ENXAMPAR PIRÒMANS

Segur que m’agafaria la policia,perquè en aquest país la policia deté als qui tenen raó tal com diu l’adagi:«qui té raó, va a la presó».

Però a Déu poso per testimoni, que si passejant-me per un bosc enxampo a un fill de puta piròman a punt de calar foc al bosc, el mato allà mateix! Hòstia! Ara només mancaria que un piròman aparegués mort, per encolomar-me’l a mi!

Que em facin el judici que vulguin. Picaran en ferro fred perquè no penso obrir la boca per respondre a les preguntes d’advocats, fiscals i jutges. Davant de tots em quedaré palplantat i mut, i que em condemnin als anys que vulguin. Aniré per un llarg temps a presidi, però jo hauré tingut la satisfacció de fotre un fill de puta piròman a la tomba. Un de menys!

Diuen les últimes noticies, que el foc de Els Ports pels voltants d’Horta de Sant Joan no ha estat provocat,que ha estat un llamp. Vostès s’ho creuen? Ha estat un llamp i ha tardat 4 o 5 dies en prendre virulència? Què ha estat, un llamp d’efectes retardats com alguns focs d’artifici que peten al cap d’una estona d’haver-los llançat? Que ens prenen per ximples? El que potser passa és que el fill de puta que hi ha calat foc i que és el veritable culpable de la mort de cinc valents i herois bombers, deu ser algú molt conegut i molt amic de les autoritats incompetents, i és potser per això que no poden o no volen incriminar-lo. És per allò de: « no em fotis ni em toquis els collons, que te’ls tocaré jo a tu i encara hi sortiràs perden i t’hi jugues la poltrona. Total, se m’ha escapat el foc al cremar uns matolls sense importància, però que no li agradaven a la meva dona... Ho sento, noi».

Ja sé que no és aquesta la meva feina. Però si no la fa qui l’hauria de fer, qui l’ha de fer?

Què se’n sap dels piròmans que al llarg de la Història han calat foc a un bosc, mansió, casa, o industria?

Per quant de temps els han condemnat? Segur que molts ja fa temps que tornen a ser al carrer, i amb un llumí a la mà per tornar a fotre foc on calgui o on millor paguin.

Sí, perquè s’ha sentit a dir, que alguns piròmans no ho són per vocació: ho són per devoció: per devoció als diners que un altre fill de puta els hi paga per fotre foc a determinats llocs, on després s’hi podrà comprar la fusta a baix preu o s’hi podran edificar complexos urbanístics amb els seus corresponents camps de golf i una piscina per a cada part del cos d’una persona.

Maleïts sigueu tots els piròmans que al món sou, fins i tot els que encara heu de néixer! Tant de bo la Justícia actuï amb fermesa i, si us enxampa, us condemni a cadena perpètua ja que, per desgràcia, no us pot condemnar a mort. Vosaltres podeu matar impunement tots els bombers que us sembli i ferir-ne uns quants més quan caleu foc a un lloc, sigui un bosc o un edifici, i en canvi a vosaltres,oficialment i judicialment, no s’us pot matar. Que incongruent que és la vida! Mentre tant cinc famílies o més, ho estan passant molt malament per culpa vostra. Allà on sigueu en aquests moments; PODRIU-VOS-HI!!!

