet saber, que un tant per cent molt elevat dels boscos de Catalunya són de propietat privada i, que els propietaris d’aquests boscos, es veuen impotents econòmicament, per pagar a brigades de persones perquè netegin llurs boscos.
Les presons són plenes d’homes i dones, que potser si se’ls proposés de netejar els boscos a canvi d’una considerable reducció de pena i un sou simbòlic, acceptarien de bon grat. Hi ha al Món moltes nacions que així ho fan. És el que en diuen treballar per la societat. Els presoners i les presoneres són a la presó perquè d’alguna manera han fet mal a la societat. Doncs aquesta mateixa societat, es podria cobrar el mal que li han fet admetent que els presoners desbrossessin els boscos i els deixessin de manera que un incendi gairebé fos del tot impossible.
Fa molts anys, quan per qualsevol motiu s’anava al bosc, gairebé sempre es topava amb una colla de boscaters els quals, alguns feien llenya per endur-se-la a casa o vendre-la i d’altres preparaven carboneres: o sigui que també recollien llenya que, ben amuntegada en unes piles que feien goig de mirar de ben fetes que eren, hi posaven foc per dins i al cap d’uns dies es transformava en un apreciat carbó, que d’aquí els venia el nom de carboneres.
Què se n’ha fet dels boscaters? Com és que ja no es fan carboneres als boscos? Com és que ja no hi ha llenyataires que van al bosc a fer llenya per endur-se-la a casa o per vendre-la?
Qui hi ha de cercar una solució per a la neteja dels boscos? S’ha d’esperar que tot aquest brancatge que s’ha produït degut a les fortes nevades, s’assequi i abans de que arribi el fort de l’estiu s’hagin de contemplar aquests mateixos boscos del tot encesos? S’ha d’esperar que cremin força i que potser hi tornin a haver bombers morts i ferits?
Si els propietaris dels boscos diuen que ells no hi poden fer res: qui ho ha de fer? El que està molt clar és que, així de bruts, no s’hi poden quedar per gaire més temps, perquè la bonança s’acosta i cada bosc pot esdevenir un polvorí.
Seria una bona pensada, també, que a més de fer netejar els boscos per personal condemnat a les presons, hi fessin participar els membres de les Forces Armades de l’Estat, en contes d’anar a jugar a  fer la guerra a països llunyans on res se’ls hi ha perdut. Però la solució passa per ser cercada i trobada sense perdre més temps.

FUEGO EN EL BOSQUE



Debido a la gran catástrofe generada por la inmensa cantidad de nieve caída el lunes día 8 de marzo de 2010, ésta, ha dañado muchos bosques. El peso de la nieve ha resquebrajado, roto y derribado centenares o miles de árboles de infinidad de bosques.



Ahora, una vez fundida toda esta nieve que ha caído en los bosques y de cara, poco a poco, al buen tiempo, todo este ramaje dañado que se ha quedado extendido por el suelo de las grandes extensiones de masa forestal que hay en los lugares donde ha nevado tanto, se puede transformar en una gran tea que puede facilitar una encendida rápida de todos estos bosques.


Este gran peligro de incendio que corren todos estos bosques, se podría paliar o incluso erradicar, si inmediatamente todos estos bosques fueran limpiados de todo este ramaje dañado que ha quedado por el suelo del mismo.


Varios medios de comunicación han hecho saber, que un tanto por ciento muy elevado de los bosques de Catalunya son de propiedad privada y, que los propietarios de estos bosques, se ven impotentes económicamente, para pagar a brigadas de personas que limpien sus bosques.


Las cárceles están llenas de hombres y mujeres, que quizá si se les propusiera limpiar los bosques a cambio de una considerable reducción de la pena y un sueldo simbólico, aceptarían de buen grado. Hay en el Mundo muchas naciones que así lo hacen. Es lo que se dice trabajar para la sociedad. Los prisioneros y prisioneras están en prisión porque de alguna manera han hecho daño a la sociedad. Pues esa misma sociedad, se podría cobrar el daño que le han hecho, admitiendo que los prisioneros desbrozaran los bosques y los dejaran de modo que un incendio casi fuera del todo imposible.


Hace muchos años, cuando por cualquier motivo se iba al bosque, casi siempre se topaba con un grupo de leñadores y carboneros que, algunos hacían leña para llevarse a casa o venderla y otros preparaban carboneras: o sea que también recogían leña que bien amontonada en unas pilas que hacían gozo de mirar de lo bien hechas que estaban, se les ponía fuego por dentro y al cabo de unos días, de aquel montón de leña se obtenía un apreciado  carbón, que de ahí les venía el nombre de carboneras.


¿Qué se ha hecho de los leñadores y carboneros? ¿Cómo es que ya no se hacen carboneras en los bosques? ¿Por qué ya no hay leñadores que van al bosque a hacer leña para llevársela a casa o para venderla?


¿Quien debe buscar una solución para la limpieza de los bosques? ¿Cabe esperar que todo este ramaje que se ha producido debido a las fuertes nevadas se seque, y antes de que llegue el fuerte calor del verano se deban de contemplar todos los bosques ardiendo? ¿Hay que esperar a que quemen con fuerza y que se tenga que lamentar, otra vez, la pérdida de vidas humanas en las filas de los abnegados bomberos, y más heridos?


Si los propietarios de los bosques dicen que ellos no pueden hacer nada: ¿quién debe hacerlo? Lo que está muy claro es que así de sucios no se pueden quedar por mucho más tiempo, porque la bonanza se acerca y cada bosque puede convertirse en un polvorín.


Sería una buena idea, también, que además de ser limpiados los bosques por el personal condenado en las cárceles, participaran miembros de las Fuerzas Armadas del Estado, en vez de ir a jugar a hacer la guerra a países lejanos donde nada se les ha perdido. Pero la solución requiere ser buscada y encontrada ahora mismo.























dissabte, 13 de març del 2010

ANCHO PLAZAS DE APARCAMIENTO

A raíz de una respuesta a la encuesta del D.S. del día 12/03/2010 referida a los aparcamientos de la ciudad, estoy muy de acuerdo con lo que dijo una señora:
que las plazas de aparcamiento son muy pequeñas y estrechas. ¿O es que acaso hacen los coches demasiado anchos? No lo sé. El caso es que quien pinta las marcas que delimitan el espacio donde representa que debe caber un coche, no debe saber
qué anchura hacen los coches anchos... 
Y los estrechos!
Con el actual modo de marcar los espacios dedicados a cada coche, cuando están aparcados dos coches uno al lado del otro, es de mucha dificultad salir o entrar del vehículo: y siempre con el peligro de no hacerle un rasguño al coche de al lado. Y
no me extiendo, al explicar las peripecias que deben hacerse, cuando unas de las últimas plazas que quedan libres en un aparcamiento de pago y subterráneo ¡está justo al lado de una gruesa columna!
Soy de la opinión, que a la hora de pintar las marcas en el suelo para delimitar la plaza de aparcamiento de un coche, estas deberían hacerse colocando un
coche con las cuatro puertas abiertas y marcando las líneas de limitación de espacio para aparcar a partir de un par de palmos más allá de las puertas abiertas.
Sí, sí, ya sé qué me dirán los que viven de este negocio: que en un espacio determinado, como más coches quepan
mejor: más caja se hace. 
Esto es lo único que les importa: ¡hacer mucha caja! ¡Ni
piensan en la comodidad de los usuarios! ¡Si están estrechos que los zurzan! Deben pensar los propietarios de este tipo de aparcamientos.
Pues ya empezaría a ser hora de que miraran más por el usuario que por su bolsillo. 
Y tampoco estaría nada mal, de cara al usuario, bajar los precios de los aparcamientos de pago, dado que, de la manera que está hoy en día el Centro de la Ciudad, casi que uno se siente obligado a usar este tipo de aparcamientos si quiere ir de compras al Centro. Los usuarios de los
aparcamientos estarían muy contentos y los propietarios y propietarias de los comercios, también. 