CAL RESTAR ALERTA A LES SALES DE BINGO

Qui més qui menys ha estat una o varies vegades en una sala de bingo. Qui més qui menys se n’haurà adonat, que avui en dia aquestes sales d’aquest tipus de joc estan del tot informatitzades i automatitzades, de tal manera, que a la majoria de sales de bingo ja no hi ha la típica noia que canta els nombres de les boles que van sortint. Ho fa un aparell amb veu humana que sembla talment una persona. Sí que hi ha una noia davant la pantalla de control, per aturar el procés d’extracció quan un jugador/a canta línia o bingo.
En l’aspecte d’estar tot informatitzat, cal dir que a cada partida que es fa i basant-se amb la numeració de cada cartró venut, el procés informàtic que tenen muntat els indica, a la taula de control, quan un cartró té línia o bingo. Però si la persona que té el cartró guanyador no se n’adona que a fet línia o bingo, la taula de control no fa aturar el joc comunicant que a la sala, el cartró nombre tal, ha estat premiat. En canvi si qualsevol persona de les que estan jugant canta línia o bingo i resulta que s’ha equivocat, sí que la taula de control diu que el cartró tal no és correcte perquè el nombre qual no ha estat extret ni cantat pel robot de veu. No sembla una mica incongruent tot plegat? Si fa no fa, totes i tots els que estan jugant tenen les mateixes probabilitats de treure un premi. Si fa no fa, qui més qui menys va a una sala de bingo per veure si pessiga quatre quartos. Aleshores, crec que no és ètic que la taula de control es calli el fet de dir que a la sala hi ha algú amb un cartró premiat i no aturi el joc per pagar-li el premi, esperant que canti una altra persona. No. No és ètic.
Qui no ha estat atent al joc i se l’hi ha passat el premi en el moment de produir-se i després se l’ha de partir amb un altre jugador/a, vés a saber en que estaria pensant en aquell moment. I si estava pensant en un familiar greu, o en un fill amb problemes d’ubicació a la societat, o que al cap d’uns dies estaria a l’atur o com poder pagar els deutes?
El comportament no gens ètic del que fa gala la sala de bingo, no diu res en favor d’ells que, per altra banda, encara que alguns diguin que no és un bon i lucratiu negoci cosa que jo no em crec, ja dedueixen el percentatge que es queden a cada partida i per tant res els costaria d’aturar el joc quan algú s’ha despistat.
Alerta doncs quan aneu o vagin a jugar al bingo: estiguin/estigueu ben desperts que no se’ls hi passi cap bola perquè els de la taula de control no estan de punyetes i no volen perdre el temps que, tal com tothom sap, el bingo és un negoci pel qui el porta i com més partides es facin en una hora més se’ls hi omple el calaix. I si algú es despista, ja sap que s’haurà de partir el premi amb una altra o varies persones més.

LA C-4 SENSE TRENS CIVIA

Això ja comença a ser de jutjat de guàrdia.

Ahir i avui s’ha anunciat per alguns mitjans de comunicació, que RENFE ha posat en servei unes noves unitats elèctriques de trens de rodalia entre Sevilla i Cádiz i algun per la zona de Pamplona. (http://es.wikipedia.org/wiki/Serie_449_de_Renfe)

Són els nous trens de la sèrie 449 de nova generació, amb tots els avenços i comoditats per al viatger. S’han posat en servei als sis anys (desembre del 2003), de la posta en servei de les unitats elèctriques de les sèries 463/464/465, anomenades CIVIA.

D’aquests trens CIVIA, per Rodalia Barcelona en circulen molt pocs, quan a Cercanías Madrid ja els estan donant com a vells. En concret i d’aquí ve la meva queixa, per la línia C-4 de Rodalia Barcelona que té un recorregut de 120 quilòmetres aproximadament, entre Sant Vicenç de Calders i Manresa, passant per uns nuclis de població molt importants i fent que cada dia agafin aquesta línia més de 50.000 persones, a hores d’ara encara no hi ha circulat cap tren de la gamma CIVIA. En circulen alguns per la línia del Maresme i potser algun que altre per la costa direcció Castelldefels-Sitges-Vilanova i la Geltrú.

De Sevilla a Cádiz hi han 128 quilòmetres, però no crec que en aquests quilòmetres i en aquest recorregut d’aquest nou tren, hi hagi massa contingent de passatgers. Però és clar, allò és Andalusia i totes i tots sabem quines simpaties té el Govern Central amb aquella Comunitat Autònoma. Vergonyós.