divendres, 12 de març del 2010

AMPLADA PLACES D’APARCAMENT




Ran d’una resposta a l’enquesta del D.S. del dia 12/03/2010 referida als aparcaments de la ciutat, estic molt d’acord amb el que va dir una senyora: que les places d’aparcament són molt petites i estretes. O és que potser fan els cotxes massa amples? No ho sé. El cas és que qui pinta les marques que delimiten l’espai on representa que hi ha de cabre un cotxe, no deu saber quina amplada fan els cotxes amples... I els estrets!
Amb l’actual manera de marcar els espais dedicats a cada cotxe quan estan aparcats dos cotxes de costat, la feinada que hi ha per sortir o entrar del vehicle: i sempre amb perill de no fer-li una rascada al cotxe del costat. I no m’estenc en explicar les peripècies que s’han de fer, quan unes de les últimes places que queden lliures en un aparcament de pagament i soterrani està al costat d’una grossa columna!
Sóc de l’opinió, que a l’hora de pintar les marques al terra per delimitar la plaça d’aparcament d’un cotxe, aquestes s’haurien de fer col·locant  un cotxe amb les quatre portes obertes i marcar les ratlles de limitació d’espai per aparcar a partir d’un parell de pams més a partir de la porta oberta.
Sí, sí, ja sé què em diran els que viuen d’aquest negoci: que en un espai determinat, com més cotxes hi càpiguen millor: més caixa es fa. Això és l’únic que els importa. fer força caixa! Ni hi pensen en la comoditat dels usuaris! Si estan estrets que els bombin, deuen pensar els propietaris d’aquests tipus d’aparcaments.
Doncs ja començaria a ser hora que miressin més pel usuari que per la seva butxaca. I tampoc estaria gens malament, de cara a l’usuari, abaixar els preus dels aparcaments de pagament, donat que, de la manera que està avui en dia el centre de la Ciutat, gairebé un se sent obligat a fer servir aquests tipus d’aparcaments si vol anar de compres al Centre. Els usuaris dels aparcaments estarien molt contents i els botiguers i botigueres del Centre, també.





diumenge, 7 de març del 2010

MOSSO D’ESQUADRA O ADMINISTRATIU POLICIAL?

El Cap de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona diu: «Però tan important com que vinguin més agents a Barcelona és que els mossos que ja hi treballem deixem de fer algunes funcions que no són estrictament policials. Així augmentaríem les patrulles al carrer.» I jo pregunto: cada vegada que surt una nova promoció de Mossos d'Esquadra de l'Escola de Mollet, tots els integrants van destinats a la patrulla, o un tant per cent va destinat a la part administrativa? Si una part van a la part administrativa, per què estudien a la mateixa escola que els que van destinats a la patrulla? A l'escola de Mollet només hi haurien d'anar els que veritablement volen ser estrictament policies de carrer o carretera com poden ser els Mossos de Trànsit i, per tant, en podrien entrar més a l'escola. I els que volguessin entrar d'administratius als CME, haurien d'anar a una altre tipus d'escola. Ara, de la manera que aparentment sembla que està muntat, a un/a Mosso d’Esquadra recent sortit/da de l'Acadèmia de Mollet, sembla ser que tant li poden dir que es fiqui dins un cotxe patrulla o dalt d'una moto de Trànsit, com que s'assegui en una taula a passar expedients. No ho trobo coherent que tots i totes hagin d'estudiar per a fer de tot. Una cosa és l'estrictament policial i l'altra l'administrativa.
Si per exemple en un curs entren mil futurs i futures Mossos d'Esquadra (nombre que el ciutadà entén que seran mil policies més al carrer o a la carretera), però d'aquests se n'aparten 300 o 400 per a administratius, ja ens trobem que per a fer de policies en queden només 700 o 600 i ja hi tornem a ser amb el dèficit de contingents policials per garantir la seguretat del ciutadà.
Crec convenient que hi hauria d’haver dos tipus de convocatòries: una estricta per ser veritablement Mosso d’Esquadra i una altra convocatòria per ser administratiu dintre del cos policial, sense cap possibilitat, ni uns ni altres, de canviar de lloc de treball, exceptuant aquells o aquelles que, previ el corresponent curs de formació per el canvi, així ho demanessin.
També hi tenen molt a veure els Mossos i Mosses d’Esquadra que no precisament fan patrulla per carrers i carreteres. També hi ha els Mossos i Mosses d’Esquadra que tenen cura de vigilàncies varies, com presons, jutjats, Parlament, Palau de la Generalitat, escortes a polítics i personalitats: etc., etc. Tots aquests contingents, per força han de ser policies: aquestes tasques no les poden fer els adscrits a la branca administrativa de la policia autonòmica. Raó per demés que a l’Escola de Mollet només hi haurien d’entrar a estudiar els  i les que en el futur, si acaben bé el curs, hauran de ser només policies.

dimarts, 2 de març del 2010

UN LLIBRE PRÀCTIC

Algunes llengües diuen que és contraproduent. Altres diuen que, a més de ser contraproduent, fa de mal educat. El cas és, però, que hi ha molta gent que quan menja a taula, generalment si es va sol, bo i menjant els hi agrada llegir. Generalment un diari. Com a segona opció una revista i, altres, pocs, llegeixen un llibre.
Tota aquesta gent solitària que llegeix a taula mentre esmorza, dina o sopa, moltes vegades en comptes de llegir un diari o una revista llegiria gustosament un llibre. Però què passa? Que el llibre, a taula, és molt més difícil de llegir. Per què? Doncs perquè, generalment, un llibre obert, mai queda obert com si fos un diari. Aleshores, per poder llegir bé, s’ha de llegir aguantant-lo amb les dues mans. I és obvi que si s’ha d’aguantar un llibre amb les dues mans, amb quina mà s’esmorza, dina o sopa?
Proposo, que en totes les edicions de llibres considerats els més venuts, es faci una edició especial pels qui acostumen a llegir a taula. En què consistiria aquesta edició especial? Molt senzill: es tractaria de editar un llibre en format bloc de notes. O sigui un llibre que no dugués el llom rígid normal: que dugués, en comptes del llom rígid normal, una espiral com porten la immensa majoria dels blocs de notes. D’aquesta manera, en posant el llibre sobre la taula com si fos un bloc de notes, la seva lectura es faria amb més comoditat donat que quedaria absolutament obert i pla al damunt de la taula. I amb una mà es podria menjar, que sol ser el més normal del món, i amb l’altre, quan toqués, canviar de pàgina amb tota facilitat sense que el llibre es tanqués com sol passar amb un llibre normal.
No fóra gens estrany, que els llibres de més èxit i per tant els més venuts en edició normal, si els fessin en versió bloc de notes amb espiral, se’n venguessin molts més, donat que llavors sí que molta gent els compararia per llegir-los bo i esmorzant, dinant o sopant.
I com que una vegada que vaig donar una idea no havent-la patentat, algú me la va copiar fent-s’hi molt ric i em vaig quedar amb un pam de nas, adverteixo a editorials amb possibles ganes de fer efectiva aquesta idea, que la mateixa ha estat patentada i per tant per dur-la a terme, se m’ha de demanar autorització. En cas contrari, s’hauran d’atendre a les conseqüències de les possibles demandes judicials que els hi pugui interposar.

Dades personals

La meva foto
Sóc un jubilat de 67 anys amb ganes de viure i veure coses. Sóc xerraire de mena. M'encanten tota mena de tertúlies, ja sigui a la ràdio, a la televisió o en un típic i tranquil carreró de qualsevol petit i tranquil poble.