No fóra gens estrany que, els pocs trens CIVIA que circulen per Catalunya (per indrets molt reduïts de Catalunya), siguin trens rebutjats de Madrid que ja els tenen com a vells.

I si de Sevilla a Cádiz ja hi circulen les noves unitats 449, no fóra gens estrany que abans d’acabar-se el mes de juliol també circulessin unitats d’aquest últim model per les vies de Cercanias Madrid.

És patent doncs, l’abandó que RENFE, ADIF i el Ministerio de Fomento practiquen vers Catalunya. Ni es preocupen de posar al dia les malmeses infraestructures, ni es preocupen de que també puguem gaudir de trens de rodalia d’última generació com són aquestes noves unitats de la sèrie 449.

RECORDANT ELS MEUS PARES I UNS TRISTOS FETS

A qui li pot interessar l'article que ve a continuació? Potser a ningú de vostès, potser a tothom qui el llegeixi.

És d'un gran interès periodístic el que escric aquí el dessota? Pot ser que sí, pot ser que no. Si partim de la base que jo no sóc periodista ni escriptor, magre ho tenim. Però em fa molta il·lusió escriure el que escriuré, al adonar-me'n que el dia 18 i 19 de juliol d'enguany han escaigut en dissabte i diumenge, tal qual va succeir el nefast any 1936. I és en homenatge als meus pares, que escric el que segueix.

El pare es deia Enric i en aquell any 36 i durant molts anys, sant Enric es celebrava el 15 de juliol. La mare es deia Carme i la seva onomàstica era l'endemà, o sigui el dia 16 de juliol. Doncs bé. Es van casar el dia del sant del pare: el 15 de juliol del 1936.

El viatge de nuvis el van repartir entre Montjuïc, el Tibidabo, l'Hotel Sant Agustí de Barcelona i Montserrat. I va ser en aquest últim lloc esmentat, Montserrat, on el dissabte 18 de juliol varen assabentar-se de l'aixecament militar, al Marroc, de l'anomenat Exèrcit d'Àfrica comanat pel nefast general Franco d'infausta memòria.

Els pares sempre m'havien explicat els problemes que van tenir per tornar a Barcelona des de Montserrat. Sembla ser que el cremallera (per als qui no ho saben, dir-los que en aquell temps hi havia el cremallera amb màquina de vapor, que va durar des del 6 d'octubre del 1892, dia de la seva inauguració oficial, fins el 12 de maig de l'any 1957, dia de la seva clausura, també oficial), que els pares van poder agafar, va ser l'últim que va sortir de Montserrat cap a Monistrol. Un cop allà i com van poder, aconseguiren bitllet per un tren dels Ferrocarrils Catalans, que amb penes i treballs els va dur fins a la Plaça Espanya de Barcelona. Aconseguiren també un dels pocs “metros” que funcionaven i pogueren anar fins a la Plaça de Catalunya, on després d'esperar-se durant unes angoixoses hores, aconseguien arribar a Sabadell-Estació el diumenge 19 de juliol, quan la maleïda guerra ja estava fent estralls arreu.

En plena guerra, els hi va néixer una preciosa nena que la van batejar amb el nom de Bonaventura, però anomenant-la sempre Ventureta, la qual tenia la seva onomàstica el dia 14 de juliol: o sigui que els meus pares i la meva germana (que jo no he conegut perquè va morir de meningitis uns mesos abans d'acabar la guerra), amb tres dies seguits celebraven el sant: 14, 15 i 16 de juliol!

Com vostès hauran comptat, d'això fa, entre ahir i avui (18 i 19 de juliol), 73 anys. Tota una vida. Tant de bo mai més ningú hagi de sofrir aquells esdeveniments que van haver de sofrir els meus pares, la meva germana i molta altra gent que ja no tenim al nostre costat: uns perquè hi van deixar la vida en la contesa fratricida; altres perquè ens han anat deixant al llarg d'aquests 73 anys de la nostra Història.

El més sentit record per a tots ells i elles i que descansin eternament en la Pau del Senyor